La immunitat adaptativa, adquirida o específica consisteix en un conjunt de mecanismes defensius que es desenvolupen per actuar concretament contra cada un dels agents microbians que, al llarg de la vida, aconsegueixen de superar les primeres barreres protectores, és a dir, les que desenvolupen els mecanismes de la immunitat inespecífica. En aquest cas, alguns elements del sistema immunitari reconeixen un determinat agent com a estrany, prenent per base un —o més d’un— element estructural, que generalment es denomina antigen, i activen una sèrie de mecanismes cel·lulars i humorals per a desactivar-lo o destruir-lo. A més, algunes cèl·lules immunitàries especialitzades, després del primer contacte amb un determinat antigen, en conserven memòria perquè si aquest antigen torna a penetrar en l’organisme, la resposta immunitària sigui més ràpida i eficaç.
Entre els fets que caracteritzen la immunitat específica destaca, doncs, la capacitat de discriminar entre els elements propis de l’organisme i els que li són aliens i, per tant, potencialment nocius; la facultat de reconèixer específicament els diversos elements estranys i distingir-los dels altres, amb la finalitat de desenvolupar accions més convenients i específiques per a eliminar cadascun en particular; i la capacitat de memòria immunitària, per la qual, una vegada que el sistema immunitari reconeix un element agressor, en guarda el record per poder reaccionar amb major rapidesa i eficàcia davant d’un altre atac, utilitzant els mecanismes defensius forjats davant del primer contacte.
D’altra banda, la immunitat específica es denomina activa quan sorgeix de la interacció dels elements estranys i el sistema immunitari, per exemple en cas d’infecció o de vaccinació. En canvi, es denomina passiva quan es transmeten artificialment els elements immunitaris capaços de reaccionar davant d’un determinat antigen, per exemple amb l’administració de sèrums específics.