Escut de la ciutat encastat a la façana de l’hospital de Santa Maria.
ECSA – G.Serra
Situació i topografia
La ciutat de Lleida es constituí a la riba dreta del Segre, al cim i al vessant d’un turó. Les cinc parròquies que formaven la Lleida dels darrers segles de l’edat mitjana eren situades al voltant del tossal, on s’alçava la seu, el castell del Rei i molts altres edificis importants, sobretot relacionats amb eclesiàstics.
Per a entendre la ciutat medieval, cal valorar també la importància de l’eix viari que anava de nord-est a sud-oest, entre el riu i el vessant del turó. En certa manera, la història de l’organització i del creixement de la ciutat ha quedat reflectida en els diferents carrers que neixen d’aquesta via i la uneixen amb els diversos edificis o barris de la ciutat. Aquest Carrer Major passava pel costat de l’església de Sant Joan i pel costat de la casa de la Paeria, que s’hi establí a la fi de l’edat mitjana. El Carrer Major es bifurcava al nord-est, al límit de la parròquia de Santa Magdalena, assenyalant un dels extrems del nucli urbà primerenc. Prop de Sant Joan, d’aquest carrer principal sortia, cap a l’oest, el carrer que s’enfilava per la costa fins a l’església de Sant Andreu i, cap a l’est, la via que, després de travessar el Pont Vell, portava al veïnat del Cappont. Més cap al sud, d’aquest eix central de la ciutat sortia el carrer del Romeu (ara carrer de Cavallers), la prolongació del qual portava a Sant Martí. Encara més cap a Gardeny, sortia el que unia l’Assoc amb l’església de Sant Llorenç. Tots aquests carrers permetien la comunicació amb les tres parròquies del sector meridional de la ciutat.
Vista aèria de la ciutat, amb els dos elements que n’han marcat més la morfologia: el turó de la Suda i el Segre.
ECSA – J.Todó
La ciutat de Lleida al segle XV era closa per unes muralles, amb tota probabilitat construïdes en part tardanament (per exemple les de l’extrem meridional, del 1366), en part fetes després de la conquesta (segurament els murs que cloïen Sant Martí i Santa Magdalena) i en part aprofitades dels murs andalusins (així, les restes de muralles de l’antiga cuirassa o jueria i part dels murs perimetrals).
L’època gòtica fou, però, primerament una època de creixement i després una etapa de minva de la població, davallada que suposà l’abandonament de diverses barriades que havien tingut importància anteriorment, com la de Sant Gili o la del Mercadal, situades al nord i al nord-est de la ciutat, fora del clos de muralles.
Algunes dades històriques
Mentre que en altres ciutats catalanes els precedents romans tingueren un pes fonamental en l’organització de la ciutat medieval (per exemple a Tarragona, Barcelona o Girona), a Lleida la ciutat medieval bàsicament s’organitzà a partir de l’urbanisme creat en època islàmica. La Lleida andalusina, com la major part de les ciutats islàmiques, era formada per una suda o alcassaba encimbellada, una medina situada als seus peus i un conjunt de ravals. Aquesta organització urbanística bàsicament es conservà després de la conquesta dels comtes de Barcelona i d’Urgell, del 1149. A la suda es construí el castell del Rei i també la seu episcopal, en el lloc on abans hi havia la mesquita principal. La medina es convertí en la parròquia de Sant Joan i aviat esdevingué el centre econòmic de la ciutat. Els antics ravals d’època islàmica en part esdevingueren les parròquies de Sant Andreu, de Santa Magdalena i potser també les de Sant Martí i de Sant Llorenç.
Ja poc abans de la conquesta del 1149, els comtes de Barcelona i d’Urgell es repartiren la ciutat, distribució que durà fins el 1228. Aquests dos comtes delegaren llur poder en sengles castlans de les famílies dels Montcada i dels Cervera, i el 1150 van atorgar la carta de poblament, inici de la història municipal. El 1197, Pere I va concedir el privilegi de consolat, tant als membres de la mà major com als de la mà menor, per a governar la ciutat, sense perjudici dels drets del rei, del comte d’Urgell i dels dos castlans. Finalment, el 1264, Jaume I va concedir als paers –nom amb què es designen a partir d’aquest moment els cònsols– el privilegi de la Paeria. Els paers havien de ser escollits per uns cent prohoms, amb les proporcions següents: dos per la parròquia de Sant Joan, un per la de Santa Magdalena i un altre per les tres parròquies restants.
