Escut de la ciutat que havia presidit el portal de Vimpeçol.
MMT / ECSA – G.Serra
La situació
El nucli antic de Tortosa és situat al marge esquerre de l’Ebre, al seu darrer tram. La ciutat històricament ha posseït un ampli terme que ha inclòs, gairebé, les actuals comarques del Baix Ebre i el Montsià. Això, i el fet d’haver estat cap de vegueria i la seu episcopal més important de la Corona (exceptuant-ne els arquebisbats), li serví per a exercir una efectiva influència en un vast territori que abraçava, més enllà de les comarques catalanes, terres del Baix Aragó i del Regne de València. D’altra banda, la seva situació estratègica, en un nus de comunicacions (terrestres, fluvials i marítimes), li conferia un paper de frontissa i, fins a cert punt, de centre dels territoris de la Corona d’Aragó.
Breu síntesi històrica
Malgrat que l’arqueologia no ho ha confirmat, diverses hipòtesis suggereixen que la ciutat ibera d’Hibera és l’origen de la posterior ciutat romana de Dertosa. L’únic que es pot afirmar amb rotunditat és que des del final del segle I aC Dertosa apareix com a municipi independent (Diloli, 1996; Llorens – Aquilué, 2001). Aquesta ciutat romana fou l’origen de la important ciutat islàmica, de la qual tenim informació més precisa gràcies a les descripcions dels geògrafs àrabs.
La conquesta de la ciutat pel comte Ramon Berenguer IV al desembre del 1148 marcà una nova etapa a partir de la qual es consolidaren els trets característics del període que ara analitzem. Un primer aspecte cabdal en aquest nou ordre és, sens dubte, la carta de poblament, atorgada pel comte l’any 1149. Les concessions fetes a la ciutadania aleshores foren els primers elements sobre els quals s’assentà la futura autonomia municipal, en un àmbit territorial fixat des del coll de Balaguer fins a Ulldecona i des de Roca Folletera fins a la mar.
Sens dubte, el document més important d’aquest període i que ens dóna les pautes per al coneixement de la Tortosa del segle XIII és el còdex jurídic del Llibre de les Costums. És, de fet, la prova evident de la pugna entre el poder senyorial i la ciutadania, ja que la seva redacció equival a l’establiment de la normativa jurídica que havia de regir l’àmbit territorial de Tortosa, de comú acord entre les dues forces.
Socialment, la nova realitat es distribuïa en tres comunitats. A part de la cristiana, a la ciutat restava una petita comunitat andalusina, la qual es constituí com un barri a part o moreria, situada al sector nord. Al seu costat hi havia el call jueu, d’acord amb el privilegi comtal que concedia a aquesta comunitat les antigues drassanes àrabs. La població oscil·là, en el transcurs de la baixa edat mitjana, exclusivament pel que fa al nucli urbà, entre els 979 focs i els 1 106.
La recuperació de la senyoria per la monarquia mitjançant el concanvi del 1294 significà l’inici d’una etapa d’autogovern municipal, en què els oficials reials (veguer i batlle) es veieren sovint mediatitzats pel poder oligàrquic de la ciutat. Precisament, la lluita pel control municipal originà durant tota la baixa edat mitjana l’enfrontament de dos bàndols o famílies: els Despuig i els Pinyol.
L’estructura de govern municipal, basat en el Consell General, el Consell o Capítol de Consellers, en nombre de vint-i-quatre (Consell de Vint-i-quatrena), i els Procuradors (en nombre de tres, inclòs el clavari, i de quadre avançat el segle XV), es va mantenir fins i tot en el període en què Tortosa va pertànyer al marquesat independent de l’infant Ferran, entre el 1329 i el 1363. Cal destacar que la seva activitat portà a la creació d’un arxiu organitzat a partir del final del segle XIII.
La morfologia urbana
Vista aèria del nucli antic de la ciutat, al costat de l’Ebre, riu que ha marcat profundament la seva història.
ECSA – J.Todó
La disposició de la població de Tortosa és determinada per un seguit d’elements naturals que configuren l’espai de l’assentament. Per un costat l’Ebre, que limita el creixement de la ciutat cap a l’oest. Per l’altre, a l’est, hi ha el relleu corresponent a les derivacions de la serra de Collredó. Finalment, els límits nord i sud de l’espai urbà han estat marcats tradicionalment pels cursos de barrancs provinents de la serra de Collredó.
No se sap, a hores d’ara, quina podia ser exactament la configuració de la ciutat al segle XII, però sembla prou clar que a la nova estructura urbana posterior a la conquesta cristiana s’imposà un model urbanístic basat en l’esponjament de l’espai intern. Es creà un nou esquema de places i espais públics, així com de nous centres religiosos, que comportà l’enderrocament d’habitacles petits i carrers estrets. D’altra banda, la fundació de centres conventuals extramurs facilità una atracció de població que es reflectí, amb el temps, en nuclis actius que exigiren una ampliació del recinte emmurallat al darrer terç del segle XIV.
