Sant Cristòfol del Puig de Meià (Vilanova de Meià)

Situació

Vista aèria de l’església, que té adossat a l’extrem de llevant un edifici tardà que impedeix de veure la capçalera del Temple.

ECSA - M. Catalán

L’església de Sant Cristòfol, coneguda també com la Mare de Déu del Puig, o l’ermita de Meià, és al cim del turó que domina el poble de Vilanova de Meià pel costat nord, on es conserven les restes del castell de Meià i d’altres construccions alt-medievals situades al planell que forma el cim del turó. Per arribar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha assenyalat en la monografia precedent. (JAA-MLlC)

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG360522.

Història

L’església de Sant Cristòfol era inicialment la parroquial de tot el terme del castell de Meià. Perdé les seves funcions parroquials quan es creà la població de Vilanova de Meià. Aleshores passaren a Sant Salvador i restà com a simple santuari, situació que encara conserva; en l’actualitat hom hi celebra un aplec anual.

Les primeres notícies d’aquesta església són molt antigues, en el cas de ser certa la inscripció que Roig i Jalpí assegura haver vist en una làpida que encara es conserva en l’actualitat a mà esquerra sobre el portal d’entrada i que segons ell deia: “Any del Senyor 815. En nom de Crist la present església fou feta”; la resta del text, aclareix, no es pot llegir perquè està desgastada pel salnitre. J. Villanueva publicà la mateixa inscripció copiada de Jaume Pasqual, però diu que no l’havia vista. La pedra on és la inscripció encara es conserva al mateix lloc, però repicada, i és impossible de comprovar l’asseveració de Roig i Jalpí i de Jaume Pasqual; aquest no sembla que la copiés del primer, ja que la copià amb les abreviatures i no com es publicà. Amb certes reserves, s’ha de creure que la conca de Meià, sobretot la part que ocupa l’església de Sant Cristòfol i el castell de Meià, no es despoblà mai del tot i que l’any 815 podia estar sota control cristià i es podia haver reedificat l’església, ja que en aquell moment la frontera entre musulmans i cristians es considerava que passava pel Segre.

Aquest primer temple degué resultar molt malmès l’any 1003, quan un general d’Abd al-Malik feu una incursió fins al castell de Meià i el conquerí. Això motivà que, quan es va poder, es construís un nou temple, segurament molt més gran i sòlid, que fou consagrat l’any 1037 pel bisbe Eribau de la Seu d’Urgell.

Consagració de Sant Cristòfol del Puig de Meià (1037)

Eribau, bisbe d’Urgell, consagra l’església de Sant Cristòfol del Puig de Meià, segons consta en l’autèntica de relíquies.

"Audi Israel hec, Dominus Deus tuus Deus unus est. Diliges Dominum Deum tuum ex toto corde tuo et ex tota anima tua et ex tota mente tua et ex omnibus viribus tuis et proximum tuum sicut teipsum. Honora patrem tuum et matrem tuam. Non adulterabis. Non occides. Non mechaberis, neque furtum facies. Non falsum testimonium dicas. Non concupisces rem proximi tui nec desiderabis uxorem eius, non servum, non ancillam nec omnia que illius sunt. Initium sancti evangelii secundum Matheum: Liber generationis [Ihesu] Christi filii David filii Abraham. Abraham genuit Isac. Isac genuit autem Iacob. Iacob genuit ludam et fratres eius. Secundum Marcum: Initium evangelii [Ihesu] Christi filii Dei. Sicut scriptum est in Isaia propheta: Ecce mitto angelum meum ante faciem tuam qui preparavit viam tuam ante [te]. Vox clamantis in deserto parate viam Domini rectas facite semitas eius. Secundum Lucam: Fuit in diebus Herodis regis Iudee sacerdos quidam nomine Zacharias de vice Abia, et uxor illi de filiabus Aaron et nomen eius Elisabet. Intium sancti evangelii secundum Ioannem: In principio erat Verbum et Verbum erat apud Deum et Deus erat Verbum. Hoc erat in principio apud Deum. Omnia per ipsum facta sunt et sine ipso factum est nil, quod factum est. In ipso vita erat et vita erat lux hominum et lux in tenebris lucet et tenebre eam non comprehenderunt.

Anno incarnationis Domini nostri Iesu Christi XXXVII post millessimum consecravit [hanc ecclesiam] sancti Christophori martiris Eriballus episcopus."

