Les necessitats plàstiques o estructurals en l’alimentació

Hom anomena necessitats plàstiques o estructurals els requeriments de matèria que l’organisme ha d’incorporar per tal que passi a formar part de les seves pròpies estructures.

Si bé alguns glúcids i lípids són emprats amb aquest fi, a la pràctica, les necessitats plàstiques es determinen bàsicament en relació a la quantitat i qualitat de les proteïnes que s’ingereixen amb els aliments, ja que la major part d’aquestes, a diferència del que succeeix amb els altres nutrients, després de sofrir transformacions en el procés digestiu, passen efectivament a formar part de les pròpies estructures de l’organisme.

Un dèficit de l’aportació proteica pot conduir, a la llarga, a un estat d’hiponutrició o de desnutrició. Per contra, un excés de l’aportació proteica pot ocasionar, a la llarga, sobrepès corporal o obesitat, ja que part de les proteïnes que s’incorporen amb l’alimentació són transformades en glúcids i lípids. Per això, a la pràctica, hom recomana que l’aportació proteica sigui igual o lleugerament superior a allò que es coneix com a dosi proteica innòcua.

A partir dels 18 anys d’edat, quan l’organisme ja ha finalitzat la seva etapa de major creixement, la dosi proteica innòcua, tant en les dones com en els homes, equival aproximadament a 0,75 g de proteïnes diàries per Kg de pes corporal. Així, per exemple, la dosi proteica innòcua d’un home de 70 anys d’edat i 65 Kg de pes corporal és igual a la d’una dona de 30 anys d’edat i el mateix pes corporal.

Al contrari, durant l’etapa de major creixement corporal, és a dir, des del naixement fins acabada la pubertat, cap als 18 anys d’edat, la dosi proteica innòcua és més gran, encara que es redueix progressivament. Així, entre els 3 i 6 mesos és d’1,85 g de proteïnes diàries per Kg de pes corporal, mentre que entre els 16 i 18 ja ha disminuït a 0,8/0,9. D’altra banda, entre els 12 i els 18 anys d’edat, la dosi proteica innòcua dels homes és lleugerament superior a la de les dones, ja que en els homes es produeix una acceleració del desenvolupament que és lleugerament superior amb relació a les dones. Així, per exemple, la dosi proteica innòcua d’un home de 17 anys d’edat és de 0,9 g de proteïnes diàries per Kg de pes corporal, mentre que la d’una dona de la mateixa edat és de 0,8.

En les taules corresponents es relacionen les dosis proteiques innòcues que estableix l’Organització Mundial de la Salut segons l’edat, el sexe i el pes corporal. Les dosis proteiques innòcues que es presenten en les taules estan calculades amb relació a les proteïnes de l’ou, el valor biològic del qual és considerablement més gran que el d’altres aliments, especialment els d’origen vegetal. Per això, quan l’aportació proteica prové fonamentalment d’aliments d’origen vegetal, cal augmentar, en més o menys quantitat, segons els casos, el valor de la dosi proteica innòcua. Així, en un individu vegetarià estricte, aquestes xifres poden abastar un valor gairebé doble de l’indicat en les taules.

Per les raons que s’han exposat, a la pràctica, hom recomana com a dosi proteica 1 g de proteïnes per Kg de pes i dia, entenent que l’alimentació inclou tant proteïnes animals com vegetals, és a dir, amb valors energètics variables.