L’escut de la vila a la clau de volta del presbiteri major de l’església parroquial (v. 1300-50).
BS – G.Serra
Cervera, capital de la Segarra, en ple altiplà central de Catalunya, va néixer durant el segle XI en una zona elevada que dominava la vall de l’Ondara, per on passava el camí que comunicava Barcelona amb les terres de Lleida i amb l’interior peninsular. Des del 1026 hom té constància d’un poblament estable al turó de Montserè, al mateix indret que, segons dades arqueològiques, havia estat ocupat per un antic hàbitat d’època ibèrica. En aquest punt, a redós d’un castell, va començar a bastir-se la vila medieval, i, ben aviat, les edificacions s’expandiren cap al nord, tot resseguint la cresta del promontori conegut com a coll de les Savines.
Muralla del sector de llevant del coll de les Savines, a l’altura del Carrer Nou, o de la Barbacana, objecte d’una incorrecta restauració.
ECSA – I.Giménez
Gràcies a la seva privilegiada situació, a la vora d’una de les principals vies de comunicació del país, Cervera va esdevenir un important centre demogràfic, polític i econòmic durant el segle XIII. Capital de vegueria, aquesta vila del domini reial figurava entre les deu principals aglomeracions del Principat, amb més de 1 200 focs a mitjan segle XIV. D’ençà del 1136, com a mínim, tenim constància de l’existència d’un mercat a la població, i a partir del 1301, documentem la concessió de diversos privilegis reials, autoritzant-hi la celebració de fires. Si hom jutja per la procedència dels mercaders que assistien a aquestes reunions comercials, sembla que el radi d’acció econòmica de Cervera s’estendria, bàsicament, cap a la Catalunya central i occidental (Lleida, Bellpuig, Anglesola, Verdú, Cardona, Solsona, Berga, Ripoll, Camprodon, Puigcerdà, etc.). Val a dir, però, que els mercats i les fires també constituïren la via de sortida de la producció manufacturera i, sobretot, agrícola de la vila i de la seva rodalia. En efecte, la riquesa econòmica de la Cervera baixmedieval provenia essencialment de l’agricultura, especialment la vinya, els cereals i el safrà. Pel que fa a les activitats manufactureres, el tèxtil va ser la més rellevant, tot i tenir un abast regional limitat. El panorama social i econòmic es completava amb la presència de nombrosos mercaders, notaris i juristes, així com d’una important comunitat jueva, símptoma de l’activitat i el vigor de la vila.
Com és lògic, aquesta important vitalitat urbana féu necessària la creació d’una sòlida organització política i institucional. Si bé d’ençà del 1178 constatem l’actuació d’un batlle del rei a Cervera, el fet més destacable fou la concessió l’any 1182, per Alfons I, d’un privilegi que autoritzava la creació d’una “confratria vel coniuratione”. Confirmada pocs anys més tard, el 1202, el regiment municipal de la vila es consolidà definitivament durant la segona meitat del segle XIII, època en què sovintegen les mencions a uns “paers” que la governaven. El 1311, aquest règim fou substituït transitòriament per una altra organització encapçalada per jurats, però l’any 1331 un privilegi d’Alfons III restablia definitivament els paers i dictava una sèrie de normes de govern. Al llarg del segle XV, les lluites internes que sacsejaren la vila i la institució municipal provocaren alguns reajustaments polítics (1421), i fins i tot es produïren temptatives d’instaurar el règim insaculatori (1479 i 1501). No obstant això, fou durant la primera meitat del XV que la Paeria va assolir un major prestigi, acollint més de 200 poblacions sota el seu veïnatge i la protecció de la seva host.
El model de creixement urbanístic de Cervera va estar determinat per la topografia del terreny. Com ja hem apuntat, durant el segle XI fou bastit el primer nucli de població (una vila closa) al turó de Montserè, a l’empara del castell que dominava el curs de l’Ondara i el camí que duia de Barcelona vers les terres de Lleida. L’any 1090, però, hom ja pot documentar les obres de l’església parroquial de Santa Maria, a l’extrem meridional del coll de les Savines, i durant el segle XII la vila va expandir-se cap al nord, de manera longitudinal, coincidint amb el traçat actual del Carrer Major. La conseqüència d’aquest creixement fou l’aparició d’un nou recinte fortificat, que ja tenia, al segle XII, muralla, torres i portals.
