La càrdio-tocografia és una prova consistent en l’enregistrament gràfic de l’activitat cardíaca del fetus. La tècnica permet de conèixer la denominada reserva respiratòria fetal, és a dir, la capacitat de resposta del fetus davant de diversos estímuls, com ara els moviments fetals, les contraccions uterines, els esforços de la mare, els sons o les vibracions. Això es determina observant els canvis de freqüència i variabilitat del ritme cardíac fetal, que experimenta certes variacions davant d’aquests estímuls.
La càrdio-tocografia pot realitzar-se mitjançant diversos procediments. La manera més habitual consisteix a col·locar sobre l’abdomen matern dos transductors. L’un d’ells se situa a l’altura del cor del fetus per tal de captar la freqüència cardíaca fetal, gràcies a diverses tècniques com ara ultrasons o electrocardiografia. L’altre es col·loca a l’altura del fons de l’úter per a captar les contraccions uterines, que es produeixen regularment durant l’embaràs, per bé que no són tan intenses com en el part. L’activitat captada per cadascun dels transductors s’enregistra, amb un aparell, en un full de paper continu, al llarg de tot el temps que dura la prova. D’aquesta manera es poden relacionar els canvis en la freqüència cardíaca fetal amb les contraccions uterines o els diversos estímuls, i comprovar si la reserva respiratòria fetal és adequada. En alguns casos, per a comprovar la resposta del fetus en les circumstàncies més similars al part, s’efectua algun procediment que redueixi l’aportació d’oxigen, com ara demanar a la dona que faci algun esforç físic, o administrar-li oxitocina, una substància que produeix o augmenta les contraccions uterines. Gràcies a aquest procediment, s’hi poden detectar diverses alteracions i, de vegades, fins i tot, se’n pot sospitar l’origen, com és el cas d’una circular de cordó a l’entorn del coll.
Aquesta prova no sempre és aplicada sistemàticament, però són cada vegada més els equips obstètrics que la realitzen com a mínim una vegada, al final de l’embaràs. En qualsevol cas, se sol realitzar quan es presenta alguna circumstància que incrementi el risc que puguin sorgir problemes durant l’embaràs o el part. En la majoria de casos, el resultat de la prova indica que la reserva respiratòria fetal és adequada. Per contra, si es comprova que el fetus sofreix una manca d’oxigenació, hom indica realitzar d’altres estudis amb l’objectiu d’avaluar el grau de maduresa del fetus, com ara l’amnioscòpia, i decidir si és convenient d’avançar el part.