Sant Salvador de Vilanova de Meià

Situació

Vista aèria de l’església, situada a la part alta de la vila.

ECSA - M. Catalán

L’església parroquial de Sant Salvador és a la part alta del poble de Vilanova de Meià, dominant el nucli urbà. A Vilanova de Meià s’arriba per una carretera que surt de la carretera d’Artesa de Segre a Tremp. (JAA-MLlC)

Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG364513.

Història

A l’inici aquesta església probablement fou una sufragània de la de Sant Cristòfol del Puig de Meià, fins que vers la segona meitat del segle XII els senyors del castell de Meià decidiren construir una nova població a la vall i l’establiren als peus de l’església de Sant Salvador, que posteriorment assumí les funcions parroquials que tenia Sant Cristòfol i que, com aquesta, depengué del priorat de Meià.

Les notícies sobre l’església de Sant Salvador són molt tardanes, però degué formar part de la dotació del priorat de Santa Maria de Meià, feta amb anterioritat a l’any 1040. També figurava dins el conjunt d’esglésies que l’any 1095 Ermengol, net del fundador de Santa Maria de Meià, donà al monestir, i que li havien pervingut per donació del seu pare, Guitard Guillem de Meià; entre aquestes hi havia la de Meià, amb totes les que li estaven subjectes. La primera notícia de l’església és de l’any 1276, en què Guillem de Fragosa, rector de l’església de Vilanova de Meià, voluntàriament renuncià a favor del prior de Meià, Guillem de Tous, a l’església de Sant Cristòfol amb les seves sufragànies. Més explícita és la notícia de l’any 1315, quan el delegat de l’arquebisbe de Tarragona visità les parròquies del monestir de Santa Maria de Meià entre les quals es trobava la de Sant Salvador de Meià.

L’any 1598, presidit pel prior Rafael de Sampsó, es reuní un sínode de tot el priorat a l’església de Sant Salvador; és probable que els sínodes anteriors, celebrats els anys 1454 i 1570, es reunissin a l’església de Sant Salvador, ja que era molt més espaiosa que no pas la de Santa Maria.

L’any 1716 a l’església de Sant Salvador de Vilanova es produí un conflicte sobre la jurisdicció espiritual del bisbe d’Urgell, el qual en aquesta data pretengué administrar el sagrament de la confirmació perquè feia uns setanta anys que no s’hi havia impartit; però el prior de Santa Maria de Meià no ho permeté, ja que ho considerà una intromissió en els seus drets. Així, quan el bisbe Simeón de Guinda arribà a Vilanova de Meià, no va trobar cap eclesiàstic que el rebés, ni tocaren les campanes, ja que amb previsió se n’havien tret les cordes, i ni l’església parroquial ni les capelles de la vila no eren obertes. Només el diumenge, a les cinc del matí, va sortir un conrector que celebrà missa davant de la porta de l’església, però amb la porta tancada per dintre i per fora. A les deu del matí es repetí l’operació mentre el bisbe celebrava una missa a la fonda del poble. I a la tarda el bisbe va administrar el sagrament de la confirmació a la plaça de la vila, però va haver de fer portar el Sant Crisma d’una parròquia de fora del priorat i les persones confirmades no foren registrades per l’oposició del prior, que considerava que el bisbe no tenia cap mena de dret de fer-ho sense el seu permís. Ja l’any 1633 el visitador del bisbe d’Urgell hagué de reconèixer que la seva visita a l’església de Vilanova havia estat feta sense dret, i l’hagué de revocar.

Actualment l’església de Sant Salvador continua tenint culte com a parròquia de Vilanova de Meià. Es tracta d’un edifici d’origen romànic molt modificat a l’època gòtica i al segle XVIII. (ABC)

Església

És un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil apuntat, reforçada per tres arcs torals (un dels quals forma l’obertura de l’absis), també de perfil apuntat, que arrenquen de senzills capitells semicònics. A llevant hi ha un absis semicircular, obert directament a la nau, en la qual un dels arcs torals fa la unió entre l’arc d’obertura de la conca absidal i l’àmbit de la nau. La volta arrenca d’una imposta, molt alterada, però que a l’extrem sud-est conserva encara la decoració en forma de puntes de diamant.

Absis de l’església, on és perfectament visible el canvi d’estil, de romànic a gòtic, a cavall dels segles XIII i XIV.

