Escut de la ciutat de Barcelona procedent de la font de la plaça de Santa Maria del Mar (1402).
© MNAC/MAC, núm. 14 158 – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà
La gestació de la ciutat gòtica
Els tres segles designats amb l’apel·latiu “gòtic”, una periodització de límits convencionals, es caracteritzen per l’extraordinària empenta del món urbà. Encara que, considerat en conjunt, el fenomen més original d’aquest creixement urbà baixmedieval és l’aparició d’un gran nombre de viles que estructuren el territori, fou a les principals ciutats on millor es difongué el nou ordre gòtic. La concentració del poder polític, religiós i econòmic en aquests centres comportà una major riquesa i complexitat de la forma urbana, un ordenament institucional més complet i un major desplegament de les formes de la nova arquitectura. Barcelona ha estat particularment marcada pel llegat d’aquesta etapa de la seva història.
Generalment, es divideix aquest període en dues fases contraposades. La primera, que comprèn el segle XIII i les primeres dècades del XIV, fou de creixement demogràfic, d’expansió física de la ciutat i d’articulació d’un nou ordre institucional i polític. Va ser un extraordinari cicle expansiu d’abast continental, que a Barcelona es caracteritzà per un gran augment de la riquesa comercial, gràcies a la perfecta simbiosi entre un potent patriciat urbà i la política d’expansió cap a la Mediterrània de la Corona. Fou el mateix èxit econòmic de la ciutat i dels països de la Corona d’Aragó el que féu necessari l’autogovern, que va assolir les primeres fites entre el 1249 i el 1274 amb la formació del Consell de Cent, una eina per a regular els conflictes derivats d’una transformació d’aquesta magnitud i per a assegurar els nous recursos fiscals que feien falta per a satisfer les noves necessitats. El creixement de la població i de l’àrea urbana, la major complexitat de la seva economia, les noves institucions, tot evidencia que aquesta primera fase fou cabdal. Es podria dir que s’hi covà gairebé tot el que defineix la ciutat gòtica. Resulta, en canvi, difícil fer-se una idea precisa de la ciutat d’aquest període.
La ciutat des del cim de la muntanya de Montjüic el 1563, segons el dibuix d’Antoon van den Wijngaerde. A primer terme, el recinte murallat del Raval i, més endins, el de la Rambla.
ECSA
La segona etapa, que es desenvolupà al llarg dels segles XIV i XV, es caracteritza per la paradoxa, força comuna en moltes ciutats europees, de ser el període més brillant i alhora el més dramàticament catàstrofic. Pierre Bonnassie qualificà el segle XIV com “el segle d’or del negoci català”. Fou el temps de les grans fortunes burgeses, de l’estabilitat política, del desplegament i el perfeccionament de les institucions municipals i del sistema corporatiu. Com també el temps de la gran empenta del nou llenguatge gòtic en l’arquitectura i en les arts plàstiques. Alhora, durant el segle XIV, tocà sostre el gran cicle de creixement que arrencava del final del segle X, basat en l’expansió demogràfica i en l’extensió dels conreus. A partir d’aleshores, crisis de subsistència recurrents, la gran catàstrofe continental de la Pesta Negra, l’any 1348, i després brots epidèmics intermitents, delmaren la població. El canvi en la relació entre la terra i el treball i la concentració de l’esforç en els conreus més fèrtils reduïren els preus del gra, de manera que els ingressos i el consum urbans van augmentar en termes relatius. Aquest fet, conjuntament amb la concentració de les fortunes pel mecanisme de les herències, comportà un increment substancial del consum sumptuari. Aquesta concatenació de circumstàncies ajuda a explicar l’esplendor artística i arquitectònica del període, i l’extraordinària capacitat de les principals ciutats per a fer front a les crisis.
Els fogatjaments del segle XIV, del final del XV i del XVI, tot i la cautela que hem de tenir amb aquest tipus de fonts, ho corroboren en el nostre cas. El primer que cal remarcar és la forta i llarga davallada demogràfica en el conjunt de Catalunya, que contrasta amb el reforçament, relatiu, de la ciutat de Barcelona. Aquests fogatjaments registren un creixement en una primera etapa, malgrat la crisi, i després un lleu declivi, però amb una clara tendència a l’estabilitat. És significatiu observar que el pes demogràfic de Barcelona augmenta respecte al del conjunt de Catalunya. En el fogatjament del 1360, la ciutat té 6 568 focs, cosa que representa el 6,4% dels de Catalunya (102 068 focs). En el del 1378, en consten 7 259, és a dir, el 8,7% dels de Catalunya (83 171). Mentre que el 1497 Barcelona, tot i que ha perdut habitants respecte al segle XIV, amb 6 163 focs representa el 10,35% de la població de Catalunya, que ha baixat fins als 59 544 focs. Encara que no tenim dades anteriors a la Pesta Negra, els fogatjaments ens donen una idea de la magnitud del desastre demogràfic, com també de la capacitat d’adaptació i de la consolidació de la ciutat.
