S’ha dit que Granollers, al centre del Vallès Oriental, és una “vila oberta” per a referir-se, entre altres aspectes, a la condició de cruïlla de camins, espai de trobada entorn del mercat, lloc d’acollida per al qui hi arriba. Tots aquests trets tenen un clar significat històric des de l’època romana i es consolidaren a partir de la baixa edat mitjana. El pas d’importants vies romanes configurà un nucli de poblament de característiques singulars. L’activitat comercial esdevingué identificadora de la vila fins al punt de condicionar-ne l’estructura urbanística. L’emmurallament, a partir del segle XIII, n’enfortí la preeminència en una àrea prou àmplia, reflectida, alhora, en el sovintejat canvi de jurisdicció fins al definitiu domini reial. L’hospital del segle XIV, el casal dels Tagamanent i la magnífica església gòtica de la darreria del XV evidenciaven un nivell de desenvolupament econòmic i social que culminà a la centúria següent.
De l’època romana a la medieval
Les diverses intervencions arqueològiques, fins a les darreres de l’any 2003, han permès constatar l’existència d’un nucli de població romana que va assolir el major nivell de desenvolupament entre els segles I i III dC. No s’ha pogut definir encara la tipologia d’aquell nucli: si es tractava de la mansio de Semproniana, lloc de parada, si era una villa o si potser era un forum, amb funcions judicials, administratives i de mercat. Malgrat que no se’n pot precisar l’estructura urbanística, sí que han quedat ben definits un espai residencial, amb un gran edifici porticat, i dues necròpolis.
Granollers. 1 plaça de la Porxada (Plaça Major); 2 plaça de les Gallines; 3 plaça del Blat; 4 plaça de la Fruita; 5 plaça de l’Oli; 6 plaça dels Cabrits; 7 plaça de les Olles.
J. Dantí
La crisi de mitjan segle III no impedí la continuïtat del poblament, encara que potser amb un nivell d’ocupació inferior, tal com ho mostren les poques restes visigòtiques del segle VI. Tot i la manca de referències de l’època sarraïna, sembla que el conjunt del Vallès no va patir una despoblació significativa. La vila medieval de Granollers, doncs, entroncava directament amb l’espai romà, els paviments antics es trobaven al mateix nivell que els dels segles X i XI, i les construccions i les sitges de la sagrera s’entreteixien amb els murs romans.
La primera referència documental del topònim Granollers és de l’any 944, en què s’esmenta el terme de “Granuliarios subteriore”. La vila ja tenia una església dedicada a sant Esteve al darrer quart del segle X, però la informació sobre la parròquia és més abundant a partir del segle XI, sobretot arran de la construcció d’una nova església romànica –segles XI i XII–, de la qual resta una part del portal i els dos capitells de la mateixa porta. També són del segle XI les primeres notícies del mercat; el 1041 es parlava d’una mesura pròpia, i el 1043, del camí que portava al “forum Granularios”, expressió que feia palesa la significació d’aquella activitat.
Al final del segle X Granollers formava part d’un gran feu que el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda cediren al noble Gombau de Besora. El 1025 la vila s’incloïa en el privilegi de les Franqueses del Vallès i gaudia de les mateixes exempcions fiscals que la resta de pobles d’aquella demarcació. A partir de mitjan segle XI va perdre aquella condició en passar a mans senyorials, tot i que retornés, alternativament, al domini comtal.
Entre els segles XIII i XV
El 1219 el rei Jaume I concedí alguns privilegis a Granollers, com ara el de no separar la vila de la jurisdicció reial –cosa que assegurava que només s’hi exerciria la seva justícia a través del batlle de les Franqueses–, així com el de l’exempció del dret de l’alberga. Encara que aquells privilegis van ser ratificats per Pere el Gran el 1283, des de mitjan segle ja s’havia alienat una part de la jurisdicció a mans del bisbe de Barcelona. El 1291 el senyor del castell de la Roca, Pere Marquès, va adquirir el terme. Jaume II recuperà la vila el 1316 amb el compromís de no tornar-la a cedir, condició que incomplí de bell nou Pere el Cerimoniós el 1357. Els mateixos granollerins aconseguiren la redempció el 1374, però continuaren els canvis: el 1377 fou cedida a l’infant Martí; el 1380, a Guillem Ramon de Montcada; el 1382, a Pere, comte d’Urgell, i el seu fill Jaume d’Urgell la vengué a Ramon de Torrelles el 1410. Finalment, el 1418 la vila assolí definitivament la lluïció senyorial i la confirmació de tots els privilegis per Alfons el Magnànim. Entre les condicions d’aquell traspàs hi havia la de gaudir del privilegi de ser considerada carrer de Barcelona.
L’administració municipal granollerina s’inicià al final del segle XIII amb el privilegi de proposar una terna per al càrrec de batlle. L’any 1356, però, Pere el Cerimoniós concedí la facultat d’elegir quatre jurats en representació del Comú, que poc després es completava amb un nou privilegi de batlle i, el 1371, amb la creació d’un consell de vint-i-dos membres. Alfons el Magnànim, el 1418, li concedí l’autonomia financera, amb la capacitat d’imposar drets fiscals i la creació de deute. El privilegi de “regiment”, del 1449, consolidava aquella organització i introduïa la forma d’elecció indirecta dels càrrecs, que suplia la de cooptació. L’any 1500 la vila obtingué el privilegi d’insaculació, i així culminava l’estructura del poder municipal que es mantingué fins als decrets de Nova Planta.
