L’escut de la vila en una clau de volta de l’església parroquial.
BS – G.Serra
El nucli primigeni
A la darreria del segle XII, la vila del castell de Cardona ja era una realitat jurídica, social i econòmica sota el senyoratge dels vescomtes d’Osona-Cardona, senyors del castell. Amb una extensió no superior a les 2 ha i una morfologia urbana molt senzilla, presentava una estructura allargassada en direcció est-oest amb dues places juxtaposades, l’anomenada de Cardona (actual plaça de Santa Eulàlia o de les Cols) i el Mercadal (actual plaça del Mercat), enllaçades per dos vials principals que corrien en sentit longitudinal i de forma paral·lela amb forts desnivells, un de superior (Carrer Major del Mercat, ara carrer Escasany) i un d’inferior (Carrer Inferior o de Sota, anomenat després de Garrigosa i també d’Aguilar, i ara, de la Fira). La comunicació perpendicular entre ambdós vials es realitzava amb les anomenades “trencades”, carrerons que salvaven el desnivell mitjançant trams esgraonats, que l’aprofitament de l’espai edificable tendí a cobrir amb voltes o passatges sota cobert, una al carrer de Súria (actual carrer de l’Església) i l’altra a la volta de l’Hospital (actual volta de Santa Eulàlia). L’urbanisme d’aquesta vila responia a una estructura molt simple de tipus bipolar, en correspondència amb el senyoratge jurisdiccional i terrer exercit pels vescomtes i la canònica de Sant Vicenç, beneficiària de les nombroses donacions fetes pels seus patrons a la sagristia i almoina conventuals. Així, d’una banda, se’ns presenta una plaça central que concentrava les cases i els serveis comunals (forns, carnisseries, etc.) sota el domini i monopoli senyorial, mentre que, de l’altra, hi ha el cementiri sagrera de l’església de Sant Miquel sota l’administració de la sagristia de Sant Vicenç, a més de l’hospital de pobres bastit a tocar de l’anterior i també sota el control de l’Almoina conventual.
Vista aèria de Cardona, nascuda al peu del castell, capital dels dominis de la família del mateix nom.
ECSA – J. Todó
La gènesi i formació d’aquest nou nucli de població medieval sota paràmetres feudals als peus del castell i recinte conventual de Sant Vicenç, s’ha de situar en els darrers decennis del segle X i primera meitat de l’XI, en el marc físic d’un enclavament estratègic de la frontera –cruïlla de camins entre els comtats d’Urgell, Cerdanya-Berga i Osona-Barcelona (les anomenades stratas Kardonensia, altrament dites via salaria)–, en el marc jurídic de l’extraordinari règim de llibertats establert per les dues cartes de franqueses atorgades pels comtes de Barcelona en 870-880 i el 986, en el marc polític de ser residència vescomtal i en el marc econòmic de ser un centre d’extracció i comercialització de sal.
Es pot constatar l’existència d’un primer agrupament d’habitatges ja a mitjan segle XI, sorgit entorn del punt d’intersecció entre els tres camins principals que creuaven el terme castral de Cardona i la pujada d’accés a la costa del castell i al seu barri o burg, indret que cal identificar amb l’espai que amb el temps va ser la plaça de Cardona. A partir d’aquesta cruïlla de quatre vials, la incipient vila es desenvolupà de llevant a ponent seguint el camí de la Segarra amb l’edificació dels terrenys situats a banda i banda d’aquesta via –convertit ben aviat en el carrer principal o major–, que corria pel vessant meridional d’una petita serralada anomenada la Serra i a tocar d’una petita esglesiola de camí sota l’advocació de sant Pere i sant Miquel, esdevinguda amb el temps el centre parroquial de la vila.
El reconeixement jurídic del nou nucli urbà no es va produir, però, fins a la primera meitat del segle XII, quan el vescomte Bernat Amat i l’abat Ramon Bernat lliuraren als “homes que habiten a la vila de Cardona” una carta de franqueses mitjançant la qual garantien la preservació de les seves persones i la dels seus béns enfront de Sant Vicenç, el vescomte i el seu castlà. I alhora s’hi disposaven diferents normes civils i penals amb relació a la “pau de camí” i la lliure circulació d’homes i mercaderies. D’aquesta manera es dotava la vila i els seus habitants d’un dret urbà específic, institucionalitzat, que refermava la constitució d’un poder local. L’esmentada carta de franqueses atorgada per l’abat i el vescomte abans del 1151 va ser jurada i signada, al capdavall, per un mínim de vuitanta-set persones, nombre que pot equivaler a unes 350-400 habitants i una densitat d’1 família/230 m2. Al cap de 130 anys, el 1281, ho feren en un nombre de 247 caps de família, xifra que es podria fer correspondre amb una població d’un miler de persones. Si bé no es pot descartar que aquesta relació de veïns aplegui els homes de la vila i del terme, creiem que aquest nombre testimonia l’important increment demogràfic esdevingut al llarg del segle XIII –que cal quantificar entorn del 250/300%– com a conseqüència del creixement de l’economia durant els regnats de Jaume I i Pere II.
