Definició
És anomenada vaginisme la disfunció sexual femenina caracteritzada per l’aparició recurrent d’una contracció espasmòdica involuntària de la musculatura del terç extern de la vagina en el moment en què s’inicia qualsevol intent de penetració, de manera que el coit resulta molt molest o fins i tot impracticable.
Causes
L’origen últim de la disfunció pot ésser divers, però en tot cas sempre s’associa a una sensació de temor a la penetració vaginal, encara que sigui per motius inconscients. Això comporta que, davant la imminència d’una penetració vaginal, i encara que hi hagi un cert grau d’excitació sexual, s’inactivin de manera reflexa els circuits neurològics que permeten la relaxació de la musculatura vaginal durant la resposta sexual: si la dona tem la penetració, de manera conscient o inconscient, es produirà un espasme muscular involuntari dels músculs corresponents al terç exterior de la vagina que mantindrà fermament tancat l’introit vaginal. En aquest cas, encara que la dona ho pretengui, no aconseguirà de manera voluntària relaxar la musculatura que envolta l’introit vaginal i la penetració serà impracticable.
L’origen del problema pot radicar en l’existència d’una alteració anatòmica que provoqui dolor durant la penetració i, per consegüent, desencadeni com a defensa un espasme muscular involuntari de la zona vaginal; així pot succeir, per exemple, en cas d’una infecció vaginal, d’un himen imperforat o de qualsevol malformació anatòmica vaginal. És possible fins i tot que encara que ja s’hagi solucionat de manera espontània l’alteració orgànica inicial i, per consegüent, encara que hagi desaparegut la font de dolor, el problema subsisteixi, en haver-se creat un acte reflex condicionat; és a dir, que ja s’haurà generat una font de temor inconscient a la penetració, que donarà lloc a un vaginisme persistent.
La disfunció també pot tenir un origen eminentment psicològic. Moltes vegades està relacionat amb alguna experiència traumàtica anterior, de vegades de l’època infantil, com és ara un intent de violació o bé amb alguna experiència desagradable i dolorosa en les primeres relacions sexuals. Altres cops, la base està en un temor excessiu a la penetració lligat a una educació molt rígida en què el coit era considerat negatiu, o bé a conflictes emocionals d’índole diversa, que en ocasions no són conscients.
Diagnosi i tractament
La diagnosi del trastorn, en si mateixa, és relativament senzilla, ja que les dades aportades en l’interrogatori són confirmades amb l’exploració física, perquè davant de qualsevol intent de practicar un tacte vaginal es produeix la típica contracció espasmòdica dels músculs vaginals. També resulta senzill comprovar si el trastorn és causat per alguna alteració anatòmica, recorrent a l’examen ginecològic adient; per a això pot ésser necessari utilitzar tècniques especials a fi de relaxar la musculatura vaginal i permetre l’exploració de les seves estructures anatòmiques. En canvi, si l’origen és psicològic, la seva determinació es converteix de vegades en una qüestió molt complexa, encara que de tota manera no sol ésser necessari descobrir-ne la causa íntima per tal de començar el tractament, ja que aquest se centrarà a modificar la resposta reflexa condicionada.
Així, doncs, el tractament es basa en la teràpia de conducta i consisteix a combatre el reflex d’espasme vaginal, independentment del seu origen íntim. En primer lloc, el terapeuta explicarà la inexistència de qüestions anatòmiques que impedeixin la penetració i s’intentarà que la dona es familiaritzi amb els seus genitals, aportant-li material adequat per tal que comprengui l’anatomia i la fisiologia de la resposta sexual. Paral·lelament, s’indiquen alguns exercicis destinats a disminuir l’ansietat que la dona presenta abans d’iniciar el coit, requisit indispensable perquè la musculatura de la zona es relaxi. Per tal d’aconseguir una dilatació vaginal adequada, hom recorre a l’ús d’uns dispositius dilatadors, de diversos tipus, que són introduïts i mantinguts en la vagina fins que, superat l’espasme inicial, la musculatura es relaxi. Al començament, s’utilitzen dilatadors prims i petits i, a mesura que s’aconsegueixi l’efecte desitjat, se’n van emprant d’altres progressivament més gruixuts. En realitat, la mateixa tècnica es pot dur a terme introduint els propis dits de la dona afectada o bé estris comuns com ara tampons vaginals. Amb això, en definitiva, es va bloquejant el reflex que condiciona l’espasme muscular, la qual cosa s’aconsegueix generalment en unes poques sessions.
D’altra banda, també sol ésser necessari recórrer a altres mètodes de teràpia sexual quan, com a conseqüència de la disfunció, o en la seva arrel, hi hagi conflictes intrapsíquics, hagin sorgit problemes amb la parella o existeixi alguna disfunció concomitant en l’altre membre d’aquesta, la qual cosa no és inusual. Així, pot ésser necessari recórrer a la psicoteràpia, a la teràpia de parella o bé a la pràctica d’exercicis sexuals destinats a afavorir la comunicació sexual apropiada de la parella.