Situació
Capçalera del temple, formada per tres absis que corresponen a sengles naus.
ECSA - J.A. Adell
L’actual santuari de Sant Anton, dit per alguns autors Sant Joan de Pano, és emplaçat a 891 m d’altitud, damunt el nucli actualment gairebé despoblat de Pano, en un esperó de la serra excavat profundament per la capçalera del barranc homònim.
Mapa:-31-11(250). Situació: 31TBG761823.
S’hi arriba per la carretera de Panillo, que neix al quilòmetre 38 de la carretera C-139. Aleshores, cal seguir-la i prendre una pista a l’altura del coll de Panillo; per a arribar a l’església s’haurà d’agafar un corriol que arrenca uns 200 m abans d’arribar al poble i que s’enfila per la cinglera cap a l’església. (JAA-JBP)
Història
L’historiador A. Duran i Gudiol, que estudià amb encert els documents dels primers temps del monestir de San Juan de la Peña, problemàtics per l’existència d’apòcrifs, arribà a la conclusió que un bon lot instrumental de mitjan segle XI corresponia a l’antic monestir de Sant Joan de Pano, que devia tenir la seu justament en aquesta església. La hipòtesi es basa en la identitat dels topònims, però, per contra, tots els béns consignats es troben a l’alta vall del Cinca i, si més no, hi ha una manca de continuïtat històrica. En aquest sentit, els escatocols reials de les anys 1068 i 1069 consignen “abbate domno Galindo in Sancti Johannis de Panno”, que molt possiblement es tracta del futur abat d’Alquèçar. L’any 1068 el rei Sanç Ramírez dotà la restauració de la seu de Roda amb un excusat a Panno, Ennecó Garcia amb els seus fills. El 1069 dit rei passà la quaresma in Sancti Johannis de Panno, i essent dins l’església, ordenà redactar un instrument en el qual concedia les cases de Sant Salvador i Sant Miquel de la Penella a l’escrivent Sanç Porco de Perarrua.
L’any 1092 el bisbe Ramon Dalmau de Roda dotà la canònica de Sant Vicenç amb les quartes episcopals de l’església de Panno, rendes que assignà el 1093 a la mensa capitular. Pel mes de setembre del 1134, trobant-se a Barbastre de camí cap a Saragossa, el nou rei Ramir II el Monjo concedí a Ramon de Pano una heretat. I si aquest Ramon de Pano fou després ardiaca de Terrantona (1139,1145), es pot suposar la vinculació eclesiàstica a aquesta jurisdicció. D’altra banda, les notícies polítiques són indirectes; només es troba esment de Martí i Guillem de Pano, que a la fi del segle XI juraren fidelitat a l’abat de Sant Victorià de Sobrarb pel feu del castell de Graus, i del cavaller Roderic Pètriz com a senyor de Panno (1134,1135). Per privilegi reial de 22 d’octubre de 1438, Pano, igual que els pobles de Pomar, Güel, Congel, Fons, Aguilaniu i l’Almúnia de Sant Joan, passà al domini jurisdiccional de la mitra lleidatana. Aleshores el bisbe i el rector de Pano acordaren repartir-se les rendes per la meitat, restant exclòs l’ardiaca. Amb tot, l’església de Pano figura entre les que foren integrades al nou bisbat de Barbastre l’any 1571. (JBP)
Església
Planta d’aquesta interessant església d’estructura basilical.
J.A. Adell
Es tracta d’un edifici de planta basilical de tres naus cobertes amb voltes de canó de perfil semicircular, reforçades per arcs torals, de distribució irregular. A la nau central hi ha tres arcs torals, corresponents als pilars que suporten també els arcs formers de relació entre les naus, mentre que a les naus laterals només hi ha dos arcs torals i manca l’arc corresponent al pilar situat més a ponent.
Aquesta irregularitat es reforça amb la forma dels suports dels arcs, que responen a tres tipus diferents. Un petit pilar rectangular, amb l’arc toral penjat, als pilars de ponent; un gran pilar rectangular, amb uns acords molt deficients dels arcs, més estrets que el pilar, als pilars de llevant; i un pilar cruciforme, que rep correctament els respectius arcs, als pilars centrals, que defineixen alhora dos àmbits a l’interior de l’església. Aquesta solució de divisió interior de l’espai de l’edifici evoca, de forma rústega, la solució d’organització de l’església superior del monestir de Sant Martí del Canigó, on un pilar cruciforme i un únic arc toral estableixen una clara partió de l’espai interior de l’església.