Per a entendre la Lleida dels darrers segles medievals també cal tenir present altres realitats, com la creació de l’Estudi General o universitat, el 1300, o l’existència d’unes importants comunitats jueva i musulmana i de diversos espais mercantils i de producció artesana. El 1365 la ciutat de Lleida tenia 2 234 focs, uns 10 000 habitants.
Morfologia urbana: les cinc parròquies
Com hem vist, des de poc després de la conquesta (1168), l’espai urbà es va organitzar en cinc parròquies. La de Sant Joan era la més important. Segons un fogatjament del 1491, hi vivia el 26,8% dels habitants de la ciutat, mentre que la parròquia de Sant Llorenç agrupava el 23,8% de la població i, la de Santa Maria Magdalena, el 18%; la població de les restants parròquies encara era més reduïda.
El Carrer Major vers la plaça de Sant Joan. A la dreta, la façana –molt restaurada– de la casa de la Paeria, antic casal dels Sanaüja, del segle XIII.
ECSA – G.Serra
El poblament de la parròquia de Sant Joan s’organitzava bàsicament al voltant de dos eixos: d’una banda, el Carrer Major, des del carrer de Cavallers fins a la parròquia de Magdalena; de l’altra, al llarg del carrer de la Costa de Sant Joan, que unia les esglésies de Sant Joan i de Sant Andreu. El centre del terme parroquial era l’església de Sant Joan (“Sent Johan de la Plaça”), documentada des del 1168. En aquest barri es concentrava la majoria dels artistes o persones que feien oficis liberals. En concret hi vivien, el 1429, almenys 27 notaris. També hi tenien la casa la majoria dels homes que es dedicaven al comerç i als negocis: 53 mercaders el 1429. D’altra banda, tenia una situació capdavantera pel que fa a oficis relacionats amb l’alimentació, el tèxtil, el treball del cuir, el treball dels metalls i, fins i tot, amb les feines pertanyents al sector de la construcció. La majoria dels ciutadans i dels cavallers vivien en aquesta parròquia. Amb tot, cal tenir present la dualitat que hi havia entre una zona mercantil i benestant, situada al llarg del Carrer Major, i una zona de llauradors, pagesos molt més pobres, a l’anomenada Costa de Sant Joan.
El Cappont era una prolongació d’aquesta parròquia a l’altra banda del Segre. El 1563 Antoon van den Wijngaerde el dibuixà, amb molt de detall, clos per un mur (vegeu el volum Arquitectura I d’aquesta col·lecció, entre les pàg. 336-337). Era format per tres carrers que coincidien a l’extrem oriental del pont i era habitat per ferrers i altres menestrals pobres. Com hem dit, la parròquia de Sant Llorenç, que s’estenia més enllà del carrer del Romeu, era una mica menys poblada que la de Sant Joan. A la part baixa, era travessada per la continuació del Carrer Major i, a la part alta, pel carrer de Boters, que anava de la plaça de la Cadena fins al portal de Boters, situat a l’extrem nord-oest de la parròquia. L’actual carrer de la Palma (antics carrers de l’Assoc i de na Barcelona) unia el Carrer Major amb l’església de Sant Llorenç. En aquesta parròquia hi havia l’anomenada Vila dels Sarraïns, inicialment situada fora dels murs de la ciutat. Al sud, al segle XV, es trobava el bordell, prop de la Seu Nova i de l’indret on hi havia l’antic Assoc; hi havia hagut un altre bordell, potser fins al segle XIV, a la Costa de Santa Magdalena, sota el palau del Bisbe. Els darrers segles medievals, l’únic sector per on va créixer la ciutat fou el del sud-oest, i la parròquia de Sant Llorenç s’amplià fins a arribar a l’actual carrer d’Isabel II. Era el Barrinou de Sant Antoni o de Sant Llorenç, inclòs dins la ciutat el 1366.
