Definició
És anomenada placenta prèvia una complicació de l’embaràs que consisteix en la inserció de la placenta a la part inferior de l’úter, situant-se de manera prèvia a la part més baixa del fetus, que ocasiona hemorràgies al tercer trimestre d’embaràs i dificulta el procés del part.
Freqüència, causes i tipus
La placenta prèvia constitueix un trastorn relativament freqüent, ja que es presenta aproximadament en 1 de cada 200 embarassos que arriben a terme.
Les causes exactes d’aquesta alteració no es coneixen en detall, però s’ha comprovat que es manifesta especialment en unes circumstàncies determinades. Així, afecta especialment dones multípares, és a dir, que han tingut més d’un fill, que representen el 80% dels casos. Les dones primípares, que anteriorment no han tingut fills, experimenten aquest trastorn especialment quan la seva edat és relativament avançada. La placenta prèvia també és més freqüent en l’embaràs de bessons, a causa de la grandària de la placenta en aquests casos. També afavoreixen l’aparició d’aquesta complicació determinats trastorns de l’úter que poden dificultar la implantació correcta de la placenta, com l’endometritis, les cicatrius causades per anteriors intervencions, els tumors uterins i les anomalies congènites de l’úter.
Hom diferencia diversos graus de placenta prèvia, segons la relació d’aquest òrgan amb l’orifici intern del coll uterí que estableix la comunicació amb l’exterior. El grau més lleu és l’anomenada placenta prèvia marginal, o implantació baixa de la placenta, en què la vora inferior de la placenta ateny l’orifici intern del canal cervical, però no arriba a cobrir-lo. Té una gravetat intermèdia la placenta prèvia lateral, o placenta prèvia parcial, quan la placenta cobreix parcialment l’orifici intern del coll uterí. El grau més seriós és la placenta prèvia total, o placenta prèvia central, quan l’orifici cervical intern es troba completament cobert per la placenta.
Manifestacions i evolució
En general, la placenta prèvia no origina símptomes durant els sis primers mesos d’embaràs, i es presenta, en canvi, durant el tercer trimestre de gestació. La manifestació principal és l’hemorràgia vaginal, caracteritzada per sang vermella i clara, que se sol manifestar bruscament sense relació amb cap esforç ni d’altres circumstàncies desencadenants, i que no causa dolor ni molèsties. No es coneix amb exactitud el mecanisme causant de les hemorràgies, però probablement són degudes a lleus desplaçaments de la placenta de les parets uterines, la qual cosa originaria esquinçaments vasculars.
La primera hemorràgia no sol ésser gaire abundant, i en general cedeix espontàniament. Tanmateix, però, n’hi poden seguir d’altres, fins al punt que la continuada pèrdua de sang provoqui una anèmia. En aquest cas, la gestant esdevé pàl·lida, se sent cansada, té palpitacions i de vegades la pressió arterial baixa.
En molts casos, si les pèrdues no són importants, l’embaràs segueix la seva evolució fins que ateny el terme, però de fet es poden produir pèrdues de sang importants o bé un esquinçament prematur de la bossa de les aigües que justifiquen l’avançament del part.
És possible que la placenta prèvia no hagi originat símptomes fins al moment del part. En qualsevol cas, si el mecanisme de part s’inicia de manera espontània, hi sol haver una hemorràgia vaginal en iniciar-se les primeres contraccions. El part per via vaginal en aquestes circumstàncies pot ésser difícil o impossible, i altament perillós, ja que la placenta s’interposa al pas del fetus pel canal del part. Per totes aquestes raons, la placenta prèvia pot ocasionar greus alteracions que posen en perill la vida de la mare i el fetus, però que generalment és possible d’evitar si l’actuació mèdica és adequada.
Diagnosi, tractament i pronòstic
En l’actualitat, la placenta prèvia se sol diagnosticar abans que es produeixin complicacions greus, ja que amb una ecografia realitzada rutinàriament o per a diagnosticar la causa d’una hemorràgia vaginal es pot localitzar la placenta i conèixer-ne la posició exacta en relació a l’orifici intern del canal cervical.
El tractament s’ha de concretar segons les alteracions produïdes per la placenta prèvia. Durant l’embaràs, i mentre no es produeixin hemorràgies greus, és útil que la dona faci repòs; en casos greus, de vegades és preferible que la gestant ingressi en un centre sanitari des d’on es puguin controlar regularment el seu estat i el del fetus. De vegades cal efectuar una transfusió per tal de reposar la sang perduda i, si es produeix una hemorràgia molt greu, realitzar una cesària d’urgència per a extreure el fetus i la placenta.
En qualsevol cas, arribat el moment del part hom sol practicar una cesària, ja que el part per via vaginal no sol ésser possible sense perill per al fetus o la dona.
Els procediments diagnòstics i terapèutics actuals han reduït notablement la mortalitat causada per la placenta prèvia. Tanmateix, però, en alguns casos es presenten complicacions irreversibles que encara causen la mort a un 2% de les dones que en són afectades i a un 12% dels fetus.