La primera anàlisi de laboratori que es fa durant l’embaràs serveix per a valorar diverses funcions de l’organisme matern que poden influir en el desenvolupament de l’embaràs, i també per a descartar que la dona tingui alguna infecció que pugui transmetre al fetus. En aquesta anàlisi s’examina una mostra de sang i una altra d’orina.
L’anàlisi de sang inclou un hemograma, o recompte cel·lular, és a dir, la determinació del nombre i la concentració de les cèl·lules que en proporcions diferents es troben a la sang. En especial, es considera fonamental el recompte dels glòbuls vermells, les cèl·lules sanguínies encarregades del transport d’oxigen, la concentració de les quals, en condicions normals, minva lleugerament durant l’embaràs, ja que en aquest període la sang conté més líquid del que és habitual. Per això és important de quantificar les hematies des del començament de l’embaràs, ja que en cas que la seva xifra sigui ja baixa o es trobi en els límits del que fóra normal, pot caldre sotmetre la dona a algun tractament per a evitar que li disminueixi en excés.
Altres determinacions importants són les del grup sanguini i el factor Rh de la gestant. En aquest sentit, és rellevant conèixer de bon començament el grup sanguini de la dona —A, B, AB o 0—, ja que permetrà de saber quin tipus de sang podria rebre si calgués practicar-li una transfusió durant l’embaràs o el part. És, però, més important determinar el factor Rh de la dona, ja que en el cas que sigui Rh negatiu (Rh-) caldrà adoptar les mesures preventives adequades per a evitar que el fill pateixi la malaltia hemolítica del nadó, descrita en aquesta obra en l’article "Incompatibilitat Rh materno-fetal i malaltia hemolítica del nounat" del capítol 7, referit a les malalties de la sang.
Pel que fa a la incompatibilitat Rh materno-fetal, cal destacar que només el 15% de les persones no tenen als seus glòbuls vermells les substàncies denominades en conjunt com factor Rh, i són, per tant, Rh-. Si es confirma que la gestant és Rh-, cal comprovar llavors el Rh del pare. Si també és Rh-, el producte de l’embaràs també ho serà, i aleshores no cal prendre cap precaució especial. Però si el pare és Rh+, probablement el fill també serà Rh+, i hi ha la possibilitat que es presentin trastorns d’incompatibilitat Rh materno-fetal, que faria necessari d’adoptar algunes mesures preventives. En primer lloc, s’efectua una altra anàlisi a la dona, per tal de determinar si la seva sang conté anticossos contra el factor Rh, que podrien derivar d’altres embarassos —encara que hagin acabat en avortaments— o d’antigues transfusions amb sang Rh+ —la qual cosa és cada vegada més excepcional—. Si es tracta del primer fill, o bé si en anteriors embarassos es van adoptar les mesures preventives oportunes, no se solen detectar aquests anticossos en la sang de la gestant; en aquest cas només caldrà tornar-ho a comprovar més endavant. Però si la dona va tenir anteriorment un fill Rh+ i no s’hi van adoptar les mesures preventives necessàries, és possible que la seva sang contingui anticossos contra el factor Rh, els quals podrien passar a la sang del fetus i destruir-ne els glòbuls vermells, a causa de la malaltia hemolítica. Per això, en aquest cas caldrà adoptar mesures especials durant l’embaràs per a controlar l’estat del fetus i, si calgués, aplicar-li tractaments durant l’embaràs. Després del part, se l’haurà de sotmetre a un control exhaustiu i, si es presenta la malaltia hemolítica, efectuar-hi el tractament adequat. En qualsevol cas, fins i tot si no hi ha possibilitat de complicacions en l’embaràs actual, en el moment del part pot passar sang del fetus a la mare; aleshores, el sistema immunitari de la dona reacciona formant anticossos contra el factor Rh, que poden causar problemes en un futur embaràs. Això no obstant, la formació d’aquests anticossos pot evitar-se si s’administra a la dona Rh- gammaglobulina anti-Rh després del part, si és que el nadó és Rh+, amb la qual cosa es prevenen possibles problemes futurs.
L’anàlisi de sang rutinària inclou també una sèrie de proves serològiques, que consisteixen bàsicament a determinar si la dona examinada té anticossos contra determinats microorganismes. Mitjançant aquestes proves, segons el nivell d’anticossos, es pot saber si la dona en aquell moment està infectada per algun dels microorganismes, o bé si ha patit la infecció anteriorment i hi està immunitzada. Així, és possible de preveure si el desenvolupament del fetus pot veure’s afectat per alguna infecció que pateixi la dona, o bé adoptar les mesures necessàries perquè no succeeixi. Generalment, s’efectuen les proves serològiques corresponents a la rubèola, la sífilis i la toxoplasmosi, perquè aquestes malalties infeccioses són les que poden causar més sovint alteracions en el desenvolupament fetal.
