Situació
El casal del castell romànic.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim de la muntanya que s’alça darrere —al nord— de la població de Vilanova de Meià, prop de l’església de Sant Cristòfol del Puig, coneguda també com la Mare de Déu del Puig. El cim del puig on hi havia el castell és una gran esplanada, des d’on hi ha una molt bona panoràmica sobre tota la conca de Meià.
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG361532.
Després de fer 3 km per la carretera que va de Vilanova de Meià cap a l’Hostal Roig, surt a mà esquerra una pista en bon estat que porta fins al cim del puig de Meià. (JBM)
Història
El primer document sobre la conca de Meià és de l’any 1001, en què el comte Ermengol I d’Urgell i la seva muller Tedberga vengueren a una persona, el nom de la qual es desconeix, el terme de Vallfarines amb el seu castell. Però la primera notícia del castell de Meià és la de la seva destrucció l’any 1003. Aquest any el hgib cordovès, ‘Abd al-Malik, fill d’Almansor, mort l’any anterior, emprengué una expedició per a castigar els comtes catalans que havien trencat la pau pactada amb el seu pare, fent, en ple mes de febrer del dit any 1003, una incursió que acabà a Albesa, on les tropes cristianes foren derrotades; en aquesta batalla morí el bisbe Berenguer d’Elna i el comte Ermengol I d’Urgell caigué presoner. La resposta fou relativament ràpida ja que l’exèrcit sarraí sortí de Còrdova el 17 de juny i es dirigí cap a Toledo i Medinaceli, d’on degué seguir cap a Saragossa i entrà als comtats catalans per Lleida. La primera acció militar fou encomanada per ‘Abd al-Malik a un llibert seu anomenat al-Wadih, el qual, amb una part de l’exèrcit, es dirigí a conquerir el castell de Meià, cosa que aconseguí abans que el seu senyor no arribés a Montmagastre. Aquests fets degueren ocórrer al final de juliol, ja que el 6 d’agost l’exèrcit sarraí assaltà el castell de Castellolí a l’Anoia. No sembla pas que al castell de Meià s’establís una guarnició sarraïna permanent com es feu a Montmagastre. Tot permet creure que la destrucció del castell de Meià no comportà una ocupació permanent dels invasors i quan aquests marxaren es recuperà el territori de la conca de Meià; no fou així a la zona d’Artesa-Montmagastre, ja que a Montmagastre s’establí una guarnició musulmana permanent, encara que l’ocupació no durà gaire temps.
Els Meià.
ABC
Les notícies directes sobre la possessió del castell són de l’any 1022, quan es reuní un tribunal en un lloc proper a la confluència del riu Rialb i el Segre per jutjar sobre la propietat del castell de l’Aguda, a Valldària, el qual era reclamat per Arnau de Caboet, fill d’Isarn, a Borrell de Tarabau, fill d’Ermemir. Aquest al·legà que el tenia per compra i per permutació feta al seu germà Guillem, al qual donà en canvi el castell de Meià. Aquest Guillem ja consta en l’acta del judici amb el nom de Guillem de Meià. Per tant, el primer senyor del castell de Meià fou Borrell de Tarabau i després el seu germà Guillem, que prengué el nom del castell com a cognom. No es pot confirmar si llur pare, Ermemir, era ja senyor del castell de Meià ni si fou qui l’any 1001 comprà el castell de Vallfarines esmentat anteriorment, ja que l’any 1023 Guillem de Meià i la seva muller Garsenda ja senyorejaven en el terme del castell de Vallfarines dotant l’església de Sant Esteve.
