Situació
Torre mestra que presideix el castell, de la qual només es conserva el nivell inferior.
ECSA - J. Bolòs
El vell castell de Panillo és emplaçat entre els pobles de Panillo i Pano, en un contrafort septentrional de la serra de Sant Martí, a gairebé 1 000 m d’altitud, a la partió d’aigües amb la vall del Cinca.
Mapa: 31-11(250). Situació: 31TBG763813.
S’hi arriba per la carretera de Troncedo que surt a l’esquerra de la carrereta comarcal de la vall de Benasc, passat Graus, abans del primer pont que creua l’Éssera. Per aquesta via cal superar l’actual poble de Panillo i pujar al cim de la serra; des d’aquí surt a mà esquerra una pista de terra que cal seguir uns centenars de metres. Poc després d’haver passat per sota del castell trobarem un corriol que ens hi portarà en pocs minuts. (JBP)
Història
Les notícies històriques de què es disposa sobre l’indret de Panillo són més aviat tardanes. L’orientació de l’emplaçament ha fet pensar que, en principi, va ser un baluard defensiu musulmà, avantguarda de la plaça de Graus.
Els primers senyors de Panillo documentats en els escatocols reials són Berenguer Gombau i Berenguer Mir (1130). Amb tot, segons algunes notícies retrospectives, es pot suposar que la senyoria principal era en poder del primer, del llinatge dels Lierp i futurs barons de Benavent. Així, vers el 1140, Sança Berenguer aportà en dot Panillo a Arnau de Sanaüja, qui l’any 1150 infeudà “ipso castro de Pannello” al cavaller Roger de Montanyana, amb la tercera part dels dominis senyorials, a canvi de retre jurament de fidelitat. A partir d’aquest moment la documentació consigna alguns personatges que es cognominen Panillo, com és el cas de Guillem Arnau de Panello, que signà com a testimoni l’esmentat instrument del 1150; posteriorment, l’any 1211, apareix un Guillem de Pannel, vora el senyor Bernat de Benavent, en un diploma relacionat amb la mateixa família. Les notícies posteriors poden semblar contradictòries, bé per raó de la fundació de l’actual nucli de població, “la Pobla de Panillo”, bé perquè els Benavent aconseguiren retenir-ne la jurisdicció. L’any 1240, el rei Jaume I, des de Morella, concedí al monestir de Sant Victorià d’Assan els llocs de Foradada i Panillo amb tots els drets i les pertinences, cosa que confirmà Pere IV. Se sap que Gombau V de Benavent, l’any 1272, s’enfrontà amb la corona pel castell de Panillo fins que Jaume II reconegué que el tenia en alou, igual que els d’Alins i Sanui (1291). Aquest cavaller ribagorçà perí al setge de Càller (1324), i poc després Panillo formà part integrant del tercer comtat de Ribagorça.
A mitjan segle XVI el castell encara era en actiu; els comtes de Ribagorça tenien llavors infeudada la castlania a la vídua de Pere d’Arques, senyor de Panillo. Probablement fou un dels castells ribagorçans desmantellats al final d’aquest segle per les tropes castellanes de Felip II. L’any 1718 Joan Gazo traspassà la castlania de Panillo al capítol de Graus, la qual restà en actiu fins a la fi de l’antic règim. (JBP)
Castell
Planta del castell, del qual resta essencialment la torre i el llenç oriental del recinte.
J. Bolòs
El castell era format per una torre de planta circular i per un recinte. Actualment es conserva la part inferior de la torre i el sector oriental del recinte.
La torre ara només té una alçada d’uns 8 m. Se n’ha conservat el nivell inferior, que era massís. Al capdamunt, precisament on començava el primer pis, s’endevina l’existència d’un espai interior amb una amplada de 3,05 m, envoltat d’uns murs que tenien un gruix de 2,5 m. Cal suposar que aquesta gran torre almenys tenia un o dos pisos al damunt i la coberta. Per desgràcia no podem saber com eren les obertures dels nivells superiors, que ens donarien una informació molt valuosa pel que fa a les característiques de l’edifici i poder establir així comparacions amb altres torres semblants.
