Situació
Vista general de l’església, de grans proporcions.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Santa Maria presideix el grup de cases que conformen el poble abandonat de Grostan, el qual és situat al nord-oest de la vila de Graus, en un esperó de la serra de Grostan i a la riba esquerra del barranc homònim.
Mapa: 31-11(250). Situació: 31TBG785766.
Per a arribar-hi, cal prendre una pista que surt de la carretera C-139, que va de Graus a Benasc, un cop superat el quilòmetre 37. Aquesta pista s’enfila fins a la base del serrat on hi ha el poble, a penes visible, i on cal deixar el vehicle i pujar al cim per un sender perdedor que arriba fins al mateix poble. (JAA)
Història
El poble de Grostan fou centre d’un notable llinatge ribagorçà que en portà el cognom. Les referències directes d’aquest lloc són exigües. Tot i que la primera notícia data de l’any 1068, l’organització definitiva de Grostan guarda relació amb la conquesta de Graus, important plaça musulmana assetjada ja el 1063, però que no va caure fins el 1083. En aquest sentit, la senyoria de Grostan va ser confiada l’any 1069 a Ennecó Asnar, i poc després, el 1089, a un destacat cavaller del país, probablement net de Fortuny Sanç, dit Garcia I Ximenes de Grostan, el qual va intervenir decididament en la conquesta de Montsó i del Baix Cinca. El seu fill, Garcia II de Grostan, arrodoní el patrimoni familiar amb el feu de Besians (1124) i el senyoriu de Güel (1132), i fou a la mort del seu pare quan el rei Ramir II volgué premiar la fidelitat del llinatge amb la tinença del castell de Castre l’any 1135.
Així, doncs, tot indica que Santa Maria de Grostan fou una església senyorial, i probablement castellera. En la relació dels anys 1279 i 1280 de les esglésies i parròquies que contribuïren amb la dècima papal a sostenir les croades, es consigna l’església de Grostan, dins l’ardiaconat de Terrantona, i l’"abat” de Grostan, el qual tributà 15 sous, xifra que denota un patrimoni reduït.
El 1416 Grostan era en poder del comte d’Urgell, Jaume el Dissortat, però li fou confiscat pel seu contrincant Ferran d’Antequera. Aquest gratificà amb el senyoriu de Grostan Diego Gómez de Fuensalida, bisbe i procurador de la causa, el qual renuncià després, tot reservant-se l’alcaldya del castell i el dret de patronat sobre l’església del poble. Poc després, el rei Alfons IV el Magnànim cedí el lloc a Pelegrí de Jassa i als seus descendents masculins (1416), a condició de revertir l’indret a la corona en cas d’acabarse la línia masculina, cosa que confirmà el 1418 en plena heretat. En les relacions del 1586 i el 1625 compareix ja com a senyoria de l’abat de Sant Victorià de Sobrarb, i passà més tard a la jurisdicció del bisbat de Barbastre. (JBP)
Església
És un edifici de proporcions imposants. Té una sola nau, molt ampla, coberta amb volta de canó de perfil apuntat que arrenca d’una imposta motllurada, reforçada per un arc toral, també apuntat. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau, que també té unes proporcions importants.
L’extrem de ponent de la nau és format per un cos molt més estret que la nau, dividit en dos pisos, i afegit al cos de la nau arran de les importants reformes que va patir l’edifici a l’entorn de l’any 1568. Aquesta data figura a l’arc de mig punt motllurat de la porta d’entrada, aixoplugada per un porxo situat a la base del campanar. El campanar és una torre adossada a l’angle sud-oest de la nau, i presenta gravada la data del 1672 en un rellotge de sol de la façana sud.
A cada costat de la nau hi ha sengles capelles rectangulars, cobertes amb voltes de canó, clarament afegides a l’obra principal de l’església, que presenta amb molta claredat evidències d’un procés constructiu complex. L’obra del segle XVI no es va limitar al cos afegit a l’extrem de ponent de la nau, sinó que la part de ponent de la mateixa nau i les capelles adossades corresponen a aquest procés constructiu. Així, l’edifici original, amb una concepció molt ambiciosa, no fou acabat o bé es va ensulsiar, i es limita a l’absis i la part de llevant de la nau. En canvi, la part de ponent de la nau i els cossos afegits corresponen a una important renovació arquitectònica, datable perfectament a l’entorn del 1568, executada amb una gran qualitat en la talla de la pedra, especialment visible en l’acurada execució de les motllures dels ràfecs. L’arrebossat dels paraments interiors no permet de precisar si l’execució de les voltes correspon, o no, a aquest mateix procés constructiu en la seva totalitat, o si la part de llevant de la nau ja tenia construïda la volta quan es produí la seva ampliació.
L’única obertura que sembla clarament de l’obra original és la finestra que centra l’hemicicle absidal. Aquesta es troba perfectament integrada en l’acurat parament de carreus ben tallats i polits de la construcció primitiva, molt similar als paraments de l’ampliació, que són, però, molt més acurats en la seva disposició i de dimensions més grans.
Les façanes són totalment llises, llevat d’un sòcol bisellat a l’absis i un ràfec suportat per permòdols a l’absis i la nau, que s’estén també per la part ampliada a ponent, contrastant amb la fina motlluració del ràfec del cos afegit al costat oest.
En el seu conjunt, tant en l’obra original com en les seves ampliacions i reformes, l’església de Grostan es presenta com una obra molt ambiciosa i perfectament executada. Per les seves proporcions, i fins i tot, el seu inacabament, l’obra original de Grostan, tot i ésser més acurada, pot relacionar-se amb l’església de Sant Miquel de Siscar; evidencia una arquitectura que acusa ja la fi dels llenguatges romànics, i datable dins el segle XIII. (JAA)
Bibliografia
- La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. V, pàgs. 232-234
- Moner, 1884, doc. 22
- Yela, 1918, doc. 21, pàg. 348
- Arco y Garay, 1920b, doc. 16, pàgs. 438-439
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 121
- Ubieto, 1951, docs. 6,14, 45 i 50
- Boix, 1982, doc. 288
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 98-101