L’escut de Girona en el Manual d’acords del 1476.
AMG – J.M.Oliveras
La ciutat de Girona és al lloc d’unió dels rius Onyar, Galligants i Güell amb el Ter, sobre els darrers contraforts del massís de les Gavarres i damunt mateix del camí de França, l’antiga via romana i l’eix de comunicacions més important de Catalunya. Per totes aquestes raons va esdevenir un punt geogràfic estratègic, la qual cosa marcà profundament la seva història a partir del setge del 1285 i li valgué el sobrenom de “la clau del regne”.
El procés d’urbanització
Girona és una fundació romana del primer terç del segle I aC. Durant uns mil anys va mantenir l’estructura urbana original, únicament amb l’afegit del barri nascut davant del portal nord de la ciutat i a redós de l’església martirial de Sant Feliu. Vers el 800 es documenta un petit eixample lligat a unes contundents reformes de la muralla.
Les transformacions dels segles XI i XII en modificaren l’estructura urbana interior i també determinaren el naixement dels nous burgs de Sant Feliu i de Sant Pere al sector nord. Des de mitjan segle XII s’urbanitzà l’ampli areny situat entre l’Onyar i les Pedreres. El procés d’ocupació començà pels espais més allunyats del riu, per tal de prevenir-ne les inundacions (carrers de Ciutadans, de la Ferreria i de Mercaders), però la demanda fou tan gran que, pels volts del 1200, s’ocuparen els terrenys fins a les actuals voltes de la Rambla, i el mercat es desplaçà més cap al riu, cosa que obligà a construir un nou mur, documentat des del 1221, que protegia aquestes zones de les seves escomeses. Això va permetre la consolidació d’un nou eix, al nord de l’Areny, al llarg dels carrers de Ballesteries i la Barca, que connectava amb els burgs de Sant Pere i Pedret pel pont nou sobre el Galligants, acabat de fer cap al 1200. El creixement va afectar, aquells anys, la zona alta per sobre del carrer dels Ciutadans i la plaça del Vi, coneguda des del segle XII com la Vilanova.
Al segle XIII els nous barris mantingueren la primacia en el desenvolupament urbà. Hi van tenir lloc al voltant d’un 60% de totes les operacions immobiliàries, consistents principalment en la densificació dels espais ocupats més que no pas en l’expansió cap a nous terrenys suburbans.
L’etapa més dinàmica s’inicià a les acaballes del segle XIII i arribà fins a mitjan segle XIV. Es tracta d’una ampliació de les línies generals desenvolupades anteriorment que no es veieren afectades per les destruccions patides a causa del setge francès del 1285. Fins aleshores, el Mercadal, a la riba esquerra de l’Onyar, havia captat una part migrada del desenvolupament urbà: al voltant del 16% de les intervencions. Això no vol dir que aquest nucli no tingués una activitat important; la presència de l’església parroquial de Santa Susanna, un forn i els molins del Monar –coneguts i documentats des dels segles XI i XII– dibuixen un paisatge amb elements urbans, encara que les activitats referides a horts i recs dominen en els documents que afectaven aquest nou barri. Des del principi del segle XIII l’existència d’espai hi havia facilitat l’aixecament d’importants institucions, com l’hospital de Santa Caterina (1211), a prop del Corral, i el convent de Sant Francesc (1232).
Durant la primera meitat del segle XIV, el Mercadal representà prop del 30% de tot el volum de documentació immobiliària que coneixem d’aquell període. Els grans camins cap al sud –de Caldes i de Barcelona– i cap a l’oest –de Santa Eugènia i del Monar– van ser els eixos principals de vertebració del seu creixement; ens ho demostra el gran nombre de contribuents que hi vivien i que consten en la talla del 1360 i els nombrosos establiments emplaçats a les seves vores (Bisanya, Vendrell, Provençal, Sant Celoni, Corral…). El Mercadal també es va urbanitzar cap al nord, a partir de la plaça i l’església de Santa Susanna. Aquest paisatge urbà s’anava difuminant a mesura que les cases es barrejaven amb les hortes organitzades per recs com el Monar, Figueroles, Cadiretes o Cuguçac.
