Escut de la vila (segles XV-XVII) en una mesura de gra conservada al Museu Arqueològic i Comarcal de Banyoles.
ECSA – T. Vargas
La vila de Banyoles, a l’est de l’estany del mateix nom, al capdamunt de la vall del Terri i d’una plana que enllaça amb les de l’Empordà i Girona, es va poder erigir gràcies a la rompuda i colonització de l’erm de Baniolas, que va ser concedit als monjos en fundar-se l’any 812 el monestir de Sant Esteve de Banyoles.
Es tractava d’un territori solcat per les aigües que provenien de l’estany i que era travessat per un antic camí procedent de Girona i Cornellà del Terri que es dirigia cap a Porqueres i Santa Pau tot vorejant-lo per la seva banda oriental. El control de l’aigua d’aquest estany, que constituïa una immensa riquesa potencial –potser ja prevista en l’elecció del lloc on exercir el dret d’aprisió–, en va permetre la canalització, amb la creació de regadius i molins, com ja s’esmenta en la butlla del papa Benet VIII, l’any 1017.
L’existència d’una església parroquial, també esmentada en aquesta butlla, confirma la presència d’una població estable i, per tant, d’una petita vila, ja al segle X i potser abans, nascuda, però, a redós i dependent de l’abadia. Iniciat el procés de feudalització, l’abat del monestir de Sant Esteve es convertí, com altres nobles, en un senyor feudal.
Després d’alguns anys de decadència en el segon terç del segle XI –i potser també de despoblament–, es pot considerar que a l’entrada del segle XII quedà configurada la base de l’estructura urbana de Banyoles, amb un monestir reconstruït i fortificat i un recinte vilatà pròsper encara que amb unes construccions precàries i de molt poca entitat. La celebració del mercat setmanal, documentat des del 1086, és una prova fefaent d’aquesta prosperitat.
El conjunt monàstic havia estat estratègicament situat en relació amb l’estany: separat i per sota del seu nivell, però a l’extrem oriental d’un aflorament travertínic lliure de les aigües del seu desguàs natural, afrontava amb un espadat i amb el camí que remuntava i seguia aquesta sobreelevació en la direcció est-oest.
Segons E. Sanz, a l’inici de la colonització benedictina el sobreeixidor principal de l’estany passava per la banda de llevant d’aquesta llenca i, per tant, del monestir, si bé n’hi devia haver algun altre de secundari a ponent, els quals, en conseqüència, devien travessar perpendicularment el camí principal.
Banyoles. 1 carrer de Quatre Cases; 2 Carrer Major Inferior (desprès de les Escrivanies); 3 carrer del Puig; 4 Plaça Mitjana; 5 Carrer Nou d’Amunt (actual de Santa Maria); 6 Carrer Major d’Amunt; 7 Carrer de Sant Pere; 8 plaça de la Vila Vella; 9 carrer de la Paraireria; 10 plaça de la Vila Nova (Plaça Major); 11 carter del Born.
J. Moner
D’aquests sobreeixidors secundaris, Sanz en situa un prop de l’actual Plaça Major, desguàs que potser coincidia amb un pont descobert recentment al capdamunt de l’actual Carrer Major, que segueix el traçat de l’esmentat camí. Un altre, menor i potser intermitent, salvava el puig de Santa Maria per la banda de ponent i passava a prop de l’actual placeta de la Font, que constituïa probablement el límit natural del primer assentament urbà.
Aquests elements naturals, doncs, van ser condicionants decisius en la implantació tant del monestir com del nucli urbà que s’assentava al llarg del camí i a la falda del lleuger turó presidit per l’església de Santa Maria dels Turers. Entre ambdós recintes, àmplies esplanades permetien la celebració de mercats i fires. Però el factor definitiu pel que fa al progrés del monestir i la vila fou l’aprofitament industrial i agrícola de l’aigua de l’estany mitjançant la canalització d’aquests desguassos amb la prèvia construcció d’un dic que convertia l’estany en un embassament controlat.
Dues canalitzacions, després de donar força a diferents molins i de regar les hortes situades entre l’estany i el monestir, distribuïen aigua tant a aquest, on feien diverses funcions, com als patis i àrees comuns, tints, adoberies, etc. de la vila. Una tercera, el futur Rec Major, construïda aprofitant el desguàs més oriental, prop de l’actual Plaça Major, ja estaria relacionada amb un nou raval que s’anomenaria la Vila Nova.
L’entrada del segle XIII
Al principi del segle XIII la vila de Banyoles ja devia ser un nucli tancat amb un centre d’activitat ciutadana situat en una placeta irregular formada per una ampliació del camí principal, en la confluència amb d’altres en diferents direccions. Un d’aquests comunicava l’entrada i el cementiri del monestir amb la pujada cap a l’església parroquial, tot passant per la banda nord de la placeta, mentre pel sud n’arribava un altre procedent de les poblacions de la vall del Terri.
Completaven la senzilla trama del que el 1209 ja s’anomenava Vila Vella, en contraposició al raval de la Vila Nova que s’estava constituint cap a ponent, un carrer que unia el temple parroquial amb el monestir de forma directa i que, per tant, quedava situat al nord de la placeta de la Vila Vella; i, a ponent, un al-tre carrer perpendicular al camí principal que també es dirigia al portal de Santa Maria dels Turers, que tancava el recinte: eren el Carrer Nou i el de la Paraireria, respectivament.
Seguint la lògica urbanística habitual a l’època, les primeres edificacions es devien situar al llarg de la banda de migdia del camí principal a partir del portal més oriental i més proper al monestir (portal de la Barrera), camí que configurava els carrers de Quatre Cases (avui de Baix) i el de les Escrivanies, ja traspassada la placeta.
