Situació i topografia
La ciutat de Balaguer, capital de l’antic comtat d’Urgell i ara de la comarca de la Noguera, és a la riba dreta del Segre. La població s’estén al sud del turó on s’alça el Castell Formós, edificat al mateix lloc on hi havia la suda en època islàmica, i al sud-est de l’església de Santa Maria (antiga església de Sant Miquel).
Vista aèria de la ciutat, que fou la capital del comtat d’Urgell, amb la gran plaça del Mercadal, peça clau en la trama urbana.
J. Todó
És impossible d’entendre l’urbanisme actual i medieval de la ciutat de Balaguer sense valorar les seves arrels islàmiques. En època andalusina hi havia, com a totes les ciutats, una suda o alcassaba, una mesquita i un espai urbà, la medina. Cal remarcar que tots els carrers del sector septentrional de la ciutat medieval –posterior a la conquesta comtal– són fruit d’aquesta organització creada en època islàmica. Per a entendre aquesta medina d’abans de la conquesta del comte d’Urgell també cal tenir present que el pla d’Almatà o del Real, situat al nord-oest de la suda, era el nucli original de la ciutat andalusina i que ja no tingué continuïtat després de la conquesta cristiana, mentre que, als darrers segles de l’edat mitjana, la plaça del Mercadal i la vila nova que es creà al sud-oest d’aquest espai obert, ocupada en bona part per la jueria o call dels jueus, va passar a tenir un pes fonamental dins la ciutat.
Algunes dades històriques
La conquesta definitiva de Balaguer pel comte d’Urgell Ermengol VI tingué lloc a l’inici de l’any 1105. La ciutat i el seu territori foren repartits de la manera següent: el comte se’n quedà la meitat, una quarta part fou per al vescomte d’Àger i l’altra quarta part correspongué al bisbe d’Urgell. Sembla, però, que durant uns quants anys hi hagué molt poca població a la ciutat, massa propera a la medina de Lleida, que restà fins el 1149 en mans dels musulmans. Per tal de pal·liar la manca d’habitants, el 1174 Balaguer va rebre una carta de poblament d’Ermengol VII. El comte assegurà protecció als pobladors i els alliberà d’alguns mals usos.
El 1211, el rei Pere I concedí una nova carta de poblament, en què confirmà i amplià els privilegis atorgats per Ermengol VI i concedí el dret de celebrar mercat cada dissabte i de fer una fira a mitjan mes d’agost, de vuit dies de durada. El 1236, Jaume I va atorgar una altra carta de poblament, amb la concessió de diverses exempcions a aquells qui s’hi instal·lessin.
L’existència de jueus a Balaguer és documentada des de poc temps després de la conquesta. El 1333, a instàncies dels paers de Balaguer, Alfons el Benigne ordenà que els jueus s’instal·lessin junts i fora del recinte de la ciutat. L’ordre reial comportà l’establiment dels jueus a la banda meridional del Mercadal, cosa que féu créixer la ciutat cap a aquest costat. L’any 1664, el carrer de Sant Josep –el darrer abans de la muralla de migjorn– encara rebia el nom de carrer de la Jueria. El 1387, el comte d’Urgell els va concedir el dret de celebrar un mercat el dimecres (el del Mercadal es feia el dissabte). El 1412 hi havia almenys seixanta-dues famílies de jueus en aquesta jueria de Balaguer, una part de les quals anà a viure a Lleida el 1418; amb tot, el 1436 encara hi restaven unes vint-i-nou famílies. A la segona meitat del segle XV, l’antiga sinagoga fou convertida en l’església de Santa Maria del Miracle, que encara ara es veu al carrer del Miracle, un dels de la Vila Nova.
Segons el fogatjament del 1359, Balaguer tenia llavors 344 focs, cosa que fa suposar que hi vivien poc més de 1 500 persones. En un document conservat en el Llibre de Privilegis, del 1382, s’esmenta l’existència de 654 focs (gairebé 3 000 habitants).
Entre els anys 1260 i 1284 es constituí la primera Paeria. Aquesta institució fou restituïda per Ermengol X el 1311. Cada any, per Sant Bartomeu, s’havien d’elegir quatre paers i vint-i-quatre consellers, els quals exercien funcions de tipus normatiu i judicial i tenien capacitat executiva. Així, els paers eren els encarregats de resoldre els conflictes que es plantejaven entre els veïns per raó de les sèquies, les fites dels camps, les cases, les canaleres, els camins, els carrers, etc.