Girona. 1 plaça de Sant Pere; 2 carrer del Llop; 3 mercat; plaça de Sant Feliu; 4 placeta del Mercadell; 5 carrer de la Ruca; 6 Carrer Major del Call. Carrer de Sant Llorenç; 7 plaça dels Cavallers; 8 carrer de la Draperia; 9 placeta del Mercadal; 10 voltes de la Merceria; 11 carrer de la Ferreria; 12 carrer d’en Rossinyol; 13 polleria de Sant Martí; 14 plaça de les Albergueries; 15 Carrer Nou; 16 carrer de n’Auric; 17 carrer de Fontanilles; 18 carrer d’en Ginesta; 19 plaça d’en Vila; 20 camí barcelonès; 21 camí de Caldes.
J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera
L’endarreriment urbà del Mercadal respecte d’altres zones de la ciutat es reflecteix en la toponímia. No és fins poc abans de l’any 1300 que hi trobem noms de carrers (Sabaneres, Canaders, Corral, Flassaders o Fontanilles), que aparegueren més tard que els de la resta de la ciutat (a l’Areny, per exemple, els topònims daten de mitjan segle XIII).
Els quatre ponts que comunicaven les dues ribes de l’Onyar –el pont de Pedra o de Framenors, el de fusta del Mercadal, el d’en Cardonet o de les Peixateries i el d’en Pelegrí–, inexistents encara al segle XII, donen una idea força exacta de l’eixamplament dels límits urbans cap a ponent de l’Onyar i, també, de la intensificació de les relacions entre les dues parts de la ciutat.
La importància creixent d’aquest nou barri no ens ha de fer perdre de vista que els processos d’urbanització afectaven alhora també els altres, especialment allà on la densitat urbana era més feble: al burg de Sant Pere aparegué la Pobla d’en Vivers (1340), a ponent de la plaça de Sant Pere; i a la Vilanova, el de la trilla d’en Bordils (des del 1331) i el d’en Prats (1337), que són un exemple de la intensa activitat urbanitzadora que va viure la ciutat durant els dos primers terços del segle XIV.
Vista aèria de la ciutat des de l’antic barri de la Vilanova, defensat per una muralla iniciada el 1362.
J.Todó
Les esglésies parroquials organitzades a partir del segle XI foren les de la catedral, dins dels murs antics, la de Sant Feliu, canònica i parròquia alhora, de gran extensió, la de Sant Nicolau, que funcionà com a parròquia del burg de Sant Pere, i la de Santa Eulàlia Sacosta. Més tard, al segle XIII, es documenten la de Sant Martí Sacosta i la de Santa Susanna del Mercadal.
Fins a la segona meitat d’aquesta centúria, el creixement urbanístic gairebé no va anar acompanyat de defenses noves. Els nous burgs restaven desprotegits, com es va comprovar en l’atac del 1285. El rei Pere III ordenà bastir, el 1362, noves muralles, que progressivament s’estengueren a les dues bandes de l’Onyar. Primerament fou el recinte que encabia el sector meridional –l’Areny i la Vilanova–, culminat cap al 1380; en la seva realització tingué un paper important el mestre Pere Sacoma. El segon tancament, entre el 1370 i el 1380, afectà els burgs de Sant Feliu i Sant Pere, a més de la pujada de Santa Eulàlia. El tercer recinte tancà el Mercadal, amb un recorregut en forma semicircular per incloure el màxim espai possible, però en restaren fora carrers, cases i convents com el de Santa Clara i l’hospital de Santa Caterina. El seu acabament s’allargà en el temps, i les seves torres es bastiren a mitjan segle XV. Des de llavors, la ciutat tingué una Força Vella i una força o recinte nou (vegeu l’article sobre les muralles de Girona en aquest mateix volum). La Força Vella era fortament marcada per la presència de la catedral i per les dependències que tenia associades. Cal destacar-ne l’edifici de la Pia Almoina, ben conservat, que fou començat a bastir a partir del 1415.