No sembla pas que el castell de Meià tingués la mateixa situació jurídica que els d’Alòs, Rubió, Malagastre, Montmagastre i Artesa, dels quals el comte de Barcelona era el senyor eminent i el comte d’Urgell li reconeixia la senyoria. Aquesta preeminència del comte barceloní es devia, segurament, al fet d’haver portat la iniciativa en la recuperació, vers l’any 1006, de la zona d’Artesa-Montmagastre, concretada en els castells esmentats. El comte d’Urgell, Ermengol II, en una data compresa entre els anys 1018 i 1026, feu reconeixença de tenir aquests castells en feu del comte de Barcelona, Berenguer Ramon I, i posà en penyora els honors de diversos fidels seus, entre els quals hi havia Guillem de Meià amb els seus honors. Per això, el 1067 la comtessa Sança, vídua del comte Ermengol III d’Urgell, reconegué al comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, que no faria cap pacte amb cap dels fills del comte Ermengol III sense el seu consentiment sobre diversos castells urgellesos, entre els quals hi havia el castell de Meià i l’honor de Guitard Guillem de Meià. Per tant, el comte de Barcelona només tenia la penyora del castell de Meià i l’honor de la família Meià, a causa de la infeudació dels castells ja esmentats de la zona d’Artesa-Montmagastre, i no per haver-lo reconquerit de mans dels sarraïns.
El domini de la família Meià fou constant i passà de generació en generació per via directa fins al final de segle XII, i no obstant disposar d’abundosa documentació sobre el terme de Meià, no es té cap notícia directa sobre el domini del castell per part de la família Meià.
No és gens clara la informació que proporciona una convinença feta l’any 1132 entre Gombau de Benavent i els canonges de Santa Maria de la Seu d’Urgell sobre el castell de Meià. Gombau reclamava el seu dret i el dels seus germans sobre el castell de Meià. Pel conveni que es féu, sembla que un parent de Gombau, Bernat de Benavent, probablement un oncle seu, que l’any 1131 era canonge de la Seu d’Urgell, deixà els seus drets sobre el castell de Meià a la canònica urgellesa, mentre que els suposats nebots reclamaven els seus drets en l’herència patrimonial, que pel pacte fet era molt reduïda, ja que els canonges cediren a Gombau que rebés l’homenatge del cavaller que tingués el castell, i un home en dominicatura i la tercera part de l’alou que hi tenia en dominicatura. Tot plegat només sembla que era l’heretat d’un possible descendent de la família Meià, que tenia algunes terres al terme del castell, i se sap, únicament, que un cavaller o potser un castlà, li havia fet homenatge pels béns que tenia per Santa Maria de la Seu d’Urgell.
El darrer membre de la família Meià que posseí el castell de Meià fou Guillem III de Meià, mort sense successió. Així, quan manà redactar el seu testament l’any 1186, deixà el castell de Meià a la seva germana Ermessenda, vídua de Guillem de Cervera, i al seu fill Ramon de Cervera, als quals deixà la major part del seu important patrimoni, que encara s’incrementà per la mort de la seva germana Ermengarda sense fills mascles.
El castell de Meià continuà en la branca dels Cervera de Juneda durant tres generacions. Ramon de Cervera deixà en el seu testament redactat l’any 1227 el castell de Meià als seus fills Jaume de Cervera i Guerau, però els drets d’aquest passaren al seu germà Jaume, sense que se’n conegui la causa. Jaume de Cervera no tingué fills mascles que el sobrevisquessin i els seus béns passaren a la seva filla Dolça, que estava casada amb Pere d’Ayerbe, fill natural de Jaume I. Finalment, l’any 1311 Dolça de Cervera feu donació perpètua a Pere d’Ayerbe, fill seu, de diversos castells, tots del patrimoni de la família Meià, i entre els quals hi havia el castell de Meià amb Vilanova de Meià. L’any següent, el 1312, el mateix Pere d’Ayerbe permutà al rei Jaume II tots els castells —entre els quals figurava el de Meià— i les propietats que posseïa a Catalunya, mentre rebia del rei diversos castells i llocs al regne d’Aragó. L’any següent el rei Jaume II incorporà el lloc de Vilanova de Meià a la corona i tot seguit confirmà als seus habitants els privilegis que se’ls havien concedit.
El 1313, el rei reclamà l’homenatge que li havia de prestar el feudatari del castell, la qual cosa feu Acard de Mur, procurador d’Agnès, muller seva, filla de Ramon Alamany, difunt, i Berenguera de Guimerà, al rei Jaume II pel feu del castell de Meià i de Vilanova de Meià, el qual feu Acard rebé en dot de la seva muller. En el moment de jurar l’homenatge, Acard va ser interrogat sobre quins serveis havia de fer, a la qual cosa respongué que no havia sentit que se’n fes cap, excepte el de tenir un soldat de peu en temps de guerra en el puig de Meià per a la custòdia.
