L’escut de la ciutat en les cobertes del Libre dels Consells, del 1369.
AHTa – L.Piñol
La ciutat romana i visigòtica
Tarragona té tres elements que configuren la seva fesomia urbana: la situació en un turó costaner, la proximitat al Francolí i el fet d’haver estat una de les capitals provincials de l’imperi Romà. Al nucli iber de Tarrakon, prop del Tulcis (Francolí) i sobre una badia natural, s’hi va afegir durant la segona guerra Púnica (218 aC) una base militar dalt del turó on ara hi ha la ciutat. Naixia, així, una dicotomia que s’ha repetit cíclicament al llarg dels segles: oppidum iber / praesidium republicà; hàbitat intramurs i estructures de poder / barri portuari, a l’antiguitat tardana, i ciutat / barri mariner, des de l’edat mitjana fins al segle XIX.
La importància estratègica del lloc convertí Tàrraco en la capital de la Hispània Citerior, la qual tingué el seu moment de màxima esplendor entre el final del segle I aC i el II dC. A la part alta es va aixecar en època flàvia (73-96 dC) el complex Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris, que consistia en un circ –que feia de separació entre el concili i la zona d’habitatge–, una gran plaça porticada amb finalitat representativa, política i religiosa, i, al punt més alt, una altra plaça per allotjar-hi el temple o els temples de culte imperial. Entre el circ i el port es va estendre la zona habitada, encerclada per la muralla. La zona portuària comprenia un vigorós barri extramurs, i també hi havia dos espais suburbans més, relacionats amb les vies de comunicació i les corresponents necròpolis.
Alçat i planta del castell del Rei o Torre de Pilat abans de la seva voladura el 1813, segons un dibuix de Vicent Roig. Escala gràfica en peus.
MHT
A partir del segle II es va iniciar l’abandonament de zones fora de la muralla i del teatre, i al segle IV passà el mateix amb la zona d’hàbitat intramurs, de manera que es va tornar a la bipolaritat part alta/port. S’abandonaren els serveis de clavegueram i de proveïment d’aigua. Al segle V els edificis del concili provincial, ja obsolets, començaren a ser desmuntats i es convertiren en zona d’hàbitat, amb l’aprofitament de materials i la creació de nous espais de poder civil i religiós, l’episcopi. Es respectà la zona portuària, bé que amb uns equipaments i unes estructures diferents dels anteriors, i entre els dos espais s’estengué una àmplia àrea rural, tot i que sembla que es mantingué el pomeri de la ciutat romana.
De la invasió arabomusulmana a l’època comtal
Quan la invasió arabomusulmana arribà, en 713-714, a les portes de Tarragona, trobà una ciutat que havia perdut el seu paper polític a favor de Barcelona, però que conservava encara un pes important com a seu metropolitana.
Aquest fet històric va estroncar, suposadament, la vida urbana fins a la conquesta feudal. La ciutat, però, probablement pactà amb els invasors, de manera que no devia ser destruïda. L’abandó de la seu episcopal –no per la invasió sinó, potser, per les represàlies derivades de la repressió de la revolta de Munussa a la Cerdanya– i el canvi en les estratègies, les vies de comerç i els interessos del poder islàmic i del carolingi van deixar Tarragona de banda, de manera que va perdre les seves institucions i estructures de poder, si bé això no implicà forçosament el seu despoblament.
El 1090 Ramon Berenguer II, després d’altres intents al tombant del mil·lenni, inicià una campanya per conquerir Tarragona com a primer pas per a la conquesta de Tortosa, i al cap d’un any Urbà II va restaurar-hi la seu metropolitana i la confià al bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçà. Aquesta restauració, però, no va ser efectiva fins molts anys més tard. Això, juntament amb la invasió almoràvit, aturà el procés fins el 1118, que la mitra passà a mans del bisbe Oleguer de Barcelona. El 1129 Oleguer cedí la ciutat, amb amplíssimes prerrogatives, a Robert Bordet o d’Aguiló, que havia d’impulsar-ne la colonització, tasca força dificultosa tot i l’atorgament de les cartes de franquesa del 1149.