És interessant remarcar l’existència de fonts públiques situades en diversos barris de la ciutat, com la font de Pedret, la Font Major, la font de l’Hospital i la font del Mercadal, les tres darreres en aquest barri; cal esmentar, a més, la font dels Lledoners, de mitjan segle XV, a tocar del palau episcopal i d’una notable bellesa. També són documentats alguns pous públics, al burg de Sant Feliu o a l’Areny.
Les conseqüències de la crisi
L’any 1348 ha quedat en la memòria històrica com el símbol d’un canvi d’època; s’acabà la plenitud medieval encetada al segle XI i començà un segle i mig de grans calamitats i conflictes. Sens dubte, la primera escomesa de la Pesta Negra hi va tenir molt a veure, encara que les fams ja havien començat uns quants anys abans. L’epidèmia va matar més del 10% de la població en dos mesos o tres; el flagell es va repetir quatre cops més al llarg d’aquella centúria (1362, 1371, 1384 i 1395) i també va continuar durant la següent (set vegades entre el 1410 i el 1460).
L’impacte econòmic i social d’aquelles epidèmies fou enorme, però no pas de forma immediata sinó a llarg termini, perquè la ciutat atreia molts immigrants rurals que omplien alguns buits deixats pels morts. Segons la talla del 1360, tenia uns 2 000 focs (n’hi havia segurament més) i encara en mantenia uns 1 600 l’any 1399; un descens d’una cinquena part era una important reducció, però en cap cas una catàstrofe. Els carrers perifèrics, com els del Carme, de Pedret, de Caldes (la Rutlla), del Monar i d’altres, van quedar força despoblats. En general els barris més afectats van ser els més moderns; el Mercadal va perdre el 30% d’habitants entre el 1360 i el 1388 (de 600 famílies a 420).
Restitució hipotètica de la ciutat de Girona a la primera meitat del segle XIV.
J.Sagrera
Per a comprendre la llarga durada de la crisi cal relacionar la gravetat de les epidèmies amb els problemes polítics, socials i econòmics de la segona meitat del segle XV. Les males collites, el conflicte remença o els enfrontaments polítics que desembocaren en la guerra civil de 1462-72 donen una imatge prou aclaridora dels pitjors anys, els de mitjan segle XV. Quatre setges –1462, 1463, 1467 i 1468– afectaren amb força la ciutat. Va ser aleshores que la crisi urbana es desfermà d’una manera imparable, i la població es reduí fins als nivells mínims que presentava Girona al començament de la guerra civil: prop de 900 focs l’any 1462, menys de la meitat que un segle abans. L’augment d’organismes d’assistència pública, com l’hospital de Santa Caterina o la Pia Almoina (una institució que alimentava els pobres, amb un oratori dedicat a sant Mateu), són un bon indicador de les circumstàncies dramàtiques d’aquells anys. Quan va acabar la guerra civil, hi quedaven uns 800 focs (3 000 habitants). Moltes cases i carrers estaven arruïnats: la Barca, les Ballesteries, Albereda, Albadiners, el Portal Nou, etc. Quedava encara pendent de resoldre el conflicte entre els pagesos i els seus senyors feudals. Hagueren de passar, encara, vint-i-cinc o trenta anys perquè les condicions permetessin una lenta recuperació.
La desaparició del call
Girona va viure intensament alguns dels conflictes estretament relacionats amb la crisi social i política dels segles XIV i XV, l’exemple paradigmàtic dels quals seria el cas dels jueus. Residents a la ciutat de feia segles, amb el consentiment de les autoritats havien anat ocupant una part de la ciutat vella, que al segle XII ja era anomenada el “barri d’Israel” i des del XIII, el “call jueu”. Es concentraven a les dues bandes de l’actual carrer de la Força, aleshores conegut com el Carrer Major del Call. Era tancat per un mur que només deixava dues portes obertes al dos extrems del carrer. Des del començament del segle XIII ja existia una comunitat jueva organitzada, formada per centenars de veïns (potser mig miler a la meitat del segle XIV) i governada per les seves pròpies institucions, d’acord amb els privilegis atorgats pel rei Jaume I. Aleshores la comunitat assolí la seva plenitud, i savis com Bonastruc de Porta en van estendre la fama arreu. La protecció dels reis, motivada en part per raons fiscals, n’afavorí el creixement, però el fet d’haver-se aïllat de la resta de la ciutat empitjorà les relacions amb els cristians, que mai no havien estat gaire bones. Al llarg del segle XIII el monarca va haver de recordar la prohibició d’atacar les persones i propietats jueves.
