Situació
Vista del santuari de la Mare de Déu de les Roques, primitiva parròquia de Güel, encimbellada als primers replans de la serra de Güel.
ECSA - F. Parra
L’actual santuari de la Mare de Déu de les Roques troba encimbellat als primers replans de la serra de Güel, i al peu dels penya-segats del Morró de Güel.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TBG926838.
Per a arribar-hi cal seguir la carretera de l’Isàvena; al quilòmetre 19 i a l’esquerra, tal com s’indica, surt una pista asfaltada que s’enfila per la serra vers Güel, petit agrupament on hi ha l’edifici que feia de casa del comú i l’església parroquial. Aquesta mateixa pista segueix vers el nord remuntant la vall drenada pel barranc de les Badies, i a uns 10 minuts en automòbil, s’albira l’església en l’esmentada direcció. Finalment, quan ja som al peu, el camí gira a l’esquerra, vers ponent, i puja en ziga-zaga pels abruptes vessants del Morró, fins al mateix santuari. (JBP)
Història
El lloc de Güel és esmentat en la documentació l’any 996 com a “villa que vocatur Gudili”, situada a la marca de l’antic comtat de Ribagorça. D’aquest any, sota el regnat de Garcia Sanç II de Pamplona, data l’acta de consagració de Santa Maria de Güel (que algun autor ha considerat que era un document fals), església que cal identificar amb l’actual santuari de la Mare de Déu de les Roques, ja que fou la primitiva parròquia del terme. Segons l’acta de consagració, Oriol i la seva esposa Ceno feren edificar l’església i la feren consagrar al bisbe Jacob en honor a la Mare de Déu. Els promotors, amb llurs fills, la dotaren amb ornaments, llibres litúrgics i béns immobles; d’altra banda, el bisbe li concedí els drets parroquials, i molts altres particulars aportaren també com a dotació terres i vinyes. Així, doncs, hom pot deduir que es tractava d’una església pròpia, vinculada als senyors del castell de Güel, els quals, malgrat el veïnatge de Roda, obraren amb certa independència dels poders politicoreligiosos ribagorçans a les acaballes del primer mil·lenni.
A l’inici del segle XII el senyoriu de Güel restava vinculat a una branca dels Lierp. El cavaller Pere Roger, germà del prior de Roda, deixà en testament “ad Sanctam Mariam de Gudel illa archa que est in ecclesie Sante Marie de Gudel et X solidos grossos de mea parte”; així mateix, deixà a la canònica de Sant Vicenç de Roda una heretat. De mica en mica, la presència de la canònica de Roda s’intensificà; així, l’any 1134, el bisbe Pere Guillem cedí als canonges de Sant Vicenç les quartes episcopals de Santa Maria de Güel.
Tot i les intenses relacions de Güel amb Roda, la comunitat de clergues de Santa Maria, encapçalada per un abat, aconseguí salvaguardar la seva independència, si bé al llarg del segle XIII, per causes econòmiques, la primitiva abadia es transformà en una rectoria. El 1276 els clergues de Güel, encapçalats pel rector, Guillem, vengueren a Joan Coll un casal al vilar de Güel. Així mateix, Ferraz, rector de Güel, traspassà l’any 1302 a Bernat d’Espés una cleda i una peça de terra a la Badia, i l’any 1307 cedí a Domènec Coll un hort al mateix terme.
Els canonges de Roda aprofitaren el cisma d’Occident per aconseguir l’annexió de l’església de Güel. L’any 1401, des d’Avinyó, Benet XIII incorporà la parròquia de Santa Maria de Güel a la mensa de Roda, amb dos racioners i curats que es beneficiarien dels delmes. Aquest privilegi sembla que restà sense efecte en ser deposat aquest papa, i no confirmada la donació. A la darreria del segle XV, l’ardiaca de Ribagorça capbrevava a la parròquia de Güel quatre faneques i mitja de blat, altres tantes d’ordi i de civada, i mitja de mixtura. A l’inici del segle XVII hi hagué una gran controvèrsia entre el bisbe Virgili i els canonges sobre el dret de nomenament del rector; l’any 1614, el papa Pau V reconegué que el dret de patronat pertanyia a Sant Vicenç i que incloïa la presentació del curat a l’església de l’oppidum de Güel, confirmant Antoni Bielsa en el càrrec. Segons P. Madoz, aquesta església encara era la parròquia de Güel a mitjan segle XIX. (JBP)
Església
Planta de l’església, ampliada i modificada a la part de ponent i actualment amb un mur que migparteix la nau.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, i capçada a llevant per un absis semicircular lleugerament ultrapassat, cobert amb volta apuntada.
La construcció presenta clares traces d’un procés constructiu complex i en part inacabat, ja que el mur que tanca la nau per ponent està migpartint la longitud total de la nau, que s’allarga cap a ponent, i que fou prolongada encara en un tram més d’obra molt més rústega. La façana absidal té una decoració inacabada, amb quatre lesenes que s’interrompen sota la finestra de l’absis, les quals sembla que hagin estat concebudes per completar un fris d’arcuacions sota el ràfec, fris que no s’arribà a executar. Així, doncs, el fris absidal és format per una senzilla motllura bisellada.
A banda d’aquest clar canvi de projecte, no es pot descartar que l’obra s’hagués acabat i que hagués patit una ensulsiada. Aquesta, si es produí, hauria motivat la construcció dels contraforts que s’adossen a les façanes sud i nord.
La porta, feta amb un arc de mig punt, s’obre a la façana sud, on també hi ha una finestra de doble esqueixada; a l’absis hi ha dues finestres, la central, que és també de doble esqueixada, i una altra d’una sola esqueixada al costat sud, just a l’angle del mur absidal amb la testera de llevant de la nau.
L’estructura paramental confirma el complex procés constructiu de l’església, amb un aparell de carreuó a penes escairat, disposat en filades uniformes i regulars a la part baixa dels murs; en canvi, a la seva part alta, l’aparell és de carreus ben tallats i les voltes perfectament adovellades.
A partir d’aquests indicis, sembla clar que es tracta d’una obra iniciada dins l’ortodòxia de les formes llombardes a la fi del segle i conclosa fora de les formulacions llombardes durant el segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Pasqual, s.d., BC., ms. 729, vol. VIII, pàg. 286
- Villanueva, 1850, vol. X, ap. XXVI, pàgs. 288-290
- La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. XXI, pàgs. 278-279
- Serrano, 1912, pàgs. 184-185
- Yela, 1932, pàgs. 154-155
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 316, pàgs. 450-454
- Boix, 1982, doc. 418
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 111-112
- Ordeig, 1993-94, vol. I (II), doc. 112, pàgs. 262-268