Aquesta església tingué funcions parroquials, però ja a mitjan segle XVII les havia perdut. Depengué del priorat de Santa Maria de Meià fins a la desamortització eclesiàstica, si és que no deixà de tenir culte amb anterioritat.
El terme d’Orenga apareix documentat a partir de l’any 1040 en la donació de béns que Company, castlà del castell de Meià, juntament amb la seva muller Guilla, feu al monestir de Santa Maria de Meià, entre els quals hi havia els del Coll d’Orenga. L’església formà part de la dotació inicial del monestir de Santa Maria de Meià, la qual es feu abans de l’any 1040, encara que el document original no s’ha conservat; aquesta dotació és coneguda per la donació que l’any 1095 feu al monestir de Santa Maria de Meià Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, de les esglésies que tenia com a “patró” del monestir, entre les quals consta la d’Orenga. En el capbreu del monestir, considerat de l’any 1137, també es fa constar que el monestir de Santa Maria de Meià tenia l’església d’Orenga.
El problema que planteja l’estudi d’aquesta església és el del titular del temple, ja que l’any 1049, en una donació al monestir de Santa Maria de Meià feta per Guilla i el seu marit Ermengol del mas Menric, situat al terme d’Orenga, es fa constar que es trobava a l’apèndix de Sant Egidi. Aquest titular correspon al de l’església parroquial d’Orenga, la qual cosa es confirma en la visita que feu el visitador del delegat arquebisbal de Tarragona al bisbat d’Urgell l’any 1315, que feu constar la inspecció de l’església parroquial de Sant Egidi d’Orenga, titular que consta en dos llocs diferents de la transcripció de la visita.
Posteriorment, a mitjan segle XVII, Roig i Jalpí fa constar que el priorat de Santa Maria de Meià posseïa l’església de “San Nicolas Obispo, y Confessor, en Orenga. Era parroquial”. No es pot deduir quan es produí el canvi d’advocació ni per quin motiu, ni tan sols no se sap quan deixà de tenir culte ni on era situada.