Definició

És anomenada despreniment prematur de la placenta, o abruptio placentae, una complicació de l’embaràs que consisteix en la separació de la placenta de la paret uterina abans del part, la qual cosa sol causar hemorràgies vaginals i pot ocasionar greus complicacions tant per a la gestant com per al fetus.

Freqüència i causes

El despreniment prematur de la placenta és la segona causa d’hemorràgies vaginals durant el tercer trimestre de gestació. Es presenta aproximadament en 1 de cada 250 embarassos que arriben a terme, i és més freqüent en dones que han tingut d’altres fills anteriorment i en les de més de 40 anys.

En la majoria dels casos, hom desconeix exactament les causes d’aquest trastorn. Alguns estudis indiquen que probablement és degut a una alteració de la irrigació sanguínia de la placenta, ja que la incidència d’aquesta complicació és especialment elevada quan es dóna alguna circumstància que pot alterar els vasos sanguinis, com l’hàbit de fumar, els nivells alts de colesterol a la sang, la hipertensió arterial, la diabetis mellitus o la glomerulonefritis crònica. Anteriorment es considerava que el trastorn podia ésser conseqüència de la toxèmia gravídica, però en l’actualitat s’ha comprovat que, de fet, el que passa és que en molts casos el despreniment prematur de la placenta ocasiona símptomes característics d’aquesta complicació.

En uns pocs casos, el despreniment prematur de la placenta es produeix per causes comprovades, com ara un traumatisme abdominal, un cordó umbilical curt que ocasiona tracció de la placenta, o la retracció de l’úter després de buidar un hidramni.

Manifestacions i evolució

El despreniment prematur de la placenta se sol esdevenir durant el darrer trimestre de l’embaràs, especialment en les darreres setmanes. A causa de la separació de la placenta de la paret uterina, es produeix una acumulació de sang o hematoma entre aquest òrgan i la paret de l’úter. Els símptomes varien segons la grandària de l’hematoma. En alguns casos, l’hematoma és petit i la sang queda retinguda a l’úter de manera que passa desapercebuda sense originar símptomes, fins i tot tampoc en el moment del part.

Tanmateix, però, en la majoria dels casos el despreniment prematur de la placenta origina una hemorràgia vaginal que es presenta de manera brusca. Tot i que es pot manifestar com una hemorràgia de color vermell brillant, en general la sang és negrosa i escassa. També és habitual el dolor abdominal, que sol ésser continuat i de vegades intens.

Tot i que l’hemorràgia externa no sol ésser abundant, l’hematoma pot ésser molt important i la pèrdua de sang ocasiona de vegades una anèmia aguda. En aquests casos, la gestant se sent molt dèbil, empal·lideix i té palpitacions. No és estrany que es presentin, a més, símptomes propis d’una altra complicació de l’embaràs, la toxèmia gravídica, com ara edemes, però a diferència del que s’esdevé en la toxèmia, la pressió arterial no sol augmentar a causa de les pèrdues de sang. En els casos més greus, la dona gestant pot experimentar un xoc càrdio-vascular, per bé que actualment és possible d’evitar-ho amb el tractament adequat.

D’altra banda, cal considerar que la part de placenta despresa interromp la realització de les funcions que li corresponen, de manera que es genera una deficiència en l’oxigenació i la nutrició del fetus, d’una gravetat variable. En els casos més greus el fetus pateix lesions cerebrals irreversibles, repercussions molt variables o fins i tot pot arribar a morir per manca d’oxigenació.

Diagnosi, tractament i pronòstic

L’orientació diagnostica se sol establir per l’aparició de les manifestacions descrites. En general, quan una gestant pateix una hemorràgia vaginal al tercer trimestre de l’embaràs, actualment s’indica l’ingrés hospitalari en un centre dotat dels mitjans necessaris per a determinar-ne l’origen i efectuar el tractament adequat. La diagnosi es confirma a partir de l’ecografia, que posa de manifest l’hematoma i la situació de la placenta i que a més és útil per a valorar la vitalitat del fetus. A més, hom realitza un monitoritzatge fetal per tal de controlar el grau d’afecció del fetus.

En alguns pocs casos, quan l’hemorràgia és lleu o es comprova que el fetus no pateix alteracions, és possible que no calgui efectuar una intervenció mèdica immediata. En aquests casos, es manté la dona en repòs, s’efectuen controls periòdics de l’activitat del fetus, i, si l’hemorràgia cedeix i no es produeixen alteracions, s’espera que el part es desencadeni espontàniament.

En la majoria dels casos cal avançar el part, bé perquè l’hemorràgia és greu o bé perquè es comprova que hi ha un sofriment fetal. En general hom recorre a la cesària, tot i que de vegades cal efectuar el part per via vaginal. Si l’hematoma ha infiltrat les parets de l’úter, pot dificultar-ne la sutura després de la cesària i aleshores caldrà extirpar l’úter.

La diagnosi i el tractament adequats han reduït notablement les complicacions greus d’aquest trastorn, però encara actualment causa la mort de l’I % de les dones que en són afectades i d’un 50% dels fetus corresponents.