Situació
Torre del castell datable al segle XI que n’envolta una altra d’anterior, potser d’origen islàmic.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim d’una muntanya (1 058 m d’altitud), al sud del coll d’Orenga, als contraforts septentrionals de la serra de Sant Mamet, entre la vall de Peralba o de la Baronia de Sant Oïsme i la conca de Meià.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG299511.
Per a anar-hi, cal agafar la pista que des de Santa Maria de Meià porta a Fontllonga; al coll d’Orenga, a 4, 7 km, cal prendre un camí que va cap al sud i que porta fins als camps que hi ha sota el turó del castell. També hi ha un corriol que permet d’anar de Rocaspana al castell d’Orenga. (JBM)
Història
El nom d’Orenga apareix documentat a partir de l’any 1040, en què Company i la seva muller Guilla donaren al monestir de Santa Maria de Meià els delmes de diversos llocs, entre els quals hi havia els del coll d’Orenga. L’existència del castell, en canvi, consta des de l’any 1087, en què Adam i Jocbert donaren al monestir de Santa Maria de Meià una coromina prop del castell d’Orenga.
El domini del castell estigué en possessió de la família Meià, però aquest fet no es confirma fins l’any 1193, que Guillem III de Meià feu redactar el seu testament, en el qual manà als seus marmessors que donessin a la seva germana Ermengarda el castell d’Orenga, amb la condició que si ella i el seu marit, Gombau d’Oluja, morien sense descendència, passés al seu nebot, Ramon de Cervera, al qual degué passar, ja que el matrimoni morí sense fills mascles. El castell d’Orenga apareix en possessió de la família Cervera-Meià quan l’any 1311 el darrer membre d’aquesta família, Dolça de Cervera, donà perpètuament al seu fill, Pere d’Ayerbe, tots els seus béns patrimonials, entre els quals es trobava el castell d’Orenga. El mateix Pere d’Ayerbe el 1312 permutà al rei Jaume II tots els béns que tenia a Catalunya per d’altres situats a Aragó; per tant el castell d’Orenga passà al rei Jaume II, el qual l’uní a la corona, com la resta de castells adquirits. L’any 1314 el rei Jaume II empenyorà als marmessors del comte d’Urgell diversos castells per la compra que els havia fet del comtat d’Urgell, per la qual cosa cridà diversos feudataris dels castells empenyorats, entre els quals es trobava Bartomeu d’Orenga pel feu que tenia pel rei en el lloc d’Orenga.
La família Orenga és documentada a partir de l’any 1266, quan Pere d’Orenga signà en un document; però també hi hagué una branca del mateix nom com a feudatària del castell de Fabregada. La família del castell d’Orenga s’estroncà al final del segle XIV amb la mort de Guerau d’Orenga, i el seu feu d’Orenga fou disputat entre Joan i Pere d’Orcau i Pere de Canelles, que el 1403 iniciaren un procés en la batllia general del Principat, sense que hom en conegui la sentència.
El domini reial del castell d’Orenga seguí les mateixes vicissituds dels castells de la conca de Meià que foren vinculats al marquesat de Camarasa, fins que l’any 1426 el rei Alfons IV vengué a Nicolau de Gralla diversos castells i jurisdiccions, entre les quals hi havia la d’Orenga. A partir d’aquest moment, es desconeixen els fets que se succeïren en el domini del castell d’Orenga, ja que Roig i Jalpí no inclou el terme d’Orenga entre els dependents del priorat de Meià, sinó que el situa entre els d’altres senyors jurisdiccionals, sense esmentar-ne, però, el senyor.
Sobre l’edifici del castell només es disposa de la notícia que a mitjan segle XVII proporciona Roig i Jalpí: “En el termino de Orenga, hay un Castillo con su Torre redonda muy derruyda”. (ABC)
Castell
Aquest castell és format per una primera torre, ara interior, de planta circular, envoltada per una altra torre, feta posteriorment, més gran i gairebé circular. A la banda occidental, hi devia haver un recinte ampli, del qual només es conserva un fragment de paret, situat a uns 15 m cap a l’oest. Encara, uns 100 m més enllà, hi ha un mur de tancament.
