Escut de la vila en el retaule major de la parròquia de Santa Maria.
ECSA – M.Casanovas
La vila Castilione s’emplaçava en els límits administratius i territorials de l’antic comtat de Peralada, just en la seva frontera meridional, a frec amb el comtat d’Empúries. El topònim simple de Castilione, Kastilione, Castilion, villa de Castilio o Casteion apareix en els documents des del segle IX fins al XII, mentre que el genitiu Impuriarum no s’incorporà al nom fins més tard, quan la vila ja estava fermament consolidada com a capital del comtat emporità. Els orígens de la vila romanen encara confusos. Una hipòtesi, de llarga tradició historiogràfica, considera que hi hagué una ocupació romana a Castelló, supòsit que no ha estat confirmat fins al moment per cap intervenció arqueològica. No obstant això, disposem d’alguns elements, recuperats fora de context, que ens permeten parlar, a grans trets, d’una possible freqüentació de la zona entre els segles III aC i VI dC.
Vista aèria de Castelló d’Empúries.
ECSA – J.Todó
En temps de l’artigatge i la recuperació de terres d’època carolíngia, Castelló va ser una de les colonitzacions primerenques. L’esment documental més antic del qual es té notícia és del 879 i fa referència al judici que s’hi celebrà per dirimir la possessió d’unes cel·les al pagus de Peralada entre els monestirs de Sant Esteve de Banyoles i Sant Policarp de Rasès. Pels personatges que hi participaren i pel nombre d’assistents, sembla que Castelló era ja un nucli de població destacat. Malgrat això, la vila no esdevingué protagonista fins que els comtes d’Empúries decidiren traslladar-hi la capital, tot i el seu emplaçament dins del pagus peraladenc. Aquest fet, datable a la darreria del segle XI, en temps del comte Hug II, s’ha explicat no solament per la voluntat d’allunyar-se dels perills de la costa, sinó també amb vista a controlar el pes creixent de la canònica de Girona a la vila i apropar-se al territori de Peralada, separat del tronc comtal pel testament de Ponç I, pare d’Hug II.
El desenvolupament urbà
Els dos nuclis primitius
Vestigis de la muralla d’època gòtica al sector proper al rec del Molí.
ECSA – M.Casanovas
La coexistència dels poders comtal i episcopal marcà l’inici i el desenvolupament de la població, tant pel que fa a competències territorials i jurisdiccionals com al seu propi urbanisme. Aquesta doble jurisdicció, motiu continuat d’enfrontaments, la trobem reflectida en la primitiva configuració urbana de Castelló per la coexistència de dos nuclis diferenciats, assentats damunt dos turons oposats i emmurallats: els anomenats Puig Salner i puig del Mercadal. A les proximitats del primer, i almenys des de mitjan segle X, l’església de Girona disposà d’uns alous i un temple dedicat a Santa Maria, el qual esdevingué el nucli aglutinador d’una població que s’estengué cap als vessants de tramuntana, ponent i migdia del turó, sense una ordenació urbana específica. En el segon es bastí el centre de poder comtal, al voltant d’un castell. Si bé aquest edifici no s’ha conservat, com tampoc la muralla, hom pot reconèixer encara el tramat urbà original, ordenat sobre uns eixos encreuats de forma perpendicular, dins d’un perímetre que s’insinua de planta poligonal.
Amb el temps, l’oposició entre ambdós poders, que havia estat especialment hostil al darrer terç del segle XI, anà minvant. Cal suposar que hi va tenir molt a veure l’afebliment i la crisi del poder comtal, ben manifesta a partir del segle XIII, de la qual és un exponent important el greu endeutament econòmic a causa dels nombrosos litigis i contenciosos. En aquest temps els comtes estaven immersos en constants conflictes, tant amb els Rocabertí, senyors de Peralada, com amb el casal de Barcelona, el qual havia afavorit la vila de Figueres, situada a poca distància de Castelló i convertida en el centre dels interessos reials a la zona. Al llarg d’aquesta època, però, tingué lloc l’afermament i el creixement de la capital comtal emporitana, de manera paral·lela al seu desenvolupament urbà i municipal. Aquesta conjuntura es manifestà especialment a partir del primer quart del segle XIV, quan el comtat es vinculà als infants del casal d’Aragó: fou aleshores que s’emprengué la construcció de la gran església gòtica amb pretensions de catedral, es repararen les muralles, s’instauraren dos mercats setmanals i una fira per Rams i s’urbanitzaren noves zones.
