Segell que utilitzava el procurador de la Ciutat de Barcelona a Sabadell (1468).
AHS
La vila de Sabadell és situada al centre de la comarca del Vallès Occidental, en una suau plana a la riba dreta del Ripoll. La població s’originà durant el segle XI dins el terme del castell d’Arraona a partir de tres elements articuladors: el mercat, l’església de Sant Salvador i una antiga cruïlla de camins, centrada per l’eix est-oest de l’antiga Via Augusta i el camí nord-sud de Barcelona a Manresa. Les primeres mencions del mercat daten dels anys 1050 i 1064, en què apareix citat en relació amb l’església (“mercato de Sancto Salvatore”, 1064) i el 1113 es parla de l’“ecclesia Sancti Salvatoris ipsius merchatalis”. L’església fou renovada i consagrada el 1076, i el 1101 ja hi ha notícies de l’existència de cases situades davant seu. Al segle XII l’església de Sant Salvador, amb la seva sagrera, fou cedida al monestir de Santa Maria de l’Estany, que hi creà una pabordia o filial, la qual afavorí l’atracció de nous habitants, cosa que féu que al llarg dels segles XII i XIII esdevingués una vila mercat ja ben estructurada.
La vila baixmedieval
Restitució hipotètica de la vila al segle XV després de la construcció de la nova església parroquial de Sant Feliu.
MHS –R. Calvo amb l’assessorament d’A.Roig
A partir de mitjan segle XIV, Sabadell experimentà un notable canvi econòmic i jurisdiccional, acompanyat d’un cert creixement de la població. L’any 1366, la venda de la vila pel vescomte de Castellbò –successor dels Montcada, principals senyors, juntament amb els Sentmenat i els Togores– a la reina Elionor pel preu de 154 000 sous barcelonins representà la integració de la villam Sabadelli a la Corona. Aquesta incorporació va ser reconeguda amb el posterior privilegi de Pere III de l’any 1370. A partir d’aleshores, el domini sobre la vila quedà a mans del rei, que compartia els drets amb la pabordia de Sant Salvador i la castlania d’Arraona. El Consell de la Vila era format pel batlle natural, càrrec que detenien els Clasquerí, senyors de Castellar, ja des de l’inici del segle XIV, i pel Consell Ordinari, integrat per tres jurats o paers, dotze prohoms i la Universitat o conjunt dels cap de casa.
L’any 1360, Sabadell tenia 162 focs. Cap a la primera meitat del segle XIV, la petita vila mercat quedà cenyida per un perímetre de muralla i un fossat perfectament estructurat i delimitat. Ara com ara, no és possible constatar l’existència d’un perímetre murat del segle XIII o anterior. Tan sols coneixem el darrer perímetre clos, obra emmarcable grosso modo entre l’inici del segle XIV i els anys 1340-70, en què ja estava del tot consolidat. Aquest emmurallament es va mantenir fins a la darreria del segle XVI i part del XVII, en què l’expansió urbana en provocà el trencament en diferents punts.
Podem constatar l’aparició durant el segle XIII d’unes primeres agrupacions de cases situades als punts principals d’accés a la vila, que es consolidaren en barris al llarg del segle XIV, fora del perímetre murat i vallejat. Aquests foren els casos del barri del Capsavila o raval d’en Vilanova (actual raval de Dins), al costat del camí de Manresa; el barri de Rere l’Església o de la Burrumera, al costat del camí de Sant Cugat, i el barri de Baix la Vila o del camí de Barcelona. És també durant aquest període que es documenta la major diversitat d’oficis, com ara paraires, teixidors de lli, sabaters, gerrers, fusters, sastres i molts altres artesans, que, en la seva majoria i en poc temps, es constituïren en gremis i confraries.
