El poble de Jusseu és enlairat en els primers contraforts septentrionals de la serra de la Carrodella, a 804 m d’altitud. El primer esment d’aquest indret data de l’any 987, quan els homes del veí castell d’Aguilaniu, en discussió amb els de Jusseu, juraren sobre la possessió del terç d’un pou saliner, per ordre del prevere Fortuny i del visir Zamega. El castell de Jusseu formà part de la frontera superior adscrita a la cora de Lleida, fins a la seva conquesta cristiana vers el 1070. De fet, l’any 1067 ja és consignat “in extremis finibus marchiarum” i afrontava amb els termes de Pilzà, Gavasa i Calassanç. En principi, el castell de Jusseu restà vinculat al llinatge dels Lierp. En el pas dels segles XII al XIII, el castell i lloc de Jusseu consta en poder dels Lierp de Capella, emparentats amb els Erill. L’any 1212 el rei Pere I de Catalunya-Aragó confirmà a Ermessenda d’Erill el feu d’aquest castell segons els Usatges i Costums de Barcelona. A la darreria del segle XIII la fortalesa de Jusseu revertiria al domini reial, puix que Jaume II l’integrà dins la nova baronia de Felip de Saluzzo (1292), a través del qual passà als barons de Castre-Peralta. Ramon de Peralta el lliurà l’any 1344 al seu fill Berenguer; després formà part del tercer comtat de Ribagorça, i, finalment, quedà adscrit a l’anomenada senyoria dels Quatre Castells, jurisdicció que a partir del segle XV pertangué als Castre-Pinós; posteriorment passà a la branca de Cervera i pervingué finalment als ducs de Medinaceli.
Respecte del castell de Jusseu, a mitjan segle XIX, P. Madoz escriví: “Fuera del pueblo hay restos del castillo antiguo del duque de Medinaceli con un foso de 4 varas de profundidad por otras tantas de ancho, abierto a pico sobre la escarpada peña de 150 varas de elevación dominando la población por el sur y el este.” Recentment, els pocs vestigis que restaven de la fortalesa han desaparegut; tan sols és vistent una petita part del fossat.