L’escut de la vila dibuixat el 1453 en un llibre notarial.
AHCO
La vila d’Olot es troba a la conca alta del Fluvià, entre els Prepirineus i la Serralada Transversal, a la falda del volcà Montsacopa que la resguarda del vent del nord i al bell mig del pla d’Olot que delimiten el Fluvià i el Ridaura. El nucli més antic, anomenat la Vila Vella, s’aixecava damunt d’un esperó basàltic a la vora del riu, tot dominant una antiga cruïlla de vies que remuntaven els cursos fluvials des de Besalú i Santa Pau en direcció al Ripollès i el Collsacabra. Posteriorment, però encara dins del període medieval, l’emplaçament de la vila es va traslladar a l’espai comprès entre el nucli originari i el puig de Sant Esteve, conegut com la Vila Nova.
Breu síntesi històrica
Olot. 1 placeta del Campdenmàs; 2 placeta de la Creu d’en Móres.
X. Puigvert
El 18 d’agost de 1206, Bernat de Peramola, abat de Santa Maria de Ripoll, va promoure la creació d’un assentament concentrat al terme d’Olot, prop de la sagrera i l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, per mitjà d’una carta de poblament. El document, que només coneixem per referències molt posteriors, concedia incentius econòmics i exempcions de prestacions personals als pobladors que volguessin construir la seva casa en una esplanada vora el Fluvià, entre l’església de Santa Maria i el palau abacial –seu d’una pabordia del monestir–, i treballar les hortes de l’indret. Ben aviat, la població va ser encerclada amb una muralla, cosa que va obligar a crear un accés directe des de l’antic camí ral a través d’un pont sobre el Fluvià.
L’èxit del nou assentament en l’àmbit econòmic va convertir Olot en el centre d’intercanvis de referència a les valls de Bianya, Bas, Ridaura i Santa Pau, i les mesures que s’hi empraven van substituir a mitjan segle XIII les de Ridaura, les més utilitzades fins aleshores. La producció artesanal en els rams del cuir i el ferro va despuntar, afavorida per l’existència d’una concentració de molins i adoberies al llarg del rec dels Molins. L’eclosió de la indústria tèxtil a partir del segle XIV va acabar de consolidar la vila i va afavorir l’obtenció l’any 1315 d’un privilegi per a celebrar fires anuals per Sant Lluc i per Quaresma. La draperia local oferia un producte de baixa qualitat i assequible, el drap burell, destinat inicialment als mercats propers, però al principi del segle XV va ser introduït amb èxit en zones més allunyades i, fins i tot, a Sicília i Nàpols.
La vila d’Olot va actuar com a pol de concentració del poblament a la conca superior del Fluvià des del moment de la seva aparició. Les franqueses concedides i el dinamisme com a centre productor i d’intercanvi van afavorir que la vila atragués pobladors de les parròquies veïnes, especialment de la Vall d’en Bas. Abans de les grans pandèmies del segle XIV, el repartiment de l’impost del bovatge de l’any 1327 registrà 264 contribuents a la vila –que devien correspondre a més d’un miler d’habitants– i 139 pagesos als masos de les tres parròquies del terme. Posteriorment, aquestes xifres es van estancar al voltant dels 200 focs vilatans i el centenar de forans i no van remuntar fins al final del període medieval.
El reconeixement de drets polítics a la universitas de la vila va endarrerir-se molt en el temps a causa del temor de l’abat de Ripoll de perdre el control social i polític que mantenia sobre els habitants del lloc. La seva convocatòria al llarg del segle XIV només era permesa quan una finalitat recaptatòria concreta (la realització d’una obra pública o l’obtenció d’un subsidi) obligava a nomenar síndics per a gestionar la recaptació, i eren revocats un cop resolta la urgència. L’any 1370, amb motiu de la creació del ducat de Girona, els olotins van obtenir de la Corona un sistema de govern municipal, amb cònsols i jurats a l’estil de les viles reials properes. La iniciativa, fracassada per la pressió senyorial, va ser restablerta de manera definitiva el 1400, any en què la política de recuperació jurisdiccional endegada per Martí l’Humà va instaurar definitivament el règim consular i va atorgar un lloctinent de veguer a la vila. Els tres cònsols i nou jurats que formaven el Consell de la Vila i el Terme d’Olot representaven el conjunt de vilatans i forans, escollits pel sistema de cooptació, inicialment, i pel d’insaculació, a partir del 1498.
El fort terratrèmol del 15 de maig de 1427 va comportar que la Vila Vella fos abandonada pels seus habitants. El Consell, amb el consentiment reial, va decidir que la població fos reconstruïda en un terreny costerut, anomenat l’Horta de la Coromina, que pertanyia a l’Almoina del Pa Comú d’Olot i sobre el qual la jurisdicció de l’abadia de Ripoll era molt limitada. El trasllat al nou emplaçament, conegut com la Vila Nova, va ser motivat més per la voluntat de sostreure la població al poder senyorial que no pas per la impossibilitat de reconstruir els antics edificis.
La morfologia urbana
La Vila Vella, el nucli originari d’Olot, presentava una trama irregular, amb carrers estrets i desiguals, a causa de l’elevada concentració demogràfica en un espai reduït que va patir des del seu inici. El perímetre de la muralla que encerclava l’espai era d’uns 620 m i tancava una superfície de 16 000 m2, ocupats totalment per edificacions públiques i privades. Els eixos principals eren els carrers que conduïen des dels portals de Santa Maria i del Poador fins a la plaça del Mercat, situada davant del palau abacial. Diversos carrers, el més important dels quals era el que procedia del pont, enllaçaven aquestes dues vies.
