L’ecografia és una tècnica diagnostica que consisteix en l’enregistrament gràfic de les ones produïdes en projectar ultrasons sobre la zona examinada. Aquestes ones, que no són perceptibles per l’oïda humana, travessen la major part dels teixits del cos, però amb una intensitat variable, segons la densitat del teixit. Cada vegada que les ones passen d’una estructura a una altra de densitat diferent, una part d’elles es reflecteix i segueix una direcció inversa a les emeses. L’enregistrament de les ones reflectides permet d’obtenir una imatge de les estructures internes.
Per a practicar una ecografia, hom col·loca sobre l’abdomen un dispositiu emissor d’ultrasons, o transductor; entre aquest i la pell s’interposa una substància conductora que facilita la transmissió de les ones. Les ones reflectides són captades per un dispositiu situat al costat del transductor i la seva intensitat és analitzada per un aparell d’enregistrament, que les transforma en una representació gràfica en una pantalla, i de les quals es pot obtenir una impressió sobre paper.
Amb aquesta prova, hom pot delimitar les parets de l’úter, la cavitat uterina i les estructures que es van desenvolupant a l’interior de la dona durant l’embaràs. Al cap de quatre o cinc setmanes de la darrera regla, l’ecografia ja mostra imatges de l’ou implantat, i a la sisena setmana s’hi observen les estructures embrionàries. Posteriorment, es podrà anar observant la formació de cadascuna de les parts del fetus i comprovar que mantenen una activitat adequada. Per exemple, a la desena setmana hom pot veure clarament la placenta formada i també com l’embrió s’hi mou de manera molt activa. Cap a la fi del tercer mes, s’hi pot observar la diferenciació de les distintes parts, com ara les extremitats o el tòrax. Des del quart mes, s’hi poden identificar bé pràcticament totes les estructures pròpies de l’ésser humà i, per tant, ja pot determinar-se’n el sexe.
L’obtenció d’aquestes imatges és molt útil per al control de l’embaràs, ja que permeten de calcular el temps de gestació, valorar si el fetus es desenvolupa adequadament i comprovar si la placenta és correctament implantada o situada de manera que pugui dificultar el part. A més, l’ecografia és una exploració innòcua, que no causa cap alteració ni a la dona ni al fetus. Per aquests motius, la prova s’efectua habitualment tot al llarg de l’embaràs, i, en molts casos, ja en la primera visita, per tal de confirmar l’embaràs. En qualsevol cas, durant l’embaràs hom sol practicar com a mínim tres ecografies: una entre els dos i els tres mesos, per a calcular la data probable del part i comprovar que no hi hagi cap trastorn que pugui fer preveure un avortament; una altra, cap als quatre o cinc mesos, entre la divuitena i vintena setmana, per a comprovar que totes les parts del fetus i la placenta s’han desenvolupat correctament, i la darrera, cap al vuitè mes, en la setmana que fa 35, per a verificar que el creixement fetal és normal.
En alguns casos s’efectua també una ecocardiografia fetal, que consisteix en l’enregistrament gràfic de l’estructura i funció cardíaques del fetus mitjançant una ecografia. Aquesta tècnica es realitza quan la dona ha sofert al llarg de l’embaràs una malaltia que podria haver afectat el desenvolupament del cor, com ara la rubèola, o també si la gestant, el pare de la criatura o algun familiar pateix d’alguna malformació del cor. Per a realitzar la prova s’utilitza un aparell similar a l’ecògraf, però tècnicament més complex, capaç de detectar anomalies del cor.