Durant l’embaràs, l’aparell digestiu es troba sotmès a diversos efectes, ja que les hormones que s’elaboren durant la gestació modifiquen les parets del tub digestiu i les secrecions de les seves glàndules. A més, aquest aparell és la part de l’organisme més directament afectada pel creixement de l’úter, ja que les seves estructures es troben al costat d’aquest òrgan. Per tant, es poden presentar diversos trastorns de l’aparell digestiu, des de la boca fins als budells.
Els trastorns de la boca són freqüents, en especial de les genives, que tendeixen a inflamar-se i sagnen amb facilitat, a causa de la proliferació de petits vasos en la mucosa que les recobreix. Aquesta alteració fa que puguin infectar-se amb relativa facilitat; no és estrany, doncs, que hi hagi ulceracions i gingivitis, o inflamació de les genives. Altres alteracions bucals freqüents durant l’embaràs són una intensa formació de placa dentària i també l’aparició de càries, en part a causa de l’afebliment de les genives i en part també a un desequilibri en el metabolisme de les dents per una deficiència relativa de calci, mineral necessari per a la formació dels ossos i les dents del fetus. Les alteracions de les genives i les dents no són greus per si mateixes, però poden ocasionar molèsties i, a més, afavoreixen l’accés de microorganismes infecciosos a l’organisme. Per tant, a partir de la boca podria estendre’s una infecció capaç d’arribar a afectar el fetus.
Les alteracions bucals poden prevenir-se mitjançant una alimentació adequada i una higiene bucal rigorosa. Per això, és important que la dieta de l’embarassada inclogui una bona aportació d’aliments rics en calci, com ara llet i derivats. Pel que fa a la higiene, convé que l’embarassada es raspalli les dents en la mitja hora que segueix a cada àpat, amb un raspall suau. Cal també que efectuï, com a mínim, una visita a l’odontòleg, fins i tot si no té molèsties, i sempre que hi adverteixi algun trastorn.
Algunes dones embarassades experimenten un augment en la secreció de saliva, o sialorrea o ptialisme, especialment durant els tres primers mesos de gestació. Tanmateix, s’ha comprovat que en general no s’elabora més saliva durant l’embaràs que en altres èpoques, i una veritable sialorrea només es produeix en uns pocs casos, probablement per causes psicològiques. El que passa és que les nàusees tan habituals en aquest període poden dificultar la deglució de la saliva, que s’acumula a la boca. Aquest trastorn es pot evitar posant-se alguna cosa a la boca, com ara una oliva, la qual cosa afavoreix la deglució de la saliva.
Una altra alteració freqüent és la cremor d’estómac, o pirosi, que l’embarassada sol referir com una sensació de cremor a la part alta de l’estómac, que li puja pel mig del pit fins a la gola. Es deu principalment a una reducció de la motilitat de l’estómac, que alenteix l’evacuació de les secrecions gàstriques i que fa que una part pugi en direcció a l’esòfag. Ni el bicarbonat ni les sals de fruites no solucionen la pirosi, i a més cal tenir en compte que l’administració continuada d’aquests productes pot resultar perillosa perquè una part d’aquestes substàncies s’absorbeix i, en conseqüència, es pot modificar el grau d’acidesa de la sang, que podria afectar el fetus. És molt més eficaç i innòcua l’administració de medicaments anti-àcids no absorbibles, i també solen millorar els símptomes si es fraccionen els àpats procurant que no n’hi hagi cap de massa abundós, i evitant de jeure de seguida dels àpats.