A Sant Llorenç, al costat de la casa d’un ciutadà s’hi podia trobar la d’un llaurador. Amb tot, el nombre de gent que practicava oficis a la parròquia de Sant Llorenç era inferior al del que hauríem trobat a la veïna parròquia de Sant Joan. Hi havia menys notaris i metges, però més barbers. Hi havia també menys mercaders –gairebé la meitat–, menor nombre de carnissers, però més sastres i teixidors. Mentre que els treballadors del cuir eren més escassos que a Sant Joan, en canvi hi havia força ferrers a Sant Llorenç. Finalment, a Sant Llorenç hi vivia una tercera part del nombre de ciutadans (a Barcelona anomenats ciutadans honrats) que hi havia a Sant Joan, però hi habitava gairebé el doble de llauradors que a Sant Joan.
La parròquia de Santa Magdalena, un antic raval en època andalusina, era situada al nord-est de la de Sant Joan. Bàsicament era formada pels carrers de la Bruneteria (ara de la Magdalena) i de l’Aluderia (ara del Carme) que enllaçaven, fora de la muralla, amb els camins que anaven vers Sant Gili i vers el Mercadal. De fet, aquesta bifurcació demostra que en un moment original hi havia un portal, al límit amb la parròquia de Sant Joan.
Lleida. 1 palau del Bisbe; 2 palau dels Montcada; 3 palau dels Cervera.
J. Bolòs
La parròquia de Santa Magdalena havia estat un centre menestral important després de la conquesta. El nom de carrer de la Bruneteria reflecteix precisament aquesta realitat. Quan en tenim més informació, al segle XV, ja havia perdut, però, bona part del pes que havia tingut com a centre de producció tèxtil i havia esdevingut bàsicament un barri de llauradors. Malgrat tot, en aquest moment tardà, hi havia, en aquesta parròquia, més famílies que es dedicaven al món del tèxtil que a la de Sant Llorenç, però menys que a la de Sant Joan. De fet, però, cal cridar l’atenció sobre les disset famílies que feien de teixidors, nombre elevat que no trobem en cap altre barri. A Santa Magdalena hi havia, però, més del doble de llauradors que no pas a la parròquia de Sant Joan.
La parròquia de Sant Andreu ocupava l’espai de l’antiga cuirassa o fortificació avançada d’època islàmica. En aquesta parròquia, situada entre la de Sant Joan i la de Sant Llorenç, damunt del Carrer Major i a l’est del carrer de Cavallers, hi havia la jueria o barri dels jueus. Tot i no ser tan habitada com les anteriors –només tenia una quarta part dels focs que hi havia a Sant Joan–, hi devia haver, en proporció, més artistes que a Sant Joan, un nombre notable de mercaders, força sastres i nombrosos sabaters.
La parròquia de Sant Martí era a l’extrem nord-oest de la ciutat. Era travessada per la via que anava de la plaça de la Cadena cap al portal de Montsó, situat al costat de l’església de Sant Martí. Hi havia bona part dels edificis de l’Estudi General. Al segle XV era molt deshabitada; sobretot hi vivien llauradors, però l’únic llibrer de la ciutat també habitava en aquesta parròquia universitària.
La suda, als darrers segles medievals, era un barri bàsicament eclesiàstic. Hi havia, a part de la seu i dels palaus del Rei, del Bisbe i dels Montcada, la casa de l’ardiaca, les cases dels canonges, la pabordia, nombroses cases de beneficiats, etc. En el capbreu del 1429, la suda fou inclosa dins el marc parroquial de Sant Andreu, bé que segurament havia estat una parròquia independent. En aquest moment, la major part dels eclesiàstics de Lleida vivia en aquest planell encimbellat.
Fora de les muralles es formaren alguns ravals. Els més importants eren el de Sant Gili i el del Mercadal. També podríem recordar els que hi hagué a l’anomenada Vilanova de Sant Salvador i vers Sant Hilari. Tots aquests ravals eren situats al nord de Lleida. El 1281, s’esmenta un “vico Sancti Pauli”, segurament un carrer de Sant Pau.
Els edificis i els llocs centrals
Dibuix de la ciutat de Lleida en 1668-69, de Pier Maria Baldi, amb el pont, les muralles i altres edificis avui desapareguts.