A partir de la segona meitat del XIV, aquests mateixos fogatjaments, juntament amb la conservació de l’estructura viària de la ciutat, permeten conèixer amb més seguretat la forma de la ciutat i les relacions entre la societat i l’espai urbà. En la mesura que coneixem millor la ciutat d’aquest període, resulta més evident fins a quin punt fou determinada per les herències dels segles anteriors. La ciutat gòtica, que s’anà esbossant als segles previs, és de fet la consumació d’un procés, el resultat d’un seguit de superposicions, reformes i reordenacions i d’un recorregut sovint accidentat, en el qual les velles i les noves peces urbanes van anar encaixant fins a bastir un ordre nou que demostrà una capacitat de pervivència i reproducció molt considerable.
Les herències que determinen la forma urbana
Per entendre, doncs, la forma de la ciutat cal considerar els antecedents, especialment els elements i processos que més contribuïren a estructurar la ciutat. Cal començar pels dos pols que generaren la ciutat baixmedieval: la ciutat tancada dintre de les muralles romanocomtals i el Mercadal, que se celebrava a la porta oriental de la muralla.
Barcelona. 1 Casa del Juí dels Draps o tribunal del Pont d’en Campderà; 2 pallol (1387-89), hala dels Draps i sala d’Armes (XVI); 3 casa de la Bolla o del General; 4 Castell Nou.
M. Guàrdia
La muralla reforçada del Baix Imperi va ser un factor de continuïtat i la garantia de la ciutat en els temps turbulents de l’alta edat mitjana. Però després del saqueig d’Almansor, el 985, les seves torres van passar sota el domini dels diversos poders de la ciutat. Les dues portes del cardo romà passaren sota el control del comte, mentre que les dues del decumanus quedaren sota el de la jerarquia eclesiàstica. La porta occidental de la muralla, que s’obria cap al que avui és el carrer de la Boqueria, es convertí, controlat pel comte, en el Castell Nou, la reforma del qual motivà una alteració del curs del cardo romà. La porta oriental, on s’iniciava el camí que portava cap a França, es convertí en el castell del Vescomte, més tard castell del Veguer o, dit també, Castell Vell. Com a seu del funcionari comtal que impartia justícia, fou la presó de la ciutat. La porta nord del decumanus, que quedà sota el domini del bisbe, era anomenada Porta Bisbal, i després es conegué com a Porta Nova. La porta del Regomir, més pròxima a la platja, pertanyia segons alguns documents al degà, i va ser cedida més tard als templers. La part de la ciutat més construïda i més monumental era la que s’estenia entre el Castell Vell i la Porta Bisbal, on els comtes tenien el seu palau recolzat a la muralla. Al costat hi havia l’àrea episcopal, amb les construccions que formaven el conjunt catedralici. Vers el 1046 es començà a edificar la nova catedral romànica, que amb el nou claustre, altres dependències i el cementiri, canvià radicalment el barri i el dotà de monumentalitat. Cap al Castell Nou, el call, de límits encara flexibles, és esmentat per primer cop el 1082.
Fora de les muralles, al peu del castell del Veguer, el Mercadal fou el principal dinamitzador de la ciutat i generà un creixement notable al seu voltant. El desviament de la riera del Merdançar abans del 1060 n’és un símptoma i, alhora, un fet que devia facilitar la consolidació d’un burg molt actiu, que s’estenia del Mercadal, pel peu de la muralla, cap a la Porta Bisbal, per la via francigena i pel camí que duia a Santa Maria del Mar. Dintre del recinte murallat és a l’àrea pròxima al mercat on es troben documentats els primers obradors.
La platja pròxima, que es convertí en un barri de pescadors, i el Rec Comtal, format poc abans del 1045 seguint la traça del vell aqüeducte romà, serien també elements topogràfics decisius de la ciutat gòtica. A la platja es formà, a partir del segle XII, l’àrea portuària i marinera. Completaven aquest esquelet bàsic els camins que sortien de les portes de la muralla, els més transitats que confluïen al Mercadal i els que anaven a ravals o agrupaments de cases, generalment sorgits al voltant d’algun establiment religiós, com el que s’havia format a l’entorn de l’església de Santa Maria del Pi, a la fi del segle XI, i més tard el que sorgí a la Figuera Cucurella (l’actual carrer de Cucurulla) o a l’àrea prop de Santa Anna.