Aquesta construcció fou feta amb carreus ben escairats, de mida mitjana, on s’intercalen algunes pedres força allargades amb d’altres gairebé quadrades, o bé, més altes que amples. Els carreus són col·locats en filades i units per morter de calç. A la part exterior i inferior del mur n’hi ha alguns de més grans (30 X 50 cm). En algun cas gairebé es pot parlar d’un aparell de pedres posades al llarg i de través.
Al nord de la torre començava el recinte amb una longitud, de nord a sud, de prop de 30 m i amb una amplada d’uns 15,5 m. El sector més ben conservat és l’oriental. Amb tot, s’endevina per on devia passar el mur al nord i aproximadament per on passava a ponent. Dins d’aquest clos també podem veure restes d’altres murs longitudinals, orientats de nord a sud. Pel fet que el nivell del terra a l’interior del recinte és molt més alt que el nivell del sòl exterior, podem suposar que hi hagué un reompliment d’aquest espai interior; caldria, però, fer-hi una acurada excavació per a aclarir aquest aspecte.
El mur conservat té una longitud d’uns 19 m. S’hi intercalen els espais més estrets (d’uns 160 cm de gruix) amb els trams més amples (que arriben a tenir un gruix d’entre 2,5 i 3 m). D’aquesta manera, aquest mur, amb una alçada actualment de 4 a 5 m, sembla format per un seguit de bestorres de planta quadrangular, que en realitat només corresponen a un engruiximent del mur. Cal assenyalar també el fet que al llarg d’aquests 19 m de mur hi ha diverses petites inflexions, amb una orientació nord-sud.
A la part alta dels dos entrants més meridionals del mur s’endevina l’existència de sengles espitlleres, llargues i molt esbiaixades; sembla que devien servir per a vigilar el camí que venia de Graus (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 294).
Aquest mur perimetral s’adossa al de la torre. El seu aparell constructiu potser no és tan acurat. De vegades, però no sempre, els angles són fets amb uns carreus una mica més grans. La resta de la muralla és feta amb carreus també força treballats i ben arrenglerats en filades. L’aparell constructiu d’aquesta muralla perimetral, en algun indret, també és disposat al llarg i de través.
La relació entre aquests dos elements constructius, el mur i la torre, és difícil de saber sense fer-hi una excavació a la cara interior. Sembla que primerament hom construí la torre, a la qual fou afegit un clos de muralles; això és, per exemple, el que trobem al castell de Falç. Esteban, Galtier i García, en canvi, es decanten a pensar que primerament es construí la muralla, cap a l’any 1050, a la qual s’afegí la torre circular per a reforçar-la, vers l’any 1060 (Esteban, Galtier, García, 1982, pàgs. 294-295).
Fos com fos, hem d’intentar trobar possibles paral·lels d’un mur perimetral d’aquesta mena. De fet, segurament es nota la influència de la manera de construir les muralles dels musulmans; podem comparar aquesta obra amb el recinte defensat per diverses bestorres que trobem una mica més cap al sud al castell de Castre, per no anar més lluny i parlar de recintes de muralles com els de Balaguer, d’Àger o d’Osca.
Pel que fa a la torre, tot i que només s’hagi conservat la part inferior, massissa, i malgrat que no sabem com s’organitzaven les obertures de la part superior, podem relacionar aquest edifici amb altres torres de planta circular situades a la Ribagorça, al Pallars o bé a la resta de la marca o frontera dels comtats catalans. Cal assenyalar que aquesta és una de les torres cilíndriques situades més a ponent; de fet, coincideix amb el límit occidental del comtat ribagorçà. La propera torre de Troncedo, situada uns quilòmetres cap al nord, té una planta poligonal.
Al llarg de la carena al sud-oest del castell hi ha restes de diverses construccions enderrocades que, almenys en part, poden correspondre a habitatges o closos d’època medieval abandonats. Gairebé al mig del camí actual d’accés al castell hi ha diversos habitatges, poc abans d’arribar a l’església. Una mica més lluny hi ha restes d’un clos, que pot ésser modern, i encara més enllà trobem restes d’altres construccions situades al vessant d’un petit turó. Caldria una acurada excavació arqueològica per a determinar-ne les característiques i establir-ne una datació. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Moner, 1878-80, vol. III, pàg. 362
- Martín Duque, 1965, doc. 165
- Esteban, Galtier, García, 1982, pàgs. 294-295
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàg. 235