Situació
Interior de la nau de l’església amb l’absis al fons.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Esteve és a la part més alta del poble de la Guardia d’Ares, dins l’àmbit de l’antic recinte clos de la vila, del que es conserva encara un dels seus portals d’accés.
Mapa: 34-11(253). Situació: 31TCG547832.
El poble de la Guàrdia d’Ares, situat a l’esquerra del riu d’Aguilar, dalt d’un turó, era cap de l’antic terme de la Guàrdia, ara integrat al de Noves de Segre, que comprenia els pobles i llocs de Trejuvell, Nyus, Espaén i Auses. (JAA)
Història
El topònim d’Ares, referit a la vila d’Ares forma part de la vall de Cabó, i apareix en la documentació coneguda; l’any 1027 s’esmenta “ipso kastelar de Aras” com a límit, juntament amb el Montcau, pel N, de Santa Maria de l’Ametlla de la vall de Cabó. Per la seva banda, el lloc de la Guàrdia s’esmenta l’any 1004 com a límit, també pel N, del monestir de Sant Climent de Codinet.
L’església de Sant Esteve és mencionada l’any 839 en la venda d’unes cases i terres a la vall d’Elins, ad Sanctum Stephanum. La causa de l’adscripció d’aquesta església a la Guàrdia d’Ares és la indicació que en el document es fa del camí que porta a Noves. En dos testaments del segle XI, del 1070 i el 1097, l’església de Sancti Stephani ipsa Guardia apareix com a receptora de la deixa d’un alou situat a la Guàrdia. L’any 1104 hi ha documentada una donació a Santa Maria de la Seu d’un mas situat a Sant Esteve, al castell de la Guàrdia.
En el llibre que recull les visites del 1312 al 1314 a les parròquies del bisbat d’Urgell per manament de l’arquebisbe de Tarragona s’esmenta l’església de Sant Esteve ça Gordia, dins del deganat d’Urgellet. Un esment semblant apareix en el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391.
L’església de Sant Esteve sufragània de la de Taús actualment és annexa a la parròquia de Noves de Segre, i ha estat objecte de treballs de neteja i conservació a càrrec dels veïns, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (MLIC)
Església
Planta de l’església, estrafeta per altres construccions més tardanes.
J.A. Adell
Es tracta d’un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre a través d’un arc presbiteral.
La porta original, actualment paredada, és a la façana sud, zona que fou alterada per la construcció de dues capelles rectangulars, cobertes amb volta de canó, que foren afegides a la nau inicial. Aquesta també fou profundament modificada en un seguit de reformes substancials: s’allargà vers ponent, i s’hi construí una segona nau, molt estreta, al cantó nord, oberta a la nau principal i la seva perllongació ponentina a través de tres arcs formers, que arrenquen de dos pilars molt deformes pel diferent gruix de les seves parts i la deficient càrrega entre elles.
En el tram de nau corresponent a l’allargament se situa la porta actual d’accés, oberta en un arc acusadament apuntat, a la façana sud, mentre que a la façana de ponent es conserven traces d’una tercera porta, sobre la qual s’obre un ull de bou circular, que juntament amb dues finestres de doble esqueixada són les obertures que il·luminen l’interior de l’església.
Sobre la façana de ponent es dreça un poderós campanar d’espadanya de tres ulls, que comprèn tot l’angle sud-oest de l’església, i del qual només resta en bon estat el tram corresponent a la façana sud.
L’aparell constructiu és de carreu irregular, disposat ordenadament en les parts originals i més desordenadament en les parts afegides. L’interior és totalment arrebossat, especialment a l’absis, on en el curs dels recents treballs de restauració s’ha posat al descobert una decoració pictòrica a la conca absidal i l’arc presbiteral.
En el mur de migdia de la nau, inclòs en el parament exterior, és visible un carreu amb un retall inferior en forma d’arc, que cal interpretar com una llinda de finestra, d’una sola esqueixada, que sembla reaprofitada i fora del seu lloc original.
Les característiques constructives de l’església primitiva permeten situar-ne la construcció dins el segle XII, mentre que l’allargament de ponent devia situar-se a partir del segle XIII, si es consideren les característiques de la porta oberta en la façana sud. (JAA)
Bibliografia
- ACV. Calaix 31, Visites, Bisbat d’Urgell; M S, 1915-16, doc. 89, pàg. 442; Baraut, 1979, vol. II. doc. 9, pàgs. 30-31; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 280; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II). pàg. 1 246; Tragó, 1982, pàgs. 16-18; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 831, pàg. 189; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 149, pàgs. 77-78; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 209 pàgs. 39-40.