Del final del segle XII al segle XV
L’any 1146 el successor d’Oleguer, Bernat Tort, s’instal·là a Tarragona i s’inicià un període de conflictes jurisdiccionals entre la mitra i els Aguiló, que culminà amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de Cervelló i l’exili de la família normanda a Mallorca (1171). Amb la concòrdia ad perennem (1173) s’establí el règim feudal de la ciutat: Alfons I es quedava amb les propietats dels Aguiló, si bé l’arquebisbe Guillem de Torroja es convertia en el veritable home fort.
La situació privilegiada de l’arquebisbe va repercutir en l’organització dels poders i en la xarxa urbana. A més, derivat de la senyoria eclesiàstica, s’hi implantà un fort estament religiós, en el qual exercí un paper molt rellevant el capítol catedral, principalment durant els segles XIII i XIV.
En la fesomia de la ciutat de Tarragona en època comtal cal tenir present el pes de les preexistents muralles i dels murs del recinte del concili provincial. Poc se sap dels canvis urbanístics esdevinguts entre la restauració del 1091 i mitjan segle XII. La documentació només esmenta el castell de Nahalis, l’església de Sant Salvador i un monestir dedicat a sant Fructuós, sense oblidar el famós text d’Olderic Vidal que explica l’estat de la basílica episcopal visigòtica, la qual –diu– era plena de vegetació, fins i tot arbres.
Seguint J.M. Recasens, a la ciutat es podien distingir tres nivells topogràfics: la zona de l’antic recinte sagrat, el nivell de la plaça foral i el del circ. L’espai superior de l’antic recinte sagrat havia estat transformat per a esdevenir seu episcopal visigòtica i la seva recuperació va ser el testimoni físic de la restauració de la seu de Tarragona, i d’ací prové la seva importància simbòlica i urbana. En un primer moment el vell episcopi visigòtic potser va ser reutilitzat, però amb l’establiment de la canònica catedralícia el 1154 es va projectar una seu nova amb l’equipament necessari per a la comunitat de canonges i una nova església, en obres el 1167.
La canònica s’articulà al voltant de l’angle nord-occidental de l’antic temenos, que es mantenia dempeus i que serví de perímetre claustral. En un dels costats, a l’eix de simetria d’època flàvia, s’hi va construir la catedral. A l’entorn de la seu es va generar una zona d’equipaments eclesiàstics: el fossar, l’hospital, els casals del cambrer i del degà, les escrivanies, la casa dels concilis, la infermeria dels canonges i la seva capella, etc. Tot aprofitant una de les torres de la muralla, el paborde va establir el seu castell, que al segle XV passà a les mans de l’arquebisbe i es convertí en la seva residència. L’estructura urbana va quedar centralitzada en la catedral, amb una plaça al davant –el pla de la Seu–, que es comunica amb la zona inferior, l’antiga plaça de representació del concili provincial.
El 1146 l’arquebisbe establí la seva residència en una altra torre romana a la unió entre les terrasses superior i inferior, que es conegué, després de les ampliacions baixmedievals, amb el nom de castell del Patriarca. Als seus peus, bé que a l’espai dominat per la façana meridional del recinte flavi, s’articulà una àrea urbana de jurisdicció eclesiàstica, la vila de Pallars. Té una estructura condicionada pel traçat d’un vial que enllaça el peu del castell i el portal del Mal Consell o de Sant Antoni (plaça de l’Oli…), i per un altre de paral·lel al mur meridional del temenos (carrer de Sant Llorenç). En aquesta zona no manquen les restes medievals, com els arcs apuntats del carrer dels Descalços o la important casa del diaca de Sant Llorenç, al costat d’aquesta església, documentada ja el 1199.
Al peu de la muralla, a l’actual zona de l’Escorxador, hi havia un espai agrícola, el Puig d’en Sitges: al voltant del portal del Mal Consell i a l’Escorxador hom hi ha localitzat sitges, una de les quals fou amortitzada al segle XIV. Un altre sitjar, de dimensions considerables i superposat a un de romà tardà, era situat entre l’església de Lestonnac i el Seminari Pontifici, on es van excavar dues sitges obliterades també al segle XIV.
