L’escut de Puigcerdà en una clau de volta de la casa del Consolat.
AHCP – S.Pons
Introducció
Puigcerdà, capital de la Cerdanya des del segle XII, és al cim d’un llarg promontori emplaçat al mig de la vall, a 1 200 m d’altitud. El castell de Montcerdà és documentat a partir del 1094, i suposadament fou l’origen del nucli inicial de la vila (Martí, 1922). Vers 1175-76, Alfons I va comprar a l’abat de Cuixà un terreny per emplaçar-hi l’eixamplament de la vila. El monarca pretenia bastir una població forta que li permetés estabilitzar la zona i controlar la frontera amb l’Arieja. El topònim Puigcerdà deriva de Podium ceretani, que vol dir “puig dels ceretans”, i també fou anomenada Oppidum ceretanum per la seva condició de turó fortificat. A partir del segle XIII, Puigcerdà esdevingué un nucli bàsic en la xarxa comercial i defensiva d’aquest sector del Pirineu català.
Senyories, institucions i govern urbà
Puigcerdà. 1 plaça de Sant Francesc; 2 carrer i hospital de Bernat d’Enveig; 3 carrer del Call; 4 carrer de la Barrada; 5 carrer de la Morera; 6 carrer de la Lliça; 7 carrer dels Forns; 8 carrer de Sant Bartomeu; 9 carrer de la Boveria; 10 carrer de Santa Maria; 11 carrer de Querol; 12 carrer de Llívia; 13 carrer dels Molins (Molins Reials); 14 plaça del Consolat; 15 Plaça Major; 16 carrer d’en Calva o d’lx; 17 carrer de la Font d’en Llanes.
O. Mercadal i S. Bosom
La vila sempre fou de jurisdicció reial, per bé que el seu territori havia estat propietat del monestir de Cuixà. Com a cap de la vegueria acollí l’administració i les cúries de la vegueria, del Reial Patrimoni, de la Diputació del General i de la Batllia General. A més, el col·legi de preveres de l’església parroquial de Santa Maria era senyor de diversos termes i nuclis cerdans (Guils, les Pereres, Queixans, Urtx, el Vilar d’Urtx i Béixec). A mitjan segle XIII, la base de l’administració municipal la constituïen el batlle –delegat reial amb funcions de governador, jutge i administrador fiscal– i la Universitat o col·lectivitat veïnal, representada pel conjunt de prohoms. Cap a 1269-70 són citats per primera vegada els cònsols, càrrecs representatius de la universitas i alhora dirigents nomenats pel veguer, i amb el temps sorgiren els nous càrrecs de mostassaf, obrer, palloler o blader, jurat, secretari i clavari. La comunitat jueva disposava d’un “procurador dels jueus”, que l’assistia en els seus actes. Entre els conflictes documentats destaquen els derivats dels abusos comesos pels comissaris reials envers els privilegis dels puigcerdanesos, el 1345, o la persecució dels jueus, el 1391, els quals cercaren refugi al castell de Llívia.
Economia, demografia i societat
Cases del primer barri jueu localitzades entre la plaça del Call i el carrer de Sant Agustí.
O. Mercadal
La concessió de privilegis i la seva situació estratègica en l’eix Tolosa-Lleida van fer que Puigcerdà fos per a aquesta part dels Pirineus el mateix que Perpinyà representava per al litoral vers la fi del segle XIII (Rendu, 1991). Entre els privilegis cal destacar el de mercat setmanal (1181) i els de dues fires; l’afranquiment de la quèstia, la lleuda i el peatge; el de prendre aigua i pasturar a qualsevol lloc del terme; la moratòria en els pagaments; la concessió de l’escrivania (1264), i el fet de tenir representació a Corts. L’enorme volum de contractes notarials que s’han conservat testimonia l’abundància de transaccions comercials i la importància del seu mercat. Sobresortia el comerç de cereals, bestiar –que subministrava a Barcelona– i teixits, alguns dels quals s’importaven de Montoliu i Narbona. Es produí també l’afranquiment dels mals usos i les servituds, així com la llibertat i protecció de les persones i els seus béns; alhora, els oficis s’organitzaren en confraries (paraires i teixidors, sastres i sabaters, ferrers, serrallers, fusters, paletes, ollers, argenters, i la dels notaris i juristes). Es calcula que, en poc temps, el nucli va assolir uns 6 500 habitants, de manera que esdevingué una de les principals poblacions catalanes –la sisena a la primera meitat del segle XIV.