Un any després, el rei Jaume II augmentà els seus drets al terme del castell de Meià per la compra que l’any 1314 feu als marmessors d’Ermengol X, comte d’Urgell, del comtat d’Urgell i vescomtat d’Àger pel preu de 100 000 sous jaquesos i 15 000 sous barcelonesos. Per pagar la dita compra, el rei Jaume II empenyorà als dits marmessors diversos llocs i castells i foren cridats a la ciutat de Lleida diversos feudataris; el corresponent al castell de Meià fou Agnès, muller d’Acard de Mur, hereu de Ramon Alamany, que respongué pels feus que tenia en el castell de Meià i a Vilanova de Meià. D’aquesta manera, entre el feudatari i el rei, no hi havia cap altre senyor al castell de Meià ni a Vilanova de Meià.
La incorporació del castell de Meià al marquesat de Camarasa
El castell de Meià, encara que havia estat incorporat a la corona, en depengué poc temps de manera directa, ja que segons les prescripcions del comte Ermengol X d’Urgell, el comtat havia d’ésser concedit a un fill del rei Jaume II; en compliment d’aquesta disposició, el mateix any 1314 el comtat d’Urgell fou cedit al seu fill segon Alfons, el futur Alfons el Benigne, si bé el rei Jaume II continuà actuant com a senyor eminent del terme de Meià. Així, l’any 1325 el rei Jaume II comunicà als marmessors del comte d’Urgell, que tenien el castell de Meià en penyora de la venda del comtat, que donessin la potestat del castell al prior de Meià. L’any següent intervingué en una reclamació sobre el pagament de talles als homes de la vila de Santa Maria de Meià, de la qual estaven exempts.
Per la renúncia de l’infant Jaume a la primogenitura, Alfons III passà a ser el successor i, a la mort del seu pare Jaume II l’any 1327, de nou s’incorporà el comtat d’Urgell a la corona; però el mateix Alfons, encara essent l’infant primogènit, ja havia incorporat el 1326 els llocs d’Alòs i Meià a la corona, la qual cosa repetí l’any 1328 ja com a rei, tot agraint un servei o donatiu de 10 000 sous que els homes d’Alòs i Meià li havien fet. Encara el mateix any 1328 Alfons III rebé l’homenatge del procurador d’Agnès, muller d’Acard de Mur, que continuava essent la feudatària del feu de Vilanova de Meià. Però a partir d’aquest moment no es té cap més referència sobre els feudataris del castell de Meià.
Malgrat les repetides confirmacions de la unió a la corona, al final del mateix any 1328, quan encara no feia un any de la darrera confirmació, el rei separava els castells d’Alòs i de Meià de la corona, encara que restaren en mans d’un fill seu. Així, al desembre del 1329, Alfons III concedí al seu fill Ferran, acabat de néixer, el títol de marquès de Tortosa, i entre els castells que formaven part del patrimoni del marquesat en figuraven dos de molt llunyans, com el d’Alòs i el de Meià. Després, l’any 1330, el rei li concedí el títol de marquès de Camarasa, al qual quedà vinculat el castell de Meià. L’any 1333 el rei hi afegí tota la jurisdicció sobre el castell de Meià amb el mer i mixt imperi. Aquesta situació es mantingué fins a la mort del dit infant Ferran l’any 1363. Aleshores, el rei Pere III incorporà el marquesat de Camarasa a la corona. Però el rei hagué de redimir la infanta Maria, muller de l’infant Ferran, dels seus drets en el marquesat de Camarasa i dels altres castells del seu difunt marit, per la qual cosa l’any 1373 el rei Pere III li pagà 60 000 florins, dels quals, l’any següent, els llocs de Camarasa, Meià i Llimiana s’oferiren a pagar-ne 13 000; en canvi el rei Pere els confirmà diversos privilegis i franqueses i els en concedí d’altres. Concedí diversos privilegis a la universitat de Vilanova de Meià, en especial, la celebració d’una fira i l’exempció de pagar per passar el Segre amb la barca de Vernet. Així mateix, el rei prometé no separar de la corona diversos castells i llocs, entre els quals figurava el lloc de Vilanova de Meià, amb la prohibició explícita d’infeudar-lo.