El trastorn digestiu més comú durant l’embaràs és l’aparició de nàusees i vòmits, que afecten amb major o menor intensitat el 60% de les embarassades, especialment durant el primer trimestre de gestació. No es coneix exactament l’origen d’aquest trastorn tan comú, però és probable que sigui degut a l’efecte de l’acumulació de secrecions gàstriques a l’estómac i que també hi influeixi l’efecte de les hormones sobre el sistema nerviós central. Generalment apareixen al començament de l’embaràs i solen desaparèixer cap al final del tercer mes. Es manifesten especialment a primera hora del matí, en llevar-se, per bé que en algunes dones es presenten al llarg de tot el dia. El símptoma més comú és la nàusea; el vòmit, quan s’hi presenta, sol desencadenar-se amb menys violència que en altres situacions. Generalment, les molèsties no són gaire intenses i no impedeixen que la dona es pugui nodrir adequadament. Només en alguns casos pot presentar-se una alteració, caracteritzada per una gran quantitat de vòmits, denominada hiperèmesi gravídica, que constitueix una veritable complicació de l’embaràs i que, per això, es descriu en un article específic sobre aquest trastorn. Les nàusees i els vòmits normals se solen alleujar adoptant algunes mesures per a no estimular la producció de secrecions gàstriques i evitar que l’estómac es distengui. És convenient que l’embarassada mengi petites quantitats d’aliments al llarg del dia i que eviti els menjars massa pesats, els fregits i els àpats calents. Les nàusees matutines solen millorar si, en llevar-se, es pren alguna cosa freda, com ara un iogurt.
Un altre trastorn molt freqüent durant l’embaràs és el restrenyiment, normalment a causa que les hormones secretades redueixen la motilitat dels budells. A més, en la segona meitat de l’embaràs l’úter gràvid comprimeix els intestins i en pot dificultar l’evacuació. Per a combatre el restrenyiment no són recomanables els laxants irritants, perquè poden provocar dolors abdominals i deposicions explosives. En canvi, és molt útil seguir una alimentació rica en fibra vegetal, continguda principalment en les verdures de fulla verda, els cereals complets i el pa integral. La motilitat intestinal també es pot estimular prenent un got d’aigua freda pels matins i sucs de fruites durant tot el dia. En general, són útils les mesures que s’adopten per al restrenyiment en qualsevol situació, com ara acostumar-se a defecar cada dia a la mateixa hora i fer-ho sense pressa, o passejar diàriament.
També és freqüent que durant l’embaràs es presenti flatulència, o acumulació de gasos al tub digestiu. És deguda a l’alentiment del procés digestiu ja esmentat, que dificulta l’absorció dels gasos formats normalment durant la digestió. A més, és freqüent que les dones embarassades que pateixen de nàusees engoleixin aire en abundància, per intentar d’alleujar-les. La flatulència no és perillosa, però pot produir dolors abdominals, dilatació de l’abdomen i sensació d’haver d’eructar o eliminar gasos pel recte. Se sol alleujar amb les mateixes mesures referides al restrenyiment i evitant de consumir aliments que solen generar molts gasos, com ara mongetes blanques, faves, col-i-flor, cols de Brussel·les, pomes crues, cogombre o xocolata.
Una altra modificació que se sol presentar és una aversió a certs gustos i olors. És comú que des del començament de la gestació l’embarassada senti repugnància per olors i gustos que abans li semblaven fins i tot agradables, com ara els fregits o el tabac. No es coneix exactament l’origen d’aquest canvi, però és probable que sigui a conseqüència d’efectes hormonals sobre el sentit del gust i l’olfacte i a un rebuig inconscient dels productes que poden perjudicar l’embaràs o incrementar les molèsties típiques de la gestació.
També són molt freqüents els desigs, consistents en una intensa apetència per part de l’embarassada de menjar un determinat aliment. Igual que el trastorn anterior, no és degut a cap modificació de l’aparell digestiu. Les modificacions del sentit del gust o de l’olfacte causades per les hormones pròpies de l’embaràs poden canviar els hàbits alimentaris i fer especialment abellidors determinats aliments. Tanmateix, el desig compulsiu i sobtat de menjar un determinat aliment no és degut als efectes hormonals, sinó que té un origen psíquic, i es considera com un mecanisme inconscient de cridar l’atenció i un desig de sentir que és atesa. La no satisfacció dels desigs no té cap efecte nociu sobre el fetus, i és absolutament falsa la creença que les taques que presenten alguns infants en néixer siguin conseqüència de desigs insatisfets. Hom no vol dir amb això que no s’han d’atendre els desigs, sinó que probablement podran satisfer-se millor donant a l’embarassada un bon suport afectiu que no facilitant-li l’aliment sol·licitat.