Només es conserva la part oriental de la torre. La torre interior tenia un diàmetre extern de 6, 5 m. Potser era massissa. Era formada per pedres gairebé sense treballar, algunes col·locades formant filades horitzontals i d’altres col·locades verticalment. Són unides amb morter blanquinós. Veiem clarament l’aparell constructiu d’aquesta primera torre en un esvoranc de la torre exterior que hi ha també a la banda de llevant.
Aquesta torre interior fou recoberta per un altre mur, de 150 cm de gruix. Aquest mur no té, però, dues cares. Mentre a fora veiem uns carreus petits (per exemple, de 10 cm × 25 cm), regulars i molt ben arrenglerats, units per un morter força dur, a la cara interior sols veiem les pedres desordenades del reble interior, adossades directament a la torre primitiva. En algun lloc, a la cara de fora, les pedres també són col·locades verticalment. Al sector més ben conservat, aquest mur extern arriba a tenir una alçada de 7 m. Per fora, aquesta segona construcció de recobriment era gairebé circular, bé que amb algunes irregularitats, motivades pel fet que s’havia d’adaptar al terreny.
A uns 15 m de la torre per la banda oest, hi ha un fragment de paret que podia pertànyer a un recinte exterior, fet en el mateix moment en què es feu el recobriment extern de la torre. A uns 100 m més cap a ponent, hi ha un mur destinat a barrar el pas per la cresta de la muntanya; té una alçada d’uns 2 m, una longitud d’uns 4 m i una amplada de 90 cm. També, d’acord amb el tipus de parament, cal datar-lo en el mateix moment que la segona torre. Més avall d’aquest mur de tancament, al costat d’unes roques, hom troba unes quantes construccions que semblen habitatges medievals.
És difícil d’establir una cronologia per a aquest castell d’Orenga. En principi podem creure que la torre exterior (Orenga II) i els murs perimetrals foren fets cap al segle XI, mentre que la torre interior (Orenga I) ha d’ésser del segle X, potser d’una època semblant al moment en què es feu la del Vilot i d’Alberola, la de Cérvoles o el castell de Mallabecs. Atesa aquesta datació proposada, és molt difícil de poder assegurar si fou feta en un territori controlat pels comtes d’Urgell, abans de la ràtzia d’Abd al-Malik i Wadih del 1003, o per l’autoritat islàmica. Scales (que, per error, descriu Rocaspana; 1990, pàg. 76) situa, segurament amb encert, el castell d’Orenga entre les fortificacions de la frontera superior d’Al-Andalus. En certa manera, es pot considerar que si bé Orenga II correspon cronològicament al castell d’Escumó, hom pot relacionar Orenga I amb el castellet de Mallabecs, ambdós a la vall d’Àger.
Convé assenyalar d’una manera especial, amb relació a aquest castell, l’usual procés del recobriment exterior, que trobem en nombroses fortificacions d’aquesta comarca o de les comarques veïnes: la Força d’Estany, Ponts (on també totes dues torres són cilíndriques), Lloberola, Ardèvol, Vallferosa (amb ambdues torres de planta circular), etc. En alguns casos (la Força d’Estany i potser Ponts), sembla evident que aquest recobriment fou motivat precisament pel fet que el lloc passà de dependre de les autoritats andalusines a les autoritats del comtat d’Urgell. En aquest cas del castell d’Orenga no sabem pas si aquest fou el motiu. Si això fos així —cosa que, com ja hem dit, no és pas gens segura—, hauríem de valorar encara molt més el pes, ja assenyalat per F. Fité (1993; pàg. 40), que pogué tenir la influència islàmica en la introducció en el món cristià de les torres de planta circular. (JBM)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668, pàg. 131
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 342, 482, 483, 485 i 494
- Buron, 1989, pàg. 178
- Scales, 1990, pàgs. 7-133
- Fité, 1993, pàgs. 97-98