Definició
És anomenada anorgàsmia o disfunció orgàsmica la disfunció sexual femenina caracteritzada per una inhibició recurrent i persistent del desencadenament de l’orgasme, que es manifesta per un retard notori o per l’absència total d’aquest, després d’una fase d’excitació normal i sempre que es tingui una activitat sexual adequada.
Aquesta disfunció és coneguda popularment amb el nom de "frigidesa", encara que els especialistes insisteixen en el fet que cal evitar aquest terme, ja que suggereix que la dona afectada no solament té dificultats per a assolir l’orgasme —la tercera fase de la resposta sexual—, sinó que manté una actitud distant davant dels temes sexuals, quan el cert és que pot tractar-se d’una dona amb un intens impuls sexual.
D’altra banda, l’anorgàsmia només es considera una veritable disfunció quan l’absència d’orgasmes provoca insatisfacció, ja que hi ha dones a les quals la manca d’orgasmes no els origina cap conflicte perquè obtenen prou satisfacció en altres moments de la relació sexual, com ara amb les carícies anteriors al coit. Així, doncs, convé tenir en compte l’obtenció de plaer en un sentit ampli, ja que hi ha dones que se senten angoixades sobretot a causa de la importància que es dóna culturalment a l’obtenció de l’orgasme més que no per un sentiment propi d’insatisfacció.
Fisiologia de l’orgasme
L’orgasme correspon a la tercera fase de la resposta sexual, que es desencadena de manera reflexa quan es genera un grau suficient de tensió sexual, sota el control de la branca simpàtica del sistema nerviós neurovegetatiu. El llindar orgàsmic és molt variable en cada dona, i també el tipus d’estímul eròtic que és capaç de generar una tensió sexual que el pugui sobrepassar. El més freqüent és que calgui estimular el clítoris, òrgan que disposa de nombroses terminacions nervioses sensitives i que en la fase estacionaria adquireix un estat d’erecció. De vegades, l’estimulació només resulta eficaç quan implica un fregament directe del clítoris, durant o fora del coit, però en altres casos els moviments que es produeixen en la zona durant el coit són suficients per a provocar fregaments sobre el clítoris i obtenir-ne una estimulació eficaç. De tota manera, atès que en la generació de la tensió sexual intervenen nombrosos factors, que fins i tot passen pel filtre de la imaginació, el tipus d’estimulació capaç de provocar el desencadenament de l’orgasme és extremament variable en cada cas; hi ha dones a les quals basta rebre carícies en regions corporals no genitals o que poden atènyer un grau notori de tensió sexual per mitjà de fantasies eròtiques, mentre que d’altres només poden arribar al clímax sexual després d’una estimulació intensa i prolongada del clítoris. D’altra banda, pel fet que les circumstàncies ambientals i l’actitud emocional i psicològica de la dona poden influir en el funcionament del sistema nerviós autònom encarregat de regular la resposta sexual, les condicions requerides per a poder experimentar l’orgasme són també molt variables i fins i tot en molts casos entren en joc factors intrapsíquics inconscients.
Sigui quin sigui el tipus d’estimulació, un cop assolit el llindar orgàsmic, es desencadena una sèrie de contraccions espasmòdiques dels músculs que envolten l’introit vaginal —ísquio-cavernosos, bulbocaver-nosos i pubo-coccigeals—, la qual cosa s’acompanya d’una sensació intensa de plaer. És a dir, que no s’ha de parlar d’"orgasme vaginal" i d’"orgasme clitoridi" com ens diferenciats amb característiques específiques, com se sol considerar erròniament, ja que tot i que el tipus d’estimulació necessària sigui diferent, la resposta reflexa és idèntica.
El tipus de resposta orgàsmica varia notablement en cada dona i fins i tot en una mateixa dona segons les circumstàncies. Així, doncs, en condicions absolutament normals, és possible que s’experimenti un sol orgasme, de molta intensitat, i també que, si l’estimulació és adequada, es produeixi una successió més o menys llarga d’orgasmes de menor intensitat.
El tipus i el grau d’estimulació necessària perquè es produeixi l’orgasme també varia molt d’una dona a una altra, com s’esdevé en general amb tots els reflexos. Si bé sol ésser necessari un cert grau d’estimulació clitorídia, directa o indirecta, hi ha una àmplia variabilitat. En un extrem, hi ha dones que experimenten orgasmes sense necessitat d’un contacte físic en la zona genital: només amb fantasies eròtiques, per mitjà de petons i carícies o amb l’estimulació dels pits. D’altres arriben a l’orgasme mitjançant el coit, sense necessitat d’estimulació clitorídia directa. D’altres poden tenir orgasmes durant el coit, sempre que rebin al mateix temps una esti-
mulació directa del clítoris. D’altres no arriben a tenir orgasmes en les relacions coitals encara que la parella els estimuli el clítoris, però que en canvi poden accedir a l’orgasme per mitjà de la masturbació quan estan soles. Cal remarcar que tots aquests exemples es troben dins de la normalitat i que en tots els casos es tracta de la mateixa resposta orgàsmica.
Causes
Atès que la resposta orgàsmica té un origen molt complex, les causes de l’anorgasmia poden ésser molt variades.