Sobre aquest esquelet bàsic les iniciatives urbanitzadores anaren bastint la musculatura de la ciutat gòtica. Les primeres notícies són ja del segle XI. La més significativa fou la formació, cap als anys 1080 i per iniciativa dels canonges de la catedral, de la vila nova de l’àrea dels carrers dels Banys Vells, de Montcada i de Flassaders. Després de la primera empenta del segle XI, no hi ha indicis d’un nou impuls fins cap al 1140, quan cal destacar el protagonisme dels ordes militars. Els templers, els hospitalers i l’orde del Sant Sepulcre van rebre o adquirir propietats a la ciutat o al seu suburbi. L’orde del Sant Sepulcre va ser el responsable de la urbanització d’una vila nova a l’àrea que va des del carrer de la Canuda fins a Santa Anna. Els promotors van ser molt diversos: els monjos cistercencs a l’àrea del Carrer Comtal, ciutadans particulars, com per exemple a l’àrea entre la riera de Sant Joan i Sant Pere de les Puelles, o sota el carrer de la Portaferrissa. També la Corona, cap al 1160, va promoure la construcció de cases i tallers cap als Banys Nous per obtenir-ne rendes.
Plànol de la ciutat vers el 1697, amb la muralla medieval reforçada pels baluards barrocs. Encara es constata la desigual densitat de població entre els barris del centre i de més a llevant d’una banda, i el Raval de l’altra, separats per la Rambla.
MHCB
La línia litoral havia avançat durant el segle XII i la platja feia les funcions de port. Les dificultats econòmiques impulsaren el rei Pere el Catòlic a fer nombroses concessions a tota la franja costanera, que a les dècades següents va ser urbanitzada en benefici, principalment, de cinc grans famílies. La vila nova d’Alfou, entre el carrer de Basea i el carrer de la Mar, estava clarament urbanitzada abans del 1220. La vila nova al peu de les muralles del Regomir, que probablement s’estenia fins al carrer d’en Gignàs, està documentada el 1205. Hi ha també notícies de construccions a la zona dels Còdols, així com de l’obertura de vici nous (vies noves) d’accés a les cases.
Cap al 1200 la majoria d’aquestes urbanitzacions es basaven en una forma de contracte d’arrendament perpetu de caràcter emfitèutic, que es vincula a la recuperació del dret romà a les darreres dècades del segle XII, els elements constitutius del qual ja apareixen molt abans. El propietari de la terra posava en marxa el procés, traçava el carrer si calia i anava establint els emfiteutes en solars aptes per a la construcció de cases. El contracte emfitèutic minimitzava la inversió del senyor directe i de l’emfiteuta i era, per tant, la fórmula idònia per a una economia mancada de capitals. Aquesta forma d’arrendament, que fou bàsica en el context urbà, perquè protegia la possessió de la terra i estimulava la millora de la propietat, esdevingué el principal instrument contractual en la urbanització de la ciutat i regulà la construcció i el manteniment dels immobles pràcticament fins al segle XX.
Aquestes expansions suburbanes anaren dibuixant la forma gòtica de la ciutat, però necessitaren un temps de consolidació i un encaix progressiu en el seu conjunt. Les institucions religioses, fortament renovades durant el segle XIII, foren les primeres a exercir aquest paper articulador. En especial, els nous ordes mendicants que s’anaren instal·lant, al llarg del segle, als principals barris en formació. Encara que inicialment eren institucions modestes van créixer en nombre i riquesa, i van exercir una gran influència en la vida urbana.
Els perfils de la ciutat gòtica: les muralles i els fogatjaments
No és casual que les primeres notícies sobre la construcció d’un nou recinte que limités i donés forma a la ciutat coincideixin amb l’adopció de la forma definitiva del govern municipal. Sabem que els portals de Jonqueres i de Santa Anna existien el 1275; el 1260 s’esmentava també la Portaferrissa, i el Portal Nou el 1295. L’existència dels portals només tenia sentit si hi havia un recinte capaç de tancar efectivament l’espai urbà, encara que estigués resolt amb construccions provisionals, ja que, abans que un instrument de defensa, el recinte era una eina de control principalment fiscal a mans del govern de la ciutat. Va ser també un motiu d’imposicions i de reforçament del poder municipal. Quan a causa de la guerra contra Castella, a mitjan segle XIV, es van reprendre les obres de la muralla, el rei autoritzà les primeres imposicions extraordinàries destinades a aquest fi, el 1357. S’elaboraren aleshores els primers fogatjaments que es conserven de la ciutat, recomptes de focs amb intencions fiscals o militars que permeten una aproximació molt millor a la població i a l’estructura urbana. Els fogatjaments dividien la ciutat en quatre quarters (de Mar, Framenors, Sant Pere i Pi), una divisió administrativa que s’imposava per sobre del mosaic de barris històrics, parròquies i àrees funcionals, i que remarcava la unitat superior de la ciutat. La divisió passava pels principals eixos que estructuraven la ciutat gòtica, els quals s’encreuaven a la plaça del Blat (l’antic Mercadal del segle XI i actual plaça de l’Àngel).