Cervera. (en vermell) 1 església de Santa Maria del Miracle; 2 església hospital de Sant Antoni; 3 convent de Santa Clara; 4 església tic Sant Miquel; 5 pou de Sant Miquel; 6 hospital de Berenguer de Castelltort; 7 església de Santa Anna; 8 convent de Sant Agustí; 9 casa Joan; 10 església de Sant Bernat, casa de Santes Creus; 11 hospital de Sant Joan; 12 paeria; 13 pou de Santa Maria; 14 església de Sant Nicolau; 15 abeurador; 16 església de Sant Cristòfol; (en negre) 1 camí de les Oluges; 2 carrer o raval de Sant Antoni; 3 plaça de les Bèsties o Firal; 4 carrer de Sant Bernat; 5 plaça de Sant Joan; 6 mercadal de Santa Maria; 7 plaça de la Sebolleria; 8 plaça Vella; 9 plaça de Sant Cristòfol; 10 carrer de Barcelona.
P. Verdés i M. Turull
L’expansió urbana de Cervera va continuar fins la primera meitat del XIV i al llarg d’aquest període es formaren tres ravals a l’entorn de convents i hospitals. Sota la influència del convent franciscà (1242), la vila nova de Sant Francesc creixia al vessant est del turó de Montserè, seguint el camí que pujava des de la vall. Aquest esquema es repetia al vessant oest, on prenia forma la vila nova de Sant Domènec, prop del convent dels dominicans (1318). Finalment, el raval de Sant Antoni o Capcorral s’expandia en direcció nord, pel coll de les Savines i més enllà, als encontorns de l’hospital dels antonians. Des del final del segle XIII, documentem la construcció d’un nou perímetre murat, probablement fet amb tàpia, que va incloure la major part d’aquests espais. No obstant això, poques garanties devia oferir el recinte quan, en el context de la guerra contra Castella, el rei Pere el Cerimoniós va dictar una sèrie d’instruccions per a reformar totalment les muralles (1368). Malauradament, aquest projecte no ens ha pervingut, però sabem que el monarca, considerant la magnitud de la construcció i la urgència de la situació, va disposar que les obres observessin un ordre de prioritats. Una primera fase va tenir com a objectiu la fortificació del nucli urbà que ocupava el turó de Montserè i el coll de les Savines, ja que el desnivell del terreny convertia aquesta zona, segons els coetanis, en la “fortalesa principal” de Cervera. Posteriorment, els esforços econòmics i humans es van centrar en la fortificació del raval de Sant Antoni, situat en un àmbit molt més planer i difícil de defensar. Així doncs, fins al final del segle XIV, les autoritats municipals de la vila realitzaren obres, bàsicament, a la part meridional de la població i, durant la primera meitat del XV, l’activitat va traslladar-se al Capcorral. Els treballs realitzats durant la catorzena centúria van tenir una gran qualitat, i es van aixecar murs de pedra i argamassa que, en alguns punts, arribaren als 2 m de gruix i superaren els 10 m d’alçada. Aquesta fortificació es completava amb valls de més de 8 m d’ample i amb múltiples elements addicionals, com ara talussos, barbacanes, merlets, mantellets, etc. Mentrestant, les dificultats econòmiques del municipi provocaren que l’obra del raval fos molt més deficient, tal com es va posar de manifest al llarg de la guerra civil del segle XV. Precisament fou en el marc d’aquest conflicte que les fortificacions de Cervera experimentaren la seva darrera gran transformació. L’any 1465, després de la capitulació de la vila davant l’exèrcit de Joan II, aquest monarca va ordenar una profunda reforma del castell de la vila, pràcticament derruït des de mitjan XIV. Aquesta actuació també va afectar tot l’espai adjacent, que a partir d’aquell moment esdevingué una veritable ciutadella destinada a controlar els habitants de la població.
Vista aèria de la vila, que va créixer de sud a nord tot resseguint la cresta del coll de les Savines.
