Inhibició de l’impuls sexual

Definició

És anomenada inhibició de l’impuls sexual la mancança acusada i persistent del desig sexual o libido que en cert grau està present en tothom en condicions normals.

En realitat, resulta difícil d’establir de manera generalitzada una definició categòrica, ja que el grau d’apetit sexual considerat com a normal és molt variable en cada persona i fins i tot depèn o és modificat per moltes circumstàncies, tant educatives o socials com interpersonals. Per això, sol ésser més senzill reconèixer la situació com una veritable dis-funció quan es verifica una disminució notòria de l’apetit sexual, és a dir, una pèrdua del desig sexual preexistent, sobretot quan s’esdevé malgrat que es compti amb una parella que és considerada adient. En canvi, és més difícil determinar si hi ha una veritable disfunció quan el desig ha estat inhibit des de sempre o quan no es disposen de les oportunitats desitjables.

D’altra banda, hom considera que en l’home la inhibició de l’impuls sexual és més reconeixedor que en la dona i, també que la disfunció és més freqüent en el sexe femení.

Causes

Les causes de la inhibició del desig sexual poden ésser nombroses i tant d’índole orgànica com d’origen psicològic o com a resultat d’algun conflicte interpersonal.

Entre les causes orgàniques, diversos trastorns poden provocar, per diferents motius, una disminució més o menys accentuada de l’impuls. Atès que en gran part el desig sexual és generat per determinats circuits cerebrals, és necessari que hi hagi un cert nivell i equilibri entre diferents neurotransmissors que influeixen en el funcionament d’aquests, per la qual cosa diverses afeccions psicològiques, psiquiàtriques o neurològiques poden comportar una pèrdua del desig sexual. Entre les malalties més freqüents que moltes vegades s’acompanyen d’inhibició de l’impuls sexual destaca la depressió, i el desinterès sexual és en ocasions una de les primeres manifestacions de l’afecció. També pot provocar el mateix efecte l’abús d’alcohol o d’altres drogues, així com l’administració d’alguns fàrmacs que en persones sensibles poden provocar, de manera directa o indirecta, una disminució de l’apetit sexual com a efecte secundari, i entre els quals destaquen certs medicaments antihipertensius i narcòtics.

D’altra banda, atès que els circuits sexuals cerebrals requereixen per a llur activació un cert nivell i equilibri hormonal, especialment pel que fa als andrògens o hormones sexuals masculines, com la testosterona, molts trastorns hormonals o endocrins, que cursen amb una disminució d’aquestes hormones, o bé, tenint en compte que el sistema endocrí es comporta com una unitat, amb una excessiva o deficient elaboració d’altres hormones, s’acompanyen d’una disminució o pèrdua de la libido. En aquest sentit, cal destacar que una deficiència accentuada d’andrògens pot deparar una inhibició de l’impuls sexual tant en l’home com en la dona, encara que aquest tipus de deficiències són relativament rares. La mateixa cosa pot succeir en cas de diversos trastorns orgànics que provoquen indirectament alteracions hormonals, com ara malalties hepàtiques que impedeixin una adequada metabolització hormonal; la insuficiència renal crònica, encara que es practiqui diàlisi periòdica; i, en general, tota malaltia greu i debilitant.

Les causes psicològiques també poden ésser molt variades. D’una banda, la inhibició de l’impuls sexual pot ésser fruit de circumstàncies ambientals adverses, com ara conflictes de relació de parella, especialment si hi ha una inadequada comunicació interpersonal o si les oportunitats efectives de relacions sexuals es consideren desagradables, o bé, fins i tot, l’alteració pot ésser provocada per nombrosos tipus de situacions d’estrès. D’altra banda, l’origen pot correspondre a factors intrapsíquics, com per exemple ésser conseqüència d’una educació rígida que considerés condemnable el desig sexual en una dona.

En alguns casos, la inhibició del desig sexual està interrelacionada amb disfuncions sexuals de la parella, i és molt difícil de discriminar si en principi l’una va desencadenar l’altra, o bé amb problemes concrets en les relacions sexuals amb la parella habitual, sia per mal enteniment o per ignorància sobre el tema.

Diagnosi i tractament

Per tal de catalogar la situació com una veritable disfunció sexual cal efectuar un minuciós interrogatori de la persona afectada i, sempre que sigui possible, de la seva parella, a fi d’establir les pautes de presentació de la pèrdua d’interès sexual. En alguns casos, en aquesta primera etapa es pot determinar que l’origen radica en conflictes de la relació de parella i es procedeix a aprofundir en el seu coneixement i a intentar modificar les conductes inapropiades. A fi de descobrir una possible causa orgànica es poden practicar diversos estudis com ara anàlisis de sang i determinacions de nivells hormonals. L’exploració física, la història clínica i l’estudi psicològic podran determinar si hi ha alteracions neurològiques, com la depressió, o bé si la disfunció sexual obeeix a factors psicològics o de relació.

Quan es tracta d’una causa orgànica, s’intentarà resoldre-la, per exemple, suplint hormones deficitàries o modificant un determinat tractament medicamentós responsable del deteriorament del desig sexual. Si la causa és psicològica o de relació, es recorrerà a una teràpia sexual.