Tortosa. 1 plaça dels Prohoms; 2 carrer de les Taules velles; 3 carrer de Gènova; 4 carrer dels Canvis; 5 carrer de la Ciutat; 6 carrer dels Sastres; 7 el Vall; 8 carrer dels Sabaters; 9 placa de la Font.
A. Curto i J. Vidal
La primera subdivisió administrativa de la ciutat, en quatre parròquies, es produí el 1276 i es mantingué durant tota la baixa edat mitjana, si bé amb algun canvi de nom. Aquests quatre espais urbans, de dimensions semblants, es coneixen bàsicament com a parròquies de l’Alfòndec “vers lo rech” (barri mercantil de la Tortosa medieval, situat al costat del riu, amb el port fluvial, les drassanes i la llotja), Santa Clara (a l’entorn del convent de les menoretes, situat a la falda de l’elevació de Badaluc o del Sitjar, amb població més aviat pagesa), Santa Maria (centrada per la catedral i que va abastar tradicionalment el centre del poder civil i eclesiàstic de la ciutat) i Sant Jaume (al sector nord i determinada per l’assentament de les comunitats de les minories religioses). Més enllà d’aquesta quadripartició administrativa, hi havia una distribució urbana per denes o agrupacions de deu cases, summament eficaç a l’hora de recaptar imposicions o organitzar sistemes de defensa, construcció i abastament de la ciutat.
Com ja s’ha indicat, precisament la fundació d’esglésies, convents i altres equipaments religiosos va condicionar en gran part l’espai urbanístic d’època cristiana. Els establiments de Sant Joan del Camp, dels hospitalers (v. 1150), i el convent comanda de l’orde del Temple (v. 1153), a la perifèria de l’extrem sud de la ciutat, van ser la gènesi d’aquests sectors. D’altra banda, la fundació i la construcció dels convents dels trinitaris (establerts v. 1213), dels mercedaris (v. 1230), dels franciscans conventuals (v. 1238), de les clarisses (v. 1233-67) i dels dominicans (v. 1373) van fixar els punts perimetrals a partir dels quals es va estructurar l’entrellat urbà. Més allunyat del centre destaca l’establiment dels franciscans observants (v. 1428), amb el convent de Jesús. D’entre tots aquests cal destacar el convent franciscà conventual, perquè s’hi celebraren capítols provincials, rebé la visita d’importants personatges com ara Francesc Eiximenis i tingué probablement un actiu escriptori al final del segle XIV o l’inici del XV (Colón, 1964, pàg. 7). Malgrat que no se n’ha conservat ni una pedra, la documentació parla d’un complex de grans dimensions amb una església que s’acabà de construir entre el 1340 i el 1351, que es cremà el 1366 i que es reconstruí sota la direcció, en alguns moments, de Bartomeu Durà, mestre, també, de l’església arxiprestal de Sant Mateu i de la capella de Sant Miquel i Sant Pere apòstol de la parroquial de Catí. Les esglésies de Sant Nicolau (v. 1185) i de Sant Jaume (v. 1185) acaben de completar aquesta panoràmica d’establiments religiosos, a excepció del més important, que és la seu.
Precisament la seu (la vella, bastida inicialment entre el 1158 i el 1178; la nova, iniciada el 1347) i el complex d’edificacions corresponents a la seva canònica representen un dels aspectes més destacats dins la ciutat medieval i cal dir, sobretot, que la construcció del nou edifici està al bell mig del desenvolupament urbà, raó per la qual la ciutat féu aportacions fonamentals a la seva construcció (vegeu el capítol “La catedral de Tortosa” en el volum Arquitectura I d’aquesta col·lecció; Vidal, 2002).
El procés d’emmurallament
Tram de muralla i torre rodona del segle XIV que tanca l’actual barri de Remolins, antigament el Call Nou.
ECSA – G.Serra
Sembla que, amb els arranjaments pertinents, la muralla del segle XIII era la mateixa de l’època islàmica, la qual, al seu torn, es basava en l’antic recinte emmurallat romà. Malgrat una primera referència el 1347, fou el 1365 que es palesà la intenció de construir un nou recinte murat, però fins dos anys després no s’endegà un projecte global, dividit per seccions. Segons un acord municipal del 9 de desembre de 1365, els “murs que ara de novell se faran” han de ser “de argamassa. E que hajen deu palms de gros…”.