Malgrat la important presència de la canònica de Girona a Castelló, foren els comtes d’Empúries els qui afavoriren la vila amb concessions i privilegis. El bisbat gironí no revertia les rendes que n’obtenia a la població, sinó que aquestes es destinaven a cobrir les despeses del capítol catedral, fet que molestava, comprensiblement, els comtes d’Empúries. Dins d’aquest context, cal entendre l’intent del comte Joan I, ja a la fi del segle XIV, de convertir l’església de Castelló en seu episcopal independent, recuperar l’extingit bisbat emporità amb personal eclesiàstic propi i fer que les rendes es quedessin a la vila. Aquest propòsit, que fracassà, és la culminació de tot un seguit de concessions que els comtes havien atorgat als seus súbdits ja des del segle XI, les quals eren recollides en el desaparegut Llibre de la xivella i els botons, i de les quals tenim constància gràcies a la conservació de la Rúbrica de privilegis, índex d’aquest llibre, compilat al segle XVI, el qual es guarda a l’arxiu municipal.
La integració en una sola població
La consolidació com a capital va fer que, de manera progressiva, el nucli urbà de Castelló s’anés desenvolupant i expandint, fins a diluir els dos antics nuclis feudals en una única vila. Alguns autors opinen que el motor d’aquest procés fou el Puig Salner, des del qual es devia estendre la població cap a migdia i ponent, fins abraçar el nucli del puig del Mercadal. Creiem, però, que aquest creixement es va organitzar a partir de la formació d’un raval de caràcter comercial i artesà als marges del camí que sortia del portal nord del puig del Mercadal, enllaçava amb el de ponent del Puig Salner i es dirigia cap a la vila de Peralada, eix que encara hom pot entreveure en el tramat urbà actual. Amb el temps, ambdós nuclis acabaren confosos en un de sol, tancats finalment dins d’una única muralla, de perímetre ovalat irregular, que en alguns trams aprofità part dels antics murs, però que en d’altres es traçà de bell nou. Hom ha datat aquesta obra, en la seva major part, a la fi del XIII, però encara manca fer-ne una investigació exhaustiva i sobre les torres que la completaven.
Institucions locals, població i economia
Amb el desenvolupament urbà sorgiren també les institucions que configuraren el règim municipal. Algunes ja eren constituïdes a la fi del segle XII, com ara el Consell de prohoms, que actuava al costat de la figura del veguer, representant del comte. El Consell com a tal, però, no s’estructurà fins al XIII, format per dues institucions: el Consell General o obert –que aplegava un nombre elevat de persones i es reunia a l’església parroquial– i el Consell Secret –constituït per una vintena de persones, reunides a la casa del Consell–; entre aquests dos, s’escollien els quatre cònsols i la resta de càrrecs de govern: el clavari, els oïdors de comptes, el mostassà, els sobreposats i els jutges de taula. Aquest govern coexistia amb el del comtat, representat pel batlle, el qual, més endavant, juntament amb el veguer, el procurador i l’assessor, constituïren l’alt tribunal de justícia del comtat. Al principi del XV, arran de la incorporació del comtat a la Corona, la vila passà a regir-se per les Constitucions de Catalunya i els Usatges de Barcelona, i es reorganitzà el govern municipal.
No es disposen de dades sòlides sobre la població de Castelló, atès que la vila era exclosa dels fogatges oficials de la Corona pel fet que el comtat d’Empúries era un estat independent. La data del primer fogatjament és del 1497, any en què es comptabilitzen 392 focs, 32 dels quals són eclesiàstics i 5 de convents, cosa que representaria una població d’entre 1 500 i 2 000 habitants. Alguns autors consideren que al primer terç del XIV la població devia fluctuar al voltant dels 2 500 habitants, dada que caldria fer recular cap als 2 000 d’ençà de la segona meitat de segle, després del període de recessió per pestes, males collites i fam.
Castelló d’Empúries. 1 casa de l’abat de Sant Pere de Rodes; 2 casa de l’abat de Sant Quirc de Colera; 3 caa de la Caritat del Pa del Cortó; 4 Hospital Major; 5 casa de la Comunitat de Preveres i escola; 6 peixateries; 7 carnisseries; 8 convent de Sant Francesc. 1 carrer de tes Gallines; 2 placa del Vi; 3 carrer de la Parairia Vella; 4 plaça de les Gallines; 5 plaça de les Cols; 6 plaça dels Homes o Major; 7 carrer de la Fruita; 8 plaça dels Cabrits; 9 carrer del Lli; 10 plaça de l’Oli; 11 carrer de La Neu; 12 plaça de la Llana; 13 carrer de la Parairia Nova; 14 plaça dels Curtidors; 15 plaça del Gra; 16 carrer de les Peixateries Velles; 17 carrer del Forn Baix.
