Situació
Bonica vista de la torre del castell i de l’església de Santa Cecília, amb un absis sobreaixecat a manera de bestorre campanar a la part de ponent.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Santa Cecília és situada al costat del castell de Fontova, just a ponent de la torre mestra.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG893838.
L’itinerari per a arribar-hi és el mateix que s’ha indicat en la monografia precedent. (JBP)
Història
L’església de Santa Cecília era la capella castellera de la fortalesa de Fontova. Tingué consideració de parròquia del terme de Fontova. Una de les primeres mencions documentals data de l’any 961, quan consta que fou consagrada pel bisbe Odesind, a petició dels comtes ribagorçans Ramon II i Garsenda, i dels homes que habitaven al castell de Fontova i als seus termes, els quals l’havien fet construir. Tot seguit els comtes i llurs fills la dotaren amb ornaments, llibres litúrgics i béns immobles. Malauradament aquesta acta de consagració ha arribat truncada, però tot fa pensar en una història semblant a la d’altres fundacions contemporànies, com Sant Esteve del Mall o Sant Vicenç de Roda. Després de la incursió musulmana del principi del segle XI, l’església de la civitas de Fontova seria restaurada i consagrada per segona vegada vers l’any 1016, probablement en un dels darrers actes del comte Guillem Isarn i del bisbe Eimeric de Ribagorça.
Posteriorment, es desconeixen molts aspectes relacionats amb la formació i la gestió del patrimoni de Santa Cecília, bé que s’endevina que aquest era considerable, puix que hi havia una comunitat de clergues regida per un “abat”.
Vers l’any 1103 hi ha documentada una tercera consagració, que seria la definitiva. El rei Pere I d’Aragó i de Ribagorça donà, amb motiu d’aquesta nova consagració de l’ecclesie Sancte Cecilie Fontistove, dos capmasos, un dels quals a Sorribes de Dalt i l’altre a Monte Lauri. Aquesta església torna a ser mencionada en un instrument de l’any 1113 que reporta com uns homes de Fontova posaren sota la protecció episcopal l’església de Sant Miquel del Coll amb heretats i rendes parroquials, a condició que si algú de la seva generació fos clergue, esdevingués “abbate Sancta Cecilie” i tingués l’església de Sant Miquel amb el consentiment del bisbe, amb els delmes, les primícies, les oblacions i el dret de defunció. El bisbe Pere Guillem, en el seu testament del 1134, mogut per les precàries condicions materials dels canonges de Roda, els cedí les quartes episcopals de Santa Cecília de Fontova.
A la segona meitat del segle XII és documentat un tal Fortuny “capelan de Sancta Cecilia de Fontova”. L’any 1198, a requesta de les autoritats reials de la vila, aquest prevere hagué d’evacuar una vinya que tenia a Palau, ja que d’antuvi era propietat del monestir d’Ovarra, bé que en conservà la tinença en canvi del delme i de la primícia. A la seva mort, però, la vinya restà en poder dels homes de Sorribes “que sunt de Sancta Cecilia”, fins que el 1247 els homes de Palau definiren a favor de Santa Maria d’Ovarra dita terra. Posteriorment, hom troba un “Raimundus presbiter de Fontova”, que actuà d’escrivent en un diploma del 1235. Vers mitjan segle XIII també trobem esment d’un alou de Santa Cecília a les Coromines de Bafallui. Tot aquest patrimoni en mans de l’abat i porcioners de Fontova va ésser taxat per la dècima papal de 1279-80 amb un total de 110 sous.
Probablement la comunitat de canonges de Roda traspassà els drets a l’ardiaca de Ribagorça, ja que aquest capbrevava a l’església de Fontova, segons mesura de Graus, vuit faneques i mitja de blat, altres tantes d’ordi i de civada, mitja de mixtura i alguns drets. A l’edat moderna els comtes de Ribagorça encara conservaven el patronat a la rectoria de Fontova. Tanmateix, l’any 1571, l’església de Fontova fou annexada al nou bisbat de Barbastre. Llavors la població ja s’havia concentrat a la Pobla de Fontova. L’església de Santa Cecília conservà la devoció dels fidels, que encara en l’actualitat hi celebren un tradicional aplec el mes de maig. (JBP)
Església
Planta del temple, que presenta una doble capçalera, la de ponent Integrada al recinte del castell.
J.A. Adell
És un edifici extremament singular, degut en primer lloc a la seva especial situació en el conjunt del castell, i en segon lloc, a les importants transformacions de què ha estat objecte. La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de perfil apuntat, reforçada per quatre arcs torals, també de perfil apuntat. La nau és dotada de dos absis semicirculars, orientats, respectivament, a llevant i a ponent, oberts directament a la nau, i actualment paredats. El seu tancament respon a processos constructius diferents.
La porta, d’arc de mig punt, s’obre a la façana sud, on també s’obren dues finestres espitllerades, i, com tot el conjunt de la façana, respon a una reforma de l’edifici original, contemporània de la construcció de la volta i els seus elements de suport.