Hi podem comprovar les noves extensions, a llevant, a l’àrea més dinàmica de la ciutat, i la plena consolidació de la urbanització de traçat regular a la franja litoral, entre Santa Maria del Mar i el Rec Comtal, iniciada al segle XIII. Així com la formació de l’anomenada Vilanova dels Molins de la Mar, a l’altra banda del Rec Comtal, on el 1309 s’instal·là el convent de Sant Agustí. Dues àrees molt habitades, ja que totes dues concentraven aproximadament el 20% de la població de la ciutat i el 65% de la del quarter de Mar. La construcció del nou tram de la muralla entre el Portal Nou i el convent de Santa Clara, i després el mur de Santa Clara a la Torre Nova, incorporà aquests nous poblaments a la ciutat, però fixà un front d’expansió que fins aleshores es mantenia viu. L’església de Santa Eulàlia i el grup d’habitatges que l’envoltava quedà a l’exterior i, a la llarga, acabà desapareixent. Probablement les notícies d’enderrocs arran de la construcció de la muralla fan referència a aquest sector. Aquesta muralla va tancar una superfície de 122 ha aproximadament. El recinte quedà obert per la banda de mar, on només s’edificaren dos trams: de Santa Clara a la Torre Nova i de la Rambla a la plaça del Vi. Entre aquests dos trams, la platja era la principal porta de la ciutat.
Simultàniament a l’acabament d’aquest primer recinte, s’inicià la muralla del Raval, que s’acabà al segle XV i tancava 96 ha més, gairebé el 80% de la superfície de la ciutat murada fins aleshores. Al final del segle XV, però, només hi vivia el 13% de la població de la ciutat. Acollí, en canvi, un bon nombre de construccions rellevants: algunes d’anteriors a la formació del recinte i altres de posteriors, com les drassanes, l’hospital de la Santa Creu i nombrosos edificis religiosos. Segons Pierre Vilar, “impressiona el contrast entre les previsions dels homes del segle XIV i les realitzacions del segle XV”, i afegeix que “la distància entre previsió i realitat, aquest vestit massa gran donat a la capital, caracteritzen i daten força bé el pas d’una conjuntura de desenvolupament –per Barcelona i per al Principat– a una conjuntura de replegament”. De fet, reprèn un argument que s’ha esgrimit amb relació a altres ciutats i que és el resultat d’un equívoc. Quan es va construir el Raval, no hi havia cap indici d’expansió important de la ciutat vers aquella àrea. El nucli més dinàmic i expansiu era a l’est, al quarter de Mar o de la Mar. Cal pensar, doncs, que el Raval obeïa a altres previsions. La conservació de la muralla de la Rambla, que mantenia el Raval com una àrea suburbana, sembla confirmar-ho. Probablement l’objectiu era incorporar hortes i un espai per a la recollida de gent i bestiar en cas de setge. És possible també que s’intentés aproximar la muralla a Montjuïc per evitar atacs des d’aquella banda.
La reordenació dels espais comercials: la façana de Mar
Malgrat l’artificialitat de la divisió en quarters, aquests poden servir per a una aproximació a la informació que ens aporten els fogatjaments. El primer que evidencien és la importància demogràfica, econòmica i funcional del que anomenaven “quarter de Mar”. Tot i que representava poc més del 30% del nombre total dels focs, s’hi concentraven la màxima quantitat i diversitat d’oficis, i especialment s’hi desenvolupaven la majoria dels dedicats a activitats vinculades amb la mar (el 79% de tota la ciutat, segons el fogatjament militar del 1389). També els que tenen a veure amb el teixit i la pell (a la vora del 57%), a més d’una bona part dels mercaders de la ciutat (44%). Si afegim al quarter de Mar les àrees que li són més pròximes dels quarters de Framenors i de Sant Pere, obtenim una àrea urbana que, amb el 14% de la superfície de la ciutat, concentra el 41% de la població urbana.
