L’escut de Vic a la façana de la casa de la Ciutat (segle XIV).
ECSA – G.Serra
Origen i formació
La ciutat de Vic és filla de la fusió de dos nuclis històrics: el de la part alta o llevantina de la ciutat, continuadora de l’Ausa, capital de la tribu ibera dels ausetans i més tard centre d’un municipi romà; i el de la part baixa o més ponentina, propera a les margeres del Mèder, centrada en la catedral i l’antic domini episcopal. En època gòtica es féu la seva definitiva fusió física i jurisdiccional, amb la construcció d’una única nova muralla que incloïa els dos sectors i més endavant, el 1450, amb la unificació jurídica dels dos dominis i la constitució d’un sol consell municipal per a tota la ciutat.
S’ha dit per tradició que a la part alta de la ciutat, dita més tard de Montcada, s’hi erigí abans de l’inici del segle VI una diòcesi cristiana, que el 516 tenia per bisbe Cinidi, diòcesi que va desbaratar l’ocupació sarraïna. Aquesta situació és pura hipòtesi car la part baixa de la ciutat o vicus, on hi hagué la catedral medieval, també era poblada en època romana.
Una primera ocupació carolíngia va tenir lloc el 798 i la definitiva, per Guifré el Pelós cap al 880, arran de la nova desorganització del país per la lluita d’Aissó i Guillemó contra el domini franc entorn del 825. Retornat el territori al domini carolingi, es va crear el comtat d’Osona, es va refer la ciutat i s’inicià així la dualitat de dominis abans esmentada.
El sector alt i fortificat restà de domini dels comtes, que el confiaren als vescomtes i, des del final del segle XI, a la família Montcada, que aixecà el seu castell entorn del temple romà, els murs del qual s’integraren a la nova fortalesa. Prop d’ella hi havia l’església de Sant Sadurní, existent al segle IX, més tard absorbida per l’església de la Pietat, aixecada entre el 1454 i el 1467.
Vista aèria del nucli antic de la ciutat. Les rambles que l’envolten ressegueixen el perímetre de les muralles del segle XIV.
ECSA – J. Todó
A la part baixa, no gaire lluny de la riba del Mèder, on s’han constatat vestigis de poblament d’època romana, s’hi esmenta des del 889 una catedral dedicada a Santa Maria i Sant Pere, refeta potser sobre el solar de la primitiva. El seu entorn i fins al Mercadal, la part baixa de la ciutat, fou confiat al domini i la jurisdicció dels bisbes de Vic des del seu inici. La diòcesi es reorganitzà sota la cura de l’arquebisbe de Narbona des del 885.
És a partir d’aquest moment que s’inicia la rica sèrie documental dels arxius episcopal i capitular de Vic, la qual reflecteix el creixement de la ciutat i l’organització de la comarca. Des d’aquest moment la ciutat es coneix sempre amb el nom de Vic, mentre que el d’Osona es reserva a la comarca i diòcesi.
Ambdós sectors de la ciutat anaren creixent i formaven pràcticament una unitat ja al segle XIII, bé que amb senyors i jurisdiccions diferents. Al seu punt d’unió –o cavalcant entre ambdues jurisdiccions–, s’hi formà al llarg del segle XIII el call o barri de la petita comunitat jueva, vers els actuals carrers de la Baixada de l’Eraime i les placetes de Malla i de Mont-rodon. Aquesta comunitat va aixecar una sinagoga el 1277. El call va ser destruït al segle XIV, en part durant els aldarulls posteriors a la creació del nou comtat d’Osona el 1356. Els darrers jueus de Vic es van batejar el 1391.
La part alta de la ciutat, que en representava un terç aproximat del conjunt (197 focs el 1360 contra els 395 de la part reial) i que havia estat enfeudada cap al 1088 a la família Montcada, passà al segle XIV als comtes de Foix, els quals en van tenir el domini fins el 1450, mentre que els bisbes de Vic es van desprendre de la part inferior el 1315, any en què el rei Jaume II n’adquirí el domini per un concanvi amb el bisbe Berenguer de Guàrdia. Cada sector tenia el seu sistema propi de govern i el seu mercat específic: la part de Montcada els dimarts a la plaça de la Quintana, i el sector episcopal al Mercadal, superfície plana i alta a tocar de la part nord de la jurisdicció dels Montcada. La plaça del Mercadal, l’actual Plaça Major, es configurà a partir dels segles XII i XIII (Frau, 1990-91). Més endavant, encara es creà durant el segle XIV la Plaça Nova (dita així en oposició a la Plaça Vella, que s’obria a tocar de l’església de Sant Sadurní), enfront de l’actual església de Sant Felip Neri. En aquesta plaça els prohoms de la partida reial hi construïren al final del segle XIV la casa del Consell, que, ampliada al segle XV, esdevingué la seu del nou Consell unificat de la ciutat, com s’estudia amb monografia pròpia en aquest mateix volum. Als porxos de la planta baixa d’aquest edifici hi havia les taules de les carnisseries i peixateries de la partida reial.