La divisió de l’espai interior a les esglésies monàstiques alt-medievals és un fenomen encara no precisat, però que apareix clarament definit en altres esglésies monàstiques del segle X al segle XII, com Sant Pere de Rodes, Santa Maria d’Alaó o la ja esmentada de Sant Martí del Canigó, i resulta temptador d’atribuir-ho a una diferenciació funcional de l’espai eclesiàstic.
Les naus són capçades a llevant per sengles absis semicirculars, precedits d’estrets arcs presbiterals, i perforats per una única i matussera finestra de doble esqueixada. A l’absis central s’obrí, tardanament, una segona finestra d’una sola esqueixada, eliminada en el curs de les recents restauracions, que, entre altres coses, han suprimit tots els arrebossats interiors.
L’edifici té tres portes. Una, paredada, a la façana oest, corresponent a la nau central, d’arc de mig punt i de dovelles estretes, més amples a la clau que als ronyons; i les altres dues a la façana sud. D’aquestes portes, la de més a llevant és paredada i no correspon a l’obra original, amb un arc de mig punt, de dovelles ben tallades, molt diferents als arcs de les altres dues. L’altra porta és situada a la meitat oest de la façana sud, amb un arc de mig punt de dovelles estretes, del mateix tipus que la porta de ponent, però extradossades per una filada de lloses planes, i amb la presència d’una gran llosa, encastada en el parament, com si es tractés d’una llinda de descàrrega de l’arc de la porta.
Finestra geminada oberta a la façana sud prop de la porta d’entrada.
ECSA - JA. Adell
En aquesta mateixa façana sud, a ponent de la porta hi ha una finestra geminada, amb una rústega columna i un capitell mensuliforme, emmarcada per una arquivolta de poc relleu. Aquesta finestra resulta molt singular per la seva inusual posició en una façana lateral, ja que aquest tipus d’obertures són col·locades, generalment, a les testeres de les naus.
L’aparell, molt uniforme a tot l’edifici, és format per carreuons allargassats, molt irregulars i a penes escairats, amb alternança de peces quadrades, ben escairades, i de mides més grans. És disposat en filades uniformes i desiguals, amb les juntes molt erosionades a les façanes est i sud, però amb el rejuntat ben conservat a les façanes oest i nord, i a l’interior, on l’aspecte formal de la meitat de ponent evoca poderosament la part més antiga de l’església de Santa Maria de la Tossa de Montbui, a l’Anoia, un altre edifici construït en zona de frontera a l’inici del segle XI (vegeu el vol. XIX, pàgs. 508-510, de la present obra).
Les façanes són totalment llises i mancades d’ornamentació, llevat dels semicilindres absidals. En aquests es desenvolupa una decoració amb els clàssics motius llombards, del fris continu d’arcuacions sota el ràfec amb un fris de peces en dent de serra, concebut i executat molt matusserament, amb la presència de lesenes només a l’absis central prop de la seva unió amb les absidioles, que generen una composició poc elaborada i mal resolta. El fris de l’absis nord està molt alterat.
En el seu conjunt, l’església de Pano constitueix un perfecte exemple de l’arquitectura del principi del segle XI, tant en els seus aspectes tipològics com constructius, amb una matussera aplicació dels motius ornamentals llombards, que no són ben apresos pels constructors. En canvi, es resol perfectament l’estructura de l’espai interior d’acord amb les noves fórmules, amb una contenció formal notable, sense l’exuberància d’altres obres com l’església de Sant Just i Sant Pastor d’Urmella (abans d’Orema), que representa una altra línia en la implantació de les noves fórmules arquitectòniques. (JAA)
Pintures
El Museo Diocesano de Barbastro conserva alguns fragments de la decoració mural dels absis meridional i central de l’església de Pano, que fou arrencada al final de la dècada dels setanta. Són de color ocre vermellós i els motius figurats consisteixen en cercles —de vegades tangents—, estrelles, creus de braços eixamplats i arcs. Hom ha datat el conjunt del segle XI, i és més interessant la seva antiguitat (són escassos els conjunts conservats d’aquesta centúria) que no pas el seu estil i el seu repertori. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XLIX, pàgs. 301-304, ap. L, pàgs. 304-306 i ap. LXXIV, pàgs. 370-371
- La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. V, pàgs. 232-234
- Yela, 1918, doc. 21, pàg. 348
- Martín Duque, 1958, núm. 71, pàg. 168
- Balaguer, 1962, núm. 7, pàgs. 39-72
- Duran, 1963-65, vol. 1, doc. 36, pàgs. 51-52 i doc. 169, pàg. 193; 1975, pàgs. 192-195
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàg. 239
- Castillón, 1989a, núm. 4, doc. 1
Bibliografia sobre les pintures
- Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 297
- Sureda, 1985, pàgs. 42 i 301
- Signos, 1993, pàg. 122