ECSA - A.M. Vilarrúbias

L’absis és un dels elements més interessants de l’església, a cavall dels segles XIII i XIV, en la qual es manifesta el canvi estilístic entre el darrer llenguatge romànic, en el qual fou concebuda, i les primeres manifestacions de les noves formes i estructures gòtiques. En aquest sentit, cal assenyalar les clares relacions entre la solució de l’absis de Sant Salvador de Vilanova de Meià i el de Sant Vicenç d’Àger, menys ric formalment però amb la mateixa solució constructiva pel que fa al pas de la planta semicircular al sostre resolt amb voltes de creueria.

L’absis de Sant Salvador de Vilanova de Meià és decorat amb set semicolumnes adossades al mur absidal, coronades per sengles capitells esculpits sobre els quals hi ha un àbac amb decoració geomètrica, que s’estén per una senzilla imposta bisellada que ressegueix el perímetre absidal. El conjunt d’aquesta decoració, amb els capitells i la imposta, sembla haver estat concebut per suportar el sostre de l’absis; tanmateix, aquesta solució no sembla raonable, ja que donaria com a resultat un absis excessivament baix, tant pel que fa a les proporcions internes com a la relació amb la nau. Per sobre d’aquests capitells se situa un segon ordre de semicolumnes de les mateixes proporcions que les inferiors i, com aquestes, coronades per capitells esculpits, dels quals arrenquen directament els nervis de la volta de creueria, que cobreix l’espai absidal. En aquest segon nivell de capitells no hi ha la imposta del nivell inferior, on s’obren tres finestres de doble esqueixada, llises i sense ornamentació; en el nivell superior s’obre una finestra central, amb arc apuntat i claraboia de traceria, i un ull de bou, també amb claraboia de traceria i amb un bordó decorat en forma de puntes de diamant, de tradició romànica.

La porta original s’obre a la façana sud i és resolta amb llinda i timpà llis refós, emfasitzada per dues arquivoltes de perfil llis, que arrenquen d’una imposta bisellada esculpida. Aquesta imposta és suportada per una parella de columnes en l’arquivolta intermèdia, i una parella de columnes bessones amb capitells dobles, que suporten la llinda i formen alhora els brancals de la porta. Tot plegat és una solució que s’aparta dels models més clàssics de portades romàniques a causa de la presència de les columnes bessones que formen els brancals i suporten la llinda.

La porta principal s’obre, però, a la façana de ponent; té una extraordinària decoració gòtica, que incloïa una ornamentació de traceria, a la manera d’una traceria claustral, que fou malmesa al segle passat. Sembla que aquesta portada no respon a un procés de reforma, sinó que més aviat és una part més de l’obra de l’església, com la resolució absidal, que es correspondria amb tot el sector de ponent de la nau. En aquesta part s’observen petites diferències amb la resta de l’obra, com el ràfec de permòdols que, molt restaurat, es conserva a la façana sud, on també són visibles contraforts rectangulars corresponents als arcs torals. A la mateixa façana meridional es dreça un campanar d’espadanya de dos nivells, amb dos ulls cadascun. El nivell superior correspon a una reforma d’època barroca, probablement coetània de les dues capelles cupulades que formen una mena de transsepte. L’accés a la capella nord s’efectua a través d’un arc apuntat decorat amb una traceria esculpida, molt similar a l’arc d’obertura d’una de les capelles de l’església de Santa Maria de les Avellanes. Al mur nord de la nau s’observen dos arcosolis buidats en el mur i oberts amb arcs apuntats.

Les façanes —ultra els elements esmentats— són totalment llises i mancades d’ornamentació, i assoleixen una certa articulació només a través dels contraforts, que trenquen la continuïtat del parament. Aquesta seqüència no existeix a la façana absidal, on el canvi estructural es manifesta molt clarament, amb la part baixa formada per un mur semicircular llis, només trencat per les tres finestres, i la part alta, formada per cinc plafons plans delimitats per contraforts, enllaçats sense solució de continuïtat amb el sòcol circular. Així, doncs, al temple de Sant Salvador s’ha utilitzat la mateixa solució per a la façana que la que s’aplicà a l’absis de Sant Vicenç d’Àger, estudiat en aquest mateix volum.

L’aparell, molt uniforme en tota l’obra —llevat de les ampliacions i reformes—, és format per carreus de pedra sorrenca, ben tallats i escairats, amb presència de marques de picapedrer a les parts construïdes amb formes gòtiques, especialment a l’absis, on també es conserven vestigis del rejuntat original, amb juntes molt fines encintades i pintades de vermell.