La creixença i unió física dels dos nuclis que formaven la ciutat va obligar al llarg del segle XIII a protegir-los amb una muralla o defenses, formades sovint pels darreres dels habitatges, sense obertures a la part baixa, i per tàpies i murs que encerclaven l’àmbit habitat. També es construïren portals a fi de defensar els principals camins d’accés a la ciutat. L’any 1368 el rei obligà a reforçar el traçat o àmbit d’aquestes primeres defenses o murs, al mateix temps que es planejà una nova i uniforme muralla en la qual es treballà fins a l’inici del segle XV.
Els ravals
Entre el segle XII i l’inici del XIV, Vic, inicialment esmentada com a vila i a partir del segle XIV sempre com a ciutat, conegué un fort creixement. La ciutat s’anà saturant, llevat del sector nord-oest de la partida episcopal o reial, cap al carrer de la Riera i el Call Nou, on hi havia horts i conreus, i aviat es formaren ravals o nuclis forans establerts al llarg dels principals camins d’accés a la ciutat. En aquests ravals s’establí molta gent d’ofici, sobretot els pellissers o assaonadors, que necessitaven l’aigua del Mèder i també s’hi establiren els primers convents creats a la ciutat.
Un dels ravals més antics és el de les Clotes, al migdia de la part dels Montcada i dins la seva jurisdicció, documentat a partir del 1146. S’estenia per la riba esquerra del Mèder, on s’ha localitzat fins als nostres dies la indústria de les pells i els cuirs, característica de la ciutat de Vic.
Més a ponent d’aquest sector, on l’antiga via romana d’Ausa a Bàrcino entrava a la ciutat pel carrer de Sant Francesc, el pont romànic i el portal de Queralt, es creà el segon i més notable raval. Aquest camí, dit també de Cerdanya, fou la principal via d’accés a la ciutat fins al final del segle XIII, quan per privilegi reial es donà categoria de camí reial al que venia de Tona i el coll de Malla cap a Vic. A l’inici d’aquest raval, a la riba dreta del Mèder, el 1217 el ciutadà Arnau de Cloquer hi erigí un hospital de peregrins amb una església dedicada a sant Bartomeu, i a partir del 1225 s’hi erigí un convent de franciscans o framenors. Més a migdia, apartat de tot nucli de poblament, hi havia també, almenys des del 1210, l’hospital de llebrosos amb la seva capella de Sant Jaume, en bona part encara subsistent.
Més a ponent del domini episcopal, prop de l’indret on s’iniciava el carrer de Jubaltar, vers les hortes de Latrans, s’hi establí el 1254 el convent dels mercedaris. Aquí es construí part del mur planejat el 1368, cosa que obligà a demolir la nova església gòtica, ja molt avançada, que el 1355 havien iniciat els mercedaris, i a traslladar el convent dins el clos fortificat, a prop del nou portal d’en Teixidor o de Jubaltar.
A la partida jussana o part baixa de la ciutat el carrer més important era el de la Ramada, encara subsistent amb el mateix nom. Era el lloc d’entrada de ramats o antiga carrerada i unia la catedral amb el portal de Malloles, el més important de ponent de la ciutat. En sortia el camí, l’antiga strata cardonensia o camí de Cardona, que unia la ciutat amb el Lluçanès i el Berguedà. També des del final del segle XIII donava entrada al nou camí de Barcelona pel coll de Malla i Tona. Fora del portal de Malloles es crearen dos ravals, el de Sant Joan o el del vell camí de Cardona, defensat amb la torre d’Amposta, i el de Sant Pere, per on passava el nou camí de Barcelona, que travessava el Mèder pel pont del Remei, erigit a partir del 1324. A l’inici d’aquest carrer es traslladà, el 1306, el convent de monges augustinianes de Santa Margarida, fundat a la parròquia de Sant Martí Sescorts, i davant seu s’edificà, a partir del 1348, el nou hospital erigit pel mercader Ramon de Terrades, que entrà en funcionament el 1384 i que des del segle XVI s’anomenà de la Santa Creu. El raval de Sant Pere va patir el saqueig i l’atac de les tropes mercenàries de l’infant Jaume de Mallorca, que passaren per la plana de Vic al final del 1374.