Tanmateix, la dinàmica demogràfica, social i mercantil anà a la baixa. En el fogatjament del 1378 consta que la vila tenia solament 654 focs reials. Al segle XV continuà la regressió, motivada pels brots de pesta, els terratrèmols de 1427-28 i els enfrontaments bèl·lics, que endeutaren la població, com es reflecteix en els llibres d’actes del Consolat.
La morfologia urbana
L’urbanisme primitiu encara hi és evident, i alguns carrers conservaren la toponímia medieval fins a la Revolució del 1868 o fins a la Guerra Civil Espanyola. El primer privilegi que ordenà construir una muralla, concedit per Alfons I, data del 1181, i hom creu que la planificació urbanística s’organitzà, bàsicament, en funció de l’orografia del puig. Fins al segle XX la Plaça Major va ser el centre neuràlgic de la vila, i al costat seu s’assentaren el Consolat i la cort reial; al mateix temps actuava de lloc de mercat, de judicis i de control de pesos i mesures. Hi confluïen els tres carrers principals: Querol i Santa Maria –paral·lels a la muralla del sector sud– i l’anomenat d’en Calva o d’Ix –transversal als altres dos i paral·lel a la muralla est–. La resta de carrers s’anaren desenvolupant com una mena de quadrícula i anaren prenent curvatura en funció del traçat de la muralla nord, fet que explicaria la forma i el nom del de la Lliça –topònim vinculat a una fortificació construïda després de l’incendi del 1280, que devastà gran part de la vila–. Altres carrers menors integrats en la primera muralla del segles XII i XIII, documentats d’antic i que hem pogut localitzar, són els de la Barrada, dels Molins, dels Forns, de la Boveria i el de Llívia; per als carrers de Bernat Romir, Merceria i Petit, això no ha estat possible. La necessitat d’emplaçar els ordes mendicants i la comunitat jueva, arribats entre la segona meitat del segle XIII i l’inici del XIV, obligà a urbanitzar nous terrenys, extramurs, a tocar de la Vila Vella.
El 1319 el rei facultà per a eixamplar els carrers, i se’n documenten de nous –com el de la Font d’en Llanes o el de Sant Bartomeu–, que restaren integrats en un segon perímetre emmurallat, datat del segle XIV, probablement del 1387 ja que fou llavors que s’obligà a pagar l’impost de recollida i s’especificà que l’import havia d’anar destinat a les muralles. Paral·lelament, al nord s’edificà una vila nova annexa al sector de muralla proper a l’església parroquial de Santa Maria –comunicada per una porta–, i a partir del 1325 s’esmenta la porta “del call dels jueus”. Les excavacions arqueològiques d’aquesta zona posaren al descobert un barri de cases, ordenades a banda i banda dels carrers. Els tres carrers documentats al segle XVII en aquest sector (carrer del Call, de Sant Francesc i de Vilanova) deuen correspondre a algun dels carrers descoberts. El traçat urbanístic era distint del de la Vila Vella, i a més la construcció del convent franciscà provocà un desplaçament dels habitatges del call vers la zona de l’estany (Mercadal i altres, 1994b), on ja al segle XIV hi havia un barri de cases importants, venudes pels jueus rics o per notaris. Al fons de l’estany es trobaren construccions, associades a ceràmica medieval (grisa i en verd i manganès), que havien estat cases petites de factura precària situades al voltant de la placeta “dels Sabaters” (Martí, 1922). L’estany les devia colgar vers mitjan segle XIII, ja que no és documentat fins el 1260 –la Sèquia o Rec Reial, el 1310–. D’altra banda, unes disposicions del Consolat del 1342 preveien fer arribar l’aigua fins al call a través d’un rec o sèquia (probablement, l’actual rec de Sant Agustí), que continuava vers el carrer de Querol i d’altres de la Vila Vella; un altre document, de la segona meitat del segle XIV, parla de la concessió d’un “fil d’aigua potable” als jueus, a més d’una escola o sinagoga. Als carrers del call excavats es localitzaren tant conduccions d’aigua centrals –obertes o cobertes amb llosetes– com canonades de ceràmica soterrades i destinades a l’aigua potable.