El creixement de la ciutat i les diverses expansions dels seus teixits no modifiquen substancialment els principals centres de la ciutat. Augmenta el nombre d’activitats i la població que gravita sobre aquests espais centrals que es van congestionant. Durant el segle XIII, el control de l’espai urbà depenia en exclusiva dels funcionaris reials. Jaume II va concedir, el 1301, el privilegi de disposar de dos magistrats municipals, els obrers, perquè tinguessin cura de les obres públiques, les places, el clavegueram i qualsevol altra intervenció que es dugués a terme. Els obrers també es feien càrrec de la regulació de les àrees de venda i, entre altres coses, van intervenir en alguns punts molt cèntrics i congestionats. Coneixem algunes d’aquestes actuacions, com la reforma de la plaça del Blat, la formació de la Plaça Nova, l’eixamplament del carrer dels Canvis, l’enderrocament d’algunes cases per regularitzar el traçat de places… També tenim notícies d’intervencions que comporten obertures de carrers al cor del quarter de Mar, com el carrer d’En Vidal, entre la plaça del Blat (abans el Mercadal) i la plaça de l’Oli, o del carrer de Cremat Gran, entre els de Montcada i de Flassaders, que devien respondre fonamentalment a un procés de densificació. S’observen nombrosos indicis d’una reordenació dels espais de mercat segons els productes a la venda, i una extensió de les àrees més comercials cap a Santa Maria del Mar i el front marítim. El dinamisme i la riquesa del barri impulsaren l’ambiciosa i ràpida construcció de la magnífica església gòtica de Santa Maria entre el 1329 i el 1383. La centralitat creixent del Born n’era un altre símptoma inequívoc, com també el pes creixent de la façana litoral, la qual, a més de mantenir la seva funció portuària, s’estava transformant en una àrea comercial.
La costa de Barcelona mancava de condicions naturals que la fessin especialment apta com a ciutat portuària. Amb tot, entre el peu del recinte romà i el convent de Santa Clara la façana litoral era utilitzada com a port i, en segon lloc, com a drassana. Era sobretot a l’àrea pròxima a Santa Maria del Mar i fins a la Fusteria, espai en què s’alçava la vella drassana i que avui ocupa l’edifici de Correus, on es concentraven les principals activitats relacionades amb el trànsit marítim.
Restitució hipotètica de la trama urbana central de la ciutat vers el 1516. Escala 1/8 000. 1 plaça de la Blanqueria; 2 Bòria; 3 carrer dels Canvis; 4 placa dels Canvis; 5 Corders; 6 Corríbia o Corrúbìa; 7 Cremat Gran; 8 Cucurulla; 9 Dagueria; 10 Filateres; 11 Freneria; 12 Giralt Pellicer; 13 plaça de la Llana; 14 pla d’en Llull; 15 Mercadal, plaça del Blat (XIV-XV); 16 plaça de l’Oli; 17 Plaça Nova; 18 plaça de Sant Jaume; 19 Semoleres; 20 Tapinería; 21 plaça del Vi; 22 baixada de Viladecols.
M. Guàrdia
L’increment de les activitats portuàries a la darreria del segle XIV i el principi del XV portà a construir un dic davant de Santa Clara, que s’inicià el 1439, per oferir un mínim resguard a les operacions de càrrega i descàrrega dels vaixells. Això provocà canvis en el perfil del litoral i les sorres acumulades no van tardar gaire a inutilitzar-lo. També se’n va derivar l’erosió del tram de muralles entre Framenors i la plaça del Vi. El 1477 es començà a construir un nou dic davant la Torre Nova. El baix cost del transport marítim comportava que una gran part de les mercaderies arribessin per mar, seguint vies de cabotatge o de procedències llunyanes. Hi havia, per exemple, dues places del blat. El gra arribat per terra es venia a l’antic Mercadal, anomenat aleshores plaça del Blat, on es van construir uns pallols. El gra arribat per mar es venia a la platja, davant de Santa Maria del Mar, on es van edificar uns altres pallols que aviat esdevingueren els principals de la ciutat. Cap a ponent d’aquestes construccions hi havia la peixateria (pescateria) i després la plaça dels Canvis, on es concentraven els canvistes. L’àmplia façana porticada de la plaça dels Encants s’estenia des de l’actual carrer del Consolat de Mar, prop de la plaça dels Canvis, fins a la Fusteria, i era on se subhastaven els articles de segona mà. Probablement ocupava l’espai de les antigues drassanes reials. La part occidental es coneixia com a plaça del Vi. La toponímia dels fogatjaments informa sobre la progressiva diversificació d’aquest espai, que va esdevenir un dels més comercials i més actius de la ciutat. Justament a la plaça dels Canvis, davant la mar, ja el 1339 la ciutat havia comprat unes cases per edificar-hi una llotja. L’actual edifici gòtic (que fou envoltat al segle XVIII per un de nou, neoclàssic) no es començà fins molt més tard, vers el 1380-82. Aquesta construcció va marcar decisivament el progressiu procés de dignificació d’aquest tram del front marítim, que esdevingué l’autèntica entrada monumental de la ciutat. L’edificació de l’hala dels Draps, sobre la qual s’aixecà al segle XVI la sala d’Armes, contribuí a la progressiva monumentalització de la façana de la ciutat.