La primera meitat del segle XIII va ser la del gran desenvolupament artesanal i comercial, amb una comunitat local cada vegada més autònoma econòmicament. Les dues indústries més sobresortints eren la dels adobs de pells i el tèxtil –amb els famosos “draps banyolesos”, que s’exportaven fora de Catalunya–, totes dues lligades a l’aigua distribuïda pels recs.
Aquest progrés contrasta amb les dificultats econòmiques del monestir, que es va veure obligat per diferents causes a vendre’s privilegis, com el del roldor per als tints, el 1253, que afavoria la vila en la indústria de les pells, o, fins i tot, les servituds personals (1263).
En aquestes condicions, els enfrontaments entre la vila, governada per un consell de prohoms, i l’abat van ser cada vegada més freqüents, com ho indiquen les crides d’auxili al rei, amb la promesa d’aquest de protegir-los dels abusos del senyor (1251 i 1253). La construcció d’una nova i important església parroquial en substitució de la vella, romànica, obra promoguda pels prohoms amb llicència del bisbe de Girona l’any 1269, és un indicatiu singular tant d’aquesta situació com de la potència econòmica de la vila enfront de la del monestir.
Les tensions entre ambdós estaments conduïren, però, finalment, l’any 1303, a la concòrdia coneguda com la Carta Municipal, que establia una nova forma de govern que havia de marcar definitivament, al segle XIV, l’important creixement urbà i demogràfic de Banyoles, si bé al final del XIII ja s’apreciava una notable activitat constructiva.
La Vila Nova i el segle XIV
Entrada a la Plaça Major, o antiga plaça de la Vila Nova, des del Carrer Major, característic per les seves cases gòtiques de gent benestant.
ECSA – G.Serra
Com s’ha indicat abans, al final del segle XII començà probablement a créixer aquest nou nucli –al principi de caràcter eminentment industrial–, en aquest cas molt més relacionat amb el traçat dels recs de l’estany que no pas el primer. El Rec Major era l’eix principal d’aquest nou raval i, de fet, les construccions que es van bastir entre rec i camins acabaren configurant el que seria la plaça de la Vila Nova, primer, i l’actual Plaça Major, més tard.
Les referències documentals indiquen que aquest nou raval, desenvolupat entre el pont de Vilanova, el portal dels Turers o Sobreporta i els de Girona i Sant Martirià, al sud i al nord respectivament, ja estava tancat des del segle XIII, la qual cosa volia dir que, a la pràctica, els dos nuclis ja eren físicament independents.
Però amb l’augment d’edificació al segle XIV en el tram del camí que unia les dues viles –l’actual Carrer Major– i en el seu paral·lel al nord –avui carrer de Santa Maria–, es va consolidar definitivament la forma urbana de la vila medieval de Banyoles i es va produir la unió física dels dos nuclis. Amb aquesta unificació i malgrat que la documentació de l’època seguia referint-se a diferents “ravals tancats amb portes” (1325) (Constans, 1980), ja es pot parlar d’una única vila, tancada bé amb parets de poca entitat que delimitaven els horts posteriors de les cases o bé amb els mateixos edificis, molt lluny, però, del recinte de muralles, torres i fossats que sovint s’ha volgut imaginar.
Al Carrer Major s’han de consignar dos edificis notables, un dels quals ja ha desaparegut, però que per les restes que en coneixem es tractava d’una gran nau de 10 21 m de mides interiors, coberta amb cinc tramades separades per tres arcs de diafragma apuntats i que havia de correspondre a un edifici públic o gremial molt important.
L’altre, la Pia Almoina, és anomenat així per haver estat seu (o almenys propietat) de l’Almoina Perpètua dels Prohoms de la Vila, fundada el 1306. Més tard, i fins el 1928, va ser casa de la Vila. És un interessant edifici, amb pintures murals gòtiques, que segueix la tipologia dels patis interiors amb galeria i escala exterior, construït a la segona meitat del segle XIV a partir de la reforma d’unes cases del segle anterior. Probablement era una gran casa senyorial cedida posteriorment a la institució.
També fou en aquest segle que bona part de les cases de la plaça de la Vila Nova, ocupades ja per comerciants i negocis pròspers, es van renovar o ampliar amb la construcció de porxos sobre els camins. Amb aquesta fórmula, segurament producte d’un pacte entre el comú i l’abat, al final del segle o al principi del següent, es devien haver completat les porxades de tramuntana i de llevant, corresponents al camí principal i al de Girona.
En canvi, les altres dues ales que avui formen el gran espai de la Plaça Major segurament són més tardanes, i fins i tot no és improbable que en època medieval hi hagués alguna edificació que trenqués la planta tan regular actual, configurant algun carreró o placeta.
La qualitat arquitectònica i la particular tipologia constructiva que s’aprecien en tota l’edificació d’aquesta època, tant a la Vila Nova com a la Vella, són fets representatius d’un gran nivell econòmic i d’una considerable efervescència constructiva. Al final del segle XIV, i malgrat les epidèmies i el despoblament, la població superava llargament els 300 focs i el centenar de cases dins els murs de la vila.
Al segle XV, en canvi, els terratrèmols, els contagis i la guerra civil van provocar una decadència econòmica que va conduir a la despoblació i l’aturada del creixement urbà, el qual no es va recuperar fins el darrer terç d’aquest segle i sobretot al principi del següent, gràcies a les franqueses i crides a la repoblació de l’any 1500.
Les reformes, reconstruccions i obres de nova planta del segle XV mantenen el sistema estructural d’arqueria interior desenvolupat al segle anterior, sistema que s’aplicà també en edificis industrials com és el cas del tint dels Paraires al carrer de Sant Pere.
Bibliografia consultada
Alsius, 1895; Constans, 1951, 1980 i 1985; Sanz, 1986; Moner i altres, 1987.