Situació
Façana sud de l’església, amb la porta d’entrada precedida per un porxo i el ràfec originari format per una cornisa bisellada suportada per un fris de permòdols.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Miquel és al centre de la població de Graus.
Mapa: 31-11(250). Situació: 31TBG804745.
Graus és a uns 19 km de Benavarri per la carretera N-123. (JAA)
Història
El lloc de Graus, conquerit definitivament als musulmans l’any 1083 pel rei Sanç Ramírez, fou donat l’any següent pel mateix monarca al monestir de Sant Victorià d’Assan. A partir d’aquell moment, l’esmentat cenobi emprengué la tasca d’organitzar el poblament a l’indret i de consolidar el seu domini jurisdiccional.
No es disposa, ara per ara, de referències històriques documentals sobre l’església de Sant Miquel de Graus; tanmateix es pot suposar, a manera d’hipòtesi, que el monestir de Sant Victorià, el qual tingué la jurisdicció eclesiàstica del lloc, manés bastir aquesta església per al servei del culte a la població. Se sap del cert que l’esmentat cenobi fundà al segle XII, al coster de la penya que domina la vila de Graus, un priorat dedicat a Santa Maria, esdevingut avui el santuari de Santa Maria de la Penya. Si bé sembla, segons indica M. Iglesias, que aquest priorat tingué en un inici la categoria de parròquia, és molt possible que, per causa de la seva desavinent situació i del creixement de la població, el monestir de Sant Victorià decidís fundar dins la població un altre temple parroquial, que seria, com ja s’ha apuntat, l’església de Sant Miquel. (MLIR)
Església
És un edifici originàriament d’una sola nau. Entre els segles XVI i XVIII fou profundament transformat: s’afegiren capelles als murs de la nau, un porxo sobre la porta d’accés, i se substituí la capçalera original, probablement formada per un absis semicircular.
Malgrat aquestes importants transformacions, i especialment després de les recents restauracions, encara poden observar-se elements de l’obra original, sobretot a la nau; en aquesta encara és visible, sota la decoració, la volta de canó de perfil apuntat reforçada per arcs torals, i a les seves façanes, també és visible el ràfec, format per una cornisa bisellada suportada per un fris de permòdols. La porta principal s’obre a la façana sud, en un cos destacat de la façana, del mateix tipus que la solució de façanes de la propera església de Santa Engràcia del castell de Panillo. A més, l’arc de mig punt d’aquesta porta és emfasitzat per tres arquivoltes rectes. A la façana nord s’observa que a l’extrem de ponent de la nau es produeix un altre regruix de la façana de major llargada que els que es formen al centre de façanes, on s’observa una porta, amb un arc adovellat, avui paredada.
L’aparell dels paraments visibles és format per carreus, perfectament tallats, disposats de manera molt ordenada en filades uniformes i regulars. Així, doncs, s’evidencia una obra clarament construïda dins les formes pròpies de la plenitud del segle XII, però en una tradició constructiva que arrenca del principi del segle XII, i que a l’església de Sant Miquel de Graus arriba al seu màxim nivell de refinament tecnològic en l’art de la talla de la pedra. (JAA)
Escultura
Una mostra de les mènsules que recorren la cornisa del mur septentrional de l’església.
ECSA - L. Carabasa
Al mur nord de l’església, sota el ràfec de la teulada, hi ha tot un seguit de mènsules, algunes de les quals encara conserven relleus esculpits. Els motius representats s’adiuen als repertoris habituals en conjunts eclesiàstics romànics, dins la segona meitat del segle XII i el segle XIII. Així, es poden veure una flor estilitzada de quatre pètals allargats, un grup de rotlles en degradació i tres caps d’animals (possible brau i cap alleonat), un d’ells de trets gairebé imperceptibles. M. Iglesias els ha comparat amb els de la Mare de Déu de Baldós (Montanyana, conjunt estudiat en aquest mateix volum) i, sobretot, amb els de l’església parroquial de Vallcarca (Baix Cinca). Tanmateix, al meu parer, tant els de Baldós com els de Vallcarca, força malmesos, sembla que foren de bona qualitat i d’un estil definit, relacionable amb el romànic. En canvi, el grup de Graus no mostra cap d’aquests trets.
Si, com ja he dit, els elements representats coincideixen amb els habituals en conjunts d’època romànica, ni la factura (absolutament estereotipada, com sortida de motlles) ni l’estil (popular) permeten datar aquests relleus en un moment concret, que caldria situar en sintonia amb l’arquitectura medieval de l’edifici.
Hom ha fet esment de l’existència, en aquesta església, d’un crismó trinitari. En la visita realitzada en fer el treball de camp d’aquest volum (any 1988), aquest element ja no es conservava. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 92-97
Bibliografia sobre l’escultura
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàg. 95
- Enríquez, [1987] 1993, pàg. 110