A. M. Puig
Les activitats econòmiques principals eren la indústria –la tèxtil sobretot, seguida del cuir i el metall– i el comerç, el treball burocràtic, els serveis religiosos i, en darrer terme, les activitats primàries, realment minoritàries atesa l’escassetat de sòl agrícola útil. La munió d’oficis presents a Castelló s’aplegaren en múltiples confraries, conegudes des de la fi del XIII. Entre les més antigues cal esmentar la confraria dels teixidors, la dels fusters, la dels rajolers i terrissers, la dels paraires, la dels sabaters, la dels mariners, la dels cortalers i moltes altres que anaren ampliant aquest ventall al llarg del XV, oficis que trobem representats dins el clos de la vila i als barris extramurs. Tot un seguit de carrers i places tenen topònims associats a determinats comerços o mercats, majoritàriament concentrats a l’entorn del puig del Mercadal, els quals definiren aquesta zona com el centre econòmic per excel·lència de la vila. Aquest caràcter de mercat culminà els anys 1336-37 amb l’enderroc del vell castell comtal que hi havia en el lloc i la conversió del solar resultant en la plaça del Gra. Per contra, el Puig Salner va esdevenir un barri eminentment residencial, en el qual hi havia la casa de la Canònica, la dels abats de Sant Pere de Rodes i Sant Quirc de Colera i la resta de cases senyorials i altres edificis, com ara la casa de l’Obra Nova (per a la construcció de l’església), la de la Caritat del Pa del Cortó, l’hospital, l’escola annexa a l’església, així com el primitiu call jueu, anomenat d’en Cocó (nom d’una distingida família jueva), amb la seva sinagoga. Els jueus, que tingueren un pes específic dins la vila, visqueren un període de gran prosperitat entre la segona meitat del segle XIII i les darreres dècades del XIV, emparats per la casa comtal –a mitjan segle XIV la població jueva era d’uns 300 individus–, època en què estengueren el call cap a la zona de més relleu econòmic de l’entorn del puig del Mercadal, on construïren una nova sinagoga, almenys des del 1284. Al puig del Mercadal, s’hi allotjaren també els diversos organismes de govern municipal i comtal: la llotja o casa del Consell i la cúria presó, a més de les dues notaries comtals. Se sap que Castelló va gaudir de consolat de mar des del 1386, concedit pel rei Pere III paral·lelament a l’exempció de la lleuda i altres drets als estats de la Corona d’Aragó, i dels drets de duana a l’Alguer i Càller. El port de mar de la vila era a la platja dels Graells, al grau de la Muga.
Els barris i els convents fora muralles
Extramurs hi havia els barris de la Cavalleria, del Planiol de Sant Francesc, del Puig de la Muga i de Sota la Bassa del Molí. Mentre els dos darrers eren ravals de caràcter marcadament agrícola, els dos primers devien el seu nom als convents que s’hi construïren (la casa del Temple i el convent de Sant Francesc). Els ordes religiosos se sentiren atrets per la vila de Castelló ja des del segle XIII per la seva condició de capital comtal i per l’activitat econòmica i la riquesa de la seva població. Al marge d’unes comunitats benedictines, assentades tardanament a la vila procedents d’altres llocs, els ordes que polaritzaren la vila van ser els militars i els mendicants.
El Pont Vell sobre la Muga, obrat en diferents refetes al llarg dels segles XIV-XV.
ECSA – M.Casanovas
Els primers a instal·lar-s’hi foren els templers, que bastiren una comanda entorn del 1217, en un emplaçament extramurs, i que gaudiren d’un extens patrimoni, fonamentalment rústic, per tot l’Empordà, a més de propietats urbanes dins de la vila. Aquesta comanda es va veure embargada, com totes, pel decret de Jaume II del 1307 i per la butlla de Climent V del 1312, per bé que la transacció definitiva dels béns del Temple a l’orde de l’Hospital no es féu fins el 1318. L’edifici continuà com a comanda hospitalera, amb un període d’impuls al segle XIV. A la fi d’aquesta centúria, però, arran de la guerra amb els francesos i la invasió del comte d’Armanyac, la casa amenaçava ruïna i els comanadors es traslladaren a Avinyonet, tot i que el cop final no es produí fins el 1653, any en què l’edifici fou volat per ordre del governador de la plaça de Castelló, per tal que no fos utilitzat com a atrinxerament. Els frares mercedaris fundaren un convent dedicat a sant Bartomeu l’any 1238, en uns terrenys extramurs cedits pel comte Ponç Hug III, no gaire lluny de la comanda templera, prop de les hortes i d’un dels portals d’entrada a la població.