[O]: Perdut, trobat el 1767 a la mateixa església.

A: Còpia Del Segle XVIII: BC, Reserva, ms. 729, Pasqual: Sacrae antiquitatis Cataloniae monumenta, vol. VIII, pàg. 347, ex O.

a: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII) “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. I (1978), doc. 46, pàgs. 114-115, ex A.

b:Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), Societat Cultural Urgel·litana, la Seu d’Urgell 1986, doc. 49, pàgs. 123-124 ex A.


Traducció

"Escolta, Israel, aquestes coses: el Senyor, el teu Déu, és l’únic Déu. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit, amb totes les forces, i el proïsme com a tu mateix. Honra el teu pare i la teva mare. No cometràs adulteri. No mataràs. No faràs accions deshonestes i no robaràs. No diràs fals testimoniatge. No cobejaràs els béns del teu proïsme, ni cobejaràs la seva muller, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni res de tot el que sigui seu. Començament del sant Evangeli segons sant Mateu: el Llibre de la genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d’Abraham. Abraham engendrà Isaac. Isaac engendrà Jacob. Jacob engendrà Judà i els seus germans. Segons sant Marc: Començament de l’Evangeli de Jesús, el Crist, fill de Déu. Com ha estat escrit en el profeta Isaïes: vet aquí que envio al teu davant el meu missatger perquè et prepari el camí davant teu. Veu d’un que crida pel desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu-li les senderes. Segons sant Lluc: Als dies d’Herodes, rei de Judea, hi hagué un sacerdot per nom Zacaries, de la família d’Abies, i la seva muller, de la nissaga d’Aaró, s’anomenava Elisabet. Començament del sant Evangeli segons sant Joan: al principi hi havia la Paraula i la Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Al principi estava amb Déu. Per mitjà d’ella tot ha començat d’existir i sense ella res no existiria de tot allò que existeix. En ella hi havia la vida i la vida era la llum dels homes i la llum brilla en les tenebres i les tenebres no poden ofegar-la.

L’any mil trenta-set de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist el bisbe Eribau consagrà aquesta església a sant Cristòfol, màrtir."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

L’església podia tenir una cripta, ja que l’any 1094 es jurà el testament de Guitard Guillem de Meià en l’altar de sant Pere, situat sota l’església de Sant Cristòfol del castell de Meià, però com que el document original no s’ha conservat, no se sap si es tracta d’una mala traducció.

Almenys fins a mitjan segle XII mantingué les funcions parroquials que tenia originàriament, ja que la creació d’un nou nucli de població al pla, amb el nom de Vilanova de Meià, motivà la despoblació del nucli del Puig i l’església de Sant Salvador de Vilanova recollí les funcions que abans feia la de Sant Cristòfol, alhora que aquesta passà a dependre de la de Sant Salvador. En tot cas, aquest canvi es produí amb anterioritat a l’any 1315, perquè quan el delegat de l’arquebisbe de Tarragona visità les esglésies del monestir de Santa Maria de Meià se sap que visità la de Vilanova i no la de Sant Cristòfol.

L’església de Sant Cristòfol abans de l’any 1040 passà a dependre del monestir de Santa Maria de Meià, perquè fou una de les esglésies parroquials que formà part de la dotació del cenobi fundat per Guillem de Meià; aquesta dependència es confirma documentalment l’any 1095, quan un net del fundador, Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, donà al mateix monestir de Santa Maria de Meià tots els drets que tenia a l’església de Meià i totes les que li estaven subjectes. Encara que no s’esmenti explícitament en aquest moment, ha de referir-se a l’església de Sant Cristòfol.

El fet que posteriorment les funcions parroquials es traslladessin a l’església de Sant Salvador de Vilanova i la de Sant Cristòfol passés a dependre’n, degué crear conflictes entre el rector de Vilanova i el prior de Santa Maria de Meià, fins que l’any 1276 Guillem de Fragosa, rector de Vilanova de Meià, per voluntat pròpia, renuncià a favor del prior de Santa Maria de Meià, Guillem de Tous, a l’església de Sant Cristòfol amb les seves sufragànies i tots els drets que els pertanyien.

