Escut de la ciutat en una clau de volta de la Seu, de vers 1328-53.
BV – G.Serra
Síntesi històrica
A la baixa edat mitjana el nucli urbà de la ciutat de Manresa ocupava els turons del Puig Cardener i el Puig Mercadal –on hi ha les esglésies de la Seu i del Carme, respectivament–, solcats pel Cardener i dos dels seus afluents, el Mirable i el torrent de Monteis, que des del segle XIV ja rebé el nom de torrent de Predicadors.
Malgrat l’existència de restes d’èpoques ibèrica i romana i que el nom de Manresa ja apareix en la documentació el 24 de juny de 889, el gran creixement urbanístic de la ciutat no es produí fins als segles XIII i XIV, en què esdevingué un centre de poder polític i econòmic, en part gràcies al fet que posseïa el títol de ciutat, pertanyia a la jurisdicció reial i tenia dret de representació a corts.
Vista aèria de la ciutat, amb el Puig Cardener i la Seu a primer terme. El paisatge monumental actual no reflecteix la riquesa d’edificis gòtics que posseïa abans del 1936.
ECSA – M.Catalán
Així, durant el segle XIII es va consolidar el govern municipal, que va anar desenvolupant i ampliant les seves competències al llarg del segle següent i que, com en altres ciutats i viles catalanes, era format per càrrecs polítics –consellers de la ciutat, Consell Especial i Consell General– i càrrecs tècnics –clavari, racional, sequier, mostassaf, obrers, missatgers i saigs, entre molts d’altres–. Inicialment, la major part d’aquests càrrecs es nomenaven per cooptació, però arran d’un privilegi del 1458 van passar a escollir-se pel sistema de la insaculació, la qual cosa, juntament amb la guerra civil de 1462-72, va posar fi als diversos bàndols, que durant bona part dels segles XIV i XV van lluitar entre ells per tal de controlar el govern de la ciutat. D’altra banda, la situació central de Manresa i del pla de Bages, a la cruïlla dels camins de Barcelona a la Cerdanya i França amb els camins d’Osona a Cardona i Lleida, va permetre que la ciutat esdevingués el nucli manufacturer, de mercat i de serveis d’un ampli territori que anava més enllà dels límits de la pròpia vegueria. Això es va veure potenciat per la celebració de les fires de l’Ascensió i de Sant Andreu, des del 1284 i el 1311 respectivament, i per la important presència de mercaders i d’obradors i menestrals dels rams del tèxtil i, sobretot, de la pell –cuireters, sabaters, etc.–, la major part de la producció dels quals anava destinada a l’exportació, juntament amb altres productes com el safrà o el vi.
Aquest creixement urbà es va frenar a partir del punt crític de l’any 1348, en què va començar una important caiguda de població seguida d’una crisi econòmica que s’allargà durant tot el segle XV. Així, si bé abans del 1348 Manresa tenia unes 2 000 famílies, la Pesta Negra i les seves seqüeles, juntament amb la crisi econòmica i la guerra civil del segle XV, van fer que la població caigués d’una manera constant fins arribar a poc més de 1 000 famílies l’any 1363, a unes 600 el 1408 i a només 236 famílies el 1480, quan la ciutat va assolir la xifra més baixa d’habitants. Tanmateix, aquest també és el moment a partir del qual va començar la represa demogràfica, de manera que al final del segle XV la població ja superava la xifra de les 300 famílies.
La morfologia urbana i el patrimoni gòtic
El centre de la Manresa dels segles XIII al XV era el Mercadal, l’actual Plaça Major –més petita del que és ara–, on hi havia les taules del mercat, els forns i les cúries del veguer i del batlle. De la plaça sortien els carrers que anaven cap als diversos portals i esglésies de la ciutat –cap a la Seu, Sant Miquel, el Puig Mercadal, Sobre-roca, etc–. Igualment, a tocar de la plaça hi havia el call jueu, amb una sinagoga i una escola documentades.
Arran dels incendis que Manresa va patir els anys 1713 i 1811, han quedat ben poques restes de la ciutat medieval. Només es conserva el traçat dels carrers, i encara no tots, atès que en la reconstrucció del segle XVIII es van obrir o eixamplar noves places que en van fer desaparèixer alguns.
La volta d’en Botí, amb una finestra geminada.