En conjunt, l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià és una construcció excepcional per la claredat amb què es manifesta l’esgotament de les formes de l’arquitectura del segle XIII, vinculades a l’Escola de Lleida, i l’aparició de les estructures gòtiques, que se superposen sense solució de continuïtat a les formes romàniques. (JAA-MLlC)

Portalada

Portalada de la façana sud, amb dues arquivoltes que recolzen sobre una imposta bisellada esculpida.

ECSA - J.A. Adell

La portada que s’obre al mur sud, al costat de l’angle format pel cos de la capella barroca adossada en el mateix mur, és constituïda per dues arquivoltes, guardapols, impostes, columnes amb capitells i bases, i un sòcol alt i sobresortit, format per carreus grossos.

El treball escultòric d’aquesta portada es concentra fonamentalment a les impostes i els sis capitells que coronen les columnes llises. Ambdós treballs han estat realitzats amb pedra calcària de color gris, diferent del tipus de pedra emprat per a la construcció de les arquivoltes i el parament. La tècnica emprada és de baix relleu; les formes es retallen sobre un fons pla.

El motiu que decora les dues impostes dels muntants presenta un únic tema vegetal entrellaçat, que es repeteix de manera simètrica. Els trams exteriors d’aquestes impostes estan molt malmesos i gairebé han desaparegut. Aquest mateix motiu ornamental es troba també a la clau de volta de l’absis de l’església, en una sanefa que envolta un Agnus Dei no gaire aconseguit estilísticament. També apareix, i probablement procedent de la mateixa mà o taller, en la decoració de dos sepulcres que pertanyien a l’antiga església prioral de Santa Maria de Meià. Un d’aquests sepulcres fou identificat per Roig i Jalpí (1668, pàgs. 63 i 95) com a corresponent a un tal Arnau de Llordà, que testà en favor del priorat l’any 1348 i que degué morir al voltant del 1351, segons els documents que es guardaven a l’arxiu del monestir. Si la identificació fos correcta, el paral·lelisme existent ens portaria a datar les impostes als voltants de la mateixa època. L’artista o taller devia haver treballat durant la primera meitat del segle XIV a la Conca de Meià. No s’han trobat de moment altres exemples d’aquest motiu.

D’altra banda, aquesta datació també és confirmada per l’ús del motiu esmentat a la clau de volta de l’absis de l’església, peça arquitectònica que correspon al gòtic. Així, la diferència estilística que hom pot observar entre l’element arquitectònic, ja plenament gòtic, i l’element escultòric, de tipologia corresponent a un romànic tardà, s’explicaria per una inèrcia o pervivència de temes romànics, en els tallers de l’àrea de l’escola lleidatana, fins a una època molt tardana, com és el segle XIV avançat. Durant aquest període i dins l’àrea esmentada es poden trobar exemples de construccions i treballs escultòrics dels dos estils, romànic i gòtic, totalment contemporanis (Congrés de la Seu Vella de Lleida. Actes, 1991, pàg. 113).

Capitells de la portada, decorats amb motius vegetals i entrellaços.

J. A. Adell

Els motius que decoren els sis capitells van per parelles i són de tipus vegetal i d’entrellaços. Els capitells corresponents a les columnes dobles del cantó dret tenen dues fileres de llargues fulles de lliri lanceolades, amb una marcada nerviació central perlada. Totes estan disposades paral·lelament en sentit vertical. Aquest mateix tema i una disposició idèntica es repeteixen en un dels capitells de la part superior de l’absis, i podrien correspondre al mateix taller o artista. També apareix, tot i que amb un tractament i una organització diferents, a la porta de l’església de Castelló de Farfanya, en un capitell on es combina aquest tipus de fulla amb una altra que també es troba a la porta de Sant Salvador. A Castelló de Farfanya aquestes fulles estan disposades en una sola filera. També s’utilitzà aquest mateix tema a la porta nord d’Agramunt, a Torredebesses, Vilosell, etc.

Els capitells dobles del cantó esquerre estan decorats amb una gran fulla de falguera (?) de 12 lòbuls a cada costat d’un nervi central. El perímetre del lòbul és digitat. Com ja hem esmentat, aquest tema es troba combinat amb l’anterior en un capitell de Castelló de Farfanya.