Tot i aquest acord i l’inici de les obres, els treballs van avançar molt lentament i sembla que van aturar-se fins que, a l’octubre del 1368, Pere el Cerimoniós amenaçà de tallar el cap dels procuradors de la ciutat si no es reprenien immediatament. Amb aquest incentiu, el 1369 ja estava enllestida bona part del recinte. Un document explicita que la nova muralla envoltava la ciutat, i en marca dos límits extrems: l’un al sud, la torre del Temple, i l’altre al nord, la torre del Rec, ambdues a tocar el riu. Ara bé, tot i que en aquest moment ja s’havia definit perfectament el perímetre de la murada, les obres continuaren fins entrat el segle XV. Durant aquest llarg període hi participaren gran quantitat de mestres, des de pedrapiquers com Joan de Maine, que treballà en els murs de la ciutat mentre era mestre major de la seu, fins a manyans com Guillem Ortolà o fusters com l’important Andreu Tranxer. Els tres elements que configuraven aquest nou sistema defensiu eren les muralles o murs, les torres i els valls.
El riu com a element determinant
A causa de les seves característiques geogràfiques, Tortosa presenta uns elements urbanístics específics i de gran relleu, directament vinculats amb el riu. En aquest sentit, cal parlar del pont de barques, que a partir de la segona meitat del segle XIII va ser una peça clau de l’urbanisme tortosí. Era l’únic pas estable sobre l’Ebre existent des de Saragossa i permetia el control de les embarcacions que transitaven amunt i avall del riu, la qual cosa assegurava el cobrament de les imposicions de trànsit. Això va fer que el pont es convertís en un dels eixos principals de la ciutat, tot i que el seu manteniment representava una despesa molt important (Diversos autors, 1993a).
Un altre aspecte cabdal de la ciutat condicionat per les característiques geogràfiques eren els ports, indispensables per a la seva vitalitat mercantil i que ja apareixen citats en el Llibre de les Costums: el port fluvial o de Ribarec, davant mateix de la façana fluvial de la ciutat; el Grau, a la desembocadura del riu, i el Port Fangós, que aprofitava barres naturals del Delta i que a la segona meitat del segle XIV quedà en desús i fou suplantat pels ports de l’Ampolla o Fangar i el dels Alfacs. Depenent de les característiques de calat de les embarcacions i de la naturalesa de la seva funció, les naus restaven en un port o un altre. Les mercaderies que havien de combinar la via fluvial i la marítima calia transferir-les d’un tipus d’embarcació a l’altre, per això els ports, especialment el del Grau, tenien una activitat mercantil constant.
Pel que fa a les drassanes, com a mínim daten d’època andalusina, i les noves es construïren al sector sud de la ciutat. Són documentades des del 1340, si bé a la segona meitat del segle XV la cessió de certes instal·lacions a mans privades i el desplaçament de certs oficis fora de la ciutat són símptomes d’un relaxament de la indústria naviliera.
Finalment, cal esmentar el gran esforç que suposà la construcció, des del segle XIV, tot i que amb antecedents, d’una gran xarxa de sèquies que tenen el punt culminant en l’assut de Xerta, i d’altres elements característics, com ara les peixeres, construccions senzilles de pedra que impedien que les crescudes del riu afectessin la ciutat o, com a mínim, en pal·liaven els efectes. En el conjunt d’aquestes construccions participaren, de forma directa o indirectament, mestres forans tan destacats com Bernat Roca, de Barcelona, o Gil Morlanes, de Saragossa, i mestres més lligats al territori tortosí, com Domingo Coquí, entre d’altres.
Els hospitals
A partir de la segona meitat del segle XII es posaren les bases d’una sèrie de centres assistencials hospitalaris que es consolidaren al XIII. Hi ha documentats l’hospital de Santa Maria, creat i promogut per la canònica de la seu, amb la qual era vinculat directament; l’hospital de Sant Joan del Camp, dependent dels santjoanistes; l’hospital de la Grassa, de titularitat imprecisa, però probablement pertanyent a alguna entitat eclesiàstica, i, finalment, l’hospital de Sant Llàtzer, als afores, que s’especialitzà en l’atenció als leprosos.
Al segle XIV es va completar el panorama hospitalari de la ciutat amb la incorporació de dos centres més: l’hospital de Santa Creu, de competència municipal i construït, extramurs, entre les dècades del 1330 i el 1340, i la casa de Sant Jordi, a l’extrem nord de la ciutat, edificada per manament episcopal com a reforç assistencial i que, malgrat les seves modestes dimensions, va haver de substituir el de Santa Creu quan fou destruït per primer cop durant la guerra contra Joan II (Curto, Margarit, Salvadó, 2001, pàg. 11-15).
