Santa Magdalena de Peralba (Vilanova de Meià)

Aquesta església es troba en el camí que va de Santa Maria de Meià a Fontllonga; un cop passat el coll d’Orenga la pista passa pel costat mateix del poble de Peralba, a l’entrada del qual es troba l’edifici.

Aquesta església segurament fou la parroquial del terme del castell de Peralba, encara que no en tenim confirmació documental; actualment no té culte, ja que el poble està totalment abandonat.

Sempre depengué del priorat de Meià, fins a la desamortització eclesiàstica.

El lloc de Peralba es documenta a partir de l’any 1040, quan Company, castlà del castell de Meià, i possiblement també del de Peralba, juntament amb la seva muller Guilla, donà diversos béns al monestir de Santa Maria de Meià, entre els quals hi havia els delmes de Peralba. L’església de Sant Sadurní del castell de Peralba, com la de Santa Magdalena, formaren part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, fundat per Guillem de Meià abans de l’any 1040, si bé la relació de les esglésies de la dotació no es coneix fins a l’any 1095, quan un nét del fundador, Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, ardiaca de Barcelona i “gran monarca de Meià”, donà al monestir de Santa Maria de Meià les esglésies que li eren subjectes, entre les quals figuraven les de Peralba, la gran i la petita. La gran ha de correspondre a la parròquia de Santa Magdalena, i la petita, a la de Sant Sadurní del castell.

Les funcions parroquials no es confirmen en cap document, fins i tot semblaria que no en tingué, ja que en la visita pastoral que féu un visitador del delegat de l’arquebisbe de Tarragona al bisbat d’Urgell, l’any 1315, s’inspeccionaren les parròquies dependents del monestir de Santa Maria de Meià, i entre elles no figurava la de Peralba. Segurament, en cas de no tenir caràcter parroquial, seria una sufragània i havia de dependre de la de Sant Egidi o Sant Nicolau d’Orenga o de la de Sant Pere de Cabrera.

Amb la despoblació de l’indret, el temple deixà de tenir culte i actualment es troba abandonat del tot, si bé la part estructural de l’edifici encara es troba en força bon estat de conservació, però la resta està totalment destruïda.

L’antic temple era de planta rectangular, sense que hom pugui confirmar si tenia absis, amb orientació est-oest, però en època barroca es construí una nova església, que creuava l’antiga perpendicularment i conservava la part oriental i la ponentina com a sengles capelles, mentre que els carreus dels murs enderrocats van servir per a construir part dels de l’església nova, com es veu perfectament en el mur de ponent. Així, doncs, de l’església romànica es conserva la part d’entrada amb una arcada adovellada, segurament d’època gòtica, mentre que en la part oriental és difícil de comprovar la part romànica que s’ha conservat.