Els dos capitells corresponents a l’arquivolta del mig estan decorats amb un motiu d’entrellaç barrejat amb temes vegetals. L’entrellaç és format per una cinta de triple rivet que va descrivint losanges en forma de 8. Als espais lliures hi ha palmetes de diferent tipus i disposició que broten d’una triple anella. Al de l’altra banda, l’entrellaç es barreja amb fulles de lliri, palmetes, raïm, pinya (?), etc. Aquest tema es troba també a les portades de Castelló de Farfanya, Santa Maria de Cubells, la porta nord d’Agramunt, Vinaixa i Verdú. Aquests exemples, però, difereixen dels capitells de Vilanova de Meià pel fet que la cinta que forma l’entrellaç és gairebé sempre perlada i l’entramat és regular, formant losanges, com un reticulat. Es repeteix, en canvi, el tema de les palmetes i del raïm o la pinya (?) als espais lliures.

Les cintes o bandes de l’entrellaç de Vilanova de Meià són sempre estriades o rivetejades i s’entrellacen d’una manera diferent dels exemples esmentats, cosa que podria explicar l’existència d’un taller local que treballés amb altres models.

Els capitells d’aquesta portada s’haurien de datar també, com les impostes, a meitat del segle XIV, malgrat la tipologia primitiva que reflecteix el tractament dels entrellaços i els paral·lelismes estructurals i decoratius que acosten aquesta portada de Sant Salvador amb la porta nord d’Agramunt, datada al segle XIII.

La inscripció amb l’any 1327 a la peanya de la Mare de Déu, situada al cim de la porta gòtica de ponent de l’església de Sant Salvador, podria portar a datar els treballs escultòrics de la porta sud en una època bastant anterior a l’any esmentat, però l’estilització del capitells, la utilització de temes vegetals de tipus cistercenc (fulles de lliri) i la data hipotètica de les impostes fan pensar en una datació contemporània o, si més no, alguns anys posterior. L’explicació d’haver emprat estils tan diferents estaria en la procedència dels tallers, que podrien haver treballat a la vegada, si bé el més important, potser forani, es reservà per a la porta principal de ponent (Congrés de la Seu Vella de Lleida, 1991, pàg. 183 i nota 20).

El mestre que va dissenyar l’estructura de la porta sud de Sant Salvador devia conèixer els paràmetres arquitectònics emprats a la porta lateral nord d’Agramunt: tipus de llinda, doble columna a l’intradós, sòcol que parteix els muntants, etc., però en canvi va mantenir un to clàssic en el nombre d’arquivoltes, dues, a diferència de les sis que té Agramunt. S’allunya també d’aquest exemple per la manca de decoració a les arquivoltes, tret essencial dels diferents tallers que formen l’escola lleidatana.

D’altra banda, l’estructura troncocònica dels capitells i el tipus de columna i base emprats l’acosten als models del claustre de Bellpuig de les Avellanes i als de la porta de Castelló de Farfanya.

Pel que fa a la decoració vegetal utilitzada, veiem que l’artista s’apropa a la simplicitat i l’austeritat de l’ornamentació cistercenca, ja gòtica; en canvi, pel que fa als temes d’entrellaços, la tipologia correspon a la tradició romànica per la manera de teixir-se. Amb relació als estudis sobre els capitells de l’absis de Sant Salvador i als sepulcres de Santa Maria de Meià, es pot concloure, doncs, l’existència d’un taller d’àmbit local a la Conca de Meià especialitzat sobretot en temes decoratius que, mantenint la pròpia originalitat, devia utilitzar models d’edificis veïns (Agramunt, Cubells, Castelló de Farfanya, etc.) però adaptant-los a les seves possibilitats artístiques i tècniques. (CPG)

Escultura

A l’interior de l’església, l’absis té el mur compartimentat per sis columnes adossades a la paret amb els xcorresponents capitells. Per damunt d’ells, un gruixut fris que incorpora les impostes separa aquesta part de la superior, en la qual també hi ha columnes amb capitells.

Precedeix l’absis un arc triomfal, amb dos capitells no decorats al nivell de la part superior o gòtica. Les impostes continuades d’aquests capitells estan unides a les dels primers capitells superiors de l’absis i estan decorades amb una filera de cabotes o puntes de diamant.

L’estructura, la tècnica i la decoració dels capitells esculpits a l’absis són diferents segons si corresponen a la part inferior o a la superior. El treball escultòric dels superiors pot estar relacionat amb el dels capitells de la porta sud de l’església.

Els sis capitells de la part inferior presenten una factura desigual i alguns d’ells semblen inacabats. Tots tenen una estructura de mig cos, ja que estan adossats a la paret com les columnes. Els capitells núms. 1, 3 i 6 (direcció nord-sud) tenen un gruixut collarí en bossell; la resta (núms. 2, 4 i 5) encaixen directament en el fust de la columna. Tots s’eixamplen a la part superior i formen uns angles molt prominents, on es concentra majoritàriament el relleu esculpit.