ECSA – G.Serra
Tampoc no queden gaires cases ni façanes d’edificis gòtics que hagin sobreviscut als incendis i a reedificacions posteriors. Les restes més importants són la torre que hi ha a la cantonada dels carrers del Carme i Serarols i la volta d’en Botí –a sobre de la qual podem observar una finestra geminada coronella–, a més d’algunes cases dels carrers Nou, na Bastardes, Arcs de Santa Llúcia o del Balç, entre d’altres, que encara conserven arcades i voltes medievals. També podem esmentar un celler amb arcs apuntats al mas de la Culla, ja fora del nucli urbà.
Manresa va tenir diversos recintes de muralles que s’anaren expandint a mesura que la ciutat va créixer. El primer, dels segles X i XI, tancava el Puig Cardener; al segle XII s’amplià per a protegir els barris nascuts al voltant de Sant Miquel i del Mercadal, i, al segle XIII, va tornar a créixer pel costat del Mirable. El darrer recinte es construí entre el 1362 i el 1383, quan es referen les anteriors muralles i s’amplià el nucli murallat fins a l’actual plaça de Valldaura i el carrer d’Arbonès, amb la qual cosa es protegia la vila nova que s’havia format en aquesta zona des del final del segle XIII. Fora muralla ja només quedava el barri de les Escodines –crescut al voltant del camí ral de Barcelona–; les adoberies i cuireteries, situades a banda i banda del Mirable, i la tintoreria i els diversos molins que hi havia al costat del Cardener.
Queden poques restes visibles de les muralles: diversos trams a l’entorn del Puig Cardener, al carrer de l’Apotecari, una torre del portal de Sobre-roca –restaurada l’any 1983– i el tram de muralla que es conserva sobre la Planeta, a l’actual plaça d’Europa. Es tracta d’un fragment de la muralla del segle XIII, amb un conjunt de contraforts adossats que la reforcen i que sostenien la base de la torre de l’Àliga, una torre de més de 30 m d’alçada que constituïa un dels punts claus de la defensa de la ciutat.
L’altra gran obra civil del segle XIV que cal esmentar és la sèquia, construïda entre el 1339 i el 1383 per tal de dur aigua als camps de la ciutat i transformar una àmplia zona del terme en regadiu. Es tracta d’una important obra d’enginyeria medieval, traçada i dissenyada per Guillem Catà. Pren l’aigua del Llobregat, travessa tot el pla de Bages de nord a sud i en els més de 26 km que hi ha des de la resclosa, a Balsareny, fins a la partida de l’Agulla, on entra al terme de Manresa i es bifurca en ramals, només presenta un desnivell de 10,63 m. Això és possible gràcies a dos túnels –de 870 i 152 m– i trenta-un ponts amb els quals se salven els diversos accidents geogràfics. El braçal que duia l’aigua a la ciutat hi entrava pel portal de la Planeta. Pel mig d’alguns carrers –Serarols, Amigant, Cap del Rec o Plaça Major– encara podem veure les lloses, d’època moderna, que tapaven la canalització dels recs que repartien l’aigua per tot el nucli urbà.
Altres peces d’arquitectura civil gòtica a destacar són els ponts i les diverses creus de terme que indicaven els límits de la jurisdicció del batlle. El pont més antic és el Pont Vell, sobre el Cardener, on es barregen diverses fases constructives que es poden datar entre els segles XII i XIII. Destruït en part el 24 de gener de 1939, va ser restaurat entre el 1960 i el 1962. Durant el primer terç del segle XIV i sota la direcció de l’arquitecte Berenguer de Montagut, es construí el Pont Nou, sobre el Cardener, al camí ral de la Segarra i Lleida. És un pont de llom pla que fins al segle XIX tenia nou arcs i feia 179 m de llarg. Diverses obres realitzades a les dues bandes del riu en van reduir la llargada i actualment només té vuit arcs de mig punt i 140 m. El 24 de gener de 1939 es van volar tres dels seus arcs, que van ser refets l’any 1940.
Així mateix, cal esmentar el pont de la riera de Rajadell, al camí ral de Montserrat –iniciat el 1383 i volat durant la retirada republicana del 1939–, i el pont de Vilomara, sobre el Llobregat, al camí ral de Barcelona, construït al segle XIII i refet diverses vegades després d’aiguats. En la seva major part és del 1623, però mostra arcades i fragments dels segles XIII i XIV.
L’única creu de terme que conserva fragments d’època gòtica és la de la Culla, aixecada el 1413 al costat del camí ral de Barcelona. El 1906 es va desmuntar i es va substituir per una còpia. Les restes de la creu original es guarden al Museu Comarcal de Manresa.