El 1413 Balaguer, la ciutat de Jaume el Dissortat, va sofrir un important setge de l’exèrcit de Ferran d’Antequera, que va afectar profundament la població. La rendició tingué lloc el 27 d’octubre, quan una torre de fusta, feta al pla d’Almatà, ja s’apropava al castell. El 5 de novembre hi entrava Ferran d’Antequera pel portal de Lleida, el més meridional.
Els edificis i els llocs centrals
El Castell Formós era situat al nord de la ciutat. S’aixecava a l’indret de la suda de l’època islàmica, i després de la conquesta es convertí en la residència dels comtes d’Urgell. Les excavacions que s’hi han fet han permès descobrir sobretot construccions i objectes de l’etapa andalusina. Al mateix indret del castell hi havia l’església parroquial de Santa Maria de la Suda, que d’ençà del 1101 depenia de la canònica d’Àger.
Al nord del Castell Formós s’aixecava l’església de Santa Maria d’Almatà, on hi hagué l’antiga mesquita major de la medina. Des del 1170 només es podia batejar i enterrar en aquesta església parroquial. L’any 1351 esdevingué l’església del convent de Santa Clara, fundat pel comte Jaume I d’Urgell el 1347, i perdé la funció que tenia a favor de l’església de Sant Salvador, que passà a ser parròquia. Amb la guerra civil del segle XV, el convent fou destruït i deshabitat.
En un dels altres turons que envoltaven la ciutat s’hi bastí l’església de Sant Miquel, dita de Santa Maria des del segle XVI, al lloc anomenat el Pla (vegeu l’estudi d’aquesta església en el volum Arquitectura II de la present col·lecció, pàg. 141-144). Al seu costat s’establí el fossar de Sant Miquel. A la costa de Sant Miquel (ara de Santa Maria), vessant del tossal on s’alça l’església, hi vivia una part important de la població de la Balaguer medieval.
L’església de Sant Salvador, situada al centre del sector septentrional de la ciutat, ocupà el lloc de l’antiga mesquita d’Avimoni. Aquesta església és documentada, l’any 1391, com la parròquia del Torrent, precisament a causa de les característiques de l’indret on es va construir.
L’any 1393, la casa de la Paeria de Balaguer ja era situada a l’angle de la plaça del Mercadal, prop de l’església de Sant Joan de l’Hospital, i el carrer del Barrinou. En aquest carrer, situat al sud-oest de la plaça, es trobaven la paeria, l’església de Sant Joan i l’hospital de Sant Joan. El 1456 començà la construcció d’un nou hospital, que estigué en servei fins al segle XX.
Balaguer.
J. Bolòs
La plaça més important a la fi de l’edat mitjana era la del Mercadal. A part d’aquesta plaça, segons els Costums o Consuetudines de Balaguer, inicialment n’hi havia altres, com la d’Almudàfar –situada al nord de la ciutat, al costat d’una torre–, la dels Petxers, la de la Carnisseria i la del Cappont –a l’altra banda del Segre–. La plaça del Pou, anomenada també plaça dels Cortits, acollia ja en època medieval un pou, la neteja del qual era a càrrec de la ciutat.
Sabem que el peix, la fruita i les verdures es venien a la plaça de Sant Salvador. Fins i tot dins l’església de Sant Salvador hi havia una mesura per a prendre la mida de la tela de lli, d’estopa o de cànem, que es devien vendre també en aquest indret.
La sèquia del Cup, de tradició musulmana, permetia proveir d’aigua la ciutat. Al llarg del seu recorregut se’n podia obtenir en diversos indrets: al pont, al carrer d’Avall i al carrer del Miracle. També feia funcions de proveïment el pou que hi havia a l’actual plaça del Pou.
Les muralles de Balaguer, un element fonamental de qualsevol ciutat medieval, foren construïdes en diverses etapes. Les que cloïen els barris vells s’han de relacionar amb el recinte d’època andalusina, mentre que les situades al sector meridional es degueren fer quan s’edificà el Barrinou. D’acord amb els documents, s’hi obrien diversos portals: el de Sant Miquel del Pont, el de Lleida, el del Torrent o Alcoraç i d’altres.
