Les butllofes són elevacions circumscrites de la pell, de més de 5 mm de diàmetre, que contenen líquid en llur interior. Es produeixen per un mecanisme molt simple: un fregament intens i continu de qualsevol objecte amb una zona de pell desprotegida, dóna lloc a l’aparició de butllofes; si la pell s’acostuma progressivament als fregaments, es farà més resistent i ja no apareixeran aquestes lesions.
En la pràctica d’exercici físic, el més comú és que apareguin butllofes als peus, a causa dels fregaments que sofreix la superfície cutània com a conseqüència de l’ús d’un calçat inadequat. Tanmateix, segons l’activitat física o l’esport que es practiqui, poden aparèixer en qualsevol lloc del cos en què la superfície sofreixi fregaments.
En realitat, les butllofes no són lesions greus, tot i que poden provocar molt de dolor, i impedir continuar amb la pràctica esportiva fins que es guareixin o si més no fins que no estiguin a tensió. En general, es guareixen espontàniament en uns quants dies, per la qual cosa és suficient de mantenir la zona ben neta i d’evitar nous fregaments. Tanmateix, per llur localització, per exemple a la planta dels peus, obliguen a alterar el ritme progressiu de l’entrenament.
La millor manera de prevenir l’aparició de butllofes als peus és utilitzar un calçat adequat, que s’adapti perfectament als peus, però sense que els oprimeixi en cap punt. A més, cal fer servir mitjons ben nets i sense arrugues, preferiblement de cotó, perquè són absorbents i impedeixen l’acumulació de suor —la humitat afavoreix la formació de les butllofes—, i prou gruixuts per a esmorteir els cops i els fregaments. Per tal d’evitar les butllofes en altres regions del cos, cal evitar els exercicis o moviments en els quals es produeixin friccions intenses o cops molt repetitius en zones cutànies concretes, com és ara subjectar cordes o altres elements aspres. Si aquests exercicis o moviments formen part intrínseca de l’entrenament, com és el cas per exemple en l’aixecament de pesos o en l’alpinisme, és convenient que es practiquin de manera molt progressiva, per tal que la superfície cutània s’endureixi i es faci més resistent als fregaments. Per aquesta raó les persones entrenades en aquest tipus d’activitats són menys susceptibles a les butllofes que la resta de la població.
Un cop ha aparegut la butllofa, cal mantenir una acurada higiene de la zona i intentar protegir-la al màxim, per tal de mitigar el dolor i amb la finalitat de poder continuar l’entrenament. Tanmateix, de vegades està tan tensa que impedeix qualsevol activitat; només en aquests casos convé procedir a buidar-la. Però en cap cas s’ha de tallar la pell que forma la paret de la butllofa, ja que deixaria desprotegits els teixits subjacents. En tot cas, pot ésser convenient punxar la superfície de la butllofa amb una agulla estèril, que s’hagi sotmès per exemple uns segons a l’acció de la flama, perquè dreni el líquid que hi conté i, per consegüent, es faci menys grossa i molesta; cal evitar, però, com ja hem dit, treure la pell que la cobreix, ja que fer-ho facilitaria l’eventual desenvolupament de processos infecciosos. Seguidament, és aconsellable rentar la zona amb aigua i sabó abundants, i posar després algun desinfectant. Finalment, s’ha de protegir la zona afectada amb una peça de tela, per exemple una cinta adhesiva en què s’hagi fet un forat que es faci coincidir amb la butllofa, i després cobrir-la amb una gasa estèril. Amb tot això la butllofa no es guarirà més ràpidament, però no es provocarà dolor i serà possible continuar l’entrenament; si la lesió continua provocant molèsties o presenta signes d’infecció, no s’ha de dubtar a consultar el metge.