La muralla inicial va ser aixecada pels primers pobladors de l’indret i, en la major part del traçat, no era res més que la paret posterior de les cases. Així ho van pactar l’any 1221 l’abat i els dinou homes que s’havien establert a la vila, els quals es van comprometre a aixecar dues línies de muralla en poc més de mig any per tancar l’espai comprès entre l’església de Santa Maria, a l’angle nord-occidental, el palau abacial, a l’angle nord-oriental, i el riu. A més, van fixar un termini de dos anys per a realitzar treballs complementaris de fortificació, concretament, l’elevació amb ampits i merlets de les parets de l’església i la construcció de bestorres a les portes d’accés a la vila. Pels fragments localitzats en diverses intervencions arqueològiques entre el 1995 i el 2002, sabem que el mur tenia prop d’un metre de gruix, sense que se n’hagi pogut determinar l’alçària, i que fou construït amb blocs irregulars de pedra volcànica i morter d’aigua i calç. No es té cap informació, en canvi, del fossat que resseguia la fortificació, recordat encara en els topònims dels carrers dels Valls Vells i Valls Nous. El perímetre inicial va ser modificat l’any 1362 a causa de les noves necessitats defensives i va acostar la línia de muralla al pont de la Vila, construït de pedra l’any 1352.
El palau abacial, totalment desaparegut, era l’edifici més destacat del conjunt urbà. Constava de diverses dependències nobles i d’un jardí fora muralla; acollia, també, el graner i el celler senyorials, a més de la cort judicial i les presons. Ben entrat el segle XIV, la documentació hi esmenta una capella dedicada a santa Magdalena, que va ser reedificada prop del pont cap al 1484.
En el veí puig de Sant Esteve s’erigia l’església parroquial i la seva sagrera amb algunes cases i cellers, tot sota el domini de l’abadia de Sant Pere de Besalú. Prop d’aquest espai sagrat, l’any 1313 els olotins van edificar un hospital per a pobres, amb la col·laboració d’un benefactor local, Berenguer de Reixac.
La vila d’Olot, reconstruïda després del terratrèmol del 15 de maig de 1427.
J.Todó
L’urbanisme de la Vila Nova nascuda del trasllat de la població després del terratrèmol presenta una morfologia molt més definida, plenament visible encara avui dia. És constituït per una xarxa ortogonal amb una plaça central de grans dimensions i uns carrers de 4 m d’amplada mitjana. Tres artèries principals travessen la trama urbana amb una orientació est-oest: el carrer d’Amunt (ara dels Sastres), el Carrer Major i el carrer d’Avall o de Clivillers. Nou carrers amb una orientació nord-sud es disposen perpendicularment a aquestes tres vies. L’espai urbà era delimitat per una torrentera que feia les funcions de camí, a l’est; els horts de la Masó, al sud; una via missadera o camí esglesier, al nord, i l’església i el cementiri de Sant Esteve, a l’oest.
Els antics horts que ocupaven l’esplanada van ser objecte, al final del 1427, d’una parcel·lació dirigida pel teixidor Pere Arbocet, nomenat obrer pel Consell, i els solars que en van resultar van ser establerts en emfiteusi a particulars –probablement uns vuitanta– pels procuradors de l’Almoina. Les cartes d’establiment de cada parcel·la especificaven que l’objectiu era l’edificació de cases en un termini màxim de tres anys en canvi d’una entrada i d’un cens anual que es cobrava el 15 d’agost. Per fer més atractiu el producte, els almoiners van oferir una reducció del terç, el cànon que gravava la transmissió de la propietat, del 34% al 10% del preu de venda. Les feixes del puig de Sant Esteve i el camp del mas Mas –recordat actualment en el nom de la placeta del Campdenmàs– van permetre ampliar pels costats la zona urbanitzada. Els solars establerts (8 m d’ample per 6 m de profunditat) van ser concebuts amb la finalitat d’albergar dues cases de doble crugia, de vora 4 m de façana, que podien ser venudes o arrendades sense dificultat.
Encara avui, la plaça de la Vila (ara Plaça Major) és un gran espai rectangular al qual s’accedeix pels angles i per dos carrers que hi condueixen des dels carrers d’Amunt i d’Avall. És un espai obert, al bell mig del qual es van traslladar el mercat i la carnisseria l’any 1428 i on, des del 1430, l’Almoina va establir a particulars uns punts de venda fixos. Els sis contractes d’aquests punts, anomenats taulers o taules, que es coneixen estipulaven que havien de ser envoltats d’envans de 6 pams per cada costat i 12 d’alt, amb un cobert de teules com a protecció del sol i la pluja. L’Almoina, a més, es va reservar el dret de construcció d’un cobert amb porxos en una part de la plaça, segurament per a la venda de blat, que no apareix edificat fins l’any 1432. Aquesta disposició de plaça quadrangular amb accessos pels angles i halle central segueix clarament el model de les bastides d’Aquitània dels segles XIII-XIV i les terre nuove promogudes per Florència al XIV.
Un privilegi concedit per la Batllia General de Catalunya el 27 de setembre de 1453 permetia que la vila disposés d’una conducció d’aigua potable. Una conducció de canons de terra soterrats que circulava paral·lela al camí ral prenia l’aigua d’una sorgència natural situada a 1,5 km riu amunt i la portava a la Plaça Major.
Bibliografia consultada
Caula, 1935; Mayans – Puigvert, 1995; Puigvert, 1996a, 1996b i 1998.