L’absis de llevant és cec, sense cap tipus d’obertura, al contrari de l’absis de ponent, totalment integrat al perímetre defensiu del castell, el qual presenta una finestra de doble esqueixada. Aquest absis, a manera de bestorre, ha estat sobrealçat amb la construcció d’un campanar de torre, de forma semicilíndrica, amb un sol nivell d’obertures a la part alta. Al costat sud d’aquest absis es conserva un fragment de mur i una cantonada, que formen un conjunt simètric amb la cantonada nord d’aquest mateix absis. Aquest fet evidencia que l’església havia estat més ampla, pel cantó sud, que l’edifici actual, i quan es va construir la volta i l’actual façana sud, es va estrènyer l’edifici precedent. També sembla, per la seva posició simètrica, que l’absis de llevant, actual, correspon al mateix procés constructiu que la façana sud; per tant, la situació de doble capçalera, tan singular, no correspondria, com a Sant Pere del Burgal, a un ambiciós projecte unitari, sinó que, com a Sant Bartomeu del Torricó (l’altra església catalana amb absis i contraabsis), correspon a complexos processos constructius, separats en el temps.
La complexitat estructural de Santa Cecilia de Fontova s’accentua per la presència d’una sèrie d’elements. A la façana nord destaquen un arrencament de mur, perpendicular a la façana, que devia formar part del perímetre defensiu del castell, una finestra de doble esqueixada, i sobretot, una estreta porta paredada, situada prop de l’angle nord-est, d’arc de mig punt, de llargues dovelles, formades per lloses estretes a penes escairades, i amb la clau més ampla que els ronyons.
Aquesta porta, que sens dubte correspon a les fases més antigues de l’església, possiblement és coetània de la consagració de l’any 961; alhora, s’inscriu en un parament de carreuó molt irregular, quasi reble, disposat en filades desiguals, que destaca entre els paraments més acurats i ben rejuntats de la resta de les fases constructives de l’edifici. D’aquestes fases constructives no podem precisar si la part de ponent correspon a la consagració del 1103, car sembla que l’absis de llevant i el mur sud corresponguin a un moment encara posterior.
No hi ha dubte que ens trobem davant d’un edifici molt interessant, en el qual probablement es conserven elements de l’edifici del segle X. A la singularitat d’aquest cas, caldria afegir Santa Maria de la Ribera (Perarrua) entre els escassos exemples de l’arquitectura d’aquest temps a la conca de l’Éssera. Amb tot, és imprescindible dur-hi a terme importants treballs d’investigació i rehabilitació, que completin els treballs efectuats a la torre, per a aclarir-ne els interrogants i el lloc que li correspon en l’estructura global del castell. (JAA)
Necròpoli
Tombes excavades a la roca a llevant de l’església, entre aquesta i la torre del castell.
ECSA - J. Bolòs
A l’est de l’església, entre aquest edifici i la torre del castell, sobre un marge rocós que hi ha al costat del cementiri modern, hi ha unes quantes tombes excavades a la roca. En veiem cinc, i potser a la banda de llevant se’n poden endevinar dues més. Segurament, si es netegés tota la zona, hom podria descobrir l’existència d’altres enterraments semblants.
La tomba més occidental potser és la més ben conservada. Té el cap diferenciat, bé que molt descentrat cap a la dreta. La longitud total és de 180 cm i la seva amplada és de 50 cm. El cap fa uns 20 cm X 24 cm. Ara, la fondària de la tomba és de només 20 cm, fet que mostra el procés de desgast sofert per la roca.
En un dels enterraments més orientals (del qual només es conserva l’extrem oest) la capçalera té una forma recta, i no hi ha un cap diferenciat.
Entre aquestes dues tombes, situades als dos extrems d’aquesta petita necròpoli, hi ha una tomba semblant a la primera, amb el cap molt decantat també cap a la dreta, una altra d’adult però que ha perdut l’extrem oest i també una d’un individu jove (fa 150 cm de llarg i 25 cm d’ample).
L’orientació d’aquest conjunt d’enterraments és d’est a oest, amb petites variacions entre les unes i les altres, tal com és normal en aquesta mena de necròpolis.
D’acord amb els coneixements que tenim, hem de datar aquest conjunt d’enterraments als segles X i XI. Pogueren ésser fets al mateix moment que aquest territori passà a mans dels comtes ribagorçans.
Per a acabar, podem subratllar tres aspectes. En primer lloc, la coexistència de tombes amb cap diferenciat i sense cap diferenciat. En segon lloc, la coexistència d’enterraments infantils o juvenils amb enterraments d’adults, que demostra que hi vivien famílies i no solament membres d’una guarnició militar. I, en tercer lloc, la situació descentrada del cap dins la capçalera, que també trobem en alguns enterraments d’altres indrets, per exemple d’Olèrdola, al Penedès (Bolòs-Pagès, 1981-82, pàg. 76). (JBM-JJBR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pasqual, s.d., BC., ms. 729, vol. VIII, pàgs. 263-268 i 302
- La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. XXI, pàgs. 278-279
- Yela, 1932, pàgs. 44-45, 115, 140, 141 i 163
- Ubieto, 1951, doc. 126, pàgs. 388-389
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 179, pàgs. 378-379
- Martín Duque, 1965, docs. 2, 12, 22, 31, 158, 159,161, 164,165,167,168,171,173, 75,177-179 i 181-184
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 66-70
- Ordeig, 1993-94, vol. I (II), doc. 78, pàgs. 187-188
Bibliografia sobre la necròpoli
- Bolòs-Pagès, 1981-82, pàgs. 59-103