Fora dels portals de Gurb i de Manlleu es crearen també ravals que donaren lloc als carrers homònims. A l’inici del carrer de Gurb es traslladà el 1418 el convent de carmelitans, creat poc abans a la capella de l’Esperança de Gurb, i a partir del 1383 s’erigí en un descampat, al nord-est de la ciutat, el convent de clarisses o de Santa Clara, que al segle XVII es traslladà davant el portal de Manlleu.
Les noves muralles
La divisió de la ciutat en dues jurisdiccions i en dos sistemes de govern i el canvi de domini de la part de Montcada, en crear el rei el comtat d’Osona a favor de Bernat III de Cabrera, marit de Margarida de Foix i de Castellbò, el 1356, foren la causa de fortes rivalitats, que perduraren més d’un segle i que encara revisqueren posteriorment.
Des del moment que la part episcopal passà al rei, el 1315, aquesta es regia per un consell de tres consellers i vint jurats, mentre que la part superior o de Montcada es regia per dos síndics i una junta de prohoms o representants de nombre indefinit. No fou fins al desembre del 1368, moment en què el comte de Foix recuperà el domini de la part alta, que els concedí un govern municipal de dos consellers i dotze jurats. Aquest diferent sistema de govern afavorí algunes famílies o clans familiars, els quals atiaren les discòrdies per no perdre l’estatus privilegiat.
La creació del comtat d’Osona i la resistència de la gent de la part reial a passar a dependre d’un noble fou causa de forts enfrontaments de la part baixa de la ciutat amb els homes de Bernat III de Cabrera, que acabaren en cruentes lluites armades i la destrucció d’algunes cases i defenses de la ciutat. Això, la guerra amb Castella i el perill d’un atac a la ciutat de les Companyies Blanques de Bertrand Du Guesclin, que l’any 1366 ja havien arribat a Barcelona, obligaren la ciutat de Vic a defensar-se.
El 20 de setembre de 1368 el veguer d’Osona va rebre l’ordre reial de condicionar o posar en estat de defensa les muralles de la ciutat de Vic. Com que aquestes no tenien una estructura sistemàtica i sovint es trobaven afeblides per les edificacions adossades, es va creure que el més pràctic seria demolir tota la part que no oferís garantia de defensa, així com les construccions parasitàries adossades, i fer una obra nova ben planificada.
Per a finançar l’obra, calgué reunir els consells d’ambdues parts de la ciutat per crear censals i violaris, raó per la qual se l’havia autoritzada a endeutar-se fins a 14 000 sous, quantitat destinada a defensa i armament. Probablement fou amb aquesta finalitat que el comte de Foix creà aleshores el consell de la part alta de la ciutat, per poder dialogar i fer causa comuna amb el de la part reial.
Vic. 1 carrer de l’Hospital o de Cardona; 2 plaça de la Quintana; 3 Plaça Vella.
A. Pladevall
El 27 d’octubre següent, el cavaller Pere de Planella, comissari reial per la fortificació de Vic, va reunir les autoritats d’ambdues partides de la ciutat a fi de planejar les obres més urgents, davant del mal estat en què es trobaven les muralles. Aquestes obres havien d’estar fetes abans de la Pasqua del 1369. A més s’acordà que en una segona etapa es refarien completament les muralles i es donarien disposicions sobre la construcció de merlets, fossats i defensa dels portals, especificant la distància entre les torres i el nombre d’obrers que ho farien, cent en total, seixanta a càrrec de la part jussana o baixa de la ciutat i quaranta de la part alta o sobirana. També es donaven ordres severes per a enderrocar qualsevol edifici que obstruís l’obra projectada o la defensa de la ciutat. Tres dies més tard, el 30 d’octubre, encara es féu una ampliació de les disposicions anteriors i s’especificaren les eines necessàries per a l’obra i l’obligació de tots els mestres d’obres de la ciutat i comarca que fossin cridats, sota pena de 200 sous, a treballar-hi. També es concretaren els salaris dels mestres i dels bracers o manobres.
Es va planejar amb tot detall la construcció de torres o bestorres cada vint canes, que reforçarien les muralles, de les quals havien de sobresortir dues canes i sobrepassar-les en altura de vint pams. A més, havien d’acabar amb merlets de set pams per sis d’alçada, equidistants entre ells de vuit o nou pams. La distància entre les torres o bestorres havia de ser de vint canes, i es preveia que el mur tingués un gruix d’una cana. Tot el circuit havia d’amidar 900 canes i fou valorat en 40 000 lliures. L’acord establia que es construïssin torres rodones a cadascun dels principals portals de la ciutat amb espitlleres per a la seva defensa: dues, una per banda, als portals de Malloles, el pont de Queralt, Santa Eulàlia i Manlleu, i una als secundaris de Jubaltar, la Riera i Gurb, tal com la tenia ja el portal de Montcada, dit el Portalet, l’única torre de portal en part conservada, bé que força alterada, que havia estat aixecada el 1336 (Junyent, 1976a, pàg. 114-115).