Pel fet que en aquest temple es venerava una imatge de la Mare de Déu, sovint se l’anomena el santuari de la Mare de Déu del Puig, si bé ara es torna a usar l’antiga advocació de Sant Cristòfol, ja que l’antiga imatge fou traslladada a la parròquia de Sant Salvador de Vilanova.

Actualment continua tenint culte, i concretament el dia de l’aplec de Sant Cristòfol, quan el poble de Vilanova acut a l’antic temple parroquial. (ABC)

Església

Planta de l’església amb el gran absis de planta semicircular ultrapassada, més ample que la nau, possiblement part d’un edifici anterior al segle XI.

J.A. Adell

Actualment, l’església del puig de Meià és un edifici amb un extraordinari interès, tant per la complexitat de les estructures com pel procés constructiu i els interrogants que presenta, que potser una exploració arqueològica podria contribuir a aclarir.

La seva estructura respon a una nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per cinc arcs torals que arrenquen de pilars rectangulars. Un d’aquests arcs, el situat més a llevant, resol l’obertura absidal, també de perfil semicircular. La volta és suportada per quatre arcs formers adossats als murs laterals. Aquests arcs formers —llevat del situat al costat sud-oest— són compostos de dos arcs excèntrics, que formen un curiós timpà definit pels dos arcs.

La nau és capçada a llevant per un gran absis, de planta semicircular ultrapassada, més ample que la nau, a la qual s’obre mitjançant un dels arcs torals de la volta de la nau, que no arrenca de pilastres rectangulars com els altres arcs, sinó que arrenca de dos permòdols de grans dimensions, de perfil graonat; els permòdols arrenquen d’un senzill plec, que assenyala la diferència d’amplades i que al costat sud és emmascarat per un deforme pilar afegit a l’estructura.

La solució de la unió dels diferents arcs amb aquests permòdols és força deficient; hi ha notables diferències en les amplades dels arcs i dels seus punts d’unió amb els permòdols.

Els arcs de la nau arrenquen d’impostes de perfil divers en els arcs formers i de perfil còncau molt desenvolupat en els torals; tenen una decoració incisa, que sembla posar en evidència —amb independència de les formes ornamentals d’algunes impostes del sector de llevant— que les impostes són reaprofitades d’unes estructures anteriors o bé que foren col·locades amb un sentit diferent per al qual foren concebudes.

La porta, resolta amb arc de mig punt de dovelles extradossades —refoses del pla del mur—, s’obre a la façana sud, dins el segon arc former, i el brancal interior mostra dues pilastres inacabades que no es pot precisar si responen a un primer projecte, amb murs més prims, sense el reforç dels arcs torals. A la mateixa façana sud, prop de l’extrem de llevant, s’observa una porta paredada feta amb arc de mig punt que no és visible al parament interior, que es troba molt alterat. Simètrica a aquesta porta, a la façana nord, n’hi ha una altra també d’arc de mig punt, però de dimensions més petites; aquesta és situada en un cos prismàtic, que sobresurt del cos de l’església i que correspon a l’àmbit de l’arc former més proper a l’absis, on s’observen restes de diferents estructures.

A la façana de ponent hi ha una finestra cruciforme i a la façana sud n’hi ha tres de doble esqueixada, però de diferent tipologia. La més propera a ponent té un arc monolític, mentre que les situades més a llevant tenen els arcs formats per lloses i una factura molt més rústega, d’acord amb el parament on són situades.

Les façanes són nues d’ornamentació, llevat del sector sud de la façana absidal, on hi ha un ràfec bisellat. Cal assenyalar que a l’extrem de ponent de la nau, i perpendicular a la façana oest, hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls que per la seva posició anòmala, seguint l’eix de la nau, és perfectament visible des del poble de Vilanova de Meià.

Ultra els elements tipològics i formals que singularitzen l’estructura de l’església, especialment al sector de llevant, cal destacar, a més, que l’estructura original era diferent de l’actual i que l’església ha passat per un procés constructiu complex.

Tot el sector de ponent, des de la meitat de la façana sud fins gairebé tot el mur nord, com també l’estructura dels pilars i els arcs interiors, són construïts amb un aparell de carreuó, ben escairat, sense polir i disposat en filades uniformes i regulars. Aquest aparell tan ordenat contrasta amb el del sector de llevant de la façana sud, format per lloses i blocs de pedra sense treballar, amb tendència a formar filades però molt més irregular. A l’extrem de llevant del mur nord, l’aparell, també de lloses i encara més irregular, forma filades en aparell d’espiga al costat del cos sobresortint (que conserva restes d’arrebossat). L’absis té un aparell de carreuó, molt ben lligat amb l’aparell de lloses dels extrems de llevant de la nau.