L’any 1391, enmig de la greu crisi que afectava l’Europa cristiana, el conflicte esclatà amb tota la cruesa, i el call fou assaltat. Al segle XV la seva extensió es va reduir i només ocupava un terç de l’espai anterior (100 o 150 veïns), i amb l’expulsió decretada pels Reis Catòlics l’any 1492 acabà desapareixent.
Una societat emergent: artesans, comerciants i ciutadans
Llotja d’arcades ogivals de la Fontana d’Or, antiga residència de la família Sitjar.
ECSA – G.Serra
Fins al segle XIII, l’activitat d’artesans i comerciants no sembla que estigués gaire regulada per les autoritats, llevat de quan venien els seus productes als mercats, ja que aleshores havien de pagar els impostos corresponents (les lleudes, antics teloneus). En aquell segle sembla observar-se una tendència a la concentració dels membres dels oficis en carrers o llocs determinats. Per això trobem, des de mitjan segle, noms de carrers com Draperia, Ferreria, Peixateria, Carnisseria, Sabateria, Blanqueria o Fàbregues (després Ballesteries), que indiquen l’ofici de molts dels residents. La majoria d’aquests carrers eren nous, situats als barris nascuts i desenvolupats als segles XII i XIII, fora de la muralla vella.
El creixement del nombre d’artesans i comerciants va anar acompanyat també d’un augment de la varietat i especialització dels oficis. A mitjan segle XIV n’hi havia gairebé cent. Hi predominaven els relacionats amb els teixits (paraires, teixidors, drapers, sastres, flassaders…), el cuir (blanquers, bossers, sabaters, assaonadors, albadiners…), la construcció (pedrers, fusters, pintors…) o els metalls (ferrers, calderers, coltellers…). Girona també disposava de gent sense ofici que treballava en feines no especialitzades, com els bracers, aventurers (venedors ambulants) o cavadors, noms molt indicatius de la seva feina. Fou al començament del segle XIV que alguns d’aquests oficis començaren a desenvolupar una estructura gremial; primerament s’agruparen els menestrals dedicats al tèxtil –paraires, flassaders, etc.–, seguits pels del cuir a la segona meitat i molts d’altres des del principi del XV (flequers, taverners, moliners, carnissers, peixaters, fusters, ferrers…). Les seves ordinacions donaven importants prerrogatives als cònsols elegits pels agremiats, encara que a la llarga el seu control restà en mans del mostassà, el funcionari municipal encarregat de vigilar els mercats.
La burgesia urbana sorgí amb ímpetu ja des del segle XII, però fou al segle següent que assolí tota la seva força. S’enriquí amb el desenvolupament urbanístic i des de mitjan segle XII actuà com a intermediària i “promotora” de les nombroses construccions fetes en terrenys de domini eclesiàstic o comtal. Els senyors i els burgesos es repartien els censos anyals i les entrades pagades pels residents i llogaters. Això permeté que esdevinguessin un grup social que vivia de les rendes urbanes. Aquests vincles de dependència amb els grans poders senyorials van permetre fer la fortuna a famílies de ciutadans com els Sunyer, Sitjar, Banyoles, Bordils, Estruc o Gornall des del segle XII. Altres famílies, com els Fàbregues, Arenys, Camps, Déu, Escala, Santceloni, Provençal, Tornavells, Bell-lloc, la Via, Sarriera o Llémena participaren al segle XIII en el procés d’urbanització dels grans dominis. Molts carrers i establiments prengueren els seus noms, i encara avui s’anomenen així (Albareda, Auriga –Auric–, Canaders, Bellmirall o Banyoles). Aquestes famílies tenien els seus casals, amb pati central, planta baixa, pis i unes golfes, preferentment a l’Areny (l’actual plaça de l’Oli, el carrer dels Ciutadans, les places de les Albergueries i de Bell-lloc i el carrer de l’Albareda, amb els seus travessers).