L’emergència i l’organització dels espais productius
La cristal·lització d’aquesta façana marítima és l’expressió del gran impuls mercantil que desplegà Barcelona des de la conquesta de Mallorca el 1229. L’empenta comercial va alimentar l’expansió demogràfica, la qual cosa comportà una dificultat creixent d’assegurar el proveïment de la població urbana. Sembla que al tombant del 1300 tingué lloc un canvi important com a resposta a aquest desequilibri. Fins aleshores, en el joc d’intercanvis que alimentaven el comerç a llarga distància, hi tenien un paper important l’exportació de teixits, sobretot de draps de llana fina procedents del nord de França i dels Països Baixos. El govern de la ciutat potencià, aleshores, la producció local de draps de suficient qualitat per a substituir en els intercanvis comercials els draps francesos i flamencs i mantenir equilibrada la balança comercial. De tots els productes que la ciutat exportava, per la quantitat de població que ocupava, el drap de llana era el més important. La pell era també un altre sector rellevant. En canvi, el comerç del ferro i del corall, encara que era molt lucratiu, no tenia la mateixa incidència social.
La localització topogràfica d’aquestes activitats industrials era determinada per dos factors: la tendència general de tots els oficis a concentrar-se en àrees concretes de la ciutat i la necessitat d’un ús intensiu de l’aigua en el procés de producció. Això convertí el Rec Comtal en l’eix dels oficis industrials del tèxtil i de la pell.
La proximitat entre oficis és un fet general i reconegut a les ciutats preindustrials i fàcilment comprovable en el cas de Barcelona a través dels fogatjaments. Això es pot explicar per diverses raons: el costum, els avantatges econòmics de la concentració propis de qualsevol mercat i, també, el control de les confraries o gremis, que s’havien anat convertint en institucions poderoses. En el cas dels oficis més comercials, allò més convenient era situar-se a les àrees de mercat més concorregudes i a prop dels seus competidors. Tot sembla indicar que els que quedaven apartats d’aquesta localització òptima eren els artesans més pobres. En els sectors més industrials, els del cuir i de la llana, la proximitat era forçada per la necessitat d’aigua, i perquè en el procés en cadena intervenien un nombre considerable d’especialitats artesanes. En el cas de la producció de draps de llana, el procés, controlat pels paraires, requeria la participació de molts altres oficis i es dividia en moltes fases de treball, algunes fetes per mà d’obra no agremiada, com el rentatge, el pentinament o la filatura. El producte passava d’un taller a l’altre fins a l’acabat dels draps que s’havien de comercialitzar. El procés era sotmès a un control de qualitat estricte. Els cònsols del gremi dels paraires tenien dret a inspeccionar qualsevol establiment per evitar fraus. No solament del seu ofici, sinó també dels mercaders, els drapers, els sastres, els calceters, etc. El tribunal del Pont d’en Campderà (la “casa del Juy dels Draps” en el fogatjament del 1516), situat davant de Sant Agustí, era format per prohoms dels diversos oficis que hi intervenien i jutjaven els casos de frau.
Durant els segles XIV i XV, s’afirmà el pes d’aquests oficis industrials, en una mostra de la capacitat d’adaptació de la ciutat a un període crític. Si es comparen els fogatjaments del 1378 i el del 1516, es comprova un augment significatiu dels oficis de la pell. Al quarter de Mar, els blanquers augmentaren el 14,5% i els assaonadors el 53%, fet que resulta més significatiu si considerem la davallada global de la població. Els blanquers passaren de ser el 2,8% del quarter a representar-ne el 4,2%, i els assaonadors de l’1,3% al 2,5%. Aquest creixement anà acompanyat d’una nova localització cap a l’altra banda del Rec Comtal d’aquests oficis, que ocuparen la Vilanova dels Molins de la Mar, mentre disminuïa el seu pes en les tradicionals illes de la Blanqueria, entre el carrer dels Carders i el carrer dels Assaonadors.
És, però, el quarter de Sant Pere el que sembla més afectat per una reordenació dels oficis industrials. El fogatjament del 1389 i les dades fiscals del XIV el mostren com un barri poc poblat i relativament benestant, amb una escassa presència d’oficis menestrals. El 1516 la població havia augmentat considerablement i s’hi concentrava una gran part de les activitats draperes de la ciutat. Els paraires representaven el 59% (el 1389 només n’hi havia un 5%) i els teixidors el 45% (només l’11,4% el 1389). Si fem cas del fogatjament, el canvi fou radical i és legítim pensar en un procés promogut en part pel poder municipal per fer front a la greu crisi del segle XV.
