Es denomina immunocompetència la capacitat del sistema immunològic per funcionar adequadament, amb efectivitat en tots els mecanismes defensius. Es diu que el sistema immunitari d’una persona és competent quan pot afrontar els gèrmens amb què més o menys habitualment pren contacte, ja sigui impedint les infeccions dels més innocus, o controlant les que desenvolupen els més virulents. Així, un subjecte immunocompetent no patirà cap infecció per gèrmens que, en condicions normals, són sapròfits, com ara la Candida albicans, i controlarà les causades per gèrmens patògens, com els virus de la grip o del refredat comú.
Per contra, es denomina immunodepressió, o immunodeficiència, la incapacitat del sistema immunitari per oferir una protecció adequada. Un estat d’immunodepressió pot ésser provocat per causes molt diverses, ja que són molts els elements que intervenen en la resposta defensiva eficaç; però, globalment, pot considerar-se que el resultat sempre serà el mateix: el subjecte no podrà controlar gèrmens que, en condicions de normalitat, no suposarien cap perill. De fet, en un subjecte immunodeprimit poden causar infeccions d’extrema gravetat certs gèrmens que en condicions habituals són controlats —com el virus de la grip, l’acció del qual en aquesta situació pot ésser mortal—; i fins i tot gèrmens habitualment sapròfits —com l’esmentada Candida albicans— es transformen en patògens. Precisament, els gèrmens que en estat d’immunocompetència no resulten perillosos, però sí que ho són en un estat d’immunodepressió, són els denominats genèricament gèrmens oportunistes.
Les causes de la immunodepressió poden ésser molt diverses, tant com la intensitat de l’estat d’immunodepressió. Per exemple, pot provocar una immunodepressió lleugera el fet de no haver dormit les hores necessàries, el fet de no alimentar-se adequadament —encara que no s’arribi a la desnutrició, que és un motiu indiscutible d’immunodepressió—, les malalties bronco-pulmonars que no permeten una adequada oxigenació, o bé l’edat avançada, quan els mecanismes immunitaris comencen a fallar. També poden produir-se immunodepressions importants a causa de malalties, congènites o primàries, per deficiències diverses d’elements defensius; provocades per tumors —en especial els que afecten els mateixos elements defensius, com ara les leucèmies o els limfornes, però en general tots els càncers més o menys avançats—; certes infeccions —sobretot les que afecten precisament els elements immunitaris, com és el cas de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana, causant de la SIDA, però també d’altres infeccions diverses que faciliten l’atac de gèrmens oportunistes—; i infeccions endocrines acompanyades d’un dèficit immunitari, com és el cas de la diabetis mellitus.
Una immunodepressió també pot ésser provocada per administració de medicaments. Per exemple, poden tenir aquest efecte alguns anticonceptius hormonals. Però, per excel·lència, el tipus de fàrmacs amb aquest efecte són els corticosteroides, ja que tenen per finalitat expressa d’interferir la resposta inflamatòria defensiva. La utilitat d’aquests fàrmacs rau en el seu poder antiinflamatori, requerit per a guarir diverses malalties, com les que impliquen el mateix sistema immunitari, com per exemple els trastorns autoimmunitaris, que provoquen notables molèsties inflamatòries. Això no obstant, sempre se n’ha de controlar l’ús, sobretot quan s’empren durant períodes prolongats, perquè, en inhibir globalment la funció immunitària, poden afavorir complicacions de tipus infecciós. Mitjançant de controls, doncs, sempre es poden avaluar els avantatges i els inconvenients que el tractament comporta en cada cas. Cal, però, tenir en compte que l’ús d’aquesta mena de fàrmacs és molt estès, i que molt sovint es consumeixen sense la indicació i els controls mèdics oportuns, amb els consegüents perills que això suposa.