Des del final del segle XIII, la burgesia assolí la màxima puixança, paral·lelament al desenvolupament del municipi, del qual mantingué un control gairebé absolut. El fet de concentrar els principals càrrecs públics municipals (jurats) o reials (sotsveguers, batlles, procuradors, notaris, jutges) els donà un caràcter acusadament conservador. També afavoriren la instal·lació dels nous convents mendicants –la Mercè (1222), Sant Francesc (1232), Sant Domènec (1252), el Carme (1295) i Santa Clara (1319)–, més d’acord amb la seva mentalitat que els antics cenobis urbans.
L’organització municipal
L’estructuració d’un govern municipal va començar a la darreria del segle XIII. Fins aleshores, la ciutat depenia directament del monarca i dels seus funcionaris i els sectors situats sota jurisdicció eclesiàstica en quedaven al marge: el burg de Sant Pere de Galligants i gran part de la Força Vella, al voltant de la catedral. Eren poc significatius els sectors dependents dels tres castells urbans, Gironella, Sobreportes i Requesens, que defensaven els punts més exposats de la Força Vella. La superior potestat comtal s’havia manifestat des de la darreria del segle XII amb l’alliberament atorgat als gironins dels mals usos de la intestia i l’eixorquia. També fou remarcable l’enfranquiment concedit l’any 1232 per Jaume I de diversos serveis fiscals (lleudes, pesatges, portatges, usatges, toltes…). Això no significava l’existència d’un govern municipal; els gironins estaven sotmesos a l’autoritat reial, representada per veguers, batlles i jutges.
Va ser l’any 1284 que el rei Pere II va concedir l’anomenat “Privilegi d’en Provençal”, l’acta fundacional del municipi gironí. El document disposava l’elecció de sis prohoms, més endavant anomenats jurats, veritables regidors municipals. A la primera meitat del segle XIV s’amplià aquest primer nucli administratiu amb nous càrrecs municipals: el clavari, els oïdors o controladors de les despeses municipals, els obrers o sobrepostats, encarregats de l’urbanisme, el mostassà, que vetllava pel control dels mercats i els oficis, a més dels saigs o policia local. Des del començament del segle XIV, el nou govern municipal va ampliar el seu àmbit de competències gràcies als privilegis i ordenacions concedits pels monarques, generalment en canvi de l’increment dels donatius al rei pels gironins. Per al funcionament del govern municipal, els jurats disposaven de la recaptació de les imposicions i de les talles, encara que de vegades revertien a la Corona.
El sistema d’elecció dels jurats fou sempre conflictiu. Eren nomenats en grups de dos per a cadascuna de les mans o estaments urbans (major, mitjana i menor), que dividien els gironins segons la seva riquesa, però no quedava definit el nombre d’electors (que depenia de la riquesa o dels oficis). Els jurats de les mans major i mitjana eren triats sempre entre els ciutadans propietaris i només els dos jurats de la mà menor representaven la diversitat dels oficis populars. Els enfrontaments i, sovint, la violència electoral obligaren a reduir el nombre de consellers a vuitanta, l’any 1345. Però aquests processos electorals, que tenien lloc al claustre del convent de Sant Francesc, mantingueren la seva conflictivitat fins que els reis decidiren establir el procediment de la insaculació al segle XV. La casa del Consell de la Ciutat, nom oficial des del 1446, començà a ser edificada a l’inici del segle XV, al lloc que ocupa l’actual ajuntament.
Bibliografia consultada
Madurell, 1964-65; Costa i Paretas, 1974-75; Freixas, 1983; Guilleré, 1993-94, vol. I; Canal i altres, 1995a, 1995b, 1995c i 1995d; Fernández, 1995; Canal i altres, 1998 i 2000.