Els portals de la muralla que consten des dels segles XIV i XV i que s’han pogut situar topogràficament són els del Castell, de Querol, del Call o de Framenors, de la Morera, de Llívia o de Predicadors, d’en Calva o d’Ix, d’Age i de la Barrada; el de Joan Blanc no s’ha localitzat. A la fi del segle XV es bastí un nou castell, situat al nord de la població i a prop dels franciscans, que perdurà fins a la segona meitat del XVII. Hi ha un conjunt de passadissos subterranis –probablement relacionats amb la fortificació de la vila–, alguns dels quals semblen traspassar les muralles (al carrer d’en Calva, plaça de Sant Domènec/carrer de la Lliça, antic carrer de la Font d’en Llanes…) i que en alguns casos constitueixen cruïlles, com el de l’antiga Plaça Major.
Els equipaments religiosos i els poders urbans
El primer assentament d’un orde mendicant fou el dels frares del Sac o de la Penitència de Jesucrist, establert vers el 1260 a prop de l’església parroquial de Santa Maria i que perdurà, almenys, fins el 1328 (Burns, 1996). La posterior fundació del convent dominicà –amb el temps, el més important de la comarca– tingué lloc vers el 1290, sota la protecció reial de Jaume I de Mallorca. Els franciscans –procedents de Vilafranca de Conflent– fundaren el seu convent definitiu el 1333 (Webster, 1994 i 2000), mentre que les clarisses –congregació germana– ho feren vers el 1351; s’emplaçà dessota l’ajuntament, i d’aquí provenen els topònims actuals de placeta, font i raval de les Monges. Desamortitzat el 1835, en resten molt pocs vestigis.
L’arquitectura civil
En aquest àmbit, el conjunt conservat és poc significatiu, per bé que alguns edificis mereixen ser mencionats. L’Hospital Major o de Pobres, obra de transició del romànic al gòtic –avui, però, del tot emmascarat–, és un dels més antics de la vila, atès que se’n té constància des del 1185. L’ajuntament o consolat és un edifici d’origen gòtic, probablement de la fi del segle XIII, on una volta d’aresta amb clau circular mostra esculpides les armes de la vila, única resta de l’incendi fortuït del 1938. L’antic edifici tenia un dels millors exemples d’embigat de Catalunya, amb motius zoomorfs tallats i policromia. Can Deulofeu, al carrer de Querol, és un dels pocs exemples de gòtic popular; malgrat les evidents reformes de 1909-10, l’estructura i dues arcades laterals són originals. El proper pont de Sant Martí d’Aravó, reconstruït els anys 1326-28, és el millor exponent d’enginyeria gòtica de la comarca, i presenta dos ulls –un més gran que l’altre– en arc de mig punt.
Bibliografia consultada
Salsas, 1899; Martí, 1922, 1925 i 1926-28; Ràfols, 1945; Cid, 1961-62; Durliat, 1962; Els castells catalans, 1967-79, vol. IV, pàg. 718-725; Albert, 1977; Delcor, 1977; Galceran, 1977, 1978a i 1978b; 1r Congrés internacional…, 1983; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. VII; Delcor, 1987; Vela, 1988; Rendu, 1991; Webster, 1991; Bosom, 1993; Mercadal, 1993; Mercadal – Subiranas, 1993-94; Mercadal i altres, 1994a i 1994b; Webster, 1994; Bosom i altres, 1995; Mercadal i altres, 1995; Burns, 1996; Denjean, 1997; Alcoy, 1997; Bosom – Solé, 1998; Webster, 2000.