Situació
L’església de Sant Martí, conjuntament amb els vestigis de l’antic castell, és situada a la part més alta del poble d’Aguilaniu, dit popularment Aguinaliu, encimbellat a la solana d’un esperó de la serra de la Corrodella.
Mapa: 31-12 (288). Situació: 31TBG800642.
S’arriba a Aguilaniu per un brancal indicat de la carretera N-123 de Benavarri a Graus, a mà esquerra. (JBP)
Història
La primera notícia de l’indret d’Aguilaniu fa referència al seu castell (kastro Aquilanido), el qual és doimi cumentat ja l’any 987; es tractava d’una fortificació emplaçada a la frontera musulmana dependent del districte de Lleida. El castell d’Aguilaniu va ser conquerit vers el 1080, poc abans de la conquesta de Graus, i de fet, l’any 1085, el rei Sanç Ramírez el concedí en alou a la seu de Roda amb els seus termes i les seves pertinences.
L’església d’aquest indret apareix esmentada l’any 1092, en què el bisbe Ramon Dalmau donà a la canònica reformada de Roda l’“ecclesiam Sancti Martini de Aquilanido” amb totes les seves pertinences, amb les quartes parroquials, el capmàs d’Esclua i tota la vall dita de Sant Vicenç, en propi alou. Un any després, el bisbe arrodoní el domini d’Aguilaniu mitjançant una permuta amb Pere I de Ribagorça, que li proporcionà en canvi un capmàs reial. Finalment, Ramon Dalmau confirmà en el seu testament, datat el 1094, els llegats que havia fet als canonges de Roda, especialment l’església d’Aguilaniu amb totes les seves pertinences.
Així, doncs, de bell antuvi, l’església de Sant Martí restà vinculada al domini jurisdiccional del priorat de Roda. L’any 1141 és documentat un “Dominicus sacerdos de Aquilanido” com a escrivent d’un conveni relacionat amb els senyors de Casterlenes. El 1170 el bisbe Guillem Pere confirmà als canonges la possessió de la parròquia de Sant Martí d’Aguilaniu amb les seves rendes, i la vall de Sant Vicenç d’Aguilaniu amb el capmàs. (JBP)
Església
És un edifici profundament transformat i alterat, per l’afegitó de capelles laterals i el capgirament del seu sentit original, amb l’obertura de la porta i la construcció d’un cor a l’absis original. Aquest fou sobrealçat amb un campanar d’espadanya.
Amb tot, encara és recognoscible la seva estructura d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular. La porta devia obrir-se a l’alterat mur sud. A la façana de ponent es conserva, molt modificada, una finestra de doble esqueixada.
L’aparell és de carreus ben tallats, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, que evidencien una construcció adaptada a les fórmules dominants en l’arquitectura de la plenitud del segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Pasqual, s.d., BC., ms. 729, vol. VIII, pàgs. 263-266
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XLIX, pàgs. 301-304 i ap. L, pàgs. 304-306
- La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. IX, pàgs. 238-239
- Yela, 1918, doc. 7, pàg. 333
- Ubieto, 1951, doc. 13, pàgs. 223-224
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 270, pàg. 427
- Boix, 1982, docs. 366, 408, 419, 425, 432
- Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàgs. 240-241