Els edificis religiosos
El principal temple de la ciutat era l’església de Santa Maria, coneguda com la Seu, que era alhora canònica i temple parroquial de la localitat. L’actual edifici, obra de Berenguer de Montagut, es construí entre el 1322 i el 1488 i en substituí un d’anterior de romànic (vegeu el capítol que s’hi dedica en el volum Arquitectura II d’aquesta col·lecció, pàg. 60-71).
Manresa.
M. Torras
La Seu, amb algunes de les seves dependències –la sala gòtica o les sales a l’entorn del claustre– i amb les esglésies de Sant Marc –construïda el 1410– i Santa Clara, són els tres únics temples gòtics que es conserven gairebé sencers, atès que tots els altres van ser reformats en segles posteriors o enderrocats el 1936.
Entre les esglésies que no han arribat als nostres dies, les més antigues eren les de Sant Miquel –documentada l’any 1000, refeta en estil gòtic entre el 1377 i el 1420 i enderrocada el 1936– i la de Sant Martí, documentada el 1169, i derruïda al segle XIV per tal de poder utilitzar el solar per a la construcció de l’edifici gòtic de la Seu.
Del segle XIII eren les esglésies de Sant Bartomeu –datada el 1280, reformada al segle XVII i destruïda el 1936– i de Sant Cristòfol i Santa Caterina, esmentada el 1268 com a capella d’una comunitat de donades. Aquesta església arribà fins al segle XIX.
Durant els segles XIII i XIV també sabem de l’existència de tres hospitals a Manresa, cadascun d’ells vinculat a una església. Així, l’any 1300 la documentació esmenta l’església de Sant Andreu, pertanyent a l’hospital superior, documentat ja el 1260 i situat al costat del camí de Vic i Berga. Aquesta església va ser reformada i ampliada al segle XVIII. Igualment, el 1321 s’iniciava la construcció d’una capella dedicada a sant Tomàs i santa Llúcia, vinculada a l’hospital inferior, al peu del camí ral de Barcelona. Actualment no es conserven ni l’església ni l’edifici de l’hospital. El darrer hospital documentat, però del qual no tenim constància que arribés a funcionar, és un que a mitjan segle XIV s’havia d’edificar al costat del camí de Lleida, vinculat a una capella dedicada al Sant Esperit.
Al final del segle XIII també hi havia una casa dels malalts, datada ja el 1274, on vivien persones afectades per malalties contagioses. L’any 1292 es va traslladar a l’actual partida de Santa Clara, i entre el 1322 i el 1412 va estar situada al costat de l’actual capella de Sant Pau, en aquell moment dedicada a sant Marc i santa Bàrbara.
Amb l’arribada dels ordes mendicants, a l’inici del segle XIV, s’edificaren nous convents i esglésies. Els primers a instal·lar-se a la ciutat van ser els frares del Carme, l’any 1308. El 1322 es va signar un contracte amb l’arquitecte Berenguer de Montagut per a la construcció de l’església i el 1356 s’estava bastint el claustre. El monestir es reformà al segle XVIII. L’església s’enderrocà el 1936 i es reconstruí entre el 1944 i el 1959.
Els següents a establir-s’hi van ser els dominicans, l’any 1318. El 1321 es va començar a construir l’església, i el 1336 s’estava treballant en la construcció del claustre gòtic. Al segle XVIII es va reformar el convent, i l’any 1936 l’església va ser enderrocada.
Les clarisses s’instal·laren a la ciutat l’any 1322, al costat d’una capella dedicada a sant Blai i sant Llàtzer. El 1326 ja tenim documentada la nova església, sota l’advocació de santa Clara, la qual es conserva juntament amb algunes dependències del convent, d’entre les quals cal destacar una sala gòtica.
Finalment, el 1398 les monges cistercenques procedents de Valldaura van ocupar la capella del Sant Esperit, que canvià la seva advocació per la de la Mare de Déu de Valldaura. Poc abans de la guerra civil del segle XV, les monges van ser substituïdes per una comunitat masculina provinent de Poblet. El monestir va ser enderrocat el 1465 i no en queda cap resta, només un conjunt d’uns vint capitells gòtics, amb les seves columnes, bases i cimacis, que, segons la tradició, provenen del claustre d’aquest convent i que actualment formen part del claustre del convent de les caputxines.
Bibliografia consultada
Sarret, 1921-25; Junyent i Maydeu, 1994; Valdenebro, 1994; Torras, 1996 i 1998; Manresa medieval, 2001.