L’escut de la vila en el Llibre de Consells de la Universitat de la Vila i Terme de Terrassa, de 1414-21.
AHT
La vila de Terrassa, a la plana vallesana, és solcada per torrents i rieres que defineixen en els seus interfluvis petits aturonaments. Sobre un d’ells, entre la riera del Palau i el torrent del Palau, se situà el castell palau de Terrassa i la vila medieval.
La primera referència documental al topònim Terrassa es troba en el capitular atorgat per Carles el Calb el 844 a favor dels habitants del “Terracium castellum”, dins el comtat de Barcelona. El poblament al voltant de les edificacions pròpies del castell era molt reduït i la majoria de la població es repartia per les viles –aleshores nuclis de població rurals envoltats de conreus i situats prop de corrents d’aigua–. Un total de catorze viles apareixen documentades entre els anys 990 i 1079, com la Vilafilare o la villa de Mata de Pera.
A partir del segle XII es va viure un procés generalitzat de feudalització que també va afectar el terme de Terrassa; els pagesos passaren a dependre de senyors laics i eclesiàstics, i perderen la propietat de quasi totes les seves terres. El 1130 Deusdeit va ser nomenat castlà pels Cardona, que posseïen el castell termenat en feu pel comte de Barcelona. D’aquest període és la Torre del Palau o torre major del castell de Terrassa, que amb diverses transformacions s’ha conservat fins als nostres dies.
El palau comtal i el mercat que se celebrava vora seu foren una de les causes de l’inici de la concentració de poblament al seu redós, fins a formar-se una vila al llarg del segle XII. Les primeres referències a la vila del castell de Terrassa són dels anys 1173 i 1191. La casa reial va afavorir el creixement de la nova població, dotant-la de privilegis i favors; el 1212 es creà el monopoli del forn de pa; el 1228 s’enfranquiren els habitants de la vila de pagar certes imposicions feudals, es concedí la celebració d’una fira pel maig i s’obligà que el camí de Manresa passés per Terrassa; el 1263, Jaume I donà a la vila la seva horta nova, situada a l’oest del castell palau, per poblar-la i concedí que no es pagués el mesuratge del blat.
El castell de Vallparadís i les esglésies de Sant Pere, a primer terme, i, al fons, a mà esquerra, entre la riera i la rambla, el nucli primitiu de la vila, engolit per la ciutat moderna.
ECSA – J.Todó
Des de la seva configuració com a vila, Terrassa experimentà un creixement; el fogatjament del 1360 establí que hi havia un total de 280 focs entre la vila i el terme. La llarga crisi de la baixa edat mitjana, iniciada a mitjan segle XIV, va fer que al final del XV Terrassa quedés reduïda a una població de poc més de 750 habitants, repartits entre la vila –el petit clos emmurallat–, amb 66 focs, i les masies del terme, amb 112 focs.
El castell presidia la vila i era la residència del castlà. El castell palau, però, no era un únic edifici sinó un conjunt de cases, patis, cellers, graners, una capella i la torre, del qual no sabem la configuració exacta. En una part hi vivien el castlà i la seva família, i en alguna de les sales es reunia el Consell de la Universitat i també s’hi celebraven els judicis presidits pel batlle. A la torre hi havia la presó de la vila. La castlania de Terrassa en un principi va recaure en la família Cardona, però després va passar per diverses mans fins que al segle XV arribà a la família Muntanyans.
L’administració de la vila i el terme de Terrassa requeia en la mateixa comunitat de veïns, els quals participaven en el govern municipal mitjançant el Consell General, organisme en el qual tenien veu i vot els homes majors de vint-i-cinc anys i que fossin caps de casa o foc; també hi havia un Consell Ordinari, integrat pels prohoms, que era l’òrgan que garantia la continuïtat del govern. L’any 1336 el rei Pere atorgà la capacitat d’elegir quatre jurats i deu consellers, però alguns aldarulls provocats al voltant de l’elecció dels càrrecs municipals van fer que es derogués aquest sistema de representació l’any 1338. Dins del terme de Terrassa existien unes altres instàncies i territoris jurisdiccionals autònoms: la castlania de Terrassa, el priorat de Santa Maria i la quadra de Vallparadís, amb el seu castell, original del segle XII i transformat en cartoixa a partir de l’any 1344, en què Blanca de Centelles cedí els seus dominis a aquest orde religiós, que s’hi instal·là fins a mitjan segle XV. El castell cartoixa de Vallparadís encara conserva estructures del període gòtic (l’església, la sala capitular i el claustre).
El regnat de Martí l’Humà obrí un llarg període que s’inicià el 1391 i finalitzà el 1473, en què Terrassa quedà sotmesa a la jurisdicció de la ciutat de Barcelona, com a conseqüència de la venda de la vila i el terme que efectuà el rei al Consell de Cent barceloní.
La configuració de la vila
Restitució hipotètica de la fesomia de la vila a la baixa edat mitjana. En sobresurt el castell palau i la plaça del davant, on se celebrava el mercat, elements que originaren la població.
MT – Goliard
Malgrat el creixement urbanístic experimentat a partir del segle XVI, l’actual ciutat de Terrassa ha conservat gran part de la fesomia medieval, tant en la distribució dels carrers com en la toponímia.
Al llarg del segle XII aquell primer assentament de població al voltant del castell palau havia traçat ja uns carrers i una plaça, que a partir de l’any 1243 ja constatem que eren protegits per una muralla. Aquest emmurallament va configurar definitivament una disposició regular i ordenada dels carrers.
