Situació
Basament del mur de l’extrem oest del recinte del castell.
ECSA - J. Bolòs
Aquest castell era situat al cim d’una muntanya que acaba amb un planell i que té una altitud de 813 m. S’emplaçava a l’oest del pla de Güel i al sud-est de la casa del Castell. Des d’aquest indret hi ha una bona perspectiva sobre la vall de l’Isàvena.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TBG932803.
De la carretera que va de Llaguarres cap a la Pobla de Roda surt a mà esquerra la pista de terra que porta a Güel. Cal passar de llarg el veïnat on hi ha l’església i arribar al mas del Castell (on hi ha una cruïlla de camins). Seguirem el de l’esquerra fins al mas Farrerós, i ens enfilarem, a peu, fins a la muntanya que anomenen el Castiello. (JBM)
Història
El castell de Güel formà part de la frontera comtal ribagorçana de mitjan segle X. La seva situació en l’avantguarda de la civitas de Roda conferí importància a la tinença de Güel, de manera que molt aviat és documentat el sorgiment d’un llinatge vinculat a la senyoria castellana. Per la seva banda, els comtes de Ribagorça tingueren importants alous en aquest terme, al centre dels quals fundaren un palau amb església pròpia dedicada a sant Miquel. Els esposos Oriol i Ceno bastiren i dotaren l’església parroquial, que l’any 996 (segons un document que algun autor considera fals) fou consagrada pel bisbe Jacob i dedicada a la Mare de Déu. Llur fill, Garcia I de Güel, apareix entre els principals nobles ribagorçans de l’època; així, figura el 1017 entre els electors del bisbe Borrell i el 1040 en la restauració de la diòcesi urgellesa a les terres de Roda. El primogènit de la quarta generació, Garcia II Arnau va perdre la tinença de Güel per motius que desconeixem, tot i que s’endevina en aquest afer la mà del bisbe Ramon Dalmau. Tanmateix, mitjançant enllaços matrimonials amb els senyors de Lierp i de Grostan, sembla que els Güel aconseguiren recuperar el castell i la senyoria de l’indret a mitjan segle XII. Gerbert I Arnau acaptà el feu dels primers (1132) i Assalid I de Güel el recuperà dels segons. L’any 1162, davant el bisbe de Lleida i els principals barons de Ribagorça, la vídua d’Assalid, Sança, amb els seus fills, reteren homenatge i jurament de fidelitat a Galí Garcés de Grostan i els seus fills pel castell de Güel amb les seves pertinences i la caseria del Soler. Amb Assalid II de Güel el llinatge assolí les cotes més altes, puix que tingué el favor reial. Entre mitjan i final del segle XII els dominis dels Güel comprenien, a més a més, les senyories d’Avenoses (1156), de Castre (1175) i fins i tot d’Osca (1189); ara per ara, sembla lògic identificar els Güel amb els Gudal d’Osca. Aquesta branca dels Güel, instal·lats a Osca, féu fortuna en el regne d’Aragó.
D’altra banda, l’acta de consagració del 996 i els instruments de l’època distingeixen entre “illo castello” i “illo Castelleto”. Hom creu que el primer es localitzaria vora la Mare de Déu de les Roques, que d’acord amb l’emplaçament i les notícies devia ser església castellera i antiga parròquia de Güel. De fet, al migdia de l’edifici hi ha una estructura de planta circular que potser fora interessant d’excavar. El segon, estaria situat a ponent de la Badia, on la casa Castell n’ha conservat el nom. És aquest el que estudiem a continuació. (JBP)
Castell
Planta a escala 1:1 000 del planell que corona el turó del castell, amb indicació dels murs que encara hi afloren.
J. Bolòs
Actualment al cim de la muntanya hi ha un ampli planell, amb restes de murs sobretot al llarg de tot el perímetre i també a l’extrem occidental.
La longitud d’aquesta esplanada és d’uns 80 m, d’est a oest, i la seva amplada és d’uns 28 m. Les restes constructives més notables són els fragments d’un mur, amb una longitud d’almenys 10 m, situat a l’extrem oest. D’aquesta paret rectilínia, només en veiem una o dues filades de pedres poc treballades, bé que ben arrenglerades. Pot ésser, com afirma Scales (1990, pàg. 100), que fossin la base d’un mur de tàpia.
A l’extrem nord-est del planell hi ha també un marge o un mur, fet de pedres poc treballades, col·locades en filades, en una posició horitzontal o vertical. A part, hi ha restes d’altres murs i piles d’enderrocs, en especial al sector oest.
Hom hi troba fragments de ceràmica grisa (del segle XII o potser d’una data anterior) i rogenca amb una coberta exterior. A més hi hem trobat restes d’una mola trencada, amb un diàmetre de 48 cm i un gruix de 12 cm, i d’altres pedres destinades a la mòlta de cereals.
Tots aquests fets ens fan pensar que cal datar aquest jaciment en una data reculada. Segurament aquest lloc tingué la funció d’oppidum o de castell durant l’alta edat mitjana, potser abans de la conquesta islàmica, segurament durant l’època de domini musulmà i potser durant els primers anys de domini dels comtes de la Ribagorça. Després, aviat es degué abandonar i segurament es construí el Castellet. És una hipòtesi de treball.
De fet, aquest planell recorda molt, per exemple, el recinte del proper castell de Fontova o bé el del castell de Viacamp. La diferència fonamental, en aquests dos casos, és que al segle XI s’hi construí una gran torre, fet que no sembla pas que es fes en el primitiu castell de Güel.
Per acabar, cal subratllar també el fet que tots els vessants d’aquest turó siguin coberts de feixes o terrasses fossilitzades. És molt possible que l’origen d’aquest canvi del relleu sigui molt antic; de fet, encara sabem ben poca cosa d’aquest aspecte del paisatge històric. Tot i que faci referència a un indret molt allunyat, cal recordar que les feixes que envolten el jaciment d’Enclar (Andorra), darrerament estudiat de manera molt acurada, es considera que foren fetes durant el Baix Imperi i als primers segles medievals. (JBM)
Bibliografia
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 316, pàgs. 450-454
- Scales, 1990, núm. 4, pàgs. 100-101
- Ordeig, 1993-94, vol. I (II), doc. 112, pàgs. 262-268