En el seu testament del 1314, el comte Ermengol X d’Urgell manà construir el convent de Sant Domènec, a l’horta de Vilanova. Després de quedar molt malmès arran de la guerra de Ferran d’Antequera contra Jaume el Dissortat, el 1413, l’any següent se n’emprengué la restauració. Actualment encara se’n pot visitar l’església i el seu bonic claustre.
Hi hagué també un convent franciscà situat a Almatà, almenys d’ençà del 1372. Degué ser destruït el 1413. Se sap, però, que l’any 1443 ja hi havia la intenció de fundar un nou convent franciscà a Balaguer.
La morfologia urbana
En la formació de l’urbanisme actual pesà molt l’existència de la suda o del Castell Formós, de l’església de Sant Miquel (ara de Santa Maria), on segurament ja hi havia una mesquita abans de la conquesta del comte d’Urgell, de la mesquita o església de Sant Salvador, de la plaça del Mercadal i dels diversos portals que permetien entrar a la ciutat superant les àmplies muralles que la cloïen –i que encara la clouen en part–. Valorar aquestes realitats que condicionaren profundament l’organització de l’espai urbà i cercar el motiu de moltes de les irregularitats que romanen fossilitzades en el parcel·lari actual ens pot permetre saber força coses sobre l’evolució de la topografia de la ciutat.
En primer lloc, cal valorar d’una manera molt especial el pes que tingué l’església de Sant Salvador –o la mesquita que hi havia hagut abans– en la urbanització de la Balaguer medieval. En un moment determinat, segurament força primerenc, es construí un veïnat de cases al seu voltant. La zona d’influència d’aquest lloc central –generador de cases–, que era Sant Salvador, arribava –com es pot veure en els plànols actuals– fins a l’entrada de la plaça del Pou. Si ens fixem en el parcel·lari que hi ha entorn de Sant Salvador veiem, a les partions dels terrenys i al traçat dels carrers, unes línies lleugerament arrodonides –apareixen clarament, per exemple, en la forma del tram inferior del carrer de Sant Domènec–, fruit d’un creixement concèntric, especialment visible a la banda meridional d’aquesta església, però també, amb menys claredat, a les bandes nord i oest. Així mateix, no és pas cap casualitat que entre el carrer de Sant Jaume i el carrer d’Avall –de fet la seva continuació cap al sud– hi hagi una petita diferència en l’orientació. El límit d’una primera etapa de creixement urbanístic hi és molt evident. A més, el que millor reflecteix l’existència de dues etapes en el procés de desenvolupament de la Balaguer medieval primerenca –evidentment anteriors al creixement que hi hagué al voltant del Mercadal– i que fa pensar, fins i tot, en la possible existència d’un portal primitiu a l’extrem nord de la plaça del Pou és, potser, la planta triangular d’aquesta plaça i el fet que el carrer que la travessa es bifurqui a l’extrem meridional (d’una manera semblant, per exemple, al que s’esdevé amb els carrers del Carme i de la Magdalena a Lleida). Al sud de la plaça del Pou, un carrer es dirigeix cap a Lleida (el Carrer Major) i un altre cap a l’oest, potser vers el portal del Gel o de Montsó (el carrer de la Cadena).
En segon lloc, per a entendre la ciutat de Balaguer també cal veure que hi ha una xarxa de vies que s’ha de relacionar amb la suda o, més tard, amb el Castell Formós, com el carrer del Torrent i el carrer de Sant Ot. La construcció d’una via important al lloc per on passava un torrent és molt característic de les ciutats de tradició islàmica (com per exemple Fraga). A més, el Carrer Major es pot considerar una via que provenia del Castell Formós més que no pas un carrer que naixia a Sant Salvador.
En tercer lloc, cal tenir en compte les vies que es poden relacionar amb l’església de Sant Miquel o amb l’antiga mesquita que hi devia haver en aquest indret. Bàsicament són el carrer de Santa Maria, que portava cap al portal del Gel, i el carrer de la Costa, que menava cap al Castell Formós i, seguint l’actual carrer de l’Abadia, cap a Sant Salvador.