El relleu és tècnicament irregular segons el capitells, però acostuma a sobresortir als angles, mentre que a la part inferior (capitells núms. 4 i 2) no ho fa tant. Una excepció és el capitell núm. 3, el més treballat i en alt relleu.

En aquest conjunt es poden observar diferents mans o procedències: els capitells núms. 1, 5 i 6 probablement corresponen a un mateix artista o taller, per la semblança dels rostres esculpits. Entre la resta, núms. 2, 3 i 4, és molt difícil d’establir nexes, perquè són molt diferents. Potser els núms. 2 i 4 podrien tenir alguna relació.

La temàtica que predomina en aquests capitells és la figurativa, a diferència del capitells de la part superior i de la porta sud, on s’utilitzen únicament temes ornamentals, si bé la tècnica és millor. Gairebé tots estan decorats amb rostres humans, (núms. 1, 5 i 6). Són rostres amb diferents actituds: alguns tenen la boca tancada i d’altres la tenen oberta, amb una grollera rialla o ganyota que els fa ensenyar les dents. Sorprèn el seu primitivisme i la reiteració del tema. El seu significat o simbolisme ens és desconegut.

A la part inferior del capitell núm. 1, sota cadascun dels rostres, hi ha esculpit en relleu sobresortit dues puntes de diamant decorades amb un motiu vegetal que trenquen la proporció estructural del capitell. Els rostres o les màscares són iguals als del capitell núm. 5, però sense ganyota. El relleu està bastant deteriorat i malmès.

El capitell núm. 2 presenta una crucifixió amb dos àngels a cada costat. El relleu es retalla sobre el fons pla i hi ha detalls que tan sols estan incisos, com ara les ales desplegades dels àngels. La figura del Crist està molt malmesa, cosa que fa difícil de precisar quin tipus de corona portava i si era d’espines o no. No s’adverteix el tipus de vestit que el cobreix, però els braços semblen nus. La forma de retallar el tòrax, sobre la creu, sembla indicar que no portava túnica llarga. Els àngels tenen les ales desplegades i alçades, el rostre ovalat i els ulls grossos i rodons. Aquest tipus de crucifixió correspon a l’època de transició al gòtic, si no al gòtic ple, encara que pel tractament i la tècnica sembli més antic.

El capitell núm. 3 és el més elaborat i de temàtica més complexa. Sobre una filera de fulles d’acant, gairebé rectangulars, sobresurten en alt relleu dues figures de cos sencer que semblen entrellaçar-se les mans. Estan molt malmeses i només en resta el volum. Podrien representar una escena de lluita. A la part superior frontal i entre les dues figures hi ha un altre cap o rostre, avui totalment esborrat. Pel damunt, s’hi retallen tres daus que sobresurten en positiu i en negatiu.

El capitell núm. 4 és dels més ben conservats, està treballat en baix relleu, a excepció dels rostres dels angles. En un d’ells, un rostre humà amb barba presenta trets més naturals i correctes que la resta. L’altre és un cap d’animal, potser un bou. Si fos aquest animal, el seu significat dins del context en què ens trobem podria tenir un caràcter sagrat i representar o bé el sacerdot, o bé Crist, o bé la paciència (Debidour, 1961, pàg. 329). La part inferior del capitell és decorada amb una mena de fulles de palmeta o tema vegetal geometritzant disposat en diferents posicions.

Capitell núm 5 de la part inferior de l’absis, amb dos rostres als angles.

J. A. Adell

El capitell núm. 5 té dos rostres iguals als angles, en relleu bastant sobresortit. Aquests rostres, com ja s’ha esmentat, mostren una ampla rialla o ganyota i ensenyen les dents. Tenen unes orelles grosses tangents al rostre, un nas triangular i en angle; el front estret coincideix amb l’àbac del capitell i els ulls són ametllats. No té cap altre tipus de decoració.

El capitell núm. 6 també té dos rostres als angles, però en aquest cas no fan cap ganyota. Tenen les galtes rodones i les orelles petites, els llayis gruixuts, el nas triangular i pla i el front també estret. A la part frontal del capitell i entre els dos rostres, la figura d’un infant en posició invertida, cap per avall, amb les mans plegades sobre el ventre i la boca oberta, podria representar un abat (?) (Vidal-Vilaseca, 1979, pàgs. 99-100).