Tarragona. 1 carrer de les Escrivanies Velles; 2 plaça de les Peixateries; 3 plaça de l’Oli.
J. Menchon i L. Piñol
Entre el costat oriental del mur de la plaça de representació i la muralla del passeig de Sant Antoni hi havia la villa antiqua o villa veteris comitisse, en referència a Agnès, vídua de Robert d’Aguiló. Es tracta d’una altra zona urbana d’estructura irregular generada al voltant d’uns vials, que tenia com a centre neuràlgic una altra torre romana del recinte imperial, l’anomenat castell del Rei o de Pilats. És una zona d’especial interès, augmentat pel fet que la documentació del segle XII hi situa uns banys vells i una volta anomenada antigament església de Sant Pere –tal vegada l’església que sota l’advocació d’aquest sant se cita en l’Oracional de Verona.
Aquesta zona fou ocupada posteriorment, almenys en part, pel call, delimitat pels carrers de Talavera, d’en Granada i de Santa Anna, la muralla romana i la plaça del Rei. Disposava d’una sinagoga, d’un forn i d’uns banys. El fossar dels jueus era extramurs, al camí dels Fortins, entre les platges de la Rabassada i del Miracle. S’hi arribava per un camí que sortia del call per la portella dels Jueus, una de les porterulae de la muralla romana.
L’espai ocupat per la plaça foral, o de representació del concili provincial, presentava una estructura diferent, ortogonal, un tipus de planificació urbana que apareix en poblacions de nova planta dels segles XII-XIV dotades d’una organització reticular, com la Selva del Camp i Reus, estretament vinculades amb la mitra.
Aquest espai urbà mostra un vial principal, el Carrer Major, que, seguint la idea de l’eix de simetria de les construccions flàvies, es focalitza vers l’omnipresent seu catedralícia. Es crea una quadrícula amb dos vials perpendiculars bàsics, els carrers de la Nau i dels Cavallers, i de l’Abat i de les Cuirateries, a la zona central de l’antiga plaça, amb una trama reticular força regular. A la banda occidental de la plaça, un espai força compacte trenca aquesta estructura de tipus ortogonal. Es tracta de la zona de l’església de Sant Miquel del Pla, que porta a plantejar l’existència d’una trama urbana anterior –medieval, però– a l’estructura actual de la plaça foral.
Al capdamunt del Carrer Major hi havia al segle XIV la casa del Consell i la plaça de les Cols, al peu de les grases de la seu. En aquest vial, com als carrers dels Cavallers, de la Nau i d’en Granada, a la villa antiqua, es va establir l’alta burgesia i alguns càrrecs eclesiàstics, mentre que la pagesia vivia entorn de l’església de Sant Miquel del Pla, i les activitats comercials i mercantils ocupaven el costat oriental de l’antiga gran plaça romana. Els diferents oficis s’articularen per carrers (Cuirateries, Ferrers, etc.). L’àrea de mercat es perllongava al llarg dels carrers que unien la plaça de les Cols amb el portal de Sant Antoni, passant per la plaça de la Quartera, els carrers de la Merceria i de la Carnisseria, la plaça de l’Oli i la plaça de les Peixateries. A l’extrem sud-occidental de la plaça romana s’aixecava el castell del Bisbe de Vic, la Vigueta, que, com en el cas del castell del Rei, aprofitava una torre d’accés al fòrum.
Torre poligonal de les Monges, aixecada al segle XIV en un angle de la capçalera de mar del circ romà.
ECSA – G.Serra
No són pocs els habitatges de la ciutat que conserven estructures medievals, especialment conjunts d’arcs de diafragma, que formen una trama reticular a l’interior de les illes, base de l’estructura urbana de l’edat mitjana. A banda dels casals baixmedievals, amb importants peces en bon estat de conservació, la dinàmica de recuperació del nucli antic ha anat traient a la llum nous elements, com arcs, portes o murs. Les excavacions arqueològiques han permès localitzar, per exemple, un forn baixmedieval dedicat a la cuita de vaixella ceràmica a la torre de l’Audiència, prop de la muralla i del castell del Bisbe de Vic.