BML, ms. Med. Palat. 123, c. 26bis
Els edificis on tenien la seu els principals poders eren el palau del Rei, el palau del Bisbe, els palaus dels Montcada i dels Cervera i el palau o casa de la Paeria, situat al Carrer Major. Abans del 1382 l’edifici de la Paeria era a la Costa de Sant Andreu, fins que es traslladà al casal o palau dels Sanaüja de l’esmentat carrer. A la fi de l’edat mitjana, el veguer tenia la cort en aquest mateix espai: “la casa de la cort del honorable veguer de Leyda”, que donava al carrer de la Pellisseria. Molt a prop, hi havia també la casa on es cobrava la lleuda.
Les esglésies parroquials tingueren un paper important com a centres d’un espai, no tan sols religiós sinó també administratiu. Amb tot, la majoria de les esglésies, llevat de la de Sant Joan, eren situades en indrets marginals. El cas més evident és el de l’església de Sant Martí, al costat del portal de Montsó. Així mateix, Sant Llorenç i Santa Magdalena s’emplaçaren al costat de les muralles urbanes.
A l’edat mitjana central, com en la major part de les ciutats, s’hi van edificar una sèrie de convents. Al segle XIII, trobem ben documentada l’existència dels convents de Sant Francesc, Santa Clara, Sant Domènec i de la Trinitat. A més, hem de recordar la comanda templera de Gardeny i la comanda hospitalera de les Cases Antigues. Al dibuix de Wijngaerde del 1563, les construccions de les Cases Antigues encara es veuen perfectament a tocar del Segre, a la riba dreta; també hi veiem la Trinitat i Santa Clara. Hi dibuixà, així mateix, l’església de Sant Agustí i el convent de la Mercè, a la riba esquerra, més enllà del Cappont, i el convent del Carme, a l’altra riba del riu, al costat de la comanda hospitalera.
Dins la vida urbana, els hospitals també tenien un lloc. Si bé el més conegut –i l’únic que ha perdurat– és el de Santa Maria, la primera pedra del qual es posà el 14 d’abril de 1454, abans n’hi havia hagut d’altres: el de Sant Llàtzer, el d’en Pere Moliner, el del Sant Esperit, el de clergues pobres, etc.
Les activitats mercantils tenien així mateix una gran importància en l’organització de l’espai urbà. Cal recordar l’existència d’un mercadal situat al nord-est de la ciutat, creat poc després de la conquesta comtal, centre d’un veïnat nou, que tingué, però, una vida força efímera. També tingué una funció important el mercat que se celebrava a la plaça de Sant Joan, indret central de la ciutat. Amb relació a aquest mercat cal recordar les ordinacions del 1469, motivades “per lo desorde que de present se comet en la Plaça Maior de la present ciutat, axí en fruytes, ortalisses, gallines e altres coses qui·s porten a vendre a la dita ciutat”. Així mateix, a Lleida també hi havia l’Almodí (ara la Panera), on es procedia a la compra i a la venda dels cereals. Tal com podem veure a l’esmentat dibuix de Wijngaerde, el maell o carnisseria era al costat del temple de Santa Clara, a la parròquia de Santa Magdalena. Recordem també l’existència del Pes del Rei –indret on devien mesurar segurament cereals–, proper a l’actual catedral, o del Pes de la Llana –on es mesurava la llana–, a l’indret on es bifurquen els carrers de la Bruneteria i de l’Aluderia.
Els capbreus dels darrers segles medievals permeten conèixer amb força precisió l’emplaçament de molts dels hostals. Els trobem sobretot a prop de vies i places importants (al Carrer Major i a les places de Sant Joan i de la Cadena), a les entrades de la ciutat (per exemple al Cappont) i en indrets amb activitats mercantils (a prop de l’Assoc –o Bladeria Vella– o al costat de l’Almodí) o a la rodalia del bordell (situat, com hem dit, a la parròquia de Sant Llorenç). A part del bordell, també podem esmentar entre els espais de lleure, els banys i els espais dedicats al joc.