Aquest segle fou, en efecte, crític i la llarga guerra civil contra Joan II va tenir efectes devastadors per a l’economia. A Barcelona comportà la pèrdua de mercats exteriors cabdals per a l’equilibri econòmic de la ciutat i l’enfonsament de la marina catalana. Els oficis que hi estaven vinculats sofriren una davallada brusca, que queda reflectida en els fogatjaments. Llevat dels pescadors, tots els oficis relacionats amb la mar, com els mariners, els patrons i els barquers, el 1516 només representaven el 39% dels del 1378. Els oficis que participaven en la construcció de naus, com els fusters, els mestres d’aixa, els calafats, etc., passaren de significar el 40% del quarter el 1378 a representar-ne el 8% el 1516. Els intents de construcció d’un port durant el segle XV i la progressiva monumentalització i importància comercial de la façana marítima no poden ocultar aquesta pèrdua dramàtica que l’edat moderna ja no recuperarà.
Les transformacions del centre romà i l’aristocratització del barri de Framenors
La muralla romana havia anat desapareixent darrere de les diverses construccions que s’hi adheriren i que n’ocuparen les torres. El procés s’havia iniciat al segle XI i devia culminar durant el XIII. El 1253 els templers obriren dos carrers a través de la muralla al sector de mar, i per les mateixes dates l’àrea comercial amb centre al vell Mercadal s’expandia per l’antic cardo fins als carrers de la Freneria i la Dagueria. Però tot i l’aparent desaparició dels límits del recinte emmurallat antic no es va perdre la memòria del seu significat com a nucli originari i centre històric tradicional de la ciutat. Al contrari, durant el segle XIV aquest nucli va ser sotmès a un seguit de profundes transformacions que en canviaren radicalment la fesomia i que en renovaren el caràcter monumental i simbòlic. El primer episodi important és l’inici, el 1298, de la construcció de la nova catedral gòtica, que havia de substituir l’edifici romànic. L’obra s’anà bastint durant el segle XIV i al principi del XV s’estava ja en disposició de projectar-se’n la façana –la traça del mestre Carlí és del 1408– i s’estava treballant en el claustre, edificat sobre el cementiri de la catedral romànica. La darrera volta del claustre es tancà el 1448. La reconstrucció de la catedral s’inscrigué en un ampli procés de reforma de tot el barri. El 1422 s’enderrocà la muralla davant la façana inacabada i s’urbanitzà tot l’espai que enllaçava per les escales de la seu amb el carrer de la Corríbia.
Aquestes reformes anaren acompanyades de la renovació, per etapes, del Palau Reial Major. El vell palau comtal va ser reformat primer per Jaume II, que hi va fer construir la capella de Santa Àgata a l’inici del segle XIV. Anys més tard, Pere el Cerimoniós va impulsar una nova campanya de reformes, entre les quals destaca la construcció del gran Saló del Tinell. Amb tot, la dimensió i la localització del vell palau no resultava del tot satisfactòria, en part per la proximitat de l’àrea de mercat, i durant el segle XIV els monarques mantingueren la intenció, mai consumada, de construir un palau nou prop de les drassanes i del convent de Framenors. No podem oblidar la relació dels monarques amb els franciscans, almenys des de Jaume II. El mateix Pere el Cerimoniós adquirí vers el 1367-68, per a la seva esposa, el que s’anomenà Palau Reial Menor, o de la Reina. També va adquirir unes hortes a ponent i al peu d’aquest palau. El seu fill Joan I comprà un camp prop de les drassanes, seguint la idea de construir-hi un palau, i segons sembla Martí l’Humà va mantenir aquesta intenció (fins i tot se’n començaren els fonaments), que finalment no es va portar a terme.
La plaça del Rei, configurada per les dues ales del Palau Reial Major, dels segles XIV-XV, i el palau del Lloctinent, de mitjan segle XVI.
ECSA – G.Serra
La cort i el Consell de Cent semblen obeir a impulsos oposats durant aquests dos segles quant a la reordenació general de l’espai urbà. El Consell de Cent, que havia fet tradicionalment les seves reunions al convent dels franciscans, es traslladà al Saló de Cent, a tocar de l’església de Sant Jaume, el 1373. Al mateix temps, la decidida voluntat reial de desplaçar la seva residència a l’àrea de les drassanes es correspon amb la progressiva aristocratització del quarter de Framenors, que advertim en els fogatjaments. És significatiu que en el del 1516 l’infant Enric, lloctinent del rei, estigués allotjat en un palau al pla de Framenors, que, d’altra banda, havia esdevingut el lloc on tradicionalment el monarca jurava els privilegis de la ciutat en les entrades reials, i on s’anaren instal·lant moltes de les famílies més nobles de la ciutat.
