Castell de Cabrera (Vilanova de Meià)

Situació

Antic castell de la nissaga dels Meià, situat en un contrafort de la serra del Montsec.

ECSA - A.M. Vilarrúbias

Castell situat al vessant orientat cap al sud de la vall de Peralba, en un serrat, als contraforts meridionals del Montsec de Rúbies. Actualment també és anomenat torre d’en Lluc.

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG275528.

S’hi pot arribar des del coll d’Orenga, des de la pista que va de Santa Maria de Meià a Figuerola, agafant un corriol que mena cap a l’oest tot passant pel vessant solell (més d’una hora de camí a peu). També s’hi arriba per la carretera del Doll. Passada la Baronia de Sant Oïsme i abans d’entrar al congost de Terradets, cal agafar la pista que porta als masos de Ginestà i Bipó. La pista, en mal estat, continua fins a Can Grasot. Des d’aquest mas, cal improvisar el camí en direcció al coll d’Orenga, però a un quilòmetre més o menys de can Grasot ja es veu el castell de Cabrera. Cal pujar-hi, i al darrere mateix hi ha l’església de Sant Pere de Cabrera. (AMV-JBM)

Història

El castell de Cabrera és documentat a partir de l’any 1051, quan Arnau Mir de Tost vengué a Guitard Guillem de Meià el puig de Munnar situat al comtat d’Urgell, a l’apèndix del castell d’Orenga. El castell d’Orenga ja havia d’estar en possessió de la família Meià, i amb aquesta compra només degueren ampliar els seus dominis al terme, ja que l’església de Cabrera formà part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, feta per Guillem de Meià en una data indeterminada, però abans de l’any 1040; tanmateix, el domini sobre el castell no es confirmà fins l’any 1193, que Guillem de Meià manà redactar el seu testament i ordenà als seus marmessors que donessin el castell de Cabrera per franc alou a la seva germana Ermengarda, amb la condició que si ella i el seu marit, Gombau d’Oluja, morien sense descendència, el castell havia de passar al seu nebot Ramon de Cervera. Com que el dit matrimoni morí sense fills mascles, el castell passà a Ramon de Cervera i als seus successors de la família Cervera-Meià, fins que el darrer membre, Dolça de Cervera, l’any 1311 donà perpètuament al seu fill Pere d’Ayerbe el castell de Cabrera. L’any següent, el 1312, Pere d’Ayerbe permutà al rei Jaume II els seus béns a Catalunya per altres béns a Aragó. El mateix any el rei uní aquests béns a la corona. Dos anys després, el 1314, el rei empenyorà diversos castells que ja havia empenyorat als marmessors del comte d’Urgell per la compra que els havia fet del comtat d’Urgell, i per aquest motiu el rei cridà diversos feudataris a Lleida, entre els quals hi acudí Guillem de Saorre pel feu que tenia del rei en el lloc de Cabrera. El dret d’aquest feudatari li provenia per la donació que l’any 1290 el cavaller Arnau de Llordà feu al seu net Guillem de Saorre de diversos castells, entre els quals es trobava el de Cabrera, amb tots els drets, les jurisdiccions i les pertinences. El mateix Guillem de Saorre feu donació al monestir de Santa Maria de Meià de la vila i el castell del terme de Cabrera, llegat que fou confirmat el 1314.

Aquesta possessió li fou discutida, la qual cosa motivà que l’any 1317 el jutge Berenguer sa Rovira sentenciés a favor del monestir de Santa Maria de Meià sobre la possessió del castell i el terme de Cabrera, sobre el qual Bernat de Puimanyons, castlà de Peralba, pretenia tenir-hi drets. Tot seguit, ambdós contendents signaren una concòrdia sobre el dit castell, sense que se’n coneguin els pactes. El fet de dependre del monestir de Santa Maria de Meià feu que el castell de Cabrera no fos inclòs entre els castells que es vincularen al marquesat de Camarasa, com el castell de Meià, i no estigué immers en les vicissituds dels castells de dit marquesat, fins que l’any 1426 el rei Alfons IV vengué la jurisdicció de Cabrera entre altres. Però, segons Roig i Jalpí, a mitjan segle XVII, el prior de Meià tenia tota la jurisdicció de la parròquia de Cabrera. A causa de la despoblació, el terme s’uní al de Peralba i, com aquest, continuà sota el domini del priorat de Meià fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals.

Sobre l’edifici del castell de Cabrera només es disposa de la confusa descripció que féu Roig i Jalpí sobre tres torres, sense aclarir quina era la de l’antic castell de Cabrera, ja que diu: “En el Termino de Cabrera, hay tres Torres grandes, quadradas, y enteras: divididas la una de la otra, però ninguna de ellas se habita, aunque es muy facil hacerlo. Una dellas se llama La Torre den Amigó. Una de dichas tres Torres, y en la de Vallferines, y muy cerca de la que esta derruyda en la Quadra de Solanelles se hallaron desde el año 1644 hasta el de 1655 seis monedas ò medallas”. (ABC)

Castell

Aquest castell té forma de torre de planta lleugerament trapezoidal. A l’interior, el mur est fa 4, 1 m; el mur sud, 6, 2 m; el mur oest, 3, 5 m, i el mur nord, 5, 6 m. El gruix d’aquestes parets és d’uns 80 cm. La seva alçada correspon actualment a dos nivells, la planta baixa i un pis superior. Les parets són fetes amb un aparell molt irregular; les pedres són de mides diverses, poc o gens treballades i col·locades en filades. Alguns dels carreus són posats verticalment imitant un opus spicatum.

A la façana oest, a peu pla, s’obre la porta, acabada en un arc de mig punt format per 12 dovelles (n’hi ha una d’arrencada) d’una espècie de pedra tosca. Hi ha diverses espitlleres, situades al nivell inferior i al nivell principal.

Es pot considerar que aquesta construcció correspon al tipus de castell de la baixa edat mitjana i, per les seves característiques arquitectòniques, es pot comparar més amb cases fortes d’aquesta mateixa comarca que no pas amb altres castells. En aquest sentit, té moltes similituds amb la casa forta de Vallfarines o la de Santacreu, tot i que les mides puguin ésser una mica diferents. També recorda, per exemple, la torre de Boadella, a la propera comarca de l’Alt Urgell. En principi, aquest castell pot ésser datat al segle XII o XIII. (JBM)

Bibliografia

  • Roig i Jalpí, 1668
  • Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 485 i 486
  • Buron, 1989, pàgs. 170-171