Els edificis del poder civil
El poder civil es va materialitzar en dues singulars edificacions: la casa de la Ciutat i la cort del Veguer. Del primer edifici, que va ser molt remodelat al segle XVI, hi ha testimonis visuals del que en va subsistir fins el 1916. De la cort del Veguer, propera a l’anterior, només es conserven referències arxivístiques. Al principi del segle XV, en diversos moments, s’hi van fer importants reformes per tal d’encabir la presó. Aquest edifici té una especial significació perquè alguns dels seus mestres, com ara Ramon Navàs, també foren actius a l’obra de la seu, perquè en part fou responsabilitat de pedrapiquers de la vila d’Ulldecona, centre destacadíssim en aquest moment, i perquè Guillem Saera, mestre de la font gòtica, en dirigí les obres a partir del 1416 (Vidal, 2002 i 2003).
Finalment, no fou fins al darrer terç del segle XIV, i després en diversos moments del segle XV, que es configurà l’actual edifici, avui molt desvirtuat, del palau reial, construït al castell de la Suda com a residència oficial de la monarquia itinerant –malgrat que en època de Jaume I sembla que ja serví d’allotjament reial.
Les obres conservades d’arquitectura civil
Avui són pocs els monuments del gòtic civil que conserva la ciutat. Els més destacats són el palau episcopal, la llotja i la font gòtica (aquests dos, traslladats), sobretot aquesta darrera, puix que els dos primers, que s’estudien monogràficament en aquest mateix volum, són, respectivament, un edifici representatiu del poder eclesiàstic i un magatzem. La font gòtica o de l’Àngel, en canvi, és una estructura que la ciutat decidí bastir el 20 de setembre de 1440 amb una doble funció: utilitària, d’una banda, però també estètica i representativa (“decorar e ennoblir la ciutat”, diu l’acord municipal).
Va ser el seu mestre Guillem Saera, director de les obres de la cort del Veguer. La font va considerar-se finalitzada l’any 1442. L’escultura decorativa conservada (especialment un parell d’àngels que sostenen les armes de la ciutat; s’ha perdut l’àngel que la coronà entre el 1448 i el 1879) és d’un estil internacional molt avançat, i potser cal relacionar-la amb part de l’escultura de la seu i amb al centre d’Ulldecona, d’on provenen diversos mestres actius a la ciutat durant el segle XV (Vidal, 2003).
A banda d’aquests monuments, resten tres cases nobles. Els palaus Despuig i Oriol, datats tradicionalment al segle XV, presenten façanes amb portalades d’arc de mig punt, adovellades, i diversos detalls interessants, tot i que són obres molt restaurades. També del segle XV roman dempeus, fragmentàriament, el palau Oliver de Boteller, originalment situat a la façana fluvial i traslladat l’any 1962 a l’emplaçament de l’antiga casa de la Ciutat.
Els serveis
Per a l’abastament i altres serveis, es disposava de les infraestructures bàsiques i pròpies de qualsevol ciutat medieval: una escorxeria, carnisseries, una peixateria, botigues d’emmagatzematge de blat, sitges, porxos per a eixugar el blat, molins, forns i, fins i tot, banys, uns del segle XII (“vells”) i uns altres del XIV (“nous”). Així mateix, Tortosa disposava de diverses manufactures, com ara una adoberia, un forn de vidre, uns quants forns de ceràmica, tintoreries, telers i, depenent de les èpoques, també obradors de pintura, argenteria i draps de ras.
En època andalusina el mercat de la ciutat havia estat situat a la plaça de l’Assoc, que fins a la darreria del segle XIII va tenir aquesta funció per a les comunitats jueva, sarraïna i cristiana. Al segle XIV fou traslladat a la plaça de les Cols, més cèntrica. En aquest espai se celebrava la fira, que un privilegi de Jaume II del 1294 instituí per a quinze dies anuals, i que es consolidà amb l’ampliació del privilegi a instàncies de Pere el Cerimoniós, el 1373, per una durada de tres setmanes a partir de Pasqua, i una altra edició d’unes tres setmanes més (el retorn) a partir de Tots Sants.
Finalment, des d’un punt de vista cultural cal destacar la lectoria de la seu i l’escola de gramàtica o Estudi de la Ciutat, institució tan important que l’any 1373 va estar a punt d’absorbir l’Estudi General de Lleida.
Bibliografia consultada
O’Callaghan, 1886-95 i 1910; Carreras i Candi, 1940; Bayerri, 1957-60; Colón, 1964; Massip, 1984; Pagarolas, 1984; Vila, 1986; Curto, 1988; Moran, 1990; Diversos autors, 1993a; García Egea, 1993; Webster, 1993; Diloli, 1996; Sabaté, 1997a; Virgili, 1997; Baila, 1999; Bonet, 1999; Günzberg, 1999; Pagarolas, 1999; Alanyà, 2001; Curto, Margarit, Salvadó, 2001; Llorens – Aquilué, 2001; Virgili, 2001a i 2001b; Vidal, 2002 i 2003.