La filiació d’aquests sis capitells no és única, com s’ha esmentat al principi; destaca la relació temàtica i tècnica que existeix entre els capitells núms. 1, 5 i 6, i el fet que els núms. 2, 3 i 4 semblen ser obra d’artistes diferents. La data d’execució és difícil de precisar, ja que malgrat el seu primitivisme no poden ser anteriors a mitjan segle XIII pel tipus de crucifixió representat al capitell núm. 2. Hom es podria plantejar si alguns d’ells foren reaprofitats d’una altra construcció, però aquesta hipòtesi és difícil de mantenir a causa de la seva estructura unitària i pel fet que són capitells adossats al mur.

El fris-imposta que recorre tot el perímetre de l’absis per damunt dels capitells esmentats és format per diferents blocs o peces, cadascuna de les quals presenta una decoració diferent que varia també segons les cares frontals o inferiors. La majoria dels motius emprats són de tipus geomètric: dents de serra, escacats, trenats de dues cintes, ziga-zagues, arquets dobles, cintes ondulades, etc. Els temes vegetals, pocs, es redueixen a fulles, palmetes i flors. Algunes de les cares dels blocs que componen el fris no estan treballades, mentre que d’altres estan molt malmeses i gairebé han desaparegut. La tècnica de relleu i l’execució no és de qualitat, i, encara que existeixen diferències entre els diferents blocs, són millors els de temes vegetals. En els temes amb dents de serra i escacats el relleu té més profunditat per a aconseguir l’efecte ombrallum.

A la imposta del capitell núm. 5 hi ha una sèrie de signes que no semblen correspondre solament a l’àmbit ornamental, sinó tenir una intenció heràldica, com ara el cérvol de cornamenta ramificada precedit per dos estels de sis puntes, l’un encerclat i l’altre dins un hexàgon. El segueix un signe no identificat dins d’un cercle i una lluna minvant amb les puntes cap avall, també encerclada; aquests darrers motius són a l’angle que forma la imposta amb el mur.

Al capitell núm. 3, trencant un tema decoratiu de dues fileres de ziga-zagues, hi ha una espiral.

Si es pogués demostrar el valor heràldic d’aquests signes, potser en relació amb els Cervera, hom podria establir també que les impostes i el fris són peces corresponents a la meitat del segle XIII. El signe de la lluna minvant, que no se sap a quin llinatge pot pertànyer, apareix igualment en un dels sepulcres de Santa Maria de Meià. (CPG)

Capitells

Actualment es conserven a l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià tres columnetes amb capitells, reutilitzades com a suports d’una ara d’altar situada a la capella nord. És evident que aquest no era el seu lloc original, ja que les bases d’aquestes columnes han estat desigualment escapçades per adaptar-Ies a la nova funció.

El treball escultòric de les tres columnetes amb capitell i base és de poca qualitat i les formes del fust i els capitells no tenen un acabat acurat. Les mides no estan proporcionades, el fust és massa gruixut en relació amb l’alçada i el capitell massa gros.

Les bases tenen cadascuna una forma diferent, cosa que pot indicar que a l’origen no devien anar juntes. Els capitells tenen un gruixut collarí en bossell i l’àbac és quadrat i llis.

La decoració d’un dels capitells consisteix en un motiu vegetal de tres llargues fulles de lliri per cada costat, totalment llises. Els altres dos tenen una estructura troncocònica. Tots dos no presenten cap altre motiu decoratiu que les formes esmentades.

Per les mides (poca alçada), l’estructura, el tractament escultòric poc treballat i acurat i les formes simples, es pot concloure que a l’origen aquestes peces probablement devien ser suports o peus d’algun sarcòfag situat dins o fora de l’església. D’una tipologia molt semblant n’hi ha al monestir de Bellpuig de les Avellanes.

Si s’accepta la seva funció original de suports de sarcòfag, es poden datar al final del segle XIII o el principi del XIV; aquesta hipòtesi és confirmada, a més, per l’ús de les fulles de lliri en un d’ells, ja que aquest tema correspon a la decoració cistercenca. (CPG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Moliné, 1981, vol. IV, pàgs. 437-439
• Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 556

Bibliografia sobre la portalada

• Roig i Font, 1923, pàgs. 176-177, làm. LVI
• Els castells catalans, 1979, VII, pàg. 490
• Buron, 1980, pàg. 230
• Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 339-340, fot. pàgs. 350-351

Bibliografia sobre l’escultura

• Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 556
• Memòria de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià, 1982