Fou molt important per a Lleida la constitució de l’Estudi General, universitat situada a cavall de les parròquies de Sant Martí, Sant Andreu i Sant Llorenç. El 1328 s’establiren amb precisió els límits de l’Estudi, “per tal que l’Estudi i els escolars gaudeixin de la major quietud i en les seves lliçons no puguin ésser pertorbats per altres ciutadans”. En aquest espai s’havien de construir les escoles i hi havien d’habitar els escolars. Els límits eren els portals de Boters, de Sant Gili, la torre de Besora, la plaça de la Cadena, la Jueria i el carrer d’Òdena. Algun dels seus edificis, com l’escola de dret canònic i de lleis, encara era visible el 1954, quan s’enderrocà l’antiga caserna de cavalleria i es descobrí una sala amb uns arcs de diafragma, que també es destruïren.
Els habitatges i el parcel·lari
En l’actual parcel·lari han perdurat elements del de l’edat mitjana. Això és ben evident en bona part del Carrer Major, a les cases dels carrers actuals de la Magdalena i del Carme, situats a la parròquia de Santa Magdalena, i al llarg dels actuals carrers de Cavallers i de la Palma, i en alguns altres carrers de la parròquia de Sant Llorenç. Aquests parcel·laris segurament són del segle XII o potser del segle XIII. De fet, aquests són els sectors de la Lleida medieval que han arribat fins a nosaltres menys alterats. Cal pensar que gairebé tots els edificis de la suda o de la parròquia de Sant Martí foren destruïts en època moderna.
Per la documentació, els dibuixos antics i les restes conservades sabem que la major part dels habitatges eren formats per un primer nivell o planta baixa, on hi podia haver una botiga, un celler, un obrador, etc. Al damunt hi havia la planta principal i a sobre seu encara hi podia haver les golfes. Aquesta mena de construcció solia rebre, als darrers segles medievals, el nom d’alberg.
A Lleida trobem documentada l’existència de porxos al segle XV, als anomenats “Cobertiços d’en Pere ces Comes”, situats al costat de la plaça dels Polls, prop de l’actual plaça de Sant Joan, i en diversos altres llocs. La mateixa documentació també permet de saber que hi havia cases situades sobre el carrer. A la Pellisseria trobem un alberg que era “sobre lo carrer apel·lat la Pelliceria”.
Les excavacions arqueològiques a l’antic portal de Magdalena i als carrers de la Parra, Bafart i del Carme han permès conèixer algunes característiques de les cases de la parròquia de Santa Magdalena. Les excavacions del portal de Magdalena són conegudes sobretot per les aportacions que feren al coneixement de la Lleida islàmica; amb tot, també permeten saber com va evolucionar la Lleida gòtica. S’ha assenyalat que, tot i que hi hagué una continuïtat en el traçat dels carrers i en els límits de les cases, en alguns casos hi hagué una reestructuració dels habitatges, que passaren a ser més grans i que, sobretot, incorporaren espais dedicats a la producció (al segle XV, cups de mida gran o cellers subterranis).
A la cruïlla del Carrer Major i el carrer de Cavallers, s’excavaren sengles immobles edificats als segles XIII i XIV i reformats als segles XIV i XV. En moltes d’aquestes cases, al segle XV es tapiaren les arcades i s’hi feren portes més petites. De vegades s’han trobat a l’interior dels edificis estructures circulars, on es podia encabir algun cup o que podien servir per a fer alguna activitat industrial. De fet, el conjunt d’excavacions ha demostrat l’existència, als segles XIV i XV, d’una notable activitat constructiva, contràriament al que pot semblar d’entrada.
A part del notable hospital de Santa Maria, les restes de construccions civils d’època gòtica són escasses. Amb tot, trobem en diverses cases que han estat reformades, sobretot del Carrer Major, de la plaça de Sant Joan, del carrer de Cavallers i del carrer de la Palma, algunes arcades, restes de portals, murs de pedra treballada i alguns cellers que poden ser datats als darrers segles medievals. Una de les cases més notables és la d’Onofre Cerveró, situada al número 19 del carrer de la Palma, on es veu un magnífic portal amb dovelles.
Bibliografia consultada
Mut, 1956; Lladonosa, 1961-78, 1972-74 i 1973; Tarragó, 1975; Lladonosa, 1979; Bertran, 1980; Bolòs, 1991; Argilés, 1992; Loriente – Oliver, 1992; Argilés, 1995; Busqueta – Macià, 1995; Bolòs, 1997; Loriente, 1997; Loriente – Ribes, 1997; Oliver, 1997; Bolòs, 1998c; Gil, 1998; Bolòs, e.p.c.