Avui dia en resta encara un sector a la rambla de Montcada, on hi ha una torre ben sencera, i també el testimoni fotogràfic d’una altra torre situada més a ponent, derruïda a l’inici del segle XX per exigències de la circulació de vehicles. Se’n conserven dues torres més al sector del palau episcopal i part meridional del claustre de la catedral, en bona part soterrades per l’aixecament del paviment del carrer que passa a frec seu, com ha posat de manifest una recent excavació. El seu pla original era la riba del Mèder.
També n’han aparegut fonamentacions en fer obres a les cases que se’ls van sobreposar més tardanament. El 1954 es va trobar la base d’una torre i part de la muralla del portal de Malloles, refets modernament sobre la base antiga (Junyent, 1952-54).
L’obra de les muralles fou llarga i costosa i continuà fins ben entrat el segle XV. Un dels mestres que més hi treballaren fou Guillem o Guillemó de Conangle, actiu entre el 1384 i el 1391. Hi ha notes de despeses a ferrers per eines i claus i en destaca una del 1380 a Arnau de Tallabosc, ferrer de Seva, per a fer dues bombardes per a la ciutat. També hi ha pagaments a fusters per a fer un pas de ronda cobert a l’interior de les muralles.
Guillem de Conangle, per exemple, va dissenyar els ponts que creuaven els fossats que unien els portals amb els camins d’accés a la ciutat; així, féu un pont de tres arcs per a accedir al portal de Manlleu i uns altres de dos fora els portals de Santa Eulàlia i de Malloles (Ginebra, 1990).
Un acord del capítol catedral de la ciutat del 10 d’octubre de 1390 decidí que es continuessin les obres de defensa del sector del palau episcopal, que els canonges sufragaven (Gudiol, 1916).
Una de les bestorres de la muralla del sector del palau episcopal, sobrealçada en integrar-se en aquest edifici. El mur de la dreta, refet, s’aixeca sobre el basament original de la muralla.
ECSA – G.Serra
Per un altre acord del 30 de juliol de 1391, els procuradors d’ambdues parts de la ciutat, reunits al cementiri de Sant Pere, el principal de Vic, entorn de la catedral, van tractar de la venda de censals per finançar els deutes contrets per a l’obra de murs i valls, “fabricats de nou i molt fortament, amb pedra i calç”, al sector meridional de la ciutat o de la riera i el palau episcopal (Ginebra, 1990).
La construcció de la muralla va ser paral·lela a la consolidació de l’urbanisme interior del nucli urbà, amb una distribució de carrers per oficis, com encara ho recorda la denominació d’alguns carrers antics, en bona part conservada; amb una nova urbanització o supressió de carrerons al sector ocupat pel call jueu, desaparegut al final del segle XIV, i amb la definitiva urbanització o construcció d’edificis amb pòrtics al Mercadal. Tot això obligà a millores i obres públiques, com l’aportació d’aigua del sector de ponent de la plana vers la Mare de les Fonts o font gòtica presidida per un sant Miquel –conservat al Museu Episcopal–, aixecada al centre del Mercadal cap al 1447 i des d’on es distribuïa l’aigua a altres fonts públiques. També s’acabà el claustre gòtic i bona part del creuer de la catedral i, entre moltes altres decisions, el 1458 es creà la botiga del blat.
Fora ja del marc cronològic aquí fixat, el 1655, acabada la guerra dels Segadors, les muralles medievals foren alliberades d’edificis parasitaris que les havien envoltades i omplerts els fossats, cosa que obligà a aterrar centenars de cases i alguns convents (el Carme –refet més tard– i Sant Francesc). També es volgué reforçar la ciutat amb baluards externs; l’obra, però, mai no es completà. Això no obstant, tingué el mèrit de deixar net l’àmbit de les actuals rambles que circueixen la ciutat i limiten clarament el nucli o àmbit medieval fixat al final del segle XIV. Els enderrocs i la renovació d’edificis que va experimentar Vic en època barroca són el motiu també que, tot i restar molts elements d’època gòtica, no hagi pervingut sencer, llevat de l’ajuntament i algun casal del carrer de Corretgers, cap altre edifici civil anterior al segle XVI.
Vegeu també Ordinacions per a la reparació i la reconstrucció de les muralles de Vic
Bibliografia consultada
Gudiol i Cunill, 1913 i 1916; Junyent, 1952-54, 1955-57, 1968-71 i 1969; Pladevall, 1972a; Junyent, 1976a; Pladevall, 1980; Surinyach, 1985; Ginebra, 1990; Frau, 1990-91.