Un motiu molt estès, i alhora molt banal, és una estimulació inapropiada del clítoris, requisit que en moltes dones és indispensable perquè es desencadeni l’orgasme. Com ja hem dit, en condicions normals, doncs, moltes dones, malgrat l’obtenció de plaer per mitjà de la penetració vaginal, necessiten una estimulació clitorídia directa per tal d’assolir el llindar orgàsmic, sia durant el coit o com a pràctica independent, per mitjà d’estimulació manual o buco-genital. La manca d’estimulació apropiada pot ésser fruit de diversos factors. El més destacat és que no es dugui a terme l’estimulació del clítoris simplement per prejudicis sobre aquest punt, en considerar, erròniament, que no es tracta d’un fet normal, o bé senzillament per desconeixement en matèria sexual. Un altre motiu relacionat amb això és que, malgrat que s’intenti l’estimulació, aquesta no es realitzi d’una manera adient per manca de coneixements, principalment perquè molts homes desconeixen en profunditat l’anatomia femenina, ja que el clítoris és un òrgan petit que té característiques variables d’una dona a una altra i perquè el tipus d’estimulació adequada també varia notablement; unes dones necessiten carícies extremament suaus i d’altres, fregaments més enèrgics; en tots aquests casos, doncs, l’estimulació serà difícilment l’apropiada si no la guia la pròpia dona.
L’absència d’orgasmes també pot ésser deguda a l’existència de problemes emocionals o psicològics, d’índole molt diversa, tant conscients com inconscients. L’origen i les característiques d’aquests conflictes poden ésser molt diferents, ja que nombrosos factors poden alterar de manera directa o indirecta el funcionament del sistema nerviós autònom. De vegades, són d’índole intrapsíquica, entre els quals es poden esmentar inhibicions derivades d’una educació molt estricta que va reprimir la sexualitat, factors que poden fer que l’obtenció de plaer es consideri pecaminosa o, contràriament, que facin témer una pèrdua de control. Així mateix, l’origen del trastorn pot radicar en l’existència de conflictes inter-personals, especialment com a conseqüència d’una comunicació insuficient amb la parella, o bé de sentiments de culpa o d’ira envers la parella.
Als problemes psicològics primaris, se’n sumen d’altres de secundaris, derivats dels problemes consegüents a la pròpia disfunció. En molts casos, la dona se sent culpable del trastorn i fingeix l’obtenció de plaer només per a complaure la parella, la qual cosa encara complica més la situació, ja que s’estableixen unes pautes de relacions sexuals que fan molt improbable la satisfacció de la dona. De vegades es genera un sentiment d’ansietat per mirar de verificar si s’aconsegueix un orgasme i això fa distanciar la dona, que es converteix en espectadora de la relació sexual, ja que es preocupa més d’observar el desenvolupament de la resposta que de les seves sensacions.
En alguns casos, l’anorgàsmia està inter-relacionada amb una disfunció sexual de la parella, com és ara una ejaculació precoç o un trastorn de l’erecció i de vegades és difícil d’aclarir en quin grau l’una és conseqüència de l’altra.
Amb menys freqüència, l’anorgàsmia pot ésser deguda a una causa orgànica, ja que poden estar alterats els mecanismes neurològics que regulen el procés. El tipus d’alteració causant pot ésser molt variat. Així, per exemple, atès que els centres nerviosos que regulen el desencadenament de l’orgasme estan localitzats en la part inferior de la medul·la espinal, les lesions d’aquesta estructura, com els traumatismes o una compressió deguda a una hèrnia de disc inter-vertebral de la regió lumbar, poden provocar una anorgàsmia. El mateix succeeix en cas d’alteracions neurològiques, com ara l’esclerosi múltiple, o amb malalties generals que donin lloc a neuropaties perifèriques, com la diabetis mellitus.
Diversos tòxics i medicaments poden alterar els reflexos involucrats en l’orgasme, atenuant o inhibint completament la tercera fase de la resposta sexual. Un cas especial n’és l’alcohol, ja que el consum prolongat d’aquest tòxic origina una neuropatia que pot afectar els nervis relacionats amb l’orgasme. À dosis altes, diverses drogues i medicaments poden retardar la presentació de l’orgasme i fins i tot anular-ne el reflex: sedants i hipnòtics —barbitúrics, hidrat de cloral—, tranquil·litzants, narcòtics —codeïna, morfina—, antidepressius, estimulants —cocaïna, amfetamines—, i també certs antihipertensius, entre d’altres.
Diagnosi i tractament
La diagnosi de l’anorgàsmia requereix un interrogatori minuciós i la confecció d’una història psi-cosexual tant de la dona afectada com, si és possible, de la seva parella, a fi d’establir les característiques específiques del cas i de poder esbrinar-ne l’origen. Això es complementarà amb una exploració física adequada i, quan les dades obtingudes facin presumir un origen orgànic probable, amb els estudis complementari^ que calgui.
Si la causa és orgànica, hom actuarà en conseqüència per tal d’intentar solucionar-la, per exemple modificant una medicació.
Si es determina que el problema radica en una estimulació inadequada, el terapeuta podrà intentar, amb les seves explicacions i indicacions, modificar la situació. Així, en primer lloc, és fonamental que la dona conegui l’anatomia de la regió genital i la fisiologia de l’orgasme. Sota les indicacions del terapeuta, la dona ha d’aprendre a estimular-se per mitjà de la masturbació fins a aconseguir l’obtenció d’un orgasme; després, un cop descoberta la manera més adequada per a això, podrà ensenyar a la seva parella la millor manera de fer-ho.
Quan l’origen sigui d’índole psicològica o emocional, cal que s’intenti determinar i aplicar la teràpia oportuna. Tanmateix, no és necessari en tots els casos esbrinar-ne l’origen intrapsíquic remot per tal de poder modificar la situació, ja que algunes tècniques de la teràpia sexual, basades en la pràctica de certs exercicis sexuals que tendeixen a modificar les conductes perjudicials, poden solucionar la situació.