És fàcil que durant els nou mesos de l’embaràs la dona experimenti algun trastorn o malaltia, no necessàriament relacionada amb la gestació, que plantegi la necessitat d’efectuar alguna prova diagnostica, com ara una radiografia, o de prendre algun medicament. Aquests procediments, innocus en d’altres etapes de la vida, poden ésser perjudicials durant l’embaràs.
Els medicaments administrats a la dona poden passar al fetus a través de la circulació placentària. Alguns d’aquests medicaments poden atènyer nivells molt elevats en el fetus i alterar el desenvolupament de teixits i òrgans en formació. Aquestes alteracions poden ésser especialment greus quan el medicament és administrat en la fase embrionària, ja que és aleshores quan s’estan diferenciant les estructures precursores de tots els òrgans: una petita alteració d’un grup de cèl·lules en aquesta fase pot ocasionar una anomalia en la formació de tot un òrgan.
No tots els medicaments travessen el filtre que representa la placenta, i per tant no tots arriben al fetge ni tots tenen efectes nocius en el seu desenvolupament. Tanmateix, però, per precaució hom recomana que la dona embarassada eviti els medicaments sempre que sigui possible i que hi recorri només quan hi hagi una malaltia o trastorn que pugui ésser perillós i no es pugui solucionar amb d’altres mètodes. En qualsevol cas, l’administració de medicaments durant l’embaràs s’ha d’efectuar sempre sota control mèdic, i cal restringir-la als que tenen una àmplia experiència d’utilització en dones gestants, que permeti emprar-los amb seguretat. Així s’evita que es puguin tornar a repetir accidents col·lectius com s’esdevingué al començament dels anys seixanta amb la talidomida. Aquest medicament fou comercialitzat després de realitzar els habituals experiments en animals i d’una fase d’estudi en éssers humans, sense que s’hagués presentat cap efecte nociu. S’indicava com a tranquil·litzant i per a alleujar les nàusees de l'embaràs, i tingué ràpidament una àmplia difusió als països del centre d’Europa. Al cap d’alguns mesos s’hi va començar a registrar, principalment a Alemanya, una incidència de malformacions congènites elevadíssima, sobretot de focomèlia, una malformació caracteritzada per una manca de desenvolupament de les extremitats. Al cap de poc temps es va poder descobrir que aquesta elevada incidència de malformacions era deguda a l’administració de talidomida durant la gestació, i se n’interrompé l’elaboració i la venda, però en aquell moment havien ja nascut uns 10.000 infants amb focomèlia. Actualment, per tant, per a prevenir qualsevol possibilitat que torni a passar un altre desastre com aquest, només quan és imprescindible s’indiquen medicaments ja prou experimentats, dels quals se sap que a les dosis indicades no perjudiquen l’embrió; per això mateix, doncs, cal que la dona embarassada solament consumeixi medicaments quan el metge ho indiqui sempre que conegui la seva condició de gestant.
L’administració de vaccins durant l’embaràs també s’ha de restringir, ja que a través de la circulació sanguínia poden atènyer el fetus. És convenient que totes les dones estiguin ben vaccinades contra les malalties infeccioses més habituals, com ara la rubèola, abans de quedar embarassades. Tanmateix, però, després que s’ha iniciat l’embaràs, hom considera contraindicada l’administració de la majoria dels vaccins especialment si són elaborats amb virus vius que poden atènyer el fetus i ocasionar-li els mateixos efectes que la malaltia que es pretenia d’evitar. Solament alguns vaccins, elaborats amb virus morts o inactivats, com el de la grip, poden ésser indicats en cas d’epidèmia i sobretot si la dona pateix d’algun trastorn que pot fer perillós que experimenti la malaltia. En qualsevol cas, l’administració de vaccins durant l’embaràs s’ha d’efectuar solament sota control mèdic.
L’exposició als raigs X en el transcurs de l’embaràs també pot ésser perjudicial per al desenvolupament del fetus. S’ha comprovat que els raigs X, com d’altres tipus de radiacions, poden alterar els processos de reproducció cel·lular i per tant, teòricament, poden alterar igualment la formació dels òrgans fetals. Com els medicaments, les radiacions poden ésser especialment perjudicials durant la fase embrionària de l’embaràs, quan s’estan constituint totes les estructures orgàniques. Per això, com a norma rutinària, sempre que s’ha d’efectuar una radiografia a una dona en edat fèrtil es pregunta si hi ha la possibilitat que estigui embarassada, i és preferible d’ajornar la prova si encara no se sap amb seguretat.
Pel que fa als efectes derivats de l’exposició ionitzant, aquests depenen bàsicament de la intensitat de l’exposició. S’ha comprovat que poden ésser molt greus les alteracions causades per dosis elevades de radiacions ionitzants, com són les emprades en un tractament de radioteràpia anticancerosa, o aquelles que són resultat d’una explosió nuclear. En aquests casos, el fetus pot néixer amb diverses anomalies, com ara un cap anormalment petit, anomalies genitals causants d’infertilitat o malformacions als ulls i les orelles, o bé l’infant pot experimentar més endavant una malaltia cancerosa.
En canvi, les dosis de radiació rebudes com a resultat d’un examen radiològic són molt inferiors, i realment no s’ha demostrat que puguin tenir cap d’aquests efectes. Tanmateix, però, per precaució, i pel fet que les dosis degudes a cada irradiació se sumen a les anteriors, hom evita de sotmetre les dones embarassades als raigs X. Cal dir també que en l’actualitat hom disposa d’altres tipus de proves diagnostiques, com l’ecografia, que no són nocives per al fetus i que en molts casos poden suplir les radiografies. Especialment, s’eviten les radiografies durant el primer trimestre i també les que irradien directament l’abdomen de la mare. A partir del segon trimestre es poden utilitzar raigs X si convé, ja que no és probable que causin alteracions, sobretot si es tracta d’examinar una part del cos allunyada de l’úter, com ara una extremitat.