Però l’any 1378 el rei Pere III feu una permuta amb l’infant Pere II, comte d’Urgell, al qual li donava diversos llocs i viles del marquesat de Camarasa, entre els quals hi havia Vilanova de Meià, i en canvi rebia diversos llocs i viles al Regne de València, amb el pacte que el rei podia recuperar els llocs i les viles que havia donat en canvi de 10 000 florins. Segurament el rei esperava que fossin els mateixos llocs alienats els que paguessin els 10 000 florins; no obstant això, aquests s’oposaren a l’alienació, adduint el privilegi concedit pel mateix rei, el qual hagué de revocar l’alienació i confirmar el privilegi concedit.
L’any 1383 el rei Pere III intentà de nou l’alienació del marquesat de Camarasa amb una venda feta al comte d’Urgell, però hagué d’ésser revocada per les súpliques dels seus vassalls el mateix any.
Finalment, al gener del 1386, el rei Pere III erigí de nou el marquesat de Camarasa i el concedí a l’infant Martí, el futur rei Martí I, derogant els privilegis concedits sobre la incorporació del marquesat a la corona, la qual cosa fou aprovada en les darreres corts celebrades. De nou, entre els castells i els llocs del marquesat, hi figurava el de Vilanova de Meià. Aquesta concessió era en feu per la seva vida, i després de la seva mort ho podien tenir els seus fills en feu del rei.
Ja rei, el primogènit Joan I, l’any 1395 concedí permís a la infanta Maria, muller del seu germà Martí, per vendre el marquesat de Camarasa, amb el pacte que el marquesat es mantingués en dret alodial del rei. Al cap d’uns mesos, el mateix any 1395 la infanta Maria, com a procuradora del seu marit, l’infant Martí, el qual es trobava a Sicília lluitant per sufocar una insurrecció nobiliària a l’illa, vengué a carta de gràcia el marquesat de Camarasa a l’infant Pere, comte d’Urgell, per 50 000 florins. A instàncies, sembla, dels llocs del marquesat de Camarasa, el rei aconseguí que la ciutat de Lleida redimís la venda del marquesat, la qual cosa es feu l’any següent. La ciutat de Lleida es rescabalà dels diners pagats amb les rendes dels llocs del marquesat. Però al final, l’any 1424 el rei Alfons IV vengué a carta de gràcia als paers de la ciutat de Lleida, en lliure i franc alou, diversos llocs, castells i viles, entre els quals hi havia Vilanova de Meià. El rei, tanmateix, degué redimir alguns dels castells venuts, ja que el mateix any 1324 el procurador del rei Alfons IV vengué al capítol de la catedral de la Seu d’Urgell tota la jurisdicció de la vila de Vilanova de Meià, de Castelló, d’Ariet i de la Fabregada pel preu de 10 000 florins d’or; aquesta venda fou confirmada pel mateix rei el 1426, i l’any següent el rei Alfons IV signà rebut dels 10 000 florins del preu de la venda anterior. Així, el lloc de Vilanova de Meià, passant a dependre del capítol de la Seu d’Urgell, se separà de les vicissituds posteriors del marquesat de Camarasa.
La dependència del capítol d’Urgell tingué un parèntesi durant la guerra civil entre el rei Joan II i la Generalitat entre els anys 1462 i 1472; l’any 1462 el rei Joan II donà a Juan de Luna, marquès de Camarasa, diversos llocs entre els quals hi havia el de Vilanova de Meià i la seva castlania. No obstant això, posteriorment el capítol de la Seu d’Urgell continuà com a senyor jurisdiccional de Vilanova de Meià.
Aquesta situació perdurà fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals, si bé al principi del segle XVII hi hagué un intent dels habitants del terme de retornar a la corona, ja que l’any 1607 el rei Felip III concedí permís als homes de Vilanova de Meià per fer un sindicat per alliberar-se del capítol d’Urgell, però, pels fets posteriors, no degué arribar a bon fi.
