Situació
Vista general de l’edifici ruïnós, característic pel seu singular transsepte.
ECSA – J.A. Adell
L’església de Santa Llogaia és a la part alta del poble de Bellpui.
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG615841
El poble de Bellpui és situat a l’esquerra del riu d’Aguilar. S’hi arriba per la carretera de Noves de Segre a Taús, passant per la Guàrdia d’Ares. (JAA)
Història
L’any 862 hi ha documentada una venda de terra “in suvorbio Horgelletano” que, per una part, limitava “ad via qui discurrit de vila Corneliana ad domum Sancte Leocadia”. L’únic factor que permet suposar que aquesta “domum Sancte Leocadia” fa referència a Santa Llogaia de Bellpui és l’existència del lloc de Cornellana a la Vall d’Aguilar, que al principi del segle XVI era ja deshabitat. També és dubtosa la deixa, segons el testament d’Eldemar del 1070, de les relíquies i els llibres que ell tenia a Santa Llogaia, que vol que hi restin després de la seva mort; on la relació de topònims no en permet la identificació, sols l’aparició del lloc d’Adrall permet suposar la correlació de Bellpui. Diferent és l’esment que apareix en el testament del sacerdot Ramon, que deixa 3 sous a Santa Llogaia, car les altres deixes d’aquest testament fan referència específica a Sant Andreu de Malgrat, parròquia veïna de Bellpui.
Bellpui era de la jurisdicció del vescomte de Castellbò, integrada, dins la divisió d’aquest vescomtat, a la batllia de la Vall d’Aguilar del quarter de Castellbò. En el Spill… del vescomtat, del començament del segle XVI, s’indica que la renda de Bellpui, a l’igual de la de Malgrat, es venia cada any a la vila d’Organyà el dia de l’Ascensió.
L’església de Santa Llogaia de Bellpui era sufragània de la parroquial de Noves de Segre. (MLIC)
Església
Planta de l’església, amb el costat sud-est esfondrat.
J.A. Adell
Es tracta d’un edifici, totalment ruïnós, d’una sola nau amb un especial transsepte, de la qual ha desaparegut la coberta i el sostre i tot el sector sud-est. Aquest fet planteja alguns problemes a l’hora d’establir-ne la tipologia, que només una exploració arqueològica dels enderrocs d’aquest sector pot contribuir a aclarir.
Si acceptem el principi de simetria, present en la immensa majoria d’edificis alt-medievals catalans, l’església de Santa Llogaia era un edifici d’una sola nau, cobert amb volta de canó, avui desapareguda, reforçada per un arc toral, també desaparegut; d’aquest només es conserven les pilastres adossades als murs perimetrals. L’església és coronada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau a través d’un arc presbiteral, sense pilastres, o plecs en els murs laterals, del qual només es conserva l’arrencada del cantó nord. De l’absis, solament en resta part del costat nord, fins al nivell de l’arrencada de la volta, on s’observa la meitat nord de la finestra, de doble esqueixada, que s’obria al centre de la conca.
Prop de l’arrencada de l’arc presbiteral, en el mur nord de la nau, es troba una porta, o pas estret, que comunica la nau principal amb el braç nord del transsepte, format per una estreta nau, coberta amb una volta de canó, de direcció paral lela a la nau principal i de perfil semicircular, coronada a llevant per un petitíssim absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral, del qual ha estat modificat el costat sud, probablement per la petitesa de l’espai semicircular, fent-lo rectilini.
És molt probable que aquesta estructura de transsepte tingués el seu simètric al costat sud, però l’enderroc d’aquest sector n’amaga tot vestigi. En l’estat actual del monument cap hipòtesi no pot ésser descartada, però l’opció del transsepte simètric semblaria la més raonable, corroborada per la conservació dels vestigis d’un brancal, en el mur sud, que podria correspondre al pas entre la nau i el braç del transsepte.
Aquesta estructura fou modificada amb l’allargament de la nau cap a ponent, cobert també amb volta de canó reforçada per un arc toral, convertint el mur tester de la nau original en un arc toral intermedi, de reforç de la volta. En aquest sector, i en el seu mur nord, sens dubte per raons topogràfiques, s’obre la porta d’accés al temple, que substitueix la porta original, la qual, per les mateixes raons, i per la manca de vestigis en els murs conservats, devia obrir-se en el desaparegut mur de ponent.
Aspecte de l’interior de l’absidiola del transsepte.
J.A. Adell
A l’interior, l’edifici presenta vestigis d’un acabat arrebossat dels paraments, que a l’exterior conserven ben visible l’aparell format per carreus ben escairats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, mentre que la volta era formada per peces, sense desbastar, col locades a plec de llibre. Cal assenyalar la presència de carreus de marbre blanc intercalats en el parament, on el material constructiu són peces de pedra calcària, de què és format l’entorn natural de l’església, i la manca absoluta d’elements ornamentals visibles.
L’ampliació és construïda amb un aparell de reble molt irregular, que contrasta amb el parament, molt més ordenat, dels murs originals; fins i tot el campanar d’espadanya, que corona el mur de ponent, participa de la irregularitat general del parament, amb les seves obertures definides per llindes rectes barroeres, en comptes d’arcs.
En l’estat actual resulta evident la necessitat d’una exploració arqueològica que permeti donar resposta als interrogants que presenta l’estructura d’aquesta església que, si s’ha de jutjar per les característiques dels paraments i les estructures, hem de considerar del segle XI, o fins i tot del segle següent, però fortament arrelada en la tradició constructiva del segle anterior. (JAA)
Bibliografia
- Baraut, 1979, vol. II, doc. 21, pàgs. 34–35; Tragó, 1982, pàgs. 16–18; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 831, pàg. 189; Baraut, 1986–1987, vol. VIII, doc. 1149, pàgs. 77–78.