La ciutat dels segles XII i XIII va aprofitar bàsicament el recinte romà, però al costat meridional es va aixecar una nova defensa, el Mur Vell, sobre la línia de separació entre el fòrum i el circ romà. La nova muralla, que cal datar al segle XII, es ressegueix als carrers de l’Enrajolat i dels Ferrers i tenia un portal a l’altura del Carrer Major, documentat el 1276, la porta Olivarie, guardada per torres rectangulars aixecades sobre l’escala de comunicació entre el pulvinar i la terrassa del fòrum.
La muralla romana va ser adobada i àdhuc reforçada amb lladroneres, nous merlets i, fins i tot, l’engruiximent o la construcció de torres. La torre del Paborde és un cas prou eloqüent: sobre una torre romana s’aixeca un espectacular cos datable entre els segles XII i XIII. A l’angle d’unió dels trams de muralla de l’Escorxador i el passeig de Sant Antoni es va erigir una torre rectangular, i al costat de la portella dels Jueus es construí la torre de Saportella. La muralla tenia quatre portes principals: la de Vallcorba (actual portal del Socors, romà, amb reformes medievals), al nord; la de l’Olivera, al sud; la del Mal Consell (després, de Sant Antoni), a llevant, i la del Roser o Predicadors, a ponent. N’hi ha referència d’altres, com la del Rei, prop del castell homònim, i també es van utilitzar les portelles del sòcol megalític de la muralla romana.
Fora del recinte defensiu d’aquesta primera època hi havia tres àrees clarament diferenciades: el Corral, la Vila Nova i l’horta de Tarragona.
L’espai de l’antic circ romà, conegut com el Corral, aviat es va convertir en un raval extramurs, amb equipaments comercials i industrials. Amb anterioritat a la construcció de la Muralleta, en aquest espai hi havia la fira, alguns hostals i la boqueria, a més de les ferreries, que, per tractar-se d’una activitat insalubre, se situaven fora del nucli urbà. Hi havia també una església, la de Sant Salvador, que es podria relacionar amb la documentada al segle XI. Es van aprofitar les voltes del circ, dins les quals, fins i tot, es van aixecar arcs apuntats i es van trespolar. L’antiga arena del circ es va anar poblant i urbanitzant. Hi restà, però, un ampli espai destinat a la celebració de les fires, que amb el temps va esdevenir l’actual plaça de la Font. Les excavacions arqueològiques a la capçalera oriental del circ han mostrat el buidatge del farciment intern de la muralla romana i l’aprofitament del nou espai, on s’han descobert sitges. Fora del circ, al número 10 de la Rambla Vella, s’han localitzat restes d’habitatges datats al segle XIII.
Amb el rerefons de les vicissituds bèl·liques del regnat de Pere III, Tarragona es va proveir d’una nova defensa, el Mur Nou o Muralleta, que segellava el Corral en la línia de l’antiga façana del circ. La seva construcció va ser una càrrega molt onerosa per a la ciutat, a més de provocar un conflicte sagnant amb la mitra. El 1360 l’arquebisbe Pere de Clasquerí es va veure obligat a fer obres a la muralla, que degueren consistir en un paredat dels arcs de la façana meridional del circ. Alguns anys després, el 1368, el Consell de la ciutat va acordar bastir la Muralleta, que disposava de dues torres poligonals als angles de mar i terra, d’un portal defensat per una torre, el Portalet, i d’un segon accés, probablement una torre portal, la de Framenors. La construcció de la Muralleta va ser una obra lenta, a conseqüència dels importants problemes econòmics per a finançar-la.
La Vila Nova comprenia tota l’àrea que es perllongava des del Corral fins al port, ocupant tota la zona residencial d’època romana. Era bàsicament una zona d’horts, conreus, farraginals i molins, amb poca població excepte a la part més propera al Corral, on hi ha constància d’una ocupació marginal, a més de la presència de convents, com els de Sant Francesc i Santa Clara.
Vista aèria de la ciutat, presidida per la catedral. A primer terme, a la dreta, l’antic firal del Corral, actual plaça de la Font, sobre l’arena del circ romà.