La vila medieval s’estructurava a partir d’un traçat característic de tres carrers: el Superior o Sobirà (actualment de les Parres), el Mitjà (Carrer Major) i el de Baix, denominació conservada des de l’any 1243. A l’extrem est hi havia la plaça de la Vila, on donava la façana dels principals edificis: el castell, l’església, l’hospital, la casa del Consell i l’escrivania.
L’observació de la planta de la vila fa pensar que el seu urbanisme, així com la distribució del traçat dels trams de muralla, de fossats i la situació dels portals, respon a una construcció planificada prèviament. És a dir, que va ser el resultat de l’aprofitament i coneixement de la topografia del lloc, aplicada a una concepció urbanística clara a construir, un urbanisme regular i correcte dels carrers, amb una distribució lògica i premeditada segons les necessitats de la vila. La nova població es va configurar amb dos espais diferenciats: al nord, a la zona lleugerament més elevada, i on probablement restava la Torre del Palau de l’època anterior, el castell palau, amb els seus edificis a l’est i les hortes a l’oest, que ocupava un espai aproximat de 10 000 m2; i, al sud, a la zona més plana, la vila, amb una superfície aproximada d’uns 14 000 m2. Aquesta nova vila es concretà així a partir de l’any 1263, en què Jaume I cedí els terrenys de la seva horta nova.
Les muralles i els trams de fossat, que semblen aprofitar petites torrenteres que devien delimitar aquestes dues terrasses, encerclaven la vila i el castell palau. La localització en la trama urbana actual dels diferents trams de fossat, d’una torre, d’una porta i una part de la muralla oest ha fet possible, finalment, delimitar el traçat d’aquest recinte emmurallat. El descobriment dels vestigis d’un pany de muralla al carrer dels Gavatxons ha permès saber que era constituïda per un sòcol de pedres, d’uns 3 m d’alçada, i un cos superior del qual no sabem l’alçària, construït en obra mixta: la cara exterior de la muralla era formada per còdols i pedres, i la cara interior, de tàpia. El gruix era d’uns 60 cm. També al mateix carrer es conserva una torre cantonera, construïda amb carreus als angles i parament de tàpia. La seva amplada és de 4,35 m i té una alçada conservada d’uns 10 m. El fossat, excavat al sediment geològic, presentava una secció en V als extrems i llocs propers als girs, i una secció en U als trams rectes. La seva amplada superior era d’uns 5 o 6 m, i la seva fondària, de poc més de 3 m. Sabem que el traçat emmurallat pel costat oest no presentava fossat, ja que els extrems del tram desguassaven a la riera del Palau.
Terrassa. 1 carrer de la Vila Nova; 2 Carrer Sobirà (ara de les Parres); 3 carrer de Baix o Jussà.
G. Garcia i A. Moro
L’any 1336 consta que es feien obres de reparació de les fortaleses i defenses de la vila. El 1372 es documenta que s’havia “d’obrar ho pujar lo mur de tres tàpies” i catorze anys més tard, l’any 1386, que s’acabaren les obres dels valls, muralles i torres. Es coneixen molt poques referències sobre el seu possible coronament amb merlets. L’any 1429 s’esmenten “merletots ipsus muri” de la muralla del carrer de Baix.
Algunes de les torres de les muralles eren cantoneres i n’hi havia dues a cadascuna de les portes d’entrada. L’any 1325 se cita la “Turrim Maymonam”, situada al mur de migdia prop del Portal Jussà, i el 1414, la “torra d’en Amenyas”, situada a l’extrem de l’actual carrer de les Parres.
S’han descobert algunes restes del castell palau, que han estat aprofitades en la parcel·lació d’època moderna. Concretament, a les finques del Carrer Cremat, núm. 4 i 6, on es conserven les restes d’una galeria de tipus claustral, amb un pilar, una claustra i un salmer, així com algunes de les estances que l’envoltaven. Els elements escultòrics d’aquest claustre o pati porxat, recuperats de l’enderrocament del castell palau l’any 1891, actualment al Museu de Terrassa, són d’estil gòtic, dins del segle XVI. Els sondeigs en les parets de tàpia del castell palau permeteren recollir ceràmica de producció catalana decorada en verd i manganès, amb una datació posterior al final del segle XIII.
Dels edificis més significatius de la vila només en resten les citacions documentals i algunes fotografies. La vitalitat urbanística del centre històric de la ciutat després dels anys vint del segle passat, va fer enderrocar gran part dels edificis que aleshores restaven dempeus, com la casa Aymerich, que presentava una façana amb una finestra geminada, amb una columna i un capitell del segle XIV. Els darrers anys, el seguiment d’obres d’enderroc ha permès saber alguns dels trets característics d’aquelles construccions de la vila. Les cases tenien una planta baixa amb porta adovellada i una finestra petita, amb un pati interior; i un pis on devia haver-hi les habitacions i una estança principal que donava al carrer i que tenia una finestra. Rarament aquestes cases tenien un segon pis, normalment destinat a les golfes. Aquestes construccions urbanes compartien mitgeres de tàpia i només les façanes acostumaven a construir-se amb obra de còdols i pedra tallada.
Bibliografia consultada
Cardús, 1960; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. XVIII (1991); Benaul i altres, 1987; Ferran, 1987; Borfo – Roca, 1988; Benaiges i altres, 1999; Moro, 2000.