En passar a dependre de la Corona, la vila es va veure afavorida amb l’obtenció de certs privilegis reials que s’afegiren als que ja posseïa d’antic atorgats pel poder senyorial. Consten l’establiment, l’any 1236, del forn de pa o de puges, a la banda de tramuntana de la plaça del Mercadal; l’existència d’un hospital des del 1283, o la presència de tres pous d’aigua públics a la darreria del segle XIII i durant el segle XIV. Entre els anys 1441 i 1460 es documenta la portada d’aigua rodada des de la Font Rossella fins a l’interior del nucli urbà, gràcies a un privilegi reial del 1367. Això va comportar la construcció de tres fonts públiques i l’establiment, per la pabordia, de l’Horta Novella, un extens espai d’horta a ponent del nucli emmurallat al costat del camí de Sant Cugat, amb una gran bassa de rec.
L’església parroquial i altres edificis
Al primer quart del segle XV es va traslladar la parroquialitat del terme des de l’antiga església de Sant Feliu d’Arraona (ara coneguda com Sant Nicolau) a l’interior de la vila, on es va construir una nova església parroquial dedicada a sant Feliu, al costat oest de l’antic nucli emmurallat. D’aquesta construcció només es conserva l’absis i part de la nau. El nou temple, bastit damunt el solar de l’antiga església romànica de Sant Salvador, era un edifici d’una sola nau de planta rectangular i absis poligonal orientat d’est a oest. La nau feia uns 27 m de llargada per uns 12 m d’amplada, amb volta seguida de creueria i arcs apuntats. Podem datar-ne la construcció entre l’any 1403, en què s’inicià l’obra, i l’any 1420, moment en què es consagrà el nou altar major.
Al costat de ponent de la Plaça Major hi havia uns casals que s’avançaven del rengle de cases, en tenir la primera planta edificada sobre uns porxos. En aquesta edificació hi havia l’escrivania i la cúria de la casa de la Vila.
Generalment els habitatges de la vila eren uns edificis estrets d’un pis o dos amb pati i hort al darrere o al costat. A la planta baixa s’hi emplaçaven els tallers, els magatzems, les quadres, el rebost o el celler. Al pis hi havia les habitacions. El 1386, l’alberg de Guillem Borriana tenia a la planta baixa un celler amb dos cups de vi i un bon nombre de bótes i portadores, i al pis, que era l’espai d’habitatge pròpiament dit, la cuina i la llar de foc, juntament amb dues cambres de dormir.
La distribució dels habitatges sembla poc regular i s’estructurava entorn de l’espai central del mercat, el barri de la sagrera i al llarg d’alguns incipients carrers perimetrals, dels quals coneixem els noms ja a partir del segle XIV. Aquesta primerenca retícula urbana presentava espais edificats que coexistien amb espais destinats a usos artesanals i agrícoles, amb horts, corrals i eixides. Els habitatges disposaven d’àmbits de magatzem i graners, amb sitges de cereals, en grups de dos o tres, a la part del davant de les cases, molt a prop de l’entrada. L’abundant presència de sitges i graners escampats per tota la vila és un testimoni del seu marcat caràcter agrícola.
Es coneix també part d’una teuleria amb un forn de cocció i un subterrani d’accés i càrrega que va ser abandonada cap a la primera meitat del segle XV. Aquesta teuleria era fora la vila murada, a un centenar de metres del portal d’en Salvany, en un espai erm al costat de l’antic camí de Sant Cugat. N’hi ha referència documental des del final del segle XIV.
La muralla i el fossat
Sabadell. 1 carrer de Capsavila; 2 carrer del Col ornar d’en Botet; 3 carrer d’en Samuntada; 4 carrer d’en Sajoure; 5 placa del Blat; 6 placa de les Gallines.