Els franciscans van ser el primer orde pròpiament mendicant que arribà a Castelló, cap al 1246. Construïren un convent extramurs una mica més al sud dels mercedaris. No queda cap resta d’aquest edifici, que fou escollit com a lloc de sepultura de diverses famílies il·lustres, entre d’altres, la comtal. Més tard, l’any 1260, la noble castellonina Aldonsa de Pau fundà el convent de monges clarisses, a migdia de la vila. El convent dels dominicans es creà el 1317 sota el guiatge del convent de Girona i el patrocini del comte Hug VI. Aquest convent gaudí dels favors de la casa comtal, amb la qual tingué una excel·lent relació, fins al punt que prop seu, cap a mitjan segle XIV, els comtes hi construïren una nova residència, un cop enderrocat el vell castell. El darrer orde que s’instal·là a Castelló va ser el dels agustins del convent de Santa Magdalena, del qual no sabem la data exacta de fundació. En l’emplaçament de tots aquests convents es repeteix un mateix model, fora muralles i arran dels portals d’accés a la vila, a la vegada que se segueix un ordre, resseguint el perímetre d’est a oest. Atesa aquesta situació, els convents van ser destruïts durant els setges de les guerres amb França del 1654 i del 1655. La seva reconstrucció es féu ja dins la vila, a excepció dels franciscans, que romangueren en el mateix lloc.
A la darreria del segle XIV arribaren a Castelló les monges del convent benedictí de Santa Margarida de Roses, les quals s’instal·laren primer al convent de Santa Magdalena, on tenien cura de l’hospital d’infecciosos o mesells, la leproseria, i que després abandonaren en comprar, l’any 1396, la capella de Sant Marc –fundada el 1287 al cap del Pont Vell–, quan se’ls uniren monges d’altres comunitats (Santa Maria de Vilanera, Santa Coloma de la Matella i Sant Joan dels Erms).
Castelló disposava també de dos hospitals: la leproseria, al barri de Sant Llàtzer, i l’hospital de pobres o de Santa Llúcia, fundat el 1252 per un ardiaca d’Elna, no gaire lluny de l’església parroquial, al Puig Salner.
Els edificis gòtics
Malauradament no s’ha conservat gairebé cap dels edificis gòtics que embelliren i donaren a la vila l’aspecte i el valor de capital, ni dels convents extramurs, ni dels principals casals de famílies nobles i d’eclesiàstics que tenien el seu estatge a Castelló, començant per les residències comtals. L’únic d’aquests casals que ha sobreviscut és l’anomenada Casa Gran, que disposava d’un pati o jardí contigu i conserva encara la seva façana noble. La resta sembla que foren destruïts pels diversos fets bèl·lics o enderrocats i “modernitzats” pels seus propietaris. D’entre els edificis públics, només podem parlar de la llotja o casa del Consell municipal, construïda el 1393, la qual ha pervingut fins avui dia per haver estat seu de l’Ajuntament; de l’edifici de la cúria i la presó, aixecat l’any 1336 com a seu de justícia del comtat (amb unes interessants mènsules), i de les antigues duanes, mal anomenades Llotja, totalment restaurades, a tocar de l’església de Santa Maria. També es conserva el Pont Vell sobre la Muga, que estava en construcció el 1354. Edificis malmesos, parcialment conservats, obres d’art disperses, fragments d’arquitectures que apareixen aquí i allà, enmig d’enderrocs i en patis i cases particulars, és tot el que queda d’aquesta rellevant població que visqué moments de gran esplendor al llarg de l’època en què tingué condició de capital comtal.
Bibliografia consultada
Pella, 1883; Bassas, 1914; Compte, 1976; Marquès, 1976 i 1978; Pujol, 1984, 1985, 1987 i 1991; Puig – Riera, 1994; Pujol, 1995a i 1995b; Puig, 1996a i 1996b; Puig – Teixidor, 1997; Pujol, 1997a i 1997b; Egea, 1998; Puig, 1998 i 2000; Compte, 2001 i 2002.