És evident que sense una excavació arqueològica no es poden confirmar les hipòtesis que es poden formular sobre els interrogants que presenta l’església. Tot i això, l’estat actual de les estructures permet de suposar fins a tres fases constructives, sense excloure que les dues primeres fases fossin, en realitat, un únic procés constructiu.

Segons això, sembla que l’absis correspondria a un primer edifici, d’estructura imprecisa, que podria relacionar-se amb els extrems de llevant de la nau, que formaria part del mateix edifici. No podem excloure que els murs laterals corresponguessin a una primera reforma de l’edifici originari, que podria ésser, per les dimensions, un edifici exempt de planta central. D’altra banda, sembla que la part nord, amb el mur parcialment arrebossat i el cos prismàtic on hi ha la porta —amb vestigis d’aparell d’espiga, molt diferent del parament de la part sud—, podria correspondre a una fase constructiva anterior a la del mur sud, que és l’única d’aquestes fases primitives que es poden datar amb una certa fiabilitat, ja que la tècnica utilitzada pertany a les formes usuals de la construcció del segle XI. A partir d’aquest punt, sembla raonable d’establir un procés constructiu en el qual l’absis, i potser l’extrem de llevant del mur nord, correspondrien a fases anteriors al segle XI; d’altra banda, la meitat de llevant del mur sud seria del segle XI, mentre que hom hauria de datar la part de ponent i l’estructura interior de la nau, amb els arcs torals i formers i l’estructura d’obertura de l’absis, a la fi del segle XI o el principi del segle XII, fase en la qual es degueren aprofitar els elements esculpits de les impostes dels edificis anteriors. (JAA-MLlC)

Escultura

Detalls de les impostes decorades amb diversos tipus de relleus.

ECSA - J.A. Adell i ECSA - C. Peig

A l’interior de l’església es conserven actualment 26 impostes —no totes esculpides—. Als arcs faixons de la volta n’hi ha vuit —sis de decorades— a excepció de les dues corresponents a l’arc adossat al mur occidental.

Al primer tram, la imposta del cantó nord (núm. I) de secció trapezoidal amb bisell té una estructura diferent de la seva parella del cantó sud, i també és més petita. Presenta un motiu de dues cintes trenades. La del cantó sud (núm. II) és de secció trapezoidal sense bisell i decorada amb el mateix motiu. Probablement ambdues són reaprofitades de l’edifici que es consagrà el 1037.

Al segon tram, les dues impostes (núms. III i IV) són trapezoidal amb bisell i tenen dues filades d’escacs en positiu i negatiu. El bisell té un motiu de cinta ondulada al cantó nord (núm. III), mentre que el del sud ha desaparegut (núm. IV).

Al tercer tram, les dues impostes (núms. V i VI) tenen secció de pla i cavet i estan decorades amb un estrany motiu no identificat —tipus de llagosta?— (Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 269). Aquestes peces probablement responen a l’època de l’ampliació de l’església, al final del segle XI o el principi del XII, per la tipologia i pel picat de la pedra, no per l’artista que les va decorar, que es mostra bastant inhàbil.

Al quart tram (arc faixó adossat al mur), les impostes són de pla i cavet com les anteriors, no estan decorades (núms. VII i VIII). Probablement també corresponen a l’època de l’ampliació. Algunes de les arcades dobles dels murs laterals no tenen impostes i descansen directament sobre la pilastra, com és el cas de les corresponents al segon i el tercer trams del mur nord i al segon tram del mur sud. El nombre total d’impostes d’aquest sector és de 16. Sis es troben en les arcades del mur nord i les altres deu al mur sud. No totes estan decorades.

Al costat nord (núms. 1-6) i al primer tram, les impostes són de pla i cavet amb cilindre estret. La situada al cantó de l’absis (núm. 1) té el cilindre decorat amb incisions de cordada. La cara lateral interior té un entrellaç de dues bagues. A la de l’altre costat (núm. 2), el cilindre no està decorat i la part lateral presenta un motiu geomètric de cintes creuades formant angles, igual que en la superfície del pla. Aquestes peces, per la tipologia i les incisions de cordada en un dels cilindres, recorden els exemplars d’impostes de Sant Hilari d’Abrera (Baix Llobregat) o les de Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà). Probablement són peces reaprofitades d’un edifici més antic al consagrat l’any 1037, ja que la tipologia correspon més aviat al segle X.