ECSA – J.Todó
Les primeres construccions a l’àrea portuària es remunten documentalment a la primera meitat del segle XIII, si bé l’activitat del port tarragoní ja va començar durant el segle anterior. Fou especialment actiu al llarg dels segles XIII i XIV, època en què va tenir relació comercial amb alguns dels principals ports de la Mediterrània occidental.
Pel que fa a l’horta de Tarragona, va ser destinada exclusivament a l’explotació agrària i s’estenia a ambdós costats del Francolí, fins a arribar a la zona de Riu Clar.
A tota la ciutat hi ha un element que cal tenir en compte per a entendre la fesomia urbana: l’emplaçament de les esglésies. Ja s’ha comentat l’especial situació de la catedral, i la primerenca fundació de l’església de Sant Salvador, que en principi es relaciona amb l’església del Corral, probablement aprofitant estructures del circ. En una butlla del 1154 ja consten les esglésies de Sant Miquel del Pla, Santa Maria del Miracle, Sant Salvador del Corral i Sant Fructuós, i suposadament el mateix any es va aixecar Santa Magdalena de Bell-lloc. El 1214 es documenta la de Natzaret al peu del castell del Rei, i el 1199, la de Sant Llorenç.
Extramurs hi havia el santuari dels Sants, l’església de Sant Fructuós, prop de l’antic espai del fòrum de la colònia, Sant Pere Sacelades, en una zona amb una important necròpoli romana tardana, Santa Maria del Miracle, sobre la basílica martirial de l’amfiteatre, o Santa Magdalena de Bell-lloc, no gaire lluny de la necròpoli i els complexos religiosos romans tardans de la Tabacalera-Parc Central i que darrerament s’ha relacionat amb un seguit de restes localitzades al carrer de Pere Martell. Aquests emplaçaments potser no responen a una casualitat, sinó a la perduració o recuperació d’antics espais de culte, procés que caldria relacionar amb la mateixa restauració de la seu metropolitana. En canvi, els convents de Sant Francesc, Sant Antoni, Santa Clara i Sant Domènec mostren una nova pauta topogràfica, una situació extramurs prop dels accessos a la ciutat.
Tarragona va patir un greu procés de despoblament durant tot aquest període. Segons el fogatjament del 1359, la ciutat tenia 1 071 focs, que van passar a 590 en el del 1451.
Bibliografia consultada
Morera, 1897-1959, vol. I, II, IV i V; Capdevila, 1935; Sánchez Real, 1949 i 1954; Palma, 1956-58; Serra i Vilaró, 1960; Salvat, 1961; Els castells catalans, 1967-79, vol. IV [1973]; Recasens, 1975; McCrank, 1977 i 1978; Icart, 1982; Hauschild, 1983; Icart – Cubells, 1983; Peris – Icart, 1983; Secall, 1983; Catalunya Romànica, 1984-98, vol. XXI; Cortiella, 1984; Cubells – Icart, 1984; Peris, Cubells, Icart, 1984; Cortiella – Sanmartí, 1985 i 1986; Cortiella – Sanmartí, 1987; Riu-Barrera, 1987; Dupré i altres, 1988; Sanmartí, 1988; Gort, 1989b; TED’A, 1989a, 1989b i 1989c; Ramon, 1990; TED’A, 1990a i 1990b; Pladevall, 1991a i 1991b; Sanmartí, 1991; Figueras, 1992; Hauschild, 1992; Menchon, 1992; Dupré – Carreté, 1993; Mar, 1993; Menchon, 1993; Bonet, 1994; Menchon, Macias, Muñoz, 1994; Companys – Montardit, 1995; Costa i altres, 1995; Mar, Mir, Piñol, 1996; Bonet, 1996; Macias, Menchon, Muñoz, 1997; Piñol – Mir, 1997; Menchon – Massó, 1998; Aquilué i altres, 1999; Del romà al romànic, 1999; Macias, 2000; Diversos autors, 2000a; Macias, Menchon Remolà, 2001; Muñoz, 2001; Piñol, 2001; Figuerola i altres, 2002; Menchon i altres, e.p.