Aquesta xarxa de carrers bàsica es complementava amb altres carrers i carrerons fruit de l’expansió del nucli que inicialment envoltava Sant Salvador, expansió que es produí vers el sud (carrer de Santa Anna) i vers l’oest (a la zona del carrer de Sant Pere). Potser, durant els segles XIII o XIV, també s’edificaren alguns habitatges al pla del Firal, al darrere de l’església de Sant Miquel (on es trobaren el 1982, restes d’edificis i una bona mostra de fragments de terrissa d’aquella època).
Una nova fase de creixement correspon a la urbanització de la plaça del Mercadal. Evidentment, la façana nord d’aquesta gran plaça porxada té relació amb la urbanització anterior de l’espai (expansió del sector sud de la plaça del Pou). La cara oest segurament també té com a origen la urbanització d’aquest vessant, des del carrer del Barrinou fins al carrer de Botera, potser connectat amb el carreró de la Minerva. Per contra, les façanes est i sud de la plaça són fruit d’una planificació i no de l’aprofitament d’una realitat precedent. La urbanització d’aquest sector de la plaça del Mercadal s’ha de lligar amb la construcció d’una jueria en aquest extrem meridional de la ciutat medieval, inicialment situat fora de les muralles. Com hem dit més amunt, hom ha suposat que la sinagoga era a l’indret on després s’edificà l’església del Miracle. També podia formar part d’aquest call jueu el carrer dels Teixidors, el de Sant Josep i el del Barrinou. Sigui com vulgui, fou una vila nova ben ordenada, on hi havia, a part de la jueria, altres edificis, com la paeria de la ciutat i l’hospital.
El portal torre de Sant Miquel, datat a cavall dels segles XIV i XV, en un extrem del pont gòtic que travessava el Segre. Fou aterrat el 1894.
CI, làm. 613
Per a entendre la ciutat medieval també ens podem fixar en els impressionants panys de muralla que encara ara clouen algunes zones de la població, sobretot a la banda oest, més muntanyosa. S’ha considerat que la ciutat primerenca era envoltada per una muralla que s’estenia al sud i a l’oest de la suda i comprenia tota la zona urbanitzada i també l’altiplà entre els castells de Gironella i Alcoraç. Per a unir aquest altiplà amb la suda s’hagué de construir una muralla que tallés la petita vall del Torrent. Aquest espai inicial s’amplià al final de l’edat mitjana amb un recinte que cloïa el nou sector edificat: partia la petita vall que aflueix al Mercadal (carrer de la Botera), on s’obrí el portal del Gel, seguia pel capdamunt de la costa del Bombo i baixava fins a travessar el carrer del Miracle, on hi havia el portal de Lleida. El portal del Gel és l’únic que s’ha conservat; a la cara exterior és acabat amb un arc rebaixat, cosa que fa pensar en una cronologia tardana. A aquests portals nous –el de Lleida i el del Gel–, cal afegir-hi els antics, com el de Sant Miquel, a l’extrem del pont, el de Gerb, el del Torrent i el de Gironella o Albesa (situat al nord de Santa Maria). El portal que devia separar el nucli original del sector nou del Mercadal degué desaparèixer en perdre utilitat. Probablement va passar el mateix, molt abans, amb el portal que de ben segur hi havia a la banda nord de la plaça del Pou.
Hi ha altres elements que també tenen importància a l’hora d’explicar l’organització de l’espai urbà, com el pont situat dessota el Castell Formós. A l’extrem oest d’aquest pont, com hem dit, hi havia un portal. A l’extrem oposat s’aixecava el convent de Sant Domènec i el casal de la Comtessa, ara destruït.
El parcel·lari de molts sectors de la ciutat és bàsicament el mateix que el que hi havia a l’edat mitjana. En general, hi ha unes parcel·les més petites i més quadrades al sector nord, i, en canvi, unes de més llargues al sector de la plaça del Mercadal i de la vila nova de la jueria. Moltes de les parets d’aquestes cases deuen tenir elements d’època gòtica. Els porxos que trobem en algunes places i carrers són, potser, els elements que millor evidencien la pervivència dels segles medievals. N’hi ha als quatre costats de la plaça del Mercadal, i també als tres costats de la plaça del Pou. Així mateix, són presents a tota la banda oriental del carrer d’Avall. Alguns d’aquests porxos han estat refets en època moderna, d’altres poden tenir l’origen en l’època estudiada.
Bibliografia consultada
Sanahuja, 1984 [1965]; Bolòs – Markalaín, 1984-85; Giralt, 1994; Turull, 1995; Domingo, 1997.