Al segon i el tercer trams les arcades no tenen impostes.

Al quart tram, que és d’arcada doble, l’arc exterior té una imposta decorada amb tres filades de triangle (núm. 3) i la seva parella. un motiu d’entrellaç format per dues bagues (núm. 4). A l’arc interior una de les impostes és de pla i cavet amb un gruixut cilindre (núm. 6) desproporcionat, que a la secció exterior té un tipus peculiar d’esvàstica de cinc o sis braços. Damunt el pla es repeteix l’entrellaç de dues bagues amb incisions als espais lliures. La imposta parella (núm. 5) té una filera de losanges i no porta cilindre al cavet; probablement aquesta peça correspon a l’època de l’ampliació de l’església i l’anterior (núm. 6) és reaprofitada.

Al costat sud (núms. 7-16) i al primer tram, de les quatre impostes tan sols tenen decoració les de la part oriental (núms. 7 i 9). Són de secció trapezoidal sense bisell, la núm. 7 té un estel de cinc puntes i la núm. 9, un entrellaç de formes angulars. Les altres impostes (núms. 8 i 10) no estan decorades. Són difícils de datar.

El segon tram no té impostes i el tercer tram, corresponent a la porta d’accés a l’església, manté la doble arcada. L’arc interior presenta al costat occidental (núm. 14) un estel de cinc puntes inscrit en un cercle, motiu que es troba en altres indrets de la comarca: Sant Miquel de Montmagastre, Sant Joan de Torreblanca, etc. A la imposta núm. 13 trobem el motiu de l’entrellaç de dues bagues, repetit en sèrie, i dins un dels espais lliures un estel de vuit braços encerclat, de traç més insegur i groller. A l’arc exterior, a la part oriental, la imposta (núm. 11) està decorada amb dues fileres d’escacs com a les núms. III i IV (arc faixó). La seva parella (núm. 12) és sens dubte una peça aprofitada, com es pot deduir de la tipologia i la forma, que resulta massa ampla per al lloc on ha estat col·locada. Té una rara inscripció a la part frontal, i la lateral, que dona a la nau, està decorada amb el motiu d’entrellaç de dues bagues. Aquesta inscripció ja fou esmentada per Roig i Jalpí (1668, pàgs. 109-110) al segle XVII i, posteriorment, al final del segle XVIII, estudiada per l’epigrafista Jaume Pasqual (Roig i Font, 1923, pàg. 182). De l’esmentada inscripció, és interessant destacar les dues úniques paraules que semblen llegir-se senceres, “ME FE CIT”, les quals deuen fer referència a la realització de l’obra o potser a la seva ampliació.

El quart tram és d’arcada simple i les dues impostes (núms. 15 i 16) tenen una decoració semblant: a la cara frontal l’entrellaç de dues bagues amb incisions geomètriques, i a la lateral que dona a la nau una creu d’extrems flordelisats i encerclada. La núm. 16 presenta, a més, un tipus de flor quadrilobulada de pètals arrodonits, amb un motiu quadrat al centre no identificat. Es molt probable que ambdues corresponguin a l’època de l’ampliació. El motiu de la creu flordelisada pertany cronològicament a l’inici del gòtic.

Fragments amb relleus ornamentals de tipologia vegetal.

ECSA - J.A. Adell

A l’arc triomfal o pre-absidal es troben dues impostes-capitell (vegeu plànols A i B) de tipologia i decoració molt diferent de les anteriors.

Aquestes impostes-capitells són formades per quatre o més bossells, segons el costat, en degradació. La imposta B té al damunt un baix relleu de certa qualitat que presenta un tema vegetal floral, molt diferent de la resta de les peces incises i amb temes geomètrics, motiu pel qual la seva reutilització no és dubtosa.