Malgrat els possibles efectes de la crisi de mitjan segle XIV i els canvis de jurisdicció esmentats, la vila de Granollers va tenir un creixement demogràfic i econòmic afavorit en bona part per la incidència del seu mercat. La població passà dels 129 focs del 1378 als 166 focs del 1497, un augment que s’explicaria, en part, per l’atracció exercida sobre els pobles propers, que perdien habitants en aquell mateix període. Altres signes d’aquell creixement, així com de la preeminència que prenia la vila, van ser la construcció de les muralles i, particularment, l’edificació d’una gran església gòtica, que s’inicià a mitjan segle XV i s’acabà entorn del 1511.
Una vila emmurallada
L’urbanisme granollerí entre els segles XIII i XV s’estructurà fonamentalment a partir de la primera muralla (1291) i, sobretot, de la del segle XIV, les restes de la qual han arribat fins al moment present. Del primer encerclament de la vila, iniciativa de Pere Marquès, que n’era el senyor, no se’n coneix el traçat, tot i que consta que existia en el moment de construir-se la muralla del 1366. Aquest any l’infant Joan, hereu de Pere el Cerimoniós, concedí el privilegi de fer “murs i valls”, però mentrestant establí que s’endeguessin els “adobs o reparacions que convinguin fer interinament en el mur i vall antics”. El recorregut de la nova construcció no coincidia arreu amb l’anterior, ja que es preveia l’expropiació de cases i la possibilitat de tallar els arbres que impedissin l’obra.
La muralla del segle XIV tenia un perímetre de prop de 800 m, amb una alçària de 5 m i una amplària d’1,20 m. L’envoltava un fossat que a la part de ponent tenia 5 m de profunditat i 7 m d’ample. Els portals del clos es corresponien amb els camins principals que hi confluïen: el de Barcelona, el de Vic (anomenat de Corró), el de Caldes, el de Bell-lloc –cap a Cardedeu i Girona– i el de la Roca cap a Mataró; posteriorment se n’obrí un de més petit, el Portalet. En el recorregut de la muralla hi havia onze torres de defensa (més pròpiament bestorres), deu de base quadrada i una de rodona. Les restes d’aquella construcció encara avui permeten observar els merlets que la coronaven, alguna de les espitlleres i bona part del camí de ronda interior, els corredors. L’emplaçament de la vila medieval s’havia estès cap a llevant en relació amb l’antic nucli romà, una part del qual quedava aleshores fora muralla.
L’estructura urbanística de Granollers als segles XIV i XV s’articulava entorn dels carrers que derivaven de cadascun dels portals i confluïen a la Plaça Major. L’antiga via romana de Barcelona a Vic, ara camí ral, quedava just al mig de la vila. L’església de Sant Esteve i la sagrera configuraven un altre àmbit, a la part de ponent. D’altra banda, la importància del mercat arribà a condicionar l’urbanisme, i és en aquest sentit que s’ha interpretat l’existència d’un gran nombre de places al centre de la vila que, si més no des del segle XV, prenien el nom dels productes que s’hi venien: plaça de les Olles, dels Cabrits, de l’Oli, del Blat, de les Gallines, de la Fruita. El procés culminà al segle XVI amb la construcció, a la Plaça Major, de la Porxada com a llotja del gra.
El casal dels Tagamament, conegut com a casa del Conestable per haver-hi mort el rei Pere IV el 1466.
ECSA – G.Serra
Un altre dels trets de l’urbanisme granollerí a partir del segle XIV va ser la construció de cases amb porxos, sobretot al voltant de la Plaça Major i a la resta de places esmentades. La primera referència documental sobre això és de l’any 1357, en què els jurats de la vila proposaren bastir una arcada davant de la casa de Berenguer Simó, a la Plaça Major, per tal de poder-hi edificar a sobre i deixar l’espai inferior per a ús de la població. Aquell recurs combinava la intensificació dels habitatges i la utilització pública del porxo com a lloc de pas o per al mercat. De fet, el terme plaça s’entenia com un espai entre porxos i carrer on es mercadejava. Encara hi resten algunes arcades tapiades amb el finestral gòtic al primer pis i d’altres d’interiors que s’han recuperat (plaça de la Porxada 20, plaça dels Cabrits 4).
La major part dels habitatges del centre de la vila eren ocupats per menestrals. Una excepció important en aquell marc era el casal dels Tagamanent, al costat de llevant de la muralla i a tocar del portal de Bell-lloc. La casa senyorial, del segle XV, era un edifici de tres cossos, del qual només resta el central, amb una gran porta dovellada, un finestral gòtic triforat al primer pis i una finestra conopial a la segona planta. La casa s’ha anomenat del Conestable perquè fou on va morir el rei Pere IV, Conestable de Portugal, el 1466.
Fora muralla, a peu del camí de Vic, la vila hi tenia l’hospital de pobres i pelegrins. Va ser fundat per Bertran de Seva i és documentat des del 1328. Hi sobresurt l’amplada de la nau, amb tres arcs de diafragma, i un absis amb volta apuntada que corresponia a la capella. Després de diverses utilitzacions, l’any 1926 va ser reformat per l’arquitecte Manuel Raspall per a instal·lar-hi la biblioteca municipal; a la façana s’hi col·locaren dos finestrals gòtics procedents d’un altre edifici.
La vila de Granollers reflectia, doncs, a la segona meitat del segle XV, una situació de cert redreçament demogràfic i econòmic a redós de l’impuls del seu mercat, tal com es volgué manifestar amb la construcció de la nova església gòtica (enderrocada l’any 1936, tret del campanar) i amb l’encàrrec als Vergós d’un magnífic retaule de Sant Esteve (avui al MNAC).
Bibliografia consultada
Canal, 1921; García-Pey, 1990; Estrada, 1993; Entra a l’església…, 1997; Barbany, 1999, pàg. 15-38; Dantí, 1999 i 2001; Tenas, 2001; Vilaginés, 2001.