L’expansió de la baixa edat mitjana
Aquest augment de la població es va reflectir, a la segona meitat del segle XIII i primera del XIV –a semblança del que succeïa a les principals ciutats catalanes–, en l’expansió urbanística de la vila, amb la formació de cinc nous ravals a les zones properes al nucli primigeni, a partir dels eixos que definien els antics vials, que d’aquesta manera es transformaren en el perllongament urbanístic del burg primitiu: Soldevila, la Serra, Capdevila, Cambres-Fira i Comabella-Graells.
Aquest creixement va plantejar la necessitat de dotar la vila i els seus habitants d’uns òrgans de representativitat, mitjançant la creació d’unes magistratures electes entre els veïns que s’adaptessin millor a la nova realitat social i econòmica i superar, així, els conflictes sorgits com a conseqüència d’una població a l’alça. Per això mateix, l’any 1296 i amb el rerefons de la consolidació jurídica de les ciutats i dels seus règims de govern a tot el reialme, el vescomte Ramon Folc VI atorgà als pròcers i als habitants del castell, vila i terme de Cardona el poder d’escollir, d’entre ells, consellers en el nombre que consideressin més adient. S’establien així les bases de poder oligàrquic d’una minoria social, composta per rendistes benestants i mercaders puixants, sobre una majoria social de caràcter agrari i menestralenc, mitjançant el control estricte dels òrgans de govern comunal fonamentats en un consell legislatiu d’una vintena de membres i quatre cònsols executius, dins una estructura que amb el pas del temps va ser ampliada amb nous càrrecs electes, com la clavaria (abans del 1373) i la mostassaferia (1403).
Cardona. (en taronja) 1 torre albarrana de la Fortesa; 2 capella de Sant Llorenç; 3 font i dipòsit d'aigües del Vall; 4 antiga casa Gibert; 5 habitatge amb façana gòtica; 6 antiga casa Gàver; 7 habitatge amb façana gòtica; 8 font i dipòsit d'aigües de la Fira; 9 ajuntament, abans casa Santpedor; 10 volta de Rector i casa rectoral; 11 galeria cobert de l'arc de n'Aguilar; 12 porxada del mercat, antiga casa Rovira; 13 església parroquial de Sant Miquel; 14 passatge o galeria coberta del carrer de l'Església; 15 casa Font, abans casa Súria i Sala; 16 casa Flotats, abans casda Mercer-Castellolí; 17 ca l'Estruc; 18 capella de Santa Eulàlia; 19 hospital de l'Almoina de Sant Vicenç; 20 casa Mecina-Nubió; 21 galeria coberta de Santa Eulàlia; 22 cal Pelegrí, porxo de l'antiga casa Soler-Forn Jussà; 23 casa Altarriba i capella de Santa Magdalena; (en negre) 1 el Mercadal; 2 Carrer Major del Mercat; 3 carrer de n’Aguilar o de la Fira; 4 plaça de Cardona (o de Santa Eulàlia o de les Cols).
A. Galera
Sota l’impuls d’aquesta oligocràcia es van iniciar, en el decurs del segle XIV i primera meitat del següent, un seguit d’obres d’envergadura que cercaven la utilitat pública i l’embelliment urbà: l’ampliació, vers el 1346, de la plaça de Cardona; la millora, l’any 1352, de l’hospital dependent de l’Almoina canonical; l’ampliació del Firal, vers el 1391, o la portada de les aigües de la font de Martins fins a la vila, entre els anys 1447 i 1451, superant així la dependència que els vilatans tenien de les quatre fonts situades extramurs (Pomalla, Fontcalda, Fluges i Canconills). A banda d’aquestes intervencions pròpiament urbanes, també vetllaren pels seus interessos al terme castral amb la construcció de nous ponts sobre les aigües del Cardener, com ara el Pont Nou (actual pont del Diable, entorn el 1424) i el de Marbusca (a tocar de l’actual viaducte de Malagarriga, entre el 1426 i el 1456, obrat pel mestre Joan de Santmarçal). Tanmateix, de tot aquest conjunt d’obres n’hi ha dues que sobresurten per les seves dimensions i importància: el nou recinte emmurallat i el temple parroquial de Sant Miquel (vegeu el volum Arquitectura II d’aquesta col·lecció), sense oblidar la capella de Santa Eulàlia (bastida en 1347-48, a tocar de l’hospital de pobres, amb funcions de capella hospitalera), la de Santa Maria Magdalena (instituïda el 1347 per Arnau d’Altarriba a l’obrador de casa seva) i la de Sant Llorenç Màrtir (bastida els anys 1360-70 per Pere Codina a la seva casa del carrer de Capdevila). Mentre que la primera capella era administrada per l’Almoina de Sant Vicenç, les dues restants eren sota el patrocini de dues famílies il·lustres de l’oligarquia local.