De l’edifici del castell, no se’n troba cap més notícia que l’esmentada de la seva destrucció pels sarraïns l’any 1003 i que, a causa de l’abandonament de la població de la vila del Puig de Meià, el castell perdé la seva funció protectora, ja que a la part més alta de Vilanova de Meià se n’hi construí un altre. Així, al principi del segle XIV, com s’ha dit, només s’hi posava un soldat de vigilància en temps de guerra; no obstant això, no sabem si ja es trobava enderrocat o servia com a habitatge d’alguna família de pagesos o ramaders. En canvi, a mitjan segle XVII ja era derruït perquè en aquest moment Roig i Jalpí afirmà: “En el término de Villanueva de Meyà, en el Puche, llamado de Meyà, donde antiguamente estava la Vila, hay un castillo muy derruydo, de que ya queda repetidamente hecha memoria”. (ABC)
Castell
Planta del conjunt format bàsicament per una gran torre de base circular, una cisterna i el casal residencial.
J. Bolòs
Cal distingir clarament dues construccions. D’una banda, una torre de planta circular, molt gran i força malmesa. De l’altra, un casal situat sota de la torre. A més, entre les dues construccions, hi ha les restes d’una possible cisterna i d’algunes parets.
De la torre circular només es conserva la meitat orientada cap al nord-oest. És una construcció que sembla massissa. El seu diàmetre és d’uns 11 m. A la cara més ben conservada, es poden veure 14 filades de carreus força grossos i més aviat quadrats (20 cm d’alt × 30 cm de llarg), no gaire treballats, units amb morter de calç força rosat. La part més alta d’allò que s’ha conservat de la torre fa 3,5 m. Per les seves característiques, podia ésser una construcció molt més alta. A la banda nord de la torre hi ha un vall no gaire gran. Al costat sud-est, hi ha restes de diversos murs, d’una possible cisterna, que fa 2,1 m × 1,5 m, i d’una sala.
Nivell inferior de la torre de planta circular.
ECSA - J. Bolòs
Aquest edifici, el casal del castell romànic, gairebé devia tenir una planta quadrada. Les parets més ben conservades són les del nord-est, de 7,8 m de llarg, on hi havia la porta, i les del sud-est, amb una longitud interior de 8,2 m. A l’interior hi devia haver alguns compartiments; de la meitat de la paret nord-est surt un mur que separa l’espai d’entrada del sector més alt, més proper a la torre. Els murs, amb un gruix de 80 cm, són formats a totes dues cares per carreus de mida mitjana, allargats, ben arrenglerats i units amb morter de calç. Les parets més altes tenen una alçada de 5,5 m, vistes des de l’exterior. La porta, situada prop de l’angle est, amb una amplada de 140 cm, devia ésser acabada amb un arc de mig punt. Les dovelles de la cara exterior han estat arrencades; les de la cara interior, que fan 20 cm de llarg, encara es conserven en part.
Per acabar, cal assenyalar tres aspectes. En primer lloc, cal cridar l’atenció sobre les característiques d’aquest indret. Aquest petit altiplà, on s’alça l’església de la Mare de Déu o de Sant Cristòfol, el castell de Meià i on es veuen restes d’algunes altres construccions ben enrunades, podia tenir la funció d’oppidum, indret de refugi de tota la conca de Meià, gran fortificació natural. En segon lloc, cal assenyalar que la gran torre, envoltada per un vall, sembla que degué ésser feta en un moment anterior al romànic, cap a l’any 1000, potser al segle X. És molt més difícil de saber per qui fou feta, ja que tant pogué ésser bastida sota domini islàmic (Scales, 1990, pàg. 79) com, probablement, pogué ésser edificada per alguna de les comunitats que depenien del comte d’Urgell i que al llarg d’aquest segle, abans de l’expedició d’Abd al-Malik i al-Wadih del 1003, intentaren d’instal·lar-se en aquest indret, fàcil de defensar però molt proper a la frontera. Sigui com sigui, sembla que en aquesta torre hi pot haver una certa influència de l’arquitectura militar islàmica. Finalment, en tercer lloc, cal assenyalar l’existència de la sala o casal, que ha de pertànyer al castell feudal del segle XI o XII. (JBM)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668
- Hernández, 1941, pàgs. 339-355
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 70 i 107
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 476-485
- Benet, 1988, pàgs. 124-126
- Buron, 1989, pàg. 177
- Scales, 1990, pàgs. 7-133