Definició
És anomenat mola hidatídica un trastorn de l’embaràs que consisteix en el desenvolupament anormal de la cèl·lula ou fecundada, que origina la formació d’una placenta anòmala constituïda per simples vesícules plenes de líquid, que impedeix el desenvolupament de l’embrió. Aquest trastorn també s’anomena embaràs molar, mola vesicular i mola hidatiforme, i és la forma més freqüent en què es manifesta la malaltia trofoblàstica, que engloba, a més, d’altres estranys trastorns del desenvolupament de la placenta.
Freqüència i causes
L’embaràs molar té una incidència variada en diverses zones geogràfiques. A l’Europa occidental i l’Amèrica del Nord es presenta en 1 de cada 1.000 a 2.000 embarassos, a l’Amèrica del Sud, en 1 de cada 600 a 1 000, i en diversos països asiàtics la freqüència és d’1 per cada 120 embarassos. Alguns estudis efectuats suggereixen que aquestes diferències podrien ésser degudes a diversos factors, com una predisposició hereditària, determinats hàbits dietètics, o malalties infeccioses cròniques —més freqüents en uns països que en d’altres—, per bé que, probablement, hi hagi una raó genètica.
S’ha observat que la mola hidatídica es presenta amb una freqüència especial en els embarassos de dones molt joves, i també en les d’edat avançada, i que dues terceres parts dels casos afecten dones que abans ja havien tingut fills.
No se’n coneixen les causes, ni és gaire clar el mecanisme pel qual es forma la mola. En definitiva, però, es produeix un desenvolupament anormal del trofoblast, estructura a partir de la qual es forma la placenta, que provoca la formació de vellositats coriòniques també anòmales, caracteritzades per un creixement excessiu de cèl·lules amb absència de vasos sanguinis i l’acumulació de líquid al seu interior.
En conjunt, la mola constitueix un conglomerat de petites vesícules, cadascuna de les quals fa entre 1 mm i 1 cm de diàmetre. A causa d’aquest desenvolupament anòmal de la placenta, l’embrió no s’arriba a formar, i en canvi l’úter es desenvolupa exageradament.
Símptomes i evolució
L’embaràs molar s’inicia amb els mateixos símptomes que l’embaràs normal. En molts casos, alguns d’aquests símptomes hi són especialment accentuats, com els mareigs, els vòmits i les nàusees. Sovint, la dona que n’és afectada es troba malament, s’aprima i empal·lideix considerablement.
Al cap d’algunes setmanes, la mola sol començar a originar hemorràgies vaginals, al principi poc abundants, constituïdes per sang clara, sense coàguls. Posteriorment, és possible que els fragments de mola siguin expulsats de la cavitat uterina, la qual cosa provoca crisis doloroses i l’eliminació de vesícules amb l’hemorràgia, que se sol incrementar.
Si no s’efectua un tractament adequat, la mola hidatídica pot originar hemorràgies molt intenses que arribin a posar en perill la vida de la pacient. A més, es poden presentar infeccions uterines, a causa que les restes de vesícules i sang coagulada constitueixen un medi adequat per al desenvolupament de gèrmens.
En alguns casos, poc freqüents, la mola hidatídica pot evolucionar cap a d’altres tipus de malaltia trofoblàstica. Així, es pot formar una mola invasora, caracteritzada per la penetració de les vellositats coriòniques anòmales a les parets uterines, que poden arribar a perforar-la. Una altra possible complicació, que es presenta en un 7% dels casos, és la transformació de la mola en un coriocarcinoma, un tumor cancerós format a partir de les cèl·lules del trofoblast, que envaeix l’úter i es pot disseminar a d’altres òrgans a distància, de manera que si no es tracta adequadament origina complicacions mortals.
Diagnosi i tractament
Hom en basa la diagnosi en l’aparició dels símptomes referits i en l’exploració física, que permet detectar un creixement de l’úter exagerat per a l’etapa de la gestació. Una altra dada suggerent és la detecció de nivells molt elevats d’hormona gonadotròfica coriònica o HGC. La diagnosi definitiva s’aconsegueix amb l’ecografia, que demostra l’absència de l’embrió i la formació de vesícules.
De seguida que ha estat diagnosticada, la mola hidatídica ha d’ésser extreta per a evitar que apareguin les complicacions esmentades. Així, si la mola ha començat a ésser expulsada espontàniament hom sol administrar oxitocina, que augmenta les contraccions uterines, per a completar-ne l’evacuació. Si això no és possible, se sol provocar l’expulsió administrant prostaglandines, o efectuant l’evacuació uterina per aspiració. Posteriorment, hom sol efectuar un raspament uterí, amb una cullereta que s’introdueix per via vaginal, per a extreure les restes que hi podrien haver quedat. En alguns pocs casos, especialment si la dona no vol tenir més fills, hom efectua una intervenció quirúrgica per a extirpar l’úter, amb la qual cosa es garanteix que no es presentaran més complicacions.
Posteriorment a l’expulsió de la mola, hom sol efectuar alguns controls per a comprovar que la mola no fos invasora o s’hagués transformat en coriocarcinoma. Així, es realitzen exàmens ginecològics rutinaris, determinacions d’HGC i ecografies. A més, hom sol recomanar que la dona eviti de quedar embarassada almenys durant un any per a poder diagnosticar les complicacions, si es presenten. En cas positiu, de vegades cal extirpar l’úter o efectuar un tractament amb medicaments citostàtics, que eviten el creixement de cèl·lules canceroses.