ECSA – J.Todó
A grans trets, aquesta era la forma que tenia la vila gòtica, la qual també va ser objecte d’una divisió interna, des del punt de vista administratiu. Efectivament, igual com s’havia fet en altres indrets, un privilegi del 1331 establia la partició de Cervera en quatre barris o quarters. En principi, es tractava d’una mena de circumscripcions per a organitzar i dur a terme els processos electorals, però l’estudi dels llibres de manifests del segle XIV mostra que també va existir una certa divisió social de l’espai urbà. D’aquesta manera, el quarter de la Plaça concentrava els elements simbòlics més importants de la vila (la Paeria, l’església parroquial de Santa Maria i el mercat) i, amb un predomini del sector terciari, constituïa l’indret de més prestigi econòmic i social. Inicialment, el sector econòmic predominant al quarter de Capcorral era el primari, però a mesura que passaren els anys la població va diversificar-se cap a la manufactura i el terciari. Aquest barri també acollia espais significatius, com les places de les Bèsties i de l’Om, els calls Jussà i Sobirà, l’hospital de Castelltort, el bordell, etc., i els seus habitants tingueren una important consciència col·lectiva. Finalment, la proximitat amb el curs fluvial explica que els quarters de Framenors i de Montserè estiguessin habitats en la seva major part per població pagesa i artesans, especialment del ram de la pell i del tèxtil.
Una menció a part mereix el barri situat a la vora de l’Ondara i del camí ral. Circumscrit al quarter de Framenors, fora muralles, hi havia una àmplia zona d’hostals, obradors, molins, tinyeries, adoberies, sèquies i horta, presidida pel convent de Sant Francesc i coneguda amb el nom de Ribera. En aquest espai, que anava des del priorat benedictí de Sant Pere el Gros fins al petit poble de Vergós, es concentrava una important activitat econòmica i, per aquesta raó, fou objecte d’una especial atenció per les autoritats locals. Tanmateix, aquesta consideració era també conseqüència d’un problema endèmic en aquestes contrades de secà: l’aprovisionament d’aigua. La utilització d’aquell escàs recurs va provocar nombrosos conflictes a l’interior de la vila, al mateix temps que contraposava els interessos de Cervera amb els de les comunitats de l’entorn. Paral·lelament, no van faltar pregàries, processons i saurins de tota procedència per a cercar solucions a una qüestió que sens dubte va marcar la vida de la vila durant els segles baixmedievals. Fruit d’aquest interès, durant el segle XV constatem la construcció de diverses infraestructures, entre les quals cal destacar l’abeurador, obra de Pere de Vall-llebrera (1416), i la Font Nova, de Llorenç i Joan Barrufet (1446).
Dins la vila i els seus voltants, documentem l’existència de nombroses mostres d’arquitectura gòtica, tant de caràcter civil com, sobretot, religiós. Entre aquestes últimes, encara avui perviuen l’església de Santa Maria i les restes de la de Santa Magdalena. També es conserven, en mal estat, els convents de Sant Francesc i Sant Domènec, així com el temple de l’hospital de Sant Antoni (vegeu els capítols corresponents que tracten d’aquests edificis als volums Arquitectura I i II d’aquesta col·lecció). La resta de construccions religioses referenciades apareixen al plànol que s’adjunta, on també s’inclouen les edificacions de caràcter civil, exceptuant els hospitals de la Plaça, d’en Calp i de la Vall, l’emplaçament dels quals es desconeix. Dins de l’àmbit civil, destaquen les importants restes conservades del circuit emmurallat que tancava la part meridional de la vila durant el segle XIV, les quals avui són objecte de restauració. Malgrat ser tardà, també cal esmentar l’únic exemple d’habitatge gòtic conservat a Cervera, la casa Joan, amb un gran portal rodó adovellat, finestrals amb decoració heràldica i la porxada superior sota el ràfec de la teulada. Finalment, convé recordar que encara es poden apreciar traces gòtiques a l’interior de l’edifici de la Paeria, obra dels segles XVII i XVIII. Darrerament les excavacions arqueològiques han posat al descobert la planta del castell.
Bibliografia consultada
Duran i Sanpere, 1972a; Esteve, Martí, Turull, 1984; Turull, 1987, 1990 i 1991; Ribalta – Turull, 1992; Turull, 1992; Salat – Cuñé, 1993; Verdés, 1996 i 2000; Español, 2002; “Miscel·lània cerverina”, 2002; Verdés, 2003.