Entre el conjunt de reformes que transformen l’estructura urbana, la més radical va ser la que afectà els dos calls que hi havia a la ciutat. La presència hebrea es remuntava, almenys, a l’època carolíngia i hi ha documentat el call a les últimes dècades del segle XI. Estava situat al quadrant occidental del recinte romà, sota la protecció del Castell Nou, i s’estenia fins al palau del bisbe. A partir del concili IV del Laterà l’any 1215, s’anà imposant una política de segregació, que portà finalment al tancament del call amb portes i un mur. El creixement de la comunitat hebrea, que contribuí de manera decisiva al dinamisme econòmic de la ciutat, va ser constant durant el segle XIII i les primeres dècades del segle XIV. Sembla que la comunitat arribà als 4 000 habitants. El 1257 fou creat un nou call, que adoptà diverses denominacions, “call d’en Sanaüja”, “call de n’Àngela” o, més habitualment, “Call Menor”. Era situat fora del recinte romà, al peu del Castell Nou. Consistia en un sol carrer amb portals a cada extrem. L’expansió d’aquestes comunitats anà acompanyada d’una creixent hostilitat, general a tot Europa, en bona part provocada per la intransigència de la religiositat popular inspirada pels ordes mendicants, que intentaren en va la seva conversió, i per interessos econòmics, atesa la dedicació de molts jueus a l’ofici de prestamista o banquer. Hi hagué diversos conflictes, fins que a l’agost del 1391 es desfermà l’assalt i el saqueig del call, que provocà centenars de morts i la conversió forçada dels que aconseguiren refugiar-se al Castell Nou. Una anotació del dietari municipal del 17 d’octubre de 1392 recorda l’inici de l’enderrocament d’una torre del Call Major “per ço que en la població d’aquell estiguessin los christians”. L’enderroc dels dos calls suposà l’obliteració de dos enclavaments que havien estat fonamentals en el funcionament de la ciutat gòtica i un canvi radical a l’àrea més antiga. L’erecció de la seu de la Diputació del General, que amb el temps anà creixent ocupant cases que havien estat del Call Major, culmina aquest procés de substitució. Si la considerem conjuntament amb la localització definitiva de la seu del govern municipal al costat de la plaça de Sant Jaume i si tenim en compte que el 1388 aquest pagà la pedra de la nova porxada de l’església de Sant Jaume, s’evidencia un procés molt clar. Les institucions que representen l’autonomia de la ciutat i del Principat coronaven així l’apropiació simbòlica de l’àrea de l’antic fòrum de la ciutat romana. Resulta, en aquest sentit, molt significatiu el canvi en la divisió de quarters al final del XV: el centre de la ciutat era traslladat de la plaça del Blat (antic Mercadal) a la plaça de Sant Jaume.
La permanència del llegat medieval
El Consell de Cent i la Diputació del General eren els signes visibles d’una societat vertebrada per un sòlid llegat institucional, enfortit durant un llarg període de crisi i destinat a perdurar amb pocs canvis durant dos segles. L’oligarquia urbana, a través del Consell de Cent i del sistema gremial, disposava d’un instrument per mantenir un efectiu simulacre de cohesió i participació en tots els àmbits de la vida urbana. El mateix sistema gremial havia anat enriquint el seu entramat corporatiu, regulador de les activitats econòmiques i de les relacions d’una societat fortament estamental. Per la seva banda, la Diputació del General començava a adquirir un poder creixent en el govern del Principat. El lloctinent i les poques famílies de l’alta noblesa que quedaven eren només una pàl·lida ombra de la cort reial que havia abandonat definitivament la ciutat. Un ambient poc procliu a acollir les noves formes renaixentistes, estretament lligades als cercles cortesans i de l’alta aristocràcia. Molt gelós, en canvi, de l’ordre instaurat i dels privilegis acumulats. L’absència d’un impuls econòmic comparable al que havia format la ciutat gòtica i la voluntat d’equilibri i permanència asseguraren una extraordinària persistència de l’herència gòtica, tant en les institucions com en la forma urbana. Les pràctiques constructives de l’arquitectura gòtica, nascudes amb l’ordenació gremial, tingueren una llarga supervivència, sovint recoberta per canvis d’estil epidèrmics. És, però, sobretot l’estructura de l’espai urbà la que millor evidencia fins a quin punt la ciutat estava fixada en els seus trets essencials. Carrers, places, institucions, edificis religiosos, centres de poder es mantindran inalterats durant molt de temps; en molts casos, fins avui.
Bibliografia consultada
Sanpere, 1890-92; Barraquer, 1906; Carreras i Candi, s.d. [1916]; Cabestany, 1964b; Duran i Sanpere, 1972b i 1973; Casassas – Vila, 1974; Bonnassie, 1975; Duran i Sanpere, 1975; Vinyoles, 1976; Riu, 1985a; Vinyoles, 1985; Garcia Espuche – Guàrdia, 1986; Mutgé, 1987; Garcia Espuche – Guàrdia 1992; Banks, 1992; Bensch, 1996; Riera i Sans, 1997; Rich, 1999; Batlle - Vinyoles, 2002.