L’aparició i el creixement dels cinc ravals esmentats feren que quedés desbordat el perímetre defensiu que encerclava el nucli primigeni de la vila. Això explica que al començament del segle XIV, vers el 1306, ja consti un primer projecte de reforma encapçalat pel vescomte Ramon Folc VI, que coincideix en el temps amb les reformes fetes als murs de Solsona. Malgrat tot, el tancament definitiu de la vila i els seus ravals no es va produir fins a la segona meitat del segle, a semblança del que van fer les ciutats i viles de jurisdicció reial davant les urgències defensives plantejades aleshores a tot Catalunya. Entre el 1372 i el 1381, en els llibres de la clavaria de la Universitat de la vila consta l’existència d’un administrador per a les obres de les muralles i pagaments per materials i també per enderrocs de cases. A la darreria del segle XIV i començament del següent, el nou recinte defensiu ja era una realitat que encerclava els nous ravals, llevat de Soldevila, que en els decennis següents havia de restar despoblat. Amb una longitud d’uns 1 500 m, una amplada que oscil·lava entre 1 i 2 m i una alçària que anava dels 3 als 6 m, aquestes muralles rodejaven el nucli primigeni de la vila i els ravals sorgits al seu voltant amb un perímetre de forma oblonga en direcció est-oest, en funció dels principals eixos vials, i abastaven una superfície total d’11,848 ha (un increment de més del 600% respecte del nucli inicial).
Alçat, secció i planta de la torre i del portal major de la Pietat o de Barcelona, ambdós enderrocats el 1929. Escala 1/500.
SPALDB – I. Puig
Dins els nous murs, i com a conseqüència de la seva pròpia evolució urbana, la vila va restar articulada en dues parts: la jussana o inferior, que aplegava el sector oriental de la població amb la plaça de Cardona o de Santa Eulàlia i l’àrea dels carrers Major del Mercat, Nou, Comabella i Graells, i la sobirana o superior, integrada pel sector occidental amb la plaça del Mercat i els carrers Major, Cambres (Sobirà i Jussà), la Serra i Capdevila (després, carrer de Sant Miquel). Per aquesta raó, la documentació baixmedieval esmenta la plaça de Santa Eulàlia com la plaça jussana i la del Mercat com la plaça sobirana. Aquesta divisió de l’espai urbà responia a la necessitat funcional de distribuir els serveis comunitaris, concentrats quasi tots al voltant d’aquests dos espais públics –on a mitjan segle XIV ja s’esmenten les cases amb els seus obradors i les taules de venda sota els arcs o pòrtics–, que en el decurs dels segles XV i XVI van ser rellevats pel Firal (l’àrea de celebració de la fira anual de Sant Miquel de setembre, tot coincidint amb la verema, esmentada ja a mitjan segle XIV, ratificada el 1405 per Martí l’Humà i ampliada el 1543 per l’emperador Carles V) com a espai públic per excel·lència de la vila.
Malgrat el creixement de la població i el desenvolupament urbanístic, Cardona no va deixar de ser un nucli de segon ordre dins el context urbà de Catalunya. A mitjan segle XIV, la vila tenia uns 1 120 habitants, que enfront dels 315 del terme representaven el 78% de la població total, amb una densitat que se situava en 1h/105 m2 (95h/ha i 945h/km2, enfront dels 5h/km2 que es donava en els 66,38 km2 propis del terme castral de Cardona). La pandèmia del 1348 i les successives crisis demogràfiques de la segona meitat del segle XIV i la primera del següent, ocasionades pels rebrots de la pesta, van aturar aquest creixement i van situar els índexs de població per sota dels nivells assolits a la segona meitat del XIII, amb poc més de 900 habitants (el 89% de la població total) i una densitat que se situava en 1 vilatà/129 m2 (77/ha i 775/km2), xifra que no es tornà a assolir fins a mitjan segle XVI, època en què s’inicià una lenta recuperació demogràfica.
Aleshores, el castell de Cardona i la seva vila eren el cap i casal del ducat de Cardona, un vast territori sota la jurisdicció dels seus senyors, els vescomtes, comtes i ducs de Cardona, amb una extensió d’uns 1 952 km2 (el 10% del territori català).
Bibliografia consultada
Serra i Vilaró, 1962-68; Benet, 1984; Juan – Solé, 1994 i 1997; Galera, 1998, 2000a i 2002.