Aquestes impostes són molt diferents de la resta i és difícil de donar una data d’execució aproximada. Si bé poden recordar, més per l’estructura que no pas per la mida, les de la porta de Sant Pau del Camp (Barcelona) i les de Santa Margarida de Martorell, tant el tipus de pedra com el picat regular fan que es puguin datar al final del segle XI o bé al XII. Podrien correspondre a una de les ampliacions o modificacions del temple, moment en què es podrien haver substituït per les originals, probablement malmeses.

Com a resum, cal dir que l’estructura i la secció d’aquestes impostes és variable; va des de la trapezoidal sense bisell, la més senzilla, fins a la voluminosa de l’arc triomfal, passant per les de secció trapezoidal amb bisell de pla i cavet simple o de pla i cavet amb cilindre (Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 269). Aquesta varietat i també el fet que no es respecti la utilització d’un mateix tipus d’imposta al mateix arc i que algunes no estiguin col·locades en la posició correcta fan pensar en la possibilitat que una gran part d’aquestes impostes hagi estat reaprofitada d’una construcció anterior, sobretot les corresponents a les arcades laterals i als arcs faixons dels primers trams després de l’absis (el primer i el segon), part més antiga de l’edifici que posteriorment fou ampliat per l’oest. És important assenyalar aquesta ampliació de l’edifici, com també la modificació de la coberta amb volta de canó, que podria correspondre a la mateixa època que l’ampliació. Pel tipus de construcció, aquestes modificacions s’haurien de datar al final del segle XI o el principi del XII. També és manifest en el canvi de fàbrica del parament a partir de la meitat occidental de l’edifici; aquí els carreus són regulars i ben escairats, col·locats en bandes horitzontals com en el millor romànic, i es diferencia clarament del paredat irregular i de pedres no escairades de la part oriental.

A l’interior, tot el conjunt, tant la part antiga com la nova queda unificat amb la volta de canó, les pilastres i els arcs laterals; és possible que s’aprofitessin algunes impostes de la construcció antiga i se’n fessin de noves per a aquells llocs que ho exigien. Probablement ho són les dels arcs faixons núms. V al VIII, que encaixen perfectament en les mides i les estructures de les pilastres i els arcs, i a més van aparellades, a diferència de les de l’arc faixó del primer tram (núms. I i II), que són desiguals, com la majoria de les dels arcs laterals. Aquestes peces reaprofitades podrien procedir de diverses construccions anteriors. Hi ha notícia documentada d’un edifici que es consagrà l’any 1037, com ja s’esmenta en l’apartat dedicat a la història d’aquesta església.

L’estat de conservació de les impostes és bo, però gran part de la seva decoració és coberta bé per capes de calç, bé per la capa ennegrida que va cobrir l’interior de l’església després de l’incendi del 1928.

La decoració d’aquestes peces és majoritàriament incisa, més que no pas esculpida, i composta de motius geomètrics i esquemàtics d’aparença primitiva i una baixa qualitat, tant tècnica com estilística. (CPG)

Epigrafia

Enigmàtica inscripció gravada en una imposta de l’interior de l’església.

ECSA - J.A. Adell

La imposta núm. 12 presenta una inscripció de difícil lectura a la part frontal. Sembla del segle XI per la barreja de majúscules i minúscules, una mica cursives. El qui va resseguir la inscripció no fou gaire fidel a la inscripció original i això dificulta enormement la seva lectura i la correcta interpretació. (AMM)

Talla

La imatge de la Mare de Déu procedent de l’ermita del Puig de Meià actualment es conserva a l’església parroquial de Sant Salvador de Vilanova de Meià. Fou treta fa uns anys del lloc original, el santuari del Puig de Meià. Des de fa poc la imatge es mostra al públic col·locada en una urna de seguretat al cambril de l’altar del Sant Crist de l’església de Vilanova.