La prova de la rubèola es realitza principalment per a determinar si la dona hi està immunitzada, és a dir, si té els anticossos específics que evitarien el desenvolupament de la malaltia en el cas que fos infectada pel virus causal. Moltes dones ja estan immunitzades abans de quedar embarassades, ja sigui perquè anteriorment han patit la malaltia o perquè han rebut el vaccí corresponent, que actualment s’administra sistemàticament en totes les nenes.
La prova de la toxoplasmosi permet de saber si la dona ha estat infectada pel germen causant de la malaltia, circumstància que sovint es produeix sense presentar símptomes. Si la prova indica que la dona té anticossos específics, però a nivells baixos, es dedueix que ha patit una infecció anteriorment, però que en aquests moments no pateix la malaltia, i es considera que hi està immunitzada i que no cal repetir l’anàlisi. Si la prova és negativa, però, es dedueix que la dona no ha estat en contacte amb l’agent causal de la toxoplasmosi i que és susceptible de contreure-la al llarg de la gestació; per aquesta raó, cal repetir la prova periòdicament durant l’embaràs per a poder detectar a temps el començament d’una eventual infecció i aplicar-hi el tractament específic. Finalment, si es comprova que hi ha anticossos tipus IgG, però la quantificació dels quals no permet d’establir clarament si es tracta d’una infecció antiga o recent, cal repetir la prova al cap d’unes poques setmanes o realitzar una determinació d’anticossos tipus IgM específics. Si aquells augmenten, o bé els IgM són positius, cal pensar en l’existència d’una infecció actual o recent, i en aquest cas s’hauria de fer un estudi que permetés de determinar si el producte de l’embaràs n’està afectat, o fins i tot es pot plantejar la possibilitat de practicar un avortament terapèutic. Actualment, la determinació simultània d’anticossos tipus IgG i IgM específics permet de precisar amb gran seguretat si es tracta d’una primoinfecció o si els seus nivells són residuals a infeccions passades.
Pel que fa a la prova de la sífilis, se’n pot practicar de diversos tipus i de diversa complexitat. Sempre se’n sol realitzar alguna, encara que la dona mai no hagi tingut els símptomes de la malaltia i cregui que no la pot haver contreta en les seves activitats sexuals, ja que sovint és asimptomàtica i la hi pot haver contagiada una parella sense símptomes aparents. Generalment, la primera prova que se li realitza és una de les més senzilles, i només indica si la dona ha estat infectada; en cas que resulti positiva, cal efectuar-hi una prova més específica, que indiqui el grau d’activitat de la malaltia.
En les anàlisis també es determinen els nivells d’altres substàncies, que informen sobre l’estat de diverses funcions metabòliques, com ara el funcionament del fetge o dels ronyons. Una de les determinacions més importants és la glucèmia, o nivell de glucosa en la sang, paràmetre que, tot i que pot incrementar-se per diversos motius, és un índex fonamental per a la diagnosi de la diabetis, malaltia del metabolisme dels hidrats de carboni que pot provocar diverses complicacions durant l’embaràs. En aquest sentit, pot tractar-se d’una antiga diabetis, que sense les mesures oportunes podria agreujar-se durant l’embaràs; també és possible, però, que l’alteració s’iniciï precisament durant l’embaràs, en la denominada diabetis gestacional, que apareix aproximadament en un 10% dels embarassos i que, sense l’aplicació de les mesures adequades, afavoreix l’aparició de diverses complicacions tant en la mare com en el fetus. En alguns casos, si la determinació de la glucèmia basal no és aclaridora, s’hi practica una prova de tolerància oral a la glucosa, o corba de glucèmia després de sobrecàrrega oral de glucosa, en què es comprova la repercussió de la ingestió d’hidrats de carboni en el nivell de glucèmia. Aquesta pràctica, realitzada de manera habitual, es considera del màxim interès per a la prevenció de possibles complicacions pròpies de la diabetis gestacional.
També s’hi efectua de manera habitual una anàlisi d’orina completa, que inclou la determinació de la concentració de cèl·lules i diverses substàncies que pot contenir l’orina en diversos trastorns. Aquesta anàlisi permet de diagnosticar, per exemple, les infeccions urinàries —relativament freqüents durant l’embaràs—, i és útil per a controlar l’eliminació urinària de la glucosa, que es produiria en cas de diabetis. L’anàlisi també pot evidenciar que l’orina conté proteïnes, especialment del tipus albúmina, que pot ésser un dels primers símptomes de l’alteració coneguda com a toxèmia de l’embaràs. L’anàlisi d’orina més completa es realitza al començament de l’embaràs. Posteriorment, se’n realitzen de més simples, per controlar únicament alguns dels paràmetres indicats.