J. Roig i A. Roig
Les intervencions arqueològiques dels últims dotze anys en diversos punts del nucli històric de la ciutat han permès la reconstrucció de gran part dels sistemes defensius de la vila baixmedieval (Roig – Roig, 2002). El recinte fortificat presentava una planta rectangular poc regular, especialment en el seu costat de ponent amb un apèndix a l’angle sud-oest. Aquest nucli emmurallat encerclava i protegia la vila amb els seus elements gestadors, l’església, el mercat i l’encreuament de camins, els quals condicionaren estrictament tot el seu perímetre. D’aquesta manera, el mercadal i l’espai de la sagrera, amb l’eix nord-sud del camí de Barcelona a Manresa i l’encreuament est-oest del camí de Granollers, van esdevenir els punts centrals del circuit murat i vallejat. La presència lateral de l’església de Sant Salvador amb la seva sagrera i l’espai de cementiri degué forçar el traçat irregular del costat oest del recinte fortificat per tal d’encerclar aquests elements.
Es calcula que el recinte tenia un perímetre d’uns 940 m i una àrea de 25 800 m2. Es pot resseguir a partir de l’actual trama urbana de carrers, començant pel costat de llevant, al llarg dels carrers de Sant Antoni Maria Claret, de Sant Joan i del Dr. Puig, tombant cap a la plaça de l’Àngel, on probablement hi havia el tancament nord, i baixant per enmig de les illes de cases dels carrers de Jesús i de Sant Antoni fins a trobar-se amb el carrer de Gràcia a l’altura del carrer de la Rosa i enllaçar finalment amb la plaça de Sant Roc i la plaça del Dr. Robert, i cloure així el perímetre fortificat en el seu tancament sud.
La muralla tenia una base o sòcol de pedra i argamassa, de mides i alçats variables, entre 80 i 120 cm d’amplada segons els trams, i un alçat en part fet amb tàpia arrebossada. El circuit estava reforçat per tot un seguit de bestorres intercalades, que sobresortien del mur seguit de la muralla amb una planta rectangular de 5 per 2,5 m d’amplada.
Al segle XIV hi ha constància d’un total de sis portals: de Barcelona, Manresa, Terrassa, Granollers, de la Palanca i d’en Salvany. Durant la primera meitat del XV s’hi afegí el portal d’en Mateu. En alguns casos es devia tractar d’una senzilla obertura en el mur de la muralla, amb un possible cos superior a manera de torre o tal vegada amb dues bestorres flanquejant la porta. El pas vers aquests portals per damunt el vall segurament es devia salvar mitjançant ponts senzills construïts amb palanques mòbils de fusta. És probable que a partir del segle XV alguns ponts ja fossin fixos i construïts amb pedra, com era el cas del portal d’en Mateu, documentat l’any 1441. Es tracta d’un cos avançat al llenç de la muralla del segle XIV, obrat a l’interior del fossat amb dos murs seguits paral·lels que conferien un pas d’1,5 m d’amplada, amb un nivell de circulació de terra trepitjada. Disposava d’una canalització soterrada que permetia el pas de les aigües residuals del fossat.
Els valls tenien un recorregut paral·lel a la muralla i estaven excavats en el terreny natural amb un perfil troncocònic de fons arrodonit o lleugerament aplanat, amb una amplada d’entre 5 i 8 m i una fondària conservada d’entre 2 i 3 m. Els valls eren llocs d’acumulació d’aigües residuals i deixalles domèstiques i això en feia espais insalubres que calia que fossin netejats. Les disposicions del Consell de la Vila tendeixen a regular-ne el manteniment i la conservació. Les aigües dels valls sovint s’utilitzaven per a regar els horts veïns.
A partir de la darreria del segle XVI i al primer terç del XVII els valls començaren a ser tapats amb abocaments de terres. L’any 1567 es documenten els primers establiments pel Consell de terrenys dels valls per a edificar cases, edificis públics, fer patis i eixides, i instal·lar horts i serveis diversos.
Bibliografia consultada
Puig i Puig, 1929, pàg. 395-396; Carreras Costajussà, 1932; Martí, 1933; Miquel, 1945; Rius, 1945-47, vol. I; Castells Garriga, 1961; Mateu, 1968 i 1971; Roca Peig, 1972; Forrellad, 1983; Alsina, 1989; Bosch, 1992; Pladevall, 1991c; Puig, 1991; Ruiz Domènec, 2001; Roig – Roig, 2002; Roig, 2003 i e.p.