Els avatars soferts per la imatge des de l’any 1900 es coneixen a través d’una acta redactada el 1929 pel rector de Vilanova, Carles Bosch. Aquest document fou trobat a Lleida l’any 1942 i publicat el 1972(*). Si bé no aporta notícies interessants des del punt de vista artístic, sí ho fa quant a les possibles restauracions i modificacions que ha sofert al segle XX. La imatge fou retirada del culte públic, a l’ermita del Puig de Meià, durant l’any 1900 amb el pretext que estava molt deteriorada i era necessari restaurar-la. En realitat, la imatge no es restaurà i al seu lloc, el 17 de setembre de 1900, se’n va posar una altra de nova(*). L’antiga fou arraconada i amagada al mateix cambril de l’ermita on s’entronitzà la nova. Allí va restar ignorada fins l’any 1926, que es van fer reparacions a l’esmentat cambril, on els obrers que hi treballaven la van trobar. Custodiada ocultament per una família de Vilanova, no en van donar notícia fins després de l’incendi que s’esdevingué el 9 de desembre de 1928, en el qual fou destruïda la nova imatge del 1900, com també l’altar i el cambril. Retrobada d’aquesta manera la imatge original, es va nomenar una comissió per a buscar mitjans per a poder-la restaurar. El 8 de desembre de 1929, degudament restaurada i beneïda, la imatge original del Puig de Meià fou exposada al públic a l’església parroquial de Vilanova fins al 3 de maig de 1930, data en què fou portada novament a la seva ermita, on s’havia aixecat un nou altar.

Aquests fets relatats per l’acta esmentada ens posen sobre l’avís de les profundes modificacions que pot haver sofert aquesta imatge, algunes de les quals es poden constatar en la policromia actual, que és obvi que no correspon a l’original. La pintura que ara té probablement és deguda a la darrera restauració del 1929. Hi ha el dubte si la policromia de la sobretúnica que s’observa al nivell dels genolls és original o no, ja que és notablement diferent de la resta, restaurada d’una manera molt grollera. La talla de fusta, de 72 cm d’alçada, està en bon estat; només hi manca el braç dret del Nen Jesús.

Talla de la Mare de Déu, excessivament restaurada l’any 1929.

ECSA - F. Baltà

La Mare està asseguda en un seient de forma i estructura poc corrent(*), els laterals estan decorats amb unes cavitats circulars, com els poms que els coronen. El rostre és ovalat, amb les galtes plenes i arrodonides, el mentó és ample i prominent, el nas té les aletes i els narius ben marcats amb el sec fins als llavis i les celles són primes i perfilades amb una corba. Aquesta mateixa fisonomia es troba repetida en la imatge de la Mare de Déu de Covet (MNAC núm. 4 395) i en la d’Erillcastell o Pinyana (MDLL núm. 327), i també en la de la Cortscastell (MDU núm. 304), encara que aquesta darrera té el rostre més aplanat. La repetició d’aquests trets pot indicar que els artistes han utilitzat un mateix model o bé que procedeixen d’un mateix taller. El cap de la Mare de Déu està lleugerament girat vers el cantó dret, tret pel qual perd la rígida frontalitat pròpia de les majestats romàniques. Tanmateix, els llavis insinuen un incipient somriure que porta a datar la imatge com un exemplar tardà o de transició. Porta una corona amb doble filera de merlets diferents i sobreposats, que resulta desproporcionada en relació amb la imatge; els merlets de la base són semblants als de la corona de la Mare de Déu de Covet. Un vel emmarca el rostre i forma unes marcades ondulacions horitzontals, tret poc corrent en les imatges del segle XII i de la primera meitat del XIII a Catalunya. Aquest vel li penja fins als colzes i li cobreix les espatlles per darrere. Només hem trobat un altre exemplar amb aquest tipus d’ondulacions esculpides al vel, la talla de la Mare de Déu de Cortscastell (Pallars Sobirà), avui al Museu Diocesà d’Urgell(*). El vel deixa veure el cabell llarg pentinat amb ratlla al mig i repartit en blens cargolats com tirabuixons, tret més comú en els exemplars d’època tardana.

Porta túnica, només visible al braç dret i a partir dels genolls, i com en els exemplars tardans la sortida dels peus és marcada per un lleuger plec en forma d’arc (Noguera i Massa, 1977, pàg. 94) i enmig es troben les ondulacions dels plecs que cauen verticalment. Al damunt porta una sobretúnica que arriba fins als genolls i cau pel davant en forma de V. Encara porta una altra peça pel damunt, un tipus de paenula o casulla de coll rodó bastant ample i sense ribet, per sota de la qual surten el braços de la marededéu (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 94 i 145-146). Va calçada amb sabates punxegudes, que descansen sobre un marxapeu el primer nivell del qual sembla representar un discret coixí. Té la mà dreta aixecada i agafa una bola o poma amb el dit gros, l’índex i el del cor, postura més corrent en les marededéus de transició al gòtic. Amb l’altra subjecta el Nen per l’espatlla i el braç.

El Nen Jesús està assegut al genoll esquerre de la Mare, posició que trenca també la simetria pròpia de les majestats romàniques, encara que la figura del Nen mantingui en aquest cas una frontalitat perfecta. Porta corona de menys volada que la Mare, cosa que es considera una característica arcaïtzant. El rostre, amb els mateixos trets que la Mare, llueix un somriure més pronunciat. Els cabells li cauen per darrere les orelles i formen una mena de cargol a l’altura del clatell, tret que també trobem al Nen de la marededéu de Covet. Va vestit amb túnica llarga fins al peus, que forma uns plecs inclinats que marquen les cames. Sobre la túnica porta també una mena de casulla de coll rodó que li arriba fins a sota el genoll i cau pel davant en forma de V, com en els exemples de la segona meitat del segle XIII (Noguera i Massa, 1977, pàgs. 78-79). No va calçat, com és habitual al romànic.

Té el braç dret escapçat, però segurament el devia tenir alçat en actitud de beneir. Amb la mà esquerra agafa per sota un llibre tancat i en posició vertical, actitud igual a la talla de Covet.

Cal situar aquesta imatge dins l’àmbit del mateix taller que la Mare de Déu de Covet i la d’Erillcastell, ja que els trets essencials són idèntics: la fisonomia, la casulla o paenula i el tipus de vel (vegeu nota núm. 4), encara que a Covet els plecs són pintats, etc. Aquest taller és difícil de situar cronològicament, ja que utilitza un model o tipus iconogràfic d’aspecte rústec o primitiu que pot confondre. Cook i Gudiol ([1950] pàg. 318, 1980, pàg. 295) l’esmenten de passada i el situen al segle XII i dins l’àmbit de la imatgeria de l’àrea lleidatana, però la Mare de Déu del Puig de Meià no correspon a aquesta època. Aquesta imatge és un exemplar tardà que podria pertànyer a la segona meitat del segle XIII, i és difícil de datar anteriorment a causa d’alguns dels trets avançats que presenta, com ara el somriure, el cap girat cap a la dreta de la Mare, els plecs de la roba que cauen en forma de V, etc. Fins i tot, si hom té en compte aquests dos primers aspectes, es podria datar al final d’aquest mateix segle. D’altra banda, el tipus de vel amb marcades ondulacions no sembla propi del XII, sinó més aviat del segle XIII avançat (Catálogo de la Exposición de Valladolid, 1988, pàg. 128), malgrat que la Mare de Déu de Cortscastell, que també el porta, hagi estat datada al segle XII (vegeu dins aquesta col·lecció, vol. XXIII, pàgs. 217-218).

Tot això ens porta a concloure que o bé s’hauria de revisar la cronologia dels exemplars paral·lels esmentats (Covet, Erillcastell, Cortscastell) o bé que no existeix el suposat taller, sinó tan sols un model iconogràfic que es va repetir durant gairebé un segle. Aquesta possibilitat, però, és menys probable si es té present que aquest model es va utilitzar dins una àrea geogràfica determinada, cosa que indica l’existència d’un taller d’artistes concret. (CPG)

Treballs d'excavació posteriors

Vista del temple des del costat sud-est, amb el gran absis alliberat recentment del cos que n’impedia la visió.

ECSA - J. Gibert

Al final de l’estiu del 1997 va començar la restauració d’aquest important edifici romànic, gràcies a un ajut de la Unió Europea, dintre del seu programa Feder, gestionat pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Vilanova de Meià. L’obra ha consistit a enderrocar part de la casa que tenia annexa, cosa que ha permès recuperar la visió externa del seu interessant absis, així com a refer tots els teulats i ràfecs de l’església.

L’obra en curs, pràcticament acabada al març del 1998, quan es va fer la fotografia que publiquem, ha rehabilitat com a refugi la part de la casa annexa que ha quedat subsistent. També s’ha portat aigua i s’han fet altres millores per acollir els visitants. (APF)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • ACV, Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-15)
  • Roig i Jalpí, 1668
  • Roig i Font, 1923
  • Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 560-563
  • Baraut, 1986, doc. 49, pàgs. 123-124

Bibliografia sobre l’escultura

  • Roig i Font, 1923, pàgs. 181-182
  • Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 270-272

Bibliografia